UN NOU TETRIS A VENEZUELA

Cada fill és el més intel·ligent i el millor de tots, per als seus pares, tot i que, a voltes, no acabe de demostrar-ho. Tot i això, si la intel·ligent criatura no arriba a assolir la més mínima cultura, eixe és un detallet sense importància. No es pot admetre el fracàs perquè sempre hi ha espai per al progrés, i més encara si es partix des de tan avall. No obstant això, de donar-se, la culpa seria de l’infant o de la societat perquè els pares ho han fet tot sempre de la millor manera que han sabut. I dels avis, ni en parle...

Perquè, per avaluar el nivell d’individualisme de les persones que formen el nostre entorn més immediat, segurament sempre ens quedarem curts però, d’altra banda, l’ens que sol trencar eixa unitat bàsica és la família: un element tan vell com les persones i tan conservador com la vida. La família és eixe vincle consanguini que es trasllada sovint a la realitat més pròxima en forma de secta, famiglia, mara o clan.

El món occidental, individualista i competitiu, hedonista i ignorant, nega el vincle amb els seus iguals perquè la societat ja no s’entén com a estratificada ni horitzontal, sinó que sembla més bé un camí vertical que apropa l’humà cap a Déu —ídol, famós, referent o com es vullga anomenar—, tot i que siga una interpretació pròpia de la fe la que sol assolir cada persona, ja que la general és massa inclusiva i l’individu modern se sent tan intel·ligent que està capacitat, fins i tot, per interpretar la deïtat.

La família, l’ètnia, la pàtria... El vincle entre humans es troba en estos mots quasi inexplicables i, de tota manera interpretables per l’excessiva manca de racionalitat. La tasca socialista, per tant, queda del tot desmuntada a l’inici del S. XXI i només roman al si de la política, on partit i estat es confonen des de la mateixa estructura. La impossibilitat de mirar l’horitzó ens deixa només l’opció d’observar el cel, mirant cap amunt, cap a Déu, on trobem la individualitat, o cap a dins, cap a les emocions, on trobem en les entranyes mateix les estructures socials més arcaiques.

Quan l’estat falla, la tendència protectora inserix l’individu a la família, l’ètnia o la pàtria, tot i que no es pot explicar el vincle d’una manera més precisa que des de l’efecte de l’afecte. I, quan l’estructura social defallix, és en estos llars on s’hi troba la protecció, la inserció i la definició. La intel·ligència que no s’ha transformat en cultura no ajuda a la millora perquè s’ha perdut en el temps junt a l’empenta dels avis i dels pares, per als quals cada u de nosaltres era el millor; però res és perpetu i la realitat arriba tard o d’hora.

Amb la desfeta de l’estructura social hi roman la sang, tot i la seua excessiva ficció, l’honor i la por. A banda de la llei en què ens reconeixem, n’hi ha altra de paral·lela, i l’humà desplaçat es veu abocat a entrar en estes estructures superposades a la general. Hui és l’1 de maig i no veig les coses clares, i pense eixos detalls que no agraden als nostres dirigents, com Venezuela mateix, perquè el focus mediàtic s’hi troba ubicat a l’últim reducte d’estat social i el seu declivi s’aprofita per desmuntar tot un sistema, com en el seu dia es va fer amb el Tetris: la caiguda de la URSS sota la imatge de les peces del Kremlin.

Salvador Sendra

Ànima d’argila i terrissers de l'ànima.

L'argila és un material mal·leable. La humanitat l'ha fet servir des de la prehistòria per fabricar tota mena de receptacles, gots, olles, càntirs, gerres, perols, cassoles, tests, etc. A més permet la decoració i l'esmalt, per tant, molts d'aquests receptacles eren adornats fins i tot alguns són autèntiques obres d'art. Doncs, bé hi ha molts que pensen que l'Ésser humà té una ànima d'argila. Què és, amb una educació adequada, una ànima mal·leable (o si no voleu dir ànima, digueu-li cervell) i assumirà la forma que es desitja, així naixerà un ésser humà nou, pur i bo.

