Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Julio Cortázar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Julio Cortázar. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 d’octubre del 2015

LA GRAN OMISSIÓ

El jazz ja no m’agrada però vaig a repensar-me esta afirmació a partir d’ara, ja que, un dels escriptors preferits de la meua joventut deia que, la vida, sense el jazz, no tenia sentit. Esta persona, a més de novel·lista, poeta, articulista i crític de música, era trompetista i amic d’Albert Camus. Efectivament; es tracta de Boris Vian! I, amb Vian, he passat grans moments, i escoltant jazz, també. Quan hom abandona la novel·la, abandona la música més lliure, tot i que, ara, l’entenc des d’altre punt de vista.

Allunyar-me de Cortázar no em va costar gaire, al contrari que de Vian, molt més pròxim a mi, segurament per l’idioma. De l’argentí, em sorprén el silenci sobre les lectures i els vincles amb la literatura del francés; pense que intencionats per evitar reforçar, més encara, eixe evident lligam d’estil. Però escric sobre este tema a causa d’un article que vaig llegir sobre la publicació d’una biografia de Cortázar, una mica polèmica. Sembla que la infantesa d’ambdós escriptors no va ser tan diferent... Més precoç, però, Boris!

De Julio, crida l’atenció que l’efervescència personal arribà ―segons confirma el biògraf― a partir d’un tractament hormonal, ja ben majoret, que intentava solucionar una dolència de la infantesa. La medicació, sembla que va desbocar l’escriptor transformant-lo en un seductor acord amb els paràmetres de bellesa del moment. Els argentins que he pogut llegir tenien molt present el físic i la seducció, com palesa agradablement Bioy Casares, per exemple. Vian, però, era d’altre format de seductor i, com no, més acord amb la seua edat física. La mental, sembla qüestionada, com li va passar, també, a Cortázar.

La fantàstica literatura de ficció i d’aires de llibertat creadora, la música jazz, la trompeta, el gust dels «bons vivants», Paris, la poesia... Massa condicions comunes per a no haver-les vinculades, de moment, ni haver-les tractades des d’un punt de vista literari comparatiu rigorós. No obstant, la meua opinió és això: una opinió. I, a més, sembla que els lligams més evidents van ser amagats pels mateixos protagonistes d’este article. Competència o classe? De moment, ja he trobat una diferència quasi insalvable: Vian preferia el swing al hard bop! Este insalvable entrebanc pot estar a l’inici d’una gran omissió.


Salvador Sendra Perelló

divendres, 26 de juny del 2015

L’ÚNIC SOCIALISME QUE POT FUNCIONAR



Tornant de la faena cap a casa, ben passat el migdia i en el cotxe, estava escoltant un programa de jazz ―cosa estranya perquè ja no m’agrada esta música― quan han dit una frase que m’ha cridat l’atenció. Deia un dels presentadors que Cortázar ―a ell sí que li agradava― va afirmar, un dia, que «el jazz és l’únic socialisme que pot funcionar». Ja feia temps que no em cridava l’atenció cap sentència, però està m’ha agradat, i molt.

Ja he escrit en nombroses ocasions sobre els moviments socialistes i de com es transformen sota l’estructura d’un partit mentre confonen esta bastida amb la de l’estat que governen. I, just en este punt, la llibertat individual es difumina en la suposada llibertat col·lectiva de la qual és garant la mateixa burocràcia. Finalment, el partit és qui controla la llibertat i l’administra perquè n’hi haja per a tots, encara que siga poca...

La literatura de Cortázar és d’un ritme trepidant, alternat de moments de més calma i d’altres on el solo pren tant de protagonisme que arribes a oblidar-te’n de la melodia. En este just moment, la lectura retorna fins al punt anterior on acabava l’harmonia i la recupera per iniciar, en un senzill viatge, de nou, el camí cap a eixe rumb incert. Cortázar escrivia jazz. Cortázar posseïa l’estil bebop; l’estil de Guillespie adaptat a la literatura.
Però, si entrem a analitzar l’estil que succeïx el swing, l’anomenat bebop, la diferència radica en la reducció de la banda i en la llibertat creadora individual de cada músic. La meua intenció és la de no seguir avançant per la norma perquè el so cool ja és altra cosa i Cortázar ―pense jo― derivaria cap al hard bop, des de Parker fins a Monk. Aleshores, és açò el socialisme? Espere que així siga i que hagueu pogut llegir l’article este amb l’acompanyament de la música que Óscar haja posat a l’inici... Amb Guillespie n’hi hauria suficient però també val qualsevol altre, per fer-nos una idea.


Salvador Sendra Perelló