Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FMI. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FMI. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de juny del 2015

Les Guerres troikes: Grècia front a l’abisme de nou.

Es sol considerar, jo pense que de forma errònia, que Grècia va salvar la Democràcia a les Guerres mèdiques. Les guerres mèdiques es solen considerar una fita de la resistència democràtica, de la superioritat de la cultura i tecnologia occidental sobre l'oriental. Aquestes afirmacions són més que discutibles, però així han quedat a l’imaginari col·lectiu, més després de pel·lícules com 300, i malgrat les amargues protestes d'Iran –descendents dels perses-.
Com haguera sigut la història si els grecs hagueren sigut derrotats? Això entra dins de la història contrafactual. Si Grècia com a part de l'Imperi persa ens haguera arribat tota la seua cultura? Òbviament les coses hagueren sigut distintes però no saben fins on. Hem de tenir en compte que molt del que ens ha arribat no és tal com el comú de la gent creu. Per exemple, Grècia ens va llegar la Democràcia, no és cert, Atenes, ens la va llegar, i per exemple Plató s’oposava a aquesta forma de Govern. A la majoria de les ciutats-estats no es va adoptar mai, i durant el S. V a. C. els grecs admiraven més a Esparta, que de democràcia tenia poc, que a Atenes. El que sí és cert, és que amb les Guerres mèdiques Grècia va salvaguardar un llegat que ha influït de forma fonamental en la nostra cultura. Això és indiscutible, llegiu El rapte de Grècia de Salvador Sendra a aquest mateix blog.
Grècia ara sí que es troba davant d’unes guerres que poden canviar la concepció del món actual. Les Guerres Troikes. No cal fer un repàs dels fets, ja que són sobradament coneguts. Malgrat la intoxicació, fer por, les mentides i les manipulacions, tu lector que passes per aquest blog, saps perfectament el que està passant. L'Imperi –que defineixen Hardt i Negri-, eixe Imperi que està per sobre de la voluntat general de qualsevol Estat, eixe Imperi que conquesta silenciosa i inexorablement, eixe Imperi que posa castiga als innocents –al poble- i absol als culpables –polítics corruptes i bankgànsters que treballen junts- havia entrat a Grècia, havia conquerit les institucions mitjançant un cop d’Estat –Papademos ex Goldman Sachs com a dictador- i havia imposat un règim de terror –anunciat plagues bíbliques si no assumien els mals menors de misèria, pobresa, fam, retallades... que els oferien-.
Però l’Imperi encara no ha fet el pas d’acabar amb el sistema plebiscitari per elegir governs –no patiu que intentarà acabar amb ell més tard que prompte-, perquè fins ara els governs i els pobles encara són prou submisos perquè siga necessari fer un pas tan brutal. Grècia en els darrers comicis ha decidit que ja estan farts de la Troika, i això ho han expressat esborrant del mapa al PSOK i deixant sense possibilitat de fer govern a Nova Democràcia, els partís que emparats per, i submisos a, l’Imperi. Això no obstant, han triat la via blaneta, Syriza, enfront de vies més radicals, tant a l’esquerra com a la dreta. Vies que directament advoquen per trencar amb la UE i la Unió Monetària.
Syriza pretén arribar a acords sense necessitat de trencar, però sense sotmetre’s del tot a l’Imperi. Tot el món sap –i així ho recull un diari com El País a un article titulat ¿Y si Varoufakis tuviera razón?- que la solució per a Grècia passa per una reestructuració del deute, que fer patir i augmentar el sofriment del poble no portarà a cap lloc, bé tal vegada reduir la població a Grècia. Aleshores perquè l’Imperi insisteix tant a imposar mesures que no són la solució i només porten sofriment? En primer lloc, perque l’Imperi intentarà xuclar fins a l’última gota sang, fins a l’últim cèntim, de Grècia. Perdran molts diners, ho saben, però abans deixaran sense res als grecs, al poble grec, a les elits ja les han rescatat. En segon lloc, perque l’Imperi no pot semblar feble o compassiu. Què passaria aleshores amb Espanya, Irlanda, Itàlia, o fins i tot França? Podrien els pobles rebel·lar-se contra l’Imperi elegint opcions antiimperialistes com Podemos, Front National, etc., populismes que diuen ells.
Aquesta vegada sí Grècia defensa les democràcies liberals, o inclús la possibilitat d’una major democràcia, representa que el poble puga seguir decidint almenys a grans trets quin tipus de país o societat volen. Enfront tenen l’Imperi, la preeminència del capital, de les grans empreses, de les finances, de l’especulació tot abans que el poble, que les persones. I aquesta són les Guerres Troikes. Dilluns es reuniran els Caps d’Estat de la UE per buscar una solució urgent a Grècia. Només hi ha tres possibilitats:
a)      Grècia cedeix al que demana la Troika i Angela Merkel. Guanya l’Imperi i les democràcies liberals poden anar cavant la tomba. La voluntat dels pobles ha mort. La Guerra Troika s’ha acabat i l’Imperi ha aconseguit el que no van aconseguir els perses.
b)      Hi ha un acord perquè Grècia no faça fallida però faça reformes, han de seguir negociant. Taules, no serà tan simbòlic com les Termòpiles, però com a les Termòpiles servirà als grecs per a guanyar temps.
c)      No hi ha acord, Grècia fa fallida i ix de l’Euro. El preu a pagar pot ser tan alt com el de la Batalla de les Termòpiles, però en tot cas no serà més alt que claudicar a la Troika. Però Grècia haurà demostrat que es pot plantar cara a l’Imperi, que hi ha vida més enllà de l’Imperi. Grècia pot salvar la Democràcia, com concepte, no sols a la democràcia liberal com forma de govern, i la pot salvar perquè pot demostrar que els pobles encara poden lluitar i plantar cara al capital, a les multinacionals, a la banca, al bankgàngsters, a Wall Street, a l’1%, etc., i a les institucions internacionals que han creat per imposar els seus interessos (FMI, BCE, UE, etc.), en definitiva a l’IMPERI.