Aquesta teoria no és nova. Naix del concepte de "tabula rasa", terme, que des de Locke, es refereix a què la ment seria com una fulla un blanc on es pot escriure qualsevol cosa. En un assaig interessant, encara que en certa manera esperava alguna cosa més, Steven Pinker desmunta el mite de la "tabula rasa", juntament amb el del "bon salvatge" i el "dogma del fantasma a la màquina". Això no obstant, entre els corrents de l'esquerra encara predomina aquest mite.

No han sigut sinó "els països socialistes" qui més èmfasi han posat a tractar de canviar l'ànima humana per crear el nou ésser humà. El marxisme-leninisme anava a crear el "nou home soviètic" i també "la nova dona soviètica", només pel fet de viure a un meravellós Estat socialista soviètic. El resultat va ser, com no venia el "nou home soviètic", que es van haver de crear GULAGS per separar de la societat els hòmens que no assumien "les bondats" del socialisme soviètic. A la llarga va aparéixer el "Homo sovieticus", tot el contrari del "nou home soviètic". A la Xina també volien un home xinés nou, i aquells que no s'ajustaven al perfil, acabaven als Laogai, camps de reeducació mitjançant el treball. El model dels Lagogai s'estendria pels països comunistes asiàtics, a Corea del Nord i Vietnam. Per tots aquests llocs s'estendrien els "enginyers de l'ànima humana", escriptors i artistes que haurien de dissenyar l'ànima de l'ésser humà.

A Occident també ha haguts terrissers de l'ànima humana. Un exemple són els conductistes, els enginyers del comportament. Els seus resultats han estat en nombrosos casos desastrosos. A més a més, no són pocs els que com els ideòlegs del "nou home soviètic" a Occident propugnen el modelatge de l'ànima mitjançant l'educació, i mitjançant ella la creació d'un nou home nou, amb característiques diferents segons l'opció ideològica que es prenga. Els més notoris hui en dia són els/les ideòlegs/ues de gènere, malgrat l'evidència del cas de David Reimer, supervisat pel psicòleg John Money, que va ser un rotund fracàs i David Reimer va acabar suïcidant-se, gràcies a la reassignació de sexe per considerar que els humans no tenim sexe sinó gènere.

Hom pot contra argumentar que la propaganda seria un cas de modelatge del comportament. Però la propaganda, des d'Eward Bernays, no es centra amb tractar de modelar l'ànima com si fóra un muntó d'argila del que pots treure la forma desitjada. Ans al contrari, tracta de controlar la informació que els subjectes reben, de controlar la percepció de la realitat per excitar el subconscient i les parts més primàries del cervell humà, per tal de crear un estat d'ànim a favor de determinades causes, productes, ideologies, etc. No tracta de donar forma, sinó de traure la forma subjacent i posar-la al servei d'uns objectius.

Sent tot el que he exposat evident i, per tant, que l'ànima humana no es pot modelar a gust del terrisser de torn, cada vegada es sent més allò de l'educació, educació i educació, perquè els xiquets del futur siguen tots clons i amb el comportament desitjat pels terrissers. Uns volen que l'educació servisca per a crear emprenedors. D'altres, especialment, cada cop que hi ha una dona assassinada per la seua parella o ixen estadístiques o enquestes de comportaments masclistes, s'insisteix en l'educació, la necessitat de canviar els comportaments, etc., perquè cap dona siga assassina i s'acabe amb els comportaments masclistes. I tinc males notícies per a tots ells: l'educació, el control del comportament, la enginyeria de l'ànima i/o social, etc., no ho pot tot.

Amb això no estic dient que l'educació, la cultura, etc., no tinguen cap influència, que la tenen i molta, però sí que l'Ésser humà no és modelable a gust dels terrissers.

P. S.: Deixe de banda, el tema de la construcció de la realitat social, que ja tractaré, en un futur pròxim o llunyà, en un altre post.

Òskar "Rabosa".

