LA INTEL•LIGÈNCIA EMOCIONAL

Un alumne, amic, em va explicar, amb molta paciència, què era la intel·ligència emocional i, després d'un gran esforç, vaig poder entendre una mica el seu fonament i la seua base científica –perquè este xic va insistir molt en eixa paraula. I no cal que vos conte la manera en què una persona mancada de tota esta intel·ligència, com jo, ha pogut entendre la seua finalitat, així com l'adquisició de l'hàbit emotiu: quasi impossible.

Jo sempre havia pensat que eixes coses formaven part de la parapsicologia, o de sabers més vinculats a un món que no arribem a percebre de manera intel·ligent i ens hem de guiar per les pulsions, els sentiments i les emocions per poder accedir-hi. A més, sempre em cridava l'atenció que el dilluns, l'aula dedicada a estes classes amaneguera amb totes les taules mogudes, i les cadires! Imaginava una sala on els esperits convivien amb els humans i on el mobiliari i les persones entraven en una mena d'èxtasi disbauxat que ho removia tot, per dins i per fora, alhora que sonava la Danse macabre, de Saint Saëns. Ja fa mesos que em crida l'atenció esta situació.

La meua tranquil·litat ha augmentat ara que, a més, la psicologia forma part de les ciències radicals