Òskar "Rabosa"

dissabte, 18 d’octubre del 2014

JO HE SALVAT STRAUSS-KAHN

Fins ara no ho havia fet públic però, aprofitant que el nou primer ministre francés, Manuel Valls, ha dit públicament que l’economista, i antic president de l’FMI, ha deixat de ser persona no-grata per als socialistes gals, vull que el món sàpiga la raó d’esta bona nova. Fa un parell d’anys, en un dels meus viatges per França, vaig iniciar el procés de depuració del famós polític o, millor dit, de la seua ànima.
La caiguda en desgràcia d’Strauss-Kahn és ben coneguda. Un bon dia, en un viatge als EEUU, va ser acusat d’intentar forçar una dona del servei de l’hotel en què s’allotjava. La xica el va denunciar i Dominique va ser dut al jutjat i, possiblement, a la presó. L’aventura li va costar la presidència de l’entitat, tot i que no va ser jutjat perquè la serventa va retirar els càrrecs just abans d’entrar a la sala, crec recordar.
La caiguda en desgràcia del president de l’FMI va ser molt sonada i, entre altres coses, es va divorciar, tant de la seua esposa com de la societat en conjunt. En este temps van aparéixer moltes  notícies sobre els seus excessos; notícies que ens podem creure o no. El que sí que està clar és que, des de la seua retirada, l’FMI ha anat colpint, cada dia més fort, els estats i els col·lectius més vulnerables: Rato, Lagarde... ja sabeu.
L’home era un vividor i, per què no, una mica vicioset. Tenia una ànima corrompuda i jo no ho podia suportar. Per això, en l’esmentat viatge, vaig passar per una església on es podien sol·licitar pregàries i misses. En un gerrotet de fang, s’havia d’introduir un paperet en què s’indicara el motiu de la pregària i la seua finalitat. Jo el vaig escriure demanant una missa per l’ànima d’Strauss-Kahn: un home tan corromput s’havia de reconduir; sí o sí!
«Monsieur l’abbé : je lui demande une messe pour sauver l´âme de DSK. Je suis sûr que on peut se réussir. Merci pour vôtre aide.»
A més de la pregària i la missa, vaig dipositar un donatiu... Sempre havia pensat que una acció tan complexa em duria temps i alguns diners. Però, esta setmana he pogut comprovar l’èxit de la iniciativa i estic molt content: Dominique està curat i la seua pena ha quedat porgada. Els socialistes francesos el tornen a acceptar! Quina bona notícia, per a mi i per a qui, vertaderament, ha cregut amb la meua capacitat per reconduir les ànimes negres.
 
