Geòrgia.

En hi ha llocs als quals un hi va un dia i sense saber ben bé perquè (o sí), acaba tornant recurrentment. En el meu cas dit lloc és Turquia, país a cavall de dos continents, un fascinant híbrid d’Orient i Occident.

Visitada amb freqüència la part europea i la capital real, Estambul, a més de la oficial, Ankara, les preferències m’anaren per la costa del Mar Negre i aquelles velles colònies gregues que també conec de Bulgària o Romania. Altre viatge, costa sud, el Mediterrani, tot siga per veure si hi ha un altre Mediterrani més enllà del nostre. Així les coses, i de tan gran com és la Península Anatòlica sempre em quedava per veure l’extremitat nord car en certa manera, la sud la coneixia per Síria i el Líban. Vole a Trapisonda, una vella colònia primer grega i després bizantina i genovesa a la costa, des d’allí Marco Polo s’endinsava cap a la Xina i la immensitat de les estepes asiàtiques o Xenofon pensà haver-se salvat. Hi ha una obra de l’antiguitat que sempre m’ha agradat, l’”Anàbasi” de Xenofon. En ella es conta la història d’un exèrcit mercenari grec que es desplaça a Pèrsia per tal de lluitar contra una de les faccions del multisecular enemic. Mort ràpidament en batalla el seu cap i protector persa, de seguida canvien les aliances i un contingent d’uns deu mil soldats grecs es veuen obligats a lluitar per continuar en vida, per poder un dia tornar a casa i no es tracta d’un mític retorn homèric... Encalçats, avançant per territori enemic i contra tot pronòstic, travessant deserts i nevades cadenes muntanyoses, arriben finalment a veure la mar i s’exclamen: “Thalassa, thalassa”... Mar, mar, la mar, amiga d’un poble mariner per al qual aquesta no era una frontera sinó l’Helespont, o pont dels grecs.

Allò més bell d’arribar a Trapisonda, que bé mereix una visita, són els voltants. Al llarg de la costa, en paral·lel a la costa, la Cordillera del Kaçkar, vora cinc-mil metres. Avançar amb la mar de una banda i els pics nevats de l’altra no té preu. Entre mig, terrasses i terrasses de plantacions de té. L’alta pluviometria de la zona i l’elevada latitud hi creen un microclima propici semblant als dels vessants de l’Himalaia.

Geòrgia m’acull amb bon temps i ho celebre amb bon vi com els mariners de qualsevol època al temps que em regala una visió de la qual ja no em despendré, la de pics nevats a esquerre i dreta. De fet el país és com una mena de triangle obert al Mar Negre per ponent. A l’esquerra l’imponent cordillera del Caucas amb altures superiors als cinc-metres i al sud i al darrere l’Àsia infinita i Rússia. Al sud, Armènia i el Kurdistan amb altra imponent barrera de monts fregant els cinc-mil metres. Monts mítics com ara l’Ararat allà on es diu que després del Diluvi Universal embarrancà l’Arca de Noé... Per a semites, grecs o romans, l’actual Geòrgia per homenatge a Sant Jordi, era la Còlquida, aquell remot territori mític on Jasó amb els seus argonautes cercaren el velló d’or... Jo no sé que hi cerque, tanmateix gaudisc i no deixe que el dubte m’estrague el plaer.

Un avió com un altre, tants ja, un dia com un altre, tants ja també. Viatjant, en ocasions, s’encerta.

Bucarest a 7 de juliol del 2019.

Lluís Alemany Giner

Índia.

Mai he tingut una tan potent sensació d’haver arribat a un lloc nou com m’ha succeït a la Índia. Era un lloc que pensava visitar des de feia temps però al que tampoc acordava la suficient atenció com a per a que anaren passant els anys i finalment prendre la decisió d’acostar-m’hi. Error, gran error per part meua, la Índia és un món propi, com si algú arribara als anells de Saturn, quelcom d’incomparable.