LIBERALISME I ESGLÉSIA: UNA RELACIÓ D’INTERÉS

Pense ―vull pensar― que el Papa Francisco és un dels exponents dels residus d’allò que es coneixia com a Teologia de l’alliberament, però vull remarcar la paraula pense perquè estic fent, simplement, una reflexió a  partir de les idees i dels records, sense cap preparació prèvia i sense cap altre element bibliogràfic. I em du a pensar-ho el fet que siga jesuïta, argentí i que, a més, tinga eixe vincle tan fort amb els més desfavorits.

No és casualitat que haja estat escollit com a cap de l’Església un home amb estes característiques quan gran part del món cristià, catòlic, està travessant una època dolenta en què les desigualtats és polaritzen, el capitalisme, en la seua versió més dura, ha estat la causa i, a més, la tendència s’inclina cap a la retallada dels drets de la ciutadania. Però, quina haguera estat l’altra possibilitat, de no ser proclamat Francisco? Segurament, una tornada enrere.

Juan Pablo II, el Sant, era l’altra cara de la mateixa moneda. El seu sistema per afeblir el socialisme va influir en la resta de governants conservadors i la intenció era clara i universal. Amb la deriva del socialisme cap a la socialdemocràcia, els reductes de l’educació i l’ajuda social es podien afeblir, també, i discretament. L’educació, de manera molt simple: sol·licitant la llibertat d’elecció de les famílies ―subratlle les paraules llibertat i famílies. L’ajuda social, també: traient-la del pressupost i distribuint-la, a partir de donatius, des de la xarxa religiosa. El liberalisme va encaixar entre els conservadors amb esta simple fórmula perquè, què hi ha més conservador que la família? Algú m’ho pot dir?

Família, liberalisme i religió anaven de la mà en els fastuosos encontres. La família, que és l’element més conservador que hi ha, va abraçar el liberalisme perquè, el segon, li oferia la possibilitat de refermar-se a partir de la misèria, quan el socialisme semblava recular i no era ja rival a l’hora de protegir els ciutadans. La religió, aprofitant els enderrocs de la URSS ―recordeu el Tetris?― per mostrar allò que passa als laics, i sense rival en la socialdemocràcia, si més no, quant a idees, va endevinar un indret on créixer: l’últim reducte, social i educatiu, amb una mica d’idea, estava ja guanyat de bestreta.

Quan l’estat ja no es fa càrrec dels seus ciutadans, estos es reclouen en la família o la recreen en forma de màfia o mara; una relació de sang i sentiment inexplicable de manera racional. La família ―tradicional, en diuen―, extremadament conservadora en essència, es captada per la religió a partir d’unes poques concessions i donatius, i utilitzada com a cavall de Troia per dinamitar les restes de la gran família socialista però, a més, per introduir el liberalisme en els indrets, abans vetats, més conservadors. A més, i per més gràcia, el preu ha estat de zero euros perquè, tant les visites dels papes com les escoles concertades, les paguem entre tots i totes, així com els diners que destinen a l‘ajuda social. La faena dels religiosos és la de pensar i, realment, ho fan molt bé! Qui, sinó, s’oposa a la llibertat d’elecció?

El Papa Sant no va poder exhaurir els teòlegs de l’alliberament, tot i mantindre’ls molt ofegats, però sí que els va deixar sense quasi marge de maniobra de cara al futur. No sé si Francisco, de ser allò que deia a l’inici del text, intentarà desfer tota esta trama teològica i política per una simple raó, però de pes: perquè és un dels mals del capitalisme que els alliberadors tant rebutjaven.

 

Salvador Sendra Perelló

LA CRISI DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA

La socialdemocràcia ha estat la paraula emprada, des de fa uns mesos, pel socialisme francés. Hi van haver moltes queixes a causa del canvi, tot i que jo no endevinava el perquè de tant de revol, i més encara quan ja feia molt de temps que s’estava utilitzant, la paraula, per definir la majoria de partits i d’idees de centreesquerra europeus, inclòs l’espanyol PSOE i les seues sucursals.