Salvador Sendra Perelló

divendres, 26 de setembre del 2014

Baixar salaris contribuïx a la recuperació econòmica dels empresaris

Veritat que us sona la paraula competitivitat? Així, també us sonarà la paraula productivitat. Totes dues van lligades quan parlem d’algun aspecte, qualsevol, relacionat amb l’economia. Les vaig recordar, de nou, l’altre dia en llegir que la ministra d’Ocupació continua defensant que els salaris haurien d’abaixar encara més per a seguir contribuint a la recuperació econòmica (Levante-emv 17/09/2014).
La competitivitat té diverses aproximacions. La més reconeguda (i que podríem dir que és la base de la resta) és la competitivitat empresarial, és a dir, la capacitat que tenen les empreses de mantenir o augmentar la seua rendibilitat. És obvi, per tant, que la competitivitat empresarial genera rivalitat, donat que les empreses intenten augmentar la seua quota de mercat en detriment de la resta.  
Este concepte de competitivitat empresarial, però, no el podem traslladar literalment a la competitivitat de l’economia d’un país o d’una regió. D’una banda, perquè no hi ha equivalents de fallida empresarial en estes accepcions. Un exemple: quan es parla de fallida comercial d’una economia es pot estar parlant de pèrdua de competitivitat, però també pot indicar un desajustament entre despesa i producció, o una forta dinàmica inversora.
Per a Paul Krugman (1994) la productivitat de les empreses és la variable determinant d’una economia perquè són les empreses les que competixen entre si i no les regions, les ciutats o els països. Segons el premi Nobel, no podem dir que una economia guanya competitivitat a costa d’una altra. De fet Krugman assegura que la «competitivitat és una paraula sense sentit quan s’aplica a les economies nacionals i l’obsessió envers la competitivitat és tan errònia com perillosa».
Complementa esta visió Michael Storper (1997) qui defineix la competitivitat regional com «l’habilitat d’una economia per atraure i mantenir empreses amb quotes de mercat estables, o amb augment en l’activitat, i mantenint o incrementant els nivells de vida de les persones que hi participen». Uns anys abans, Michael Porter (1991), un dels més influents pensadors en el camp de la competitivitat, ja defensava que «el principal objectiu econòmic d’una nació consistix a crear, per a la seua ciutadania, un nivell de vida elevat i en ascens».
És justament Porter qui, en 1991, per a salvar l’escull diferencial en el concepte de competitivitat, va construir la teoria de l’avantatge competitiu. Segons esta aproximació, l’avantatge competitiu de les indústries d’un país està determinat per la seua base productiva nacional. És a dir, per un ampli ventall d’elements com les condicions de la demanda interna, la disponibilitat de proveïdors i d’indústries auxiliars, les formes de gestió i creació de les empreses o l’acció dels governs, entre d’altres.
Tenint en compte la pregunta que dóna títol a este article, és important assenyalar que, segons l’avantatge competitiu, aconseguir un superàvit comercial o incrementar les exportacions sobre la base de salaris baixos, o d’una moneda dèbil, no constituïxen signes de competitivitat.
No obstant això, el Govern d’Espanya, seguint els dictats de la famosa Troika (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional), va modificar la reforma laboral per a flexibilitzar el mercat laboral i, així, contribuir a la recuperació econòmica. «Este eufemisme, flexibilitzar el mercat laboral, semblava designar una política per fer funcionar millor el mercat de treball, però a la pràctica s’ha vist que implicava uns salaris més baixos i menys protecció laboral», són paraules textuals de Joseph Stiglitz (2002), premi Nobel d’Economia.
Stigliz també argumenta que la retallada de salaris pot animar alguns empresaris a contractar treballadors. No obstant, el nombre seria molt baix, i la retallada dels salaris empitjoraria considerablement la situació de la resta de mà d’obra. Això sí, als empresaris i als capitalistes, en general, la solució els convé perquè veuen créixer els seus beneficis.
A la vista dels arguments exposats, no creieu que el que exposa Porter el 1991 i Stiglitz el 2002 (explicant com actua l’FMI quan supervisa els programes de rescat dels països en vies de desenvolupament), quadra perfectament amb el cas que hem viscut recentment?
Per què volen vendre’ns la gallina dels ous d’or? És impossible amagar que a Europa i al Govern d’Espanya domina la ideologia neoliberal, eixa que defensa que l’estat ha d’intervenir el mínim possible en l’economia, però que alhora creen polítiques que  pretenen assegurar el lliure funcionament dels mercats, sempre en benefici de les classes socials que posseïxen el capital financer: els euros!
Estes són les contradiccions de la Unió Europea i els seus estats. D’una banda, ens diuen que la competitivitat regional és «la capacitat d’oferir un entorn atractiu i sostenible per a les empreses i els residents a l’hora de viure i de treballar» i, de l’altra, empitjoren el nivell de vida dels seus habitants a passes de gegant.
Per tant, de qui ens fiem? Dels polítics que apliquen polítiques neoliberals que suposen, segons la ministra d’Ocupació, una contribució per a la recuperació econòmica? O dels experts economistes que apunten que, mesures com les baixades de sou suposen un afebliment de la competitivitat d’un estat perquè es malmeten els nivells de vida dels seus ciutadans?  Pense que la millor opinió ens l’aporta la butxaca. 