La causa en gran part d’aquesta novetat rau en el fet que la Índia com a estat rau en un subcontinent aïllat de la resta del món. Així les coses, tot allí té una semblança pròpia. Gran part de la Índia, tot l’enorme extrem nord, fita amb la més colossal barrera natural del planeta, la cordillera de l’Himalaia. Vegem-ho així, poblacionalment, el continent asiàtic es troba majorment representat per xinesos i indis. Ambdós països comparteixen frontera però no trets genètics, els xinesos no semblen indis i viceversa, queda per tant clara la potent barrera natural de l’Himalaia. Amb l’excepció d’alguns petits passos naturals accessibles només a gent avesada a l’alta muntanya, el punt d’accés històric al subcontinent indi és el pas del Khyber, a cavall entre l’Afganistan i el Pakistan. Per a accedir a la Índia, a les seues fèrtils planes, calia travessar altes muntanyes farcides de població bel·licosa. L’Afganistan ha estat considerat com el “cementiri d’imperis”, al·ludint al fet que ni britànics ni russos pogueren mai apoderar-se del territori, només l’Islam com a concepte ho feu. Per a demostrar la hostilitat amb que els locals acollien als invasors només cal veure les paraules que aquestos han encunyat per designar amb qui tenien a veure’s les cares, els musulmans els anomenaren “kufar”, que a les nostres llengües ha arribat com a cafres i els britànics per a referir-se a l’ètnia/tribu majoritària, els pastun, crearen allò que nosaltres diguem “patans”... El propi Alexandre Magne, en una brutal llampada que bé mereix un article apart, sí ho aconseguí, però per un curt periode de temps d’uns pocs anys. En travessar lluitant durament els passos de muntanya arriba un al temible desert del Rajastan, el qual una volta passat dóna accés a les planes agrícoles del subcontinent pròpiament dit. Els soldats d’Alexandre, cansats, pensant que cada passa avant era una passa més lluny de casa, es negaren a seguir combatent malgrat els èxits. Al sud, obert a dues bandes i en qualsevol direcció, el gegantí Oceà Indià, i cal tenir en compte que el domini de la navegació és un fenòmen relativament recent en la història de la humanitat. Quan finalment arriben marins perses, la flota imperial de la dinastia xinesa Ming o més tard portuguesos i britànics, els indis ja portaven mil·lennis de desenvolupament propi.

Les pròpies barreres naturals que dificultaren l’accés humà al subcontinent foren les que també crearen el seu aïllament. Una volta dins, ningú pensà en tornar enrere i una població primitiva creuria trobar-se en un paradís natural, fèrtils terres regades per  cabdalosos rius provinents de les faldes de l’Himalai, milers de kilòmetres de costa on pescar a esquerra o dreta.

La Índia que hom pot observar en l’actualitat és un vibrant país d’allò que anomenen Tercer Món, paraula que originalment significava no alineat ni amb russos ni americans, opció primera i segona, però que hui en dia designa països insuficientment desenvolupats econòmicament. A la Índia, tot es gran, en extensions un es sorprén viatjant i veient indicacions on les distàncies es mesuren en milers de quilòmetres i on les poblacions són enormes. No en va, el país té vora uns mil tres-cents milions d’habitants que, malgrat allò que se suposa, no parlen anglès. La seua evolució ha estat separada de la de la resta del món. L’analfabetisme és majoritari i qualsevol cosa que un podria pensar que “qualsevol persona” coneix, ací no s’aplica. Ací no podries preguntar-li a algú si li sonen Cèsar i Cleopatra, per no parlar de Napoleó, Hitler o Stalin, Michael Jackson, els Beatles, Picasso o Madonna... La Índia viu sota paràmetres propis i jo deuria haver-hi anat abans...

Bucarest a 3 de març del 2019.