Aprofitant l’avinentesa, ahir vaig estar revisant alguns textos de Walter Benjamin; textos diferents als d’estètica, que estan sempre al capçal del meu llit. El cas és que vaig llegir una obra molt fragmentada i difícil de recompondre; una peça titulada El concepte d’història. Doncs, en un parell de passatges, Benjamin fa un breu repàs a eixa polèmica paraula: socialdemocràcia. Però, per fer un par arrere, abans vos convide a llegir altre article del BLOG titulat “Idees, ideologies i ideals”. Ací trobareu els fonaments de la diferència entre les paraules.

Per a Benjamin, el canvi de socialisme a socialdemocràcia és mal intencionat i, fins i tot, perniciós perquè significa transformar una idea en un ideal. Per entendre-ho millor, Walter opina que la idea esdevé d’una realitat del passat oprimit del proletariat i, amb el canvi, s’oblida eixe passat per apuntar un futur feliç, ideal. Amb la transformació, el rerefons es perd i, per tant, el present es difumina de cara al futur, però, com tots sabem, sense present no hi ha futur! Una volta eliminada la força del present, el futur passa a ser un horitzó poc motivador.

La força que mou el dia a dia canvia per una tèrbola idea futura d’un ideal i, com a conseqüència, el motor es frena. L’única solució que apunta Benjamin és la idíl·lica situació d’un progrés constant, que seria l’únic pilar sobre el qual se sustentaria l’ideal però, si entrem en una època de crisi, què passa? Doncs, passa, simplement, això que percebem a diari: la crisi de la socialdemocràcia. Jo pense que el mal, com bé diu Walter, està en el si mateix del moviment, i més quan ―se suposa― els progres hauran llegit un xicotet llibre de Marx que es diu Les crisis del capitalisme. Benjamin, lúcid com sempre, ja va posar el dit a la ferida, anticipant la desfeta que ara s’intenta analitzar però, si es vol saber com s’estudia el passat, a més del xicotet detall que jo aporte, val la pena llegir tot el llibre.

 

Salvador Sendra Perelló

QUARTOUR POUR LA FIN DU TEMPS

Estic escoltant un dels meus músics preferits, Olivier Messiaen, i la manera en què tracta un dels meus temes predilectes, el final del temps. L’arribada d’un tema i de l’altre per dos línies totalment alienes, encara fa que prenga tot un major sentit, si és que el pot assolir. La idea del final, com ja he escrit en nombroses ocasions, és un tema transversal a la nostra cultura i que afecta la manera en què veiem el món. Jo, personalment, l’he tractat des de la perspectiva del socialisme i des del capitalisme, si atenem la societat, així com des de la religió, la psicologia i la filosofia.

El marxisme no s’entén des de cap altra perspectiva que no siga la religiosa perquè ens ve a dir que, al final del temps, ens agrade o no, hi haurà el socialisme; per tant, una volta sublimada l’evolució, esta prendre la forma de la perfecció encarnada en la relació social. La mateixa lectura podem fer del capitalisme, que ara sembla que està més de moda i que ens pareix, fins i tot, més novella: més del mateix... Ens agrade o no, resa que el món esdevindrà un gran mercat i esta relació entre les persones serà la definitiva, i no podem fer res per aturar l’evolució fins que el temps es detinga en el mateix moment de l’èxit d’este sistema. Les dos ideologies que semblen més globals i laiques, com podeu comprovar, duen la religió cristiana en la seua medul·la i la estenen per tot arreu.

Estes raons, explicades de manera breu, coincidixen en la manera d’entendre el món a partir de l’Apocalipsi però, què veia Messiaen quan estava pres en un camp de concentració? Ell escrigué el Quartour quan la seua esperança de vida era més bé escassa, i cal tindre en compte que el compositor era una persona molt religiosa. De moment, a mi en crida l’atenció el missatge tan personal i íntim amb què descriu el seu ocàs, o el del món; qui sap? Messiaen no ha escrit cap doctrina ni cap text que afecte la totalitat, sinó, més bé al contrari: ha escrit unes notes personals i intimes per reflectir eixe final tan previsible. Però, el final del temps afecta a tots, no?