Sara Garcia López 

Bibliografia:

Dijkstra, L., Annoni, P., & Kozovska, K. (2011). A new regional competitiveness index: Theory , Methods and Findings. European Union Regional Policy Working Papers, n. 02/2011. (p.4)
Krugman, P. (1994). “Competitiveness: A dangerous obsession”.  Foreign Affairs , vol. 73, nº 2. (pp. 28-44).
Porter, M. (1991). La ventaja competitiva de las naciones. Extracte publicat a la Revista Facetas  nº91.1 (pp. 5-12)
Puig, A. i Ribera, R. (2012). “Els elements de la globalització econòmica” a Elements i actors de la globalització. Barcelona: FUOC.
Stiglitz, J. (2002). El malestar de la globalització. Barcelona: Empúries.
Storper, M. (1997). The regional world: territorial development in a global economy. New York: Guilford Press.
Torrent, J. i Díaz, A. (2012). “Economia del coneixement, empresa xarxa i competitivitat” a Factors de competitivitat empresarial. Cap a les noves xarxes de generació de valor. Barcelona: FUOC.

dilluns, 11 d’agost del 2014

Govern mundial.

Un Anell per governar-los a tots.
Un Anell per trobar-los, un Anell per atreurer-los a tots i fermar-los
a les tenebres a la Terra de Mordor a on creixen les Ombres.
El senyor dels anells - JRR Tolkien
 

Sé que el titular i el contingut d’aquest article pot ser tacat de conspiranoic. Per tant, vos recomanaria que deixareu els prejudicis de banda, i almenys escoltareu al Javier Solana.




Trobe que tots conegueu a Javier Solana, ministre de diferents carteres amb el P$x€ de Gonzàlez des del 1982 al 1995, ex Secretari General de l’OTAN, ex Alt Representant del Consell per a la Política Exterior i de Seguretat Comú a la UE (anomenat Mr. PESC) i Comandant en Cap de l’EUFOR. És a dir, no és un conspiranoic, ans al contrari, ha estat moltes vegades convidat, pels seus càrrecs, a les reunions del Club Bilderberg. Per tant, sap del que parla.
 