SHERPA

Ja tornant de viatge, a l’estiu, i com sol ser costum quan es va amb cotxe cap a Europa, em vaig aturar a Pirineus per pujar alguna muntanya. Estant pels pobles que envolten el Vignemale —ara no recorde en quin de tots— vaig estar mirant de comprar-me unes espardenyes noves. Les que tinc estan massa velles i sempre em costa dur pegament ràpid per arreglar-les. Després de mirar per algunes tendes, buscant eixes sabates que necessitava, en vaig trobar unes d’adequades.  

En entrar a la botiga em vaig adonar que hi havia material tècnic interessant, lleuger i especialitzat; cosa estranya en els comerços de material de muntanya que, en un 89%, es dediquen a enganyar uns clients que s’ho deixen fer creient que ho escalaran tot perquè duen una determinada marca. Però, allò que més en va sorprendre és que qui em va atendre parlava el mateix idioma que jo.

Li vaig preguntar algunes cosetes i vaig fer unes consideracions. L’home em va respondre de manera clara: s’intuïa que sabia de què parlava. Tenia trets orientals. Em va preguntar directament si havia estat a Himàlaia i li vaig enumerar les voltes en què hi vaig anar i les expedicions que hi vaig realitzar. Vam entrar una conversa amb tota mena de detalls sobre els camps, les ascensions, les tècniques emprades, etc., en una xarrada molt agradable i on es percebia una forta afinitat.  Es notava que eixa persona coneixia el terreny millor que jo. Era un sherpa de Manang!

El xic em va dir que enguany tornava, abans que començarà l’hivern, per visitar el seu poble i per fer alguna ascensió de la zona, que encara no tenia decidida. Parlava francés correctament. Però, quan em va contar els canvis que havia patit la seua regió i la manera en què es podia visitar, em vaig quedar glaçat. En el seu rostre s’endevinava malenconia i tristesa; en el meu, sembla que també.

No vos podeu ni imaginar el goig que em fa eixa simple possibilitat de poder recordar el Nepal de fa dos dècades, però tampoc vos podríeu creure la felicitat que m’aporta el simple fet d’haver pogut escalar i passejar per eixos indrets quan encara no s’havia generalitzat Internet, ni hi havia telèfons mòbils, ni accessos rodats, ni guiris fent turisme. Perquè, si els humans ens nodrim d’experiències, cal dir que no totes alimenten en la mateixa mesura.

Salvador Sendra

FOMENTAR EL DOGMA

Les persones, realment, som molt simples i pensem, relacionem i argumentem des de la perspectiva que ens dona el temps, entenent per eixe temps les vivències, les lectures, l’experiència i els dogmes que s’hi agrupen al llarg del seu transcórrer. D’altra banda, la memòria s’entén com l’indret on s’acumula tota esta informació i, si més no, es pot dir que és selectiva. Recerquem en este lloc els fets concrets o, en el cas de les lectures, la fem servir com una mena d’índex en el qual esbrinem els llibres i els documents que ens han dut a realitzar les reflexions pròpies. La barreja de tot, ens dóna la qualitat de ser diferents i, si es pot dir així, únics i humans.

Estos dies són durs perquè l’assumpte de la immigració ha tornat a ser notícia en la seua versió més dràstica i dramàtica. Les fronteres d’Europa es tanquen i només roman obert una mena d’embús amb el forat prim tapat. Una gran part dels dirigents del continent estan molt preocupats perquè hi ha pressió a les fronteres orientals, provocada pel trànsit de gent que fuig dels territoris afectats per la guerra, que són molts si incloem la postguerra, la repressió, la tirania i la fam. D’altra banda, sempre s’ha dit que «com a casa no s’està enlloc» i, qui ha de partir, ho fa a desgana.

Recorde Hesíode i la seua visió del viatge... Ell s’aferrava a casa i al camp, més que fóra erm, per no haver d’eixir a buscar-se la vida a la mar, a les colònies o en el comerç, i lluitava a la seua manera per reivindicar eixa visió del món mentre, des d’un altre punt de vista, Homer ens descrivia l’abans i el després d’una guerra que tots coneixem; ja sabeu: els grecs lluitaven a les costes de l’actual Turquia per amor, o això deien. El final de la història de Troia ens arriba des de tres vessants principals: la d’Homer, la de les tragèdies sobre Agamèmnon i la posterior de Virgili. En totes elles hi ha els viatges perquè, per a obtenir el substrat de qualsevol aventura, hi ha d’haver moviment.