Mentre l’escolte ―mentre escolte el primer moviment― hi ha un rossinyol cantant fora, sobre la bassa i molt prop de la finestra. Comprove la qualitat de l’obra en rigorós directe però, atenció: passa un cotxe i espanta l’ocell. La resta, l’arribada de l’àngel, ja no m’importa perquè el cotxe ha espantat el rossinyol i ja no m’interessa res més. Tanque la finestra i escolte el final de la peça amb la pau que aporta no percebre més sorolls que la música, perquè he comprovat, minuts abans, que la fidelitat del so del clarinet i del violí ja em són suficients. Jo puc eixir quan vullga de casa però pense en el captiveri del compositor i que, a banda de la religió i de la globalitat, la interpretació del final de tot és tan simple com individual. Escolte de nou el rossinyol i obric, altra volta, la finestra. La peça s’ha acabat però la vida continua; espere que passe un cotxe...

 

Salvador Sendra Perelló

L’ÚNIC SOCIALISME QUE POT FUNCIONAR

Tornant de la faena cap a casa, ben passat el migdia i en el cotxe, estava escoltant un programa de jazz ―cosa estranya perquè ja no m’agrada esta música― quan han dit una frase que m’ha cridat l’atenció. Deia un dels presentadors que Cortázar ―a ell sí que li agradava― va afirmar, un dia, que «el jazz és l’únic socialisme que pot funcionar». Ja feia temps que no em cridava l’atenció cap sentència, però està m’ha agradat, i molt.

Ja he escrit en nombroses ocasions sobre els moviments socialistes i de com es transformen sota l’estructura d’un partit mentre confonen esta bastida amb la de l’estat que governen. I, just en este punt, la llibertat individual es difumina en la suposada llibertat col·lectiva de la qual és garant la mateixa burocràcia. Finalment, el partit és qui controla la llibertat i l’administra perquè n’hi haja per a tots, encara que siga poca...

La literatura de Cortázar és d’un ritme trepidant, alternat de moments de més calma i d’altres on el solo pren tant de protagonisme que arribes a oblidar-te’n de la melodia. En este just moment, la lectura retorna fins al punt anterior on acabava l’harmonia i la recupera per iniciar, en un senzill viatge, de nou, el camí cap a eixe rumb incert. Cortázar escrivia jazz. Cortázar posseïa l’estil bebop; l’estil de Guillespie adaptat a la literatura.

Però, si entrem a analitzar l’estil que succeïx el swing, l’anomenat bebop, la diferència radica en la reducció de la banda i en la llibertat creadora individual de cada músic. La meua intenció és la de no seguir avançant per la norma perquè el so cool ja és altra cosa i Cortázar ―pense jo― derivaria cap al hard bop, des de Parker fins a Monk. Aleshores, és açò el socialisme? Espere que així siga i que hagueu pogut llegir l’article este amb l’acompanyament de la música que Óscar haja posat a l’inici... Amb Guillespie n’hi hauria suficient però també val qualsevol altre, per fer-nos una idea.

Salvador Sendra Perelló

Perquè jo no sóc socialista.

Escrivia fa pocs dies un post Salvador Sendra titulat “Qui diu que és socialista t’enganya”. I efectivament jo no sóc socialista. No perquè no vullga enganyar a ningú, simplement perquè no hi crec. Salvador Sendra, no va voler doner cap definició de socialisme donat que “no cal aportar res perquè es troba en qualsevol enciclopèdia”. Certament, no caldria però jo sí vaig a acotar el terme perquè s’ha manipulat tant que fins i tot els partits social-liberals (ex socialdemòcrates i ex socialistes) continuen dient-se socialistes. El socialisme és només la col·lectivització, el control per la societat, dels mitjans de producció. Qualsevol altra cosa, deixa de ser socialisme, si s’admet la propietat privada dels mitjans de producció, s’accepta el capitalisme i per tant ja no s’és socialista. Hom podrà dir, com Pedro Sánchez, “nosotros los socialitas” o “yo soy socialista” però com diu Salvador Sendra, menteixen perquè ja no són ni socialdemòcrates.