Malgrat que els “conspiranoics” acusen al Grup Bilderberg i a la seua germana Comisió Trilateral, de ser grups que pretenen establir un govern mundial, és difícil trobar cap declaració de ningú important, llevat de Solana, que diga que l’objectiu és establir un govern mundial. Denis Healey, que va pertànyer durant més de trenta anys al Comité directiu de Bilderberg, va dir que era excesiu parlar de govern mundial, que ells volien “augmentar les possibilitats d'una política mundial sensible”- sensible als interessos de les elits. David Rockefeller, patriarca de la família, va dir que els acusaven de construir una estructura global més integrada política i econòmicament -un únic món, si es vol-, i que d’això es declarava culpable.
 
El terme més acceptat és el de governança global. Governança vol dir que una sèrie d’individus, corporacions, institucions i ens, públics i privats, gestionen assumptes comuns, acomodant els seus interessos i desenvolupant accions cooperatives. És una forma d'anomenar al poder exercit sense un govern o una institució que l'ostente. Els agents que intervenen alguns tenen caràcter públic (G-7, G-20, FMI, BM, UE, etc.) d’altres merament privat (Comissió Trilateral, Club Bilderberg, Fòrum Mundial de Davos, etc.), i exerceixen la governança de forma directa o indirecta. La governança global, el dia de hui, té com objectiu regular l'economia, però com l'economia ha desplaçat les altres qüestions convertint-se en la pedra angular dels debats i què fer polític, regulen la qüestió més transcendental. D’ací que els principals actors siguen econòmics: FMI, UE, Fòrum de Davos, Comissió Trilateral, etc. El Council on Foreign Relations, un think tank que es sol considerar la tercera pota bàsica de l'entramat fundat pels Rockefeller i companyia, juntament amb el Bilderberg i la Trilateral, té un departament destinat només a la governança global, Global Governance Monitoring. Com a temes a tractar inclouen, a més de finances, el canvi climàtic, terrorisme, guerres, criminalitat internacional, etc. Desafius globals, en diuen ells.
Si com diu Solana, la UE és el laboratori per a un govern mundial, no podem descuidar en aquesta breu anàlisi què està passant a Europa. El 2010 Van Rompuy, President del Consell europeu, va fer un discurs amb la governança com a eix. Ahí va dir clarament que el Consell europeu era un govern econòmic de la UE, un lloc per a la governança econòmica. També que calia aprofundir en la governança mundial i el G-20 era un lloc ideal. A més a més, estem en una fase de globalització política que segueix a la globalització econòmica. Per tant, encara que ell no ho diu, si cal una governança econòmica global, prompte caldrà una governança política global.
Per a la governança econòmica europea, cal una unió fiscal i bancaria, i així completar la unió monetària. Això comporta sí o sí que els Estats ja no tenen cap poder sobre les polítiques econòmiques. Un Estat intervé en l’economia mitjançant polítiques monetàries, que ara ja poden exercir donat que les té el Banc Central Europeu, i fiscals, impostos i despeses de l’Estat –es a dir, es fa amb el Pressupostos Generals de l’Estat. Si es cedeix això a un organisme europeu, els impostos els pujarà i els baixarà aquest organisme perdent el Parlament tota potestat, per tant l’Estat no serà sobirà quant a què cobra i què gasta. Per posar-ho clar, si els pressupostos de l’Estat diuen que amb sanitat s’han de gastar 15.000 milions, l’organisme de la UE podrà dir que no, que siguen 10.000 milions i que es privatitzen més serveis. L’Estat espanyol, mane Podemos o IU, haurà de fer-ho o deixar la UE. Mireu que no dic PP o P$x€, ells ho faran de bona gana. L’article, del qual vos pose el link, titulat “Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas”, està escrit per un economista de la Fundación Alteranativas –del P$x€- i demana major governança econòmica a la UE i major unió fiscal i bancaria. Així que ja sabeu per on van els trets. El poder econòmic no serà de l’Estat, per tant no podrà ser controlat democràticament pels ciutadans, cosa que demsotra que més que ciutadans ens consideren súbdits.
 