Virgili relata a l’Eneida la dura travessia d’Eneas des de la seua terra fins a l’actual Roma. Recorde que va haver d’escapar de Troia, fugint de la massacre, amb el seu pare al braç perquè l’home estava ja major i no podia valdre’s dels seus mitjans. D’ací cap allà i d’allà cap ací, Eneas va arribar a l’actual Itàlia i la seua descendència va fundar Roma. Els romans se sentien còmodes amb la ascendència troiana que els donava tot allò que necessitaven per argumentar una procedència mítica i, perquè no, divina. Ara tots ens sentim els escollits amb la reivindicació cristiana que solem recordar per estes dates.

Les grans cultures, com l’egípcia o la mesopotàmica, han tingut molt de pes en la formació d’això que som ara, i el Mediterrani, més que un espai de divisió, ha estat sempre una via de comunicació: fenicis, grecs, romans, àrabs... Per terra, però, també hi va arribar altra part important de la nostra història, com ho és el cristianisme, el rastre del qual es pot seguir pels territoris del Pròxim Orient. Fins i tot ens hi han transmés aquells textos clàssics perduts al continent durant els segles més foscos i que ara, gent com jo ha tingut el plaer de llegir, com els del mateix Aristòtil. Els bàrbars sempre han estat els altres, els de més al nord ―podeu recordar els aspectes de la caiguda de l’Imperi Romà―, i hui dia ens ho estan demostrant, de nou.

Personalment, pense que allò que realment perilla és la nostra civilització, però el motiu no és extern, per l’arribada de gent, sinó que és intern, a causa del desconeixement de la pròpia identitat. I la resposta continental està sent un clar símptoma del declivi i de la ignorància, com ho demostra, per exemple, el fet de separar la filosofia de l’educació per, així, fomentar el dogma, quan tots sabem que la racionalitat és l’únic camí comú.

Salvador Sendra

UNA DIETA SALUDABLE

Estic llegint i llegint sense parar, aprofitant els dies de vacances, per preparar altres tasques en què m’he vist immers. El viatge que tenia previst, per tant, ha estat un viatge a Alemanya, de moment, mitjançant el llibre de Madame Staël. Una peça literària curiosa que es mou entre paral·lelismes entre le midi et le nord, entre la base cultural il·lustrada, la francesa, i la romàntica, l’alemanya. Es tracta d’un viatge, cap a 1800, que realitza l’autora i que penetra en cada camp germànic i el compara amb la resta de nacions que coneix, tot i que ho fa, en major mesura, amb França.

Madame Staël no parla de menjars, però sí que ho fa de tota mena d’àmbits culturals en què es mou. És un llibre de 1800 ―repetisc― però, per a mi, el menjar és cultura; i no poca. Per exemple, diré que estic molt content perquè al supermercat on vaig a comprar, hui he vist el meu vi preferit de diari. Li ho he dit al gerent, i l’he felicitat. La impressió ha estat semblant a la que he tingut quan, escoltant la ràdio, hi han posat la VI Simfonia de Mahler.

Llegir Staël, escoltar Mahler i beure un bon vi és fascinant, fins i tot per a qui es queda a casa en unes vacacions. Però, si a la taula li calen les quatre potes, falta el menjar, doncs. El menú ha estat molt senzill i d’eixos que agraden als més rudimentaris dels humans: arròs amb conill, carrilada, abadejo salat torrat amb ceba, potes de polp sec, abadejo fumat, creïlles braves (les de veritat), i no seguiré perquè no vull massa visites. El vi, ja està clar i, per acompanyar les postres, he pensat de baixar al bar a prendre cafè, cada dia.