Jo no sóc socialista, no perquè crega que els mitjans de producció hagen de ser necessàriament privats, sinó perquè no entenc com els mitjans de producció poden ser socialitzats, no entenc a qui han de pertànyer. La societat en abstracte no és res, no és ningú. El que siguem societat són grups humans, la nostra societat és el grup humà més pròxim, aquell amb el que ens relacionem i interactuem. La societat no pot posseir res en conjunt a no ser que es dote d’estructures, estructures per prendre decisions, estructures per organitzar el treball, estructures per fer manteniment, etc., d’allò que comparteix. En la majoria de els corrents socialistes, inclòs el comunisme, l’Estat ha de desaparéixer, si l’Estat desapareix, ¿què és la societat? Les societats modernes on hi ha una divisió de treball, on calen grans infraestructures, on cal que l’Estat preste determinats serveis, l’Estat és imprescindible. Ara bé, és discutible l’actual forma d’Estat i la seua estructura de piramidal i de dalt cap avall, on les persones són súbdits i no ciutadans. Jo crec que només les societats amb pocs membres i poc complexes poden tenir formes que prescindeixen de l’Estat, Estat entés com a institucions per gestionar allò que pertany a tots els membres d’una societat per simples que siguen.

Si l’Estat és necessari, i cap país comunista o socialista ha aconseguit prescindir d’ell, i l’Estat posseeix els mitjans de producció, ¿no es corre el risc que el treballador acabe sent alienat, aquesta vegada por la classe dirigent de l’Estat en compte de pels burgesos? De fet als països socialistes eixe paréixer ser que era un handicap, que els treballadors tampoc sentien com seu el fruit del seu treball. Canviar un amo, burgés, per un altre, Estat, no pareix haver estat una solució. Això no obstant, seguisc i seguiré llegint autors marxistes doncs les seues contribucions al pensament i les seues crítiques a aquesta societat són impagables.

Jo, tampoc sóc liberal. Només heu de mirar que he escrit a aquest blog dels liberals i dels neoliberals. I molt menys sóc feixista, no dedique ni un comentari a aquesta ideologia perquè és perdre el temps, és una burrada. De les tres grans teories polítiques fruit de la Il·lustració, cap d’elles em satisfà. Tampoc em satisfà l’anomenada Quart Teoria Política que presenta el rus Alexander Dugin. Té propostes molt interessants: en sembla interessant el fet de com presenta el Dasein (Ser-ahí) de Heidegger per fonamentar la seua teoria; també en sembla interessant que el subjecte de la seva teoria siga el ethnos però llunys de la raça o de la nació presentada pel feixisme, sinó agafa la posició de Lévi-Strauss, l’antropòleg francés, que diu que cap cultura, per poc desenvolupada o endarrerida que semble, és inferior a cap altra. Això no obstant, el fet que pretenga un retorn a la tradició (quina tradició?) resulta xocant.

Jo no sóc socialista, perquè sóc incapaç d’autodefinir-me. Ninguna teoria dóna un suport ideològic al què jo intuïsc al voltant de què i com deu ser una societat. No és que tot siga necessàriament dolent, totes les ideologies (llevat del nazisme que no va aportar res) han fet aportacions positives i totes tenen coses detestables. Jo no em pose etiquetes perquè la teoria política que em valdria encara està per inventar-se. Sé que jo no seré capaç de crear-la, però a la vegada sé que és una necessitat crear-la, i com vaig dir a un altre post, Noves teories polítiques, cal fer-la des d’un nou paradigma.