Europa és un laboratori, on ha quedat demostrat que la sobirania ja no resideix als Estats. El fet que Monti i Papademus, dos ex Goldman Sachs, assumiren en plena crisi la presidència de Itàlia i Grècia, respectivament, posa de manifest que els pobles importen una merda, les eleccions són una mera bufonada per fer creure que tot segueix igual. El Tractat de Lliure Comerç entre la UE i els EUA (TTIP, per les sigles en anglés), suposarà deixar fora del control dels Estats a les grans multinacionals. Un gran avanç en la governança econòmica, ja que el poder no el tindran els Estats ni els ciutadans (si ens creiem el conte de la democràcia). Més tenint en compte que els càrrecs a les institucions supranacionals estan ja en mans de gent que ve de grans entitats financeres, Draghi al BCE ve de Goldman Sachs.
L’experiment europeu, com a laboratori avança i funciona de luxe per a les elits econòmiques i financeres. Però, per extrapolar això a l’àmbit global cal tenir en compte el paper dels anomenats BRICS, especialment Xina i Rússia. Aquests són els últims obstacles per a una governança global, encara que integrats al G-20, doncs no estan disposats a cedir a les polítiques de les elits occidentals. Des d’eixe punt de vista s’ha de mirar el conflicte a Ucraïna. Conflicte ha portat conseqüències com l’abandonament del dòlar en les relacions comercials de Rússia i Xina, apropament de l'eix Moscou i Beijing, la creació d’un FMI i un Banc Mundial alternatiu pels BRICS, etc.
El govern mundial de Solana està més lluny hui que el món multipolar que tant li desagrada, perquè pot portar riscos. Solana, com home servil a les elits financeres mundials, fa servir el discurs de la por. Perquè per als seus amos, el govern mundial és una aspiració.
 
Links relacionats:
 
Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the "High Priests of Globalization"
Global Governance Monitoring
Van Rompuy dice que Consejo Europeo se convierte en gobierno económico de UE – El Confidencial
Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas
EL [NUEVO] G-20 Y LA GOBERNANZA GLOBAL. UN ANÁLISIS POST-RACIONALISTA
Alberto Garzón: 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio
Las multinacionales escaparán al control político con el Tratado de Libre Comercio UE-EEUU
Los BRICS crean su propio FMI y un organismo independiente del banco mundial.

dijous, 12 de juny del 2014

La fi de la Democràcia liberal?

 El concepte de Democràcia és un concepte recent. I porta a la pràctica podem considerar que es va fer al 1776 amb la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Es a dir, fa 234 anys. Si bé algú pot pensar que ja a l’antiga Atenes, la Grècia clàssica. Per a qui puga pensar que hi havia Democràcia, que pense una cosa només: la població d’Atenes al s. V a.c. era de d’uns 300 i 350 mil habitants, però només entre 35 y 40 mil tenien dret a vot els mascles adults fills de pare i mare d’Atenes. No podien votar la resta de la població, formada per esclaus,  els metecs (els estrangers que vivien a Atenes) i per suposat les dones, que encara que nascudes a Atenes de pares ateneus  no tenien cap dret, llevat del parir.
Les bases del concepte de Democràcia tal i com l’entenem ara es posarien al s. XVIII. Es la Democràcia liberal i és el sistema polític que ha acabat imposant-se a Occident. Aquest sistema confereix el dret de cada ciutadà a elegir i ser elegit per desenvolupar tasques de govern o legislatives, i és fonamental la divisió de poders. A més a més del sufragi, en una Democràcia liberal es reconeixen els anomenats drets i llibertats civils i polítics, que tenen una inspiració liberal posant l’individu al centre de la societat. D’ahí la gran confusió, com apunta Antonio Garcia-Trevijano, que hi ha a l’Estat espanyol de confondre Democràcia amb llibertats. A l’Estat espanyol hi ha reconeguts els drets i les llibertats,  privats durant el franquisme, però no hi ha una democràcia (vos recomane que llegiu aquest post de Trevijano anomenat “Democracia formal y democracia material).

