Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kandinsky. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kandinsky. Mostrar tots els missatges

dissabte, 31 d’octubre del 2015

MÚSICA I GEOMETRIA

Una visita, per ràpida que siga, a una exposició com la de Kandinsky, a Madrid, té unes reflexions aparellades. La primera, i la més important per a un fet d’estes característiques, és que vaig trobar a faltar obres de vertadera síntesi en la carrera de l’artista com, per exemple, més composicions. La resta, em va semblar interessant perquè hi vaig trobar una cronologia evident i ben argumentada.

Kandinsky i la música, per exemple, que jo recorde, tampoc hi van estar relacionats, mentre que la reflexió que intenta transmetre la mostra es troba en el trencament de la figuració. Realment, es demostra que l’autor posseïx una tècnica depurada que fa servir per descompondre això que, a l’inici, pintava, o copiava. No obstant, la relació amb la ciència és altra mancança, i no costaria gens de fer-la palesa.

La línia es troba absent en una gran part de l’obra de Vasili o, d’haver-ne, no s’utilitza en el sentit tradicional. Ja en l’abstracció, la fa servir com a element de pas entre diferents ambients, el alguns casos, com a superposicions, en altres o, simplement, com a fites entre colors. A mi, personalment, em crida l’atenció com la superposa a les capes bàsiques de color en forma de figures geomètriques. Per a qui ha estudiat filosofia, de segur que li recorda que la geometria es basa en operacions purament intel·lectuals, on no hi ha cap vincle amb la realitat i que, a l’hora, constituïx una realitat paral·lela i, diguem-ne, racional.

L’esforç per recrear esta geometria i per extraure’n resultats objectius és un exponent de la capacitat humana per construir, des d’una mentida, una realitat i, a l’hora, una realitat inqüestionable! Extrapolat a l’àmbit musical, hi ha l’exemple del pentagrama, on s’escriuen el temps i els sons sobre unes línies. I Kandinski basava la seua teoria artística, si més no, en una gran part, en la reflexió sobre estos dos aspectes tan absents a la mostra, com ho han estat aquells que apuntava a l’inici, com és la ciència. L’abstracció d’esta època és difícil d’entendre sense la descomposició de la realitat, amb la radioactivitat, per exemple.

Però, bé; ara ja sabeu que teniu altres aspectes per relacionar, si aneu per Madrid i vos digneu a passar un bon moment revisant una exposició interessant per a la reflexió. Si no podeu, millor encara, perquè sempre ens quedarà el Centre Pompidou de Paris. Bon voyage!



Salvador Sendra Perelló

dimarts, 3 de febrer del 2015

LA SEPARACIÓ COM A EINA CREADORA

Quan Déu ens va fer creure que havia acabat la Creació, ara sabem que no va ser així. Potser, per no deixar els humans en la més absoluta misèria, ens va contar una mentida pietosa... Realment, el gros de la tasca estava ja realitzat perquè ja s’havia separat el dia de la nit, el mar de la terra i s’estaven establint les bases per a la posterior estratègia. Una volta creat l’home, i veient que necessitava d’alguna cosa més, va crear la dona.  Amb esta darrera acció, separant la dona de l’home a partir d’una costella, Déu ja va deixar entreveure que recercava allò sublim..., allò que, amb el temps, ho seria tot.
Nit i dia, mar i terra: la separació i la unió són els pilars de la ciència: amb un cervell i una mà es pot aconseguir tot. Nit i dia, mar i terra: amb una espurna de vida i un sol dit es pot aconseguir la resta... I Michelangelo ho va entendre com una unió d’un sol segon, i Kandinsky ens ho va explicar com la gran realitat que hi havia: un trencament! Esta volta com una separació entre allò irreal que es veu i allò existent que es pensa. La geometria estava en la base del nostre pensament i guiava el dit d’Adam cap a Déu. L’abstracció era la gran veritat que s’amagava sota la representació de la realitat.
Però, entre una cosa i l’altra, hi va haver la separació entre el soroll i la música. Un àngel, de nom Beethoven, va crear la Tercera simfonia i acabava el procés creatiu de són pare. Amb l’Heroica, el soroll es va separar de la música i es va donar pas a la realitat que, de manera pictòrica, va representar Kandinsky: la Creació podia donar-se per acabada! Després de tants anys vivint entre sensacions auditives ridícules i desagradables, semblava que el ser humà havia renunciat a la delícia de la música i al plaer més sublim dels sentits.
L’Heroica va estat la gran cirera situada al punt culminant de la Creació perquè, a partir d’esta partitura, el ser humà ha pogut seguir sentint-se l’animal escollit. Però, i abans? Què hi havia? Silenci o soroll. I després? Què hi ha hagut? Música! Música creada pels humans que se saben Déu i allunyada dels sorolls ordenats sota la vella inquisició clàssica que, com he pogut demostrar, es basava tan sols en una unió ordenada de sensacions denominada soroll.
Si pensem que el primer episodi important de la Creació fou l’espurna de vida, hem de pensar que en eixe punt s’inicià la separació entre nosaltres i el creador. Nosaltres, ja majors d’edat des de Beethoven, ara podem entendre que separant ens creem i que la nostra vida, i allò més important que hem aconseguit des que som al món, ho hem aconseguit trencant.
 
Salvador Sendra Perelló