 

Òskar "Rabosa"



QUI DIU QUE ÉS SOCIALISTA, T’ENGANYA

Una mentida és una mentida i, com és el cas, sense pal·liatius. Si algú et diu: «sóc socialista», t’està mentint i és molt fàcil de demostrar. Des del punt de vista filològic, només cal dir que <<sóc>> és la primera persona del singular del verb SER , del present d’indicatiu. D’esta descripció, cal assenyalar que l’indicatiu ens transmet una realitat, mentre que el subjuntiu ens aporta una suposició o un desig, el condicional, una condició, etc. Respecte el present, cal dir que es referix a ara, en este mateix moment.

Ser socialista, per tant, és, simplement, practicar el socialisme. Sobre la definició de socialisme, pense que no cal aportar res perquè es troba en qualsevol enciclopèdia, per exemple. Ara bé, si a mi m’agrada vore ballar i vaig sovint a vore espectacles de ballet i, a més, conec tota la història de la dansa i els seus protagonistes, se’m pot considerar ballarí? Doncs, no; evidentment! Ser ballarí és, per tant, practicar el ballet en la mateixa mesura que ser socialista és practicar el socialisme.

Des del punt de vista filosòfic, no cal ni entrar en el fons de la qüestió perquè per això existix la lògica, i amb l’exemple filològic inicial, està més que demostrada la seua incoherència. Però, i des de l’enfocament històric? Doncs, només cal argumentar que estem al segle XXI i ja està tot dit. Contundent, no? Però, és el que hi ha quan s’aplica la racionalitat ―he escrit racionalitat!― perquè, l’últim reducte del socialisme és el de la ideologia, cosa que s’allunya de la realitat i, per tant de la forma indicativa del verb. Aleshores, sempre pot quedar el passat «vaig ser socialista» o  el futur «seré socialista», les dos correctes perquè «jo t’acabe de conéixer i jutge allò que veig, escolte o aprecie».

Quin desastre més gran i quina depressió per aquells que s’hi identifiquen. Que no patisquen perquè «feta la llei, feta la trampa»: està la socialdemocràcia, i esta sí que és encertada, real i està ben fonamentada en la seua essència. Als francesos, els ha costat d’entendre, però no està bé fer maganxes jugant al solitari ni mentir sabent que hi ha qui creu el que dius perquè es guia per dogmes o, simplement, per fe.

 

Salvador Sendra Perelló

OPI

En el darrer viatge que he fet, un dels records més agradables que m'acudixen és el d'haver estat escoltant Camille Sanit-Saëns, dia rere dia, en la ràdio pública. I em pregunten: et va agradar Romania? Doncs, sí; és evident! Imagineu-vos, per un moment, estar conduint per l'interior de Transilvània, a la tardor dels formidables boscos caducifolis, escoltant Saint-Saëns... Es podrà demanar més?

Tant a Romania com a la resta dels actuals estats que pertanyien a la URSS estan prou arrelades les creences religioses ―tot i que variades― almenys en un ample sector de la societat que creu i en practica. Altra cosa que capta l'atenció és la identificació, mitjançant la pertinença, amb una determinada nació que roman en la població d'estos llocs. L’evidència es diu Ucraïna, per exemple, on el conflicte nacional és evident.

Tant la religió com les nacionalitats van ser una de les primeres coses a eliminar per l’onada socialista perquè les dos pertanyen a la vessant més humana de les persones: els sentiments. En els dos casos, el socialisme va fracassar i, si mirem més enllà de la URSS, van ser dos de les causes de la seua dissolució amb el fraccionament. Sobre els residus de les nacions i de les religions s'erigixen els nous estats postsoviètics. La tercera causa és la dels diners, però esta ja ha estat tractada massa voltes.

Camille Saint-Saëns m'agrada i, per això, quan puc m'escape per escoltar-lo en algun concert o alguna òpera. L'última va ser Samsó i Dalila, on Dalila, després de trair Samsó, l'ajuda a acabar amb tot. Fantàstic, el duet del desenllaç! Saint-Saëns va ser un cas especial en la terra laica. La seua obra va ser un fenomen estrany a França per l'ús que feia de la llibertat creadora, lligada a la religió i allunyada de la moda aconfessional del moment. La religió i el romanticisme potencien l'individu però cal recordar que la música també ho fa.