El viatge dels sentits s’està completant fins al punt que he necessitat fer un viatget a Gandia a buscar més combustible, de Cuba! I ara sí que ho done per tancat, açò de les vacances del treballador ―eixe que abans en deien Rodríguez― que es queda a casa mentre els col·legues aprofiten per moure’s. Els sentits esmolats a base d’incentius gratificants que algú voldrà qüestionar amb falses creences sobre la salut i les dietes. Però jo estic capficat en una dieta ben saludable, tant física com sensual, i, a més, molt equilibrada.

A l’hora de fer un règim, si el que es busca és l’equilibri, s’ha de tindre clar que eixe punt es troba entre açò físic i allò espiritual, on es compensa i s’estimula l’activitat. I dic l’activitat perquè el principal organisme que utilitza l’energia que es crea menjant és el cervell. Una ment ensinistrada i treballadora és suficient per a cremar tot allò que s’ingerix però ―atenció!― el cervell demana bon vi, bons productes i bon tabac, respecte a la vessant física, i bona música i millors lectures, si tractem l’espiritual. Pense que este escrit haguera pogut influir una mica en la senyora Staël però he fet tard. Espere que la dona, tot i no escriure-ho, gaudira, també, d’estos xicotets plaers de la dieta.

Salut!

 

Salvador Sendra Perelló

DE CAMÍ

Viatge i viatge... i ho faré mentre puga, avise! Més bé, ho faré mentre em motive i mentre senta la necessitat de fer-ho, com fins ara, amb unes èpoques de major moviment que altres. Abans feia fotos... Quina estupidesa, no? Ara, en faig per penjar-les a les xarxes socials, però sense cap pretensió; només per mostrar una mica per on em moc i perquè les meues amistats em puguen localitzar més fàcilment. Amb el telèfon, o la tauleta, me’n sobra per a les meues descripcions gràfiques i, a més, si no m’agraden, les pinte.

He evolucionat a millor, i jo mateix me n’adone. Potser siga perquè, abans, quan viatjava per altres continents, amb més assiduïtat, vaig desenvolupar una certa tendència a fer servir una gran quantitat de sentits ―abans de seguir, vull deixar clar que n’hi ha molts més de cent, de sentits, em referisc― perquè l’ús de la imatge estava molt més limitat. En contra meua, he de dir que mai he pres apunts i que, de les primeres escapades, ja no recorde quasi res. Els protagonistes dels meus viatges eren els rius, els mars, les muntanyes, les ciutats... Ara, el protagonista és cadascú i, la resta, el decorat; eixe decorat que ens val per mostrar-nos amb major plenitud.

La percepció de cada lloc on he estat es troba lligada a la meua subjectivitat, d’això no n’hi ha dubte i no vull enganyar ningú. I, en eixa subjectivitat no cap cap judici de valor. Allò que per a unes persones és brutícia, jo ho entenc com una percepció visual ―en alguns casos, olfactiva― i la mancança de color derivada de la pol·lució i l’abandó, per a mi és la personalitat òptica de l’indret. La cosa em pot agradar més o menys, però no jutge perquè he aprés a acceptar les diferències. Això sí, he rebut crítiques perquè, de tant d’aplicar eixos criteris, els meus ulls ja no veuen certes coses i s’entretenen en altres detallets més concrets. Potser m’entenga algú que haja visitat el conegut com el Temple de les rates de Kathmandu o el famós barri dels adobadors de Fes, per posar dos exemples entenedors.

A partir d’este punt, la llibertat que sol prendre cada escrit meu em du a pensar si la percepció i la facultat de jutjar la vida aliena és la vertadera diferència entre el viatger i el turista. Les latrines marroquines, amb una aixeta per torcar-se les mans després de netejar-se el cul, es tot un exemple d’això que defensava abans, com ho és la manca de coberts a l’hora de menjar dels nepalesos, per seguir amb els exemples anteriors. I hem viatjar per eixos indrets i hem fet el mateix que fan ells i elles; i encara estem vius i amb salut. I hem menjat carn i peix que, poc abans, hem vist exposat al mercat, ple de mosques i altres insectes; i ben rebò que estava!

La impressió, el sabor, el context, l’olor... Què capta la foto de tot això? Però, realment, eixe és el record que ens endurem cap a casa i que, tot i que no recordarem quina era l’estàtua que hi ha al centre d’un mausoleu qualsevol, si que recordarem que se’ns van posar els pèls de punta escoltant una història que no enteníem a la plaça de Djemà-el-Fna o que els xiquets de Thamel no ens demanaven diners mentre volàvem, junts, milotxes a la vora del riu. Perquè el protagonista del conte era el narrador i no l’escoltant. Perquè el protagonista del vol era la milotxa i el seu conductor i no l’objectiu de la càmera. Però, això sí, el protagonista d’esta lectura és el lector i el missatge és la reflexió sobre allò que percebem i que no eduquem com cal, o siga, lliurement i sense jutjar-ho.

Bon viatge!

Salvador Sendra Perelló

Latinitat llunyana.

Coses de la tecnologia, des de fa un temps i en veure fotos o altres coses penjades, em contacten amics per dir-me coses del tipus estàs per Romania? Què tal per allà...? Així les coses i en un moment, previ a la consulta catalana del 9 de novembre, el proppassat mes d’octubre amb profusió d’escàndols a nivell nacional o les eleccions presidencials ací a Romania, sentint-me envoltat de política, he decidit no escriure un article de caire polític sinó cultural, i, responent a les qüestions d’amics, explicar els orígens de cóm mai vaig anar jo a parar a aquell país per primera volta, i quines impressions com a lingüista em va deixar.

 

 

A Romania a penes havia estat de manera fugissera vora una setmana allà pel 2001 acompanyant a amics del país però residents a Suïssa, de manera que jo amb ells em comunicava en francès al temps que em sorprenia de les insospitades concomitàncies d’aquella nova llengua, el romanès, ara amb el català, ara amb l’italià o el francès, majorment, encara que també i menorment, amb qualsevol de les altres llengües llatines, el castellà i el portuguès. La estada va ser curta i no va tindre continuïtat, així les coses tot va anar difuminant-se, romanent només però el record d’haver estat a un lloc al qual m’agradaria tornar, amb una llengua que m’atreia per la curiosa barreja de tot allà a la distància. Una illa llatina en un mar eslau. 

Un parell d’anys més tard al tauler d’anuncis de la Facultat de Filologia de la Universitat d’Alacant, s’informava de la possibilitat d’una beca a la Universitat de Bucarest. S’havien obert els intercanvis amb l’Est, es podia gaudir així d’una Erasmus per aquelles contrades. El problema és que no es podia repetir, i jo ja havia gaudit no d’una sinó de dues Erasmus. La primera natural, en ésser destinat a Alemanya. El país més poblat d’Europa té en ocasions problemes per trobar estudiants car els estudis s’imparteixen en alemany, llengua que pocs dominen, i que no jo no ho feia més que de manera vacil·lant, que de tota manera algú deuria considerar suficient. En tornar, la gent del Departament de Francès em va deixar caure que atès que parlava més o menys bé dita llengua era una llàstima que no aprofitara una de les seues beques per anar a França a continuar estudis i millorar el meu nivell lingüístic. Innocentment vaig respondre que en principi jo acabava de tornar d’un Erasmus i no podia gaudir d’altres, a la qual cosa se me va replicar que ells que disposaven d’un departament històricament gran, anaven curts d’estudiants i que en la meua qualitat d’estudiant d’àrab i atesos els vincles del Magreb amb el francès i altres coses més, ells podrien fer un apanyet per tal de que me’n pogués anar a França a estudiar. Dit i fet i encantat per la meua part, allà que me’n vaig anar, i vet ací que en tornar l’any següent, pels diversos departaments ja corria la veu que també per diversos motius, un estudiant que havia viscut a Portugal i treballat per una empresa italiana, a més d’haver estat destinat a França, i altres, coneixia pam dalt pam baix, totes les llengües romàniques. Se me va proposar anar llavors a la Universitat de Bucarest amb la tasca de realitzar un treball dialectològic comparatiu entre el català i el romanès o la resta de llengües llatines. Ni que dir cal que de nou, vaig acceptar encantat i que als pocs mesos mamprenia camí al país. 