Més enllà d’un debat teòric sobre quins països tindrien una Democràcia o quins no, m’interessa entrar en el tema de la crisi del concepte i del perquè d’aquesta crisi. Aquest concepte nàix com hem dit al segle XVIII i és un concepte concebut des de i per a la burgesia. Al s. XVIII, la burgesia es veu ofegada a un Estat absolutista, on damunt del seu llom viu el Rei, la noblesa i l’Església. La burgesia i el poble pla pinten poc. A la burgesia l’interessa que s’estenguen el drets i llibertats fonamentals, la Declaració de Virginia i la Constitució dels Estats Units així com La Declaració dels Drets de l’Home. Aquests drets són l’arma de la burgesia contra aquells que “els xuclen la sang”. Així mateix apareixen les teories econòmiques liberals i de lliure mercat, ja que la burgesos busquen que els deixen fer en el camp econòmic.

Desprès de les guerres napoleòniques, al 1815 es torna a restablir l’absolutisme, però les idees liberals ja han calat a gran part de la societat. Després de l’absolutisme i els primers rèdits de la revolució industrial a la burgesia se li deixa fer amb matèria econòmica, i prompte les idees liberals també canviaran la relació de poder. A la segona meitat del s. XIX el sufragi s’estendrà encara que no siga universal, votaran només mascles i que tinguen una determinada renda. El sufragi universal, incloent-hi dones, no és serà una realitat fins ben entrat el s. XX.

 El sufragi al poble es concedeix perquè interessa a les classes dominants, no perquè siga fruït de conquesta social alguna. El desenvolupament de la economia i del capitalisme té un paper fonamental. A la primera meitat del s. XIX els treballadors són poc més que esclaus, es cert que sobre el paper es “la lliure voluntat i el mercat” qui pacta els salaris dels obrers, etc., però la situació real és molt diferent, ningú lliurement tria treballar 15 hores al dia, ningú tria enviar el seu fill de 12 anys a treballar 12 hores al dia, etc. A la segona meitat del s. XIX la burgesia se n’adona que els treballadors si tenen hores lliures consumeixen més i un salari més elevat, i ells venen més. Per altra banda, l’Estat també veu que concedint protecció social l’economia pròspera i això, a més a més, serveix de dic contra les idees sorgides per l’abús de la burgesia (comunisme, anarquisme, etc) i que propugnen una guerra de classes. Al s. XX i especialment desprès de la Segona Guerra Mundial, els proletaris (els treballadors) desapareixen, i la Democràcia liberal assoleix el seu màxim grau, tots són consumidors, tots són importants per al desenvolupament econòmic i per tant tots tenen dret a decidir en qüestions polítiques.

Al s. XXI hem vist comença amb forts retalls dels drets i llibertats associats a les idees liberals, tot en nom de la “seguretat” i com a conseqüència de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, siga qui siga que haja fet l’atemptat. Al segon lustre es produeix un crisi econòmica derivada del sistema-estafa “de lliure mercat”. Els liberals reclamen la intervenció de l’Estat per salvar l’economia mundial, es saqueja al poble per salvar una elit de financers lladres. En tot aquest procés el pes de l’opinió dels ciutadans i de les seues decisions és pràcticament nul. Les decisions es prenen passant-se per sobre del parlaments, en instàncies internacionals públiques o privades, regides per tecnòcrates (que també comencen a aparèixer com a dirigents polítics a Itàlia o Grècia i que des d’alguns àmbits són reclamats com a solució a l’Estat espanyol). A més de que els centre de decisió s’han traslladat i allunyat dels ciutadà-súbdit. Els polítics no estan vinculats davant dels ciutadans per res, es a dir, una vegada elegits poden fer el que es vinga en gana, i com els centres de decisió s’han traslladat, mane qui mane només podrà fer el que li diguen. Pensar que Rajoy, Hollande, Cameron o Merkel tenen un ample marge de actuació i decisió és ser més il·lús que un xiquet de cinc anys el dia de Reis. La gent cada vegada es menys necessària per decidir. Hui en dia, qualsevol país “democràtic” funcionaria sense que hi hagués eleccions. Nomes cal seguir el que es diu des de BCE, OCDE, FMI, Comissió Europea, etc. Fer el que manen els tecnòcrates.
 
Oskar "Soria"
 
Links relacionats:
 
 Niño Becerra - Arcadi Oliveres SINGULARS 27-09-2011