De Lenin, diuen que va dir que «la religió és l'opi del poble» però, des del meu punt de vista, va errar en la contextualització perquè l'opi també, segurament, és un producte de consum individual, com ho és la música o la fe. Supose que, quan estàs col·locat, no t’apetix que et molesten... La religió i la nació (residu del romanticisme) van fulminar la URSS perquè cal recordar que la seua porta d’entrada va ser Polònia, i la nació de Chopin és l’únic estat modern europeu creat sobre una base religiosa. La música va donar alguna que altra maror als cabdills socialistes... Però l'opi, ben entés, no era altra cosa que la creença amb l'individu; eixa creença que, després, pren forma de pàtria, de fe o de simfonia.

Salvador Sendra Perelló

L’ELIXIR DE L’ETERNA JOVENTUT

 

Abans de seguir llegint estes línies, el lector ha de saber que, el que ve al darrere, li pot canviar la vida. Ho publique després de molts anys d’investigacions i lectures però ―i açò és molt important― desconec encara si hi ha contraindicacions. De moment, ja us anticipe que heu de prescindir de tota mesura a l’hora d’administrar el sèrum.

Fa anys ―molts anys―, llegint Oscar Wilde, em vaig adonar que, en un dels seus llibres, encarava un dels grans problemes de la humanitat. Wilde, però, no va entendre que la solució era molt més senzilla d’allò que proposava des del més enllà. Esta lectura em va marcar com, supose, ho ha fet amb qui s’hi ha endinsat. La solució al problema de la joventut eterna, però, no es resol... No obstant això, el cas dels dandys sí que té un fascinant estudi de Camus del qual ja parlarem, si Satanàs vol, més endavant.

L’eterna joventut s’ha de tractar com una totalitat ―per això és eterna― composta per realitats molt més fragmentades o, el que s’entén en el cas contrari, moltes realitats fraccionades sumen una totalitat que dóna nom i explica l’adició. L’elixir és simple: es tracta de la capacitat per enganyar-se, refer-se de l’engany i, al poc de temps, tornar-se a enganyar. Només els jóvens,  els adolescents i els bojos tenen eixa habilitat de llaçar-se a la piscina sense vore si hi ha aigua, si se sap nadar o, si és el cas, si hi ha escaleta per eixir.

Qui no ha passat per este procés, no ha sigut jove! Amb l’edat, ens tornem cauts i mal pensats. Abans d’entrar, ja estem mirant l’eixida. La vida resulta un cementeri d’elefants per aquell que no ha tingut mai la capacitat per a l’errada i per a refer-se’n. Viure en la mateixa errada, al llarg de tota la vida, tampoc val perquè eixe és, precisament, el cas més normal entre els vells humans. S’ha de canviar de mentida, constantment!

L’aventura, allò desconegut, el risc, els instints... Moltes coses hi ha que ens empenten cap a eixa totalitat de l’eterna joventut de què ara coneixem l’essència. La família, el socialisme, els diners, la moral... Moltes coses hi ha que ens allunyen de l’essència de joventut; eterna, això sí, perquè eixos significats i eixos comportaments són, per saecula saeculorum, mentre duren. Podem fraccionar-la en dosis controlades i teràpies per superar-les però esta mesura esdevé un senyal evident de vellesa per part de l’usuari.

Les contraindicacions, com he escrit a l’inici, no les conec perquè mai m’he preocupat de buscar-les. Personalment, em fan pensar que s’ha de mirar la piscina, vore si té escala, fer un curset de natació... Ara ja sabeu el final de la història ―perquè sou persones intel·ligents. Buscar les contraindicacions, o la lletra menuda, no és compatible amb eixa essència tan desitjada!

 

Salvador Sendra Perelló