Abans però, vaig parar uns dies a Pàdova, per visitar un antic company de pis italià a Alacant, amb qui m’unien grans records i viatges, a més de llarguíssimes i entortolligades partides d’escacs. Tenint temps com tenia, vaig decidir no volar des de Venècia a Bucarest com semblava lògic, sinó viatjar amb tren. No ho havia pensat, o tal volta ho donava per suposat, com tots els nascuts a la Europa Occidental, però al contrari de com estava acostumat, la parla llatina se me va acabar aviat. Un portuguès, castellà o català i en gran part també un francès o italià, en desplaçar-se sempre troben que a les regions veïnes es parla una cosa semblant a la seua llengua. Eixint des de Pàdova però, en un tres i no res estava a Eslovènia, i d’allí a Croàcia i Sèrbia per continuar camí fins a Viena, on finalment i al cap de diversos dies de no entendre les converses dels qui seien al meu costat, vaig començar a entendre de nou; era alemany, un alemany diferent al que jo estava acostumat però alemany. D’Àustria fins a Hongria i nova immersió en l’arbitrarietat lingüístic, val a dir, de nou no entendre res. A les tres o les quatre del matí però, el tren parà. Havíem arribat a la frontera i per a la meua sorpresa i després d’haver donat per descomptat que no entendria res, comence a comprendre: uns agents de duana han pujat al vagó i han demanat pasapoartele, documentele diverse, acte, va rog. Mire per la finestra i veig escrit politia de frontiera. Al vagó va pujant gent i amb sorpresa comprove que continue comprenent. Recorde perfectament la primera conversa que vaig sentir: un grup d’homes i dones, atrafegats amb grans maletes, malden per encabir-les als compartiments del vagó. Després d’aquella ingent tasca, algú seu relaxat, treu una botella de licor i exclama: 

Beem frate, ca am transpirat... 

O siga, beguem germà, companys si es vol, que hem suat, val a dir, que ara que la tasca està acabada ens ho mereixem. A partir d’aquell moment i fins a Bucarest, destinació final, les sorpreses no anaven a parar de succeir-se. Tantost comprenia majorment, com venia alguna paraula eslava o turca i ja no, però havia deixat d’estar de totes maneres, immers en el mar dels sons arbitraris de les llengües desconegudes que m’havien acompanyat pels Balcans o Centreeuropa, amb l’excepció del particular alemany austríac. 

Dies més tard, passejant per un bell parc decimonònic, Cismigiu, m’apare a observar una estàtua d’un soldat que arreplega un company caigut en la lluita i llegir la placa commemorativa a la germanor franco-romanesa en la 1ª Guerra Mundial, a les meues esquenes sent que un xiquet agarrat de la mà de sa mare exclama: mama, mama, un soldat mort... Acabat el passeig, ixc al carrer i vaig a la parada de l’autobús que em portarà a casa, quan de sobte es posa a ploure i sent algú al meu costat dir ploua...  Recent arribat, no conec bé la ciutat i a l’autobús la gent va baixant i baixant fins a que només quedem el xòfer i jo a un descampat perdut on este para el motor, se’m queda mirant sense entendre que fa el mec eixe que no ha baixat com tots i hem diu cap de linia... Finalment arribat a casa, una gentada espera l’ascensor i en obrir-se les portes algú diu incapem toti?, que fonèticament  i parlant ràpid sona molt semblant a cabem tots.  

Com Colom que per l’altra banda va creure arribar al Japó i la Xina, jo per l’altra banda, he tornat a les contrades llatines que hem van veure nàixer, travessant un mar de parles estranyes.

Lluís Almeny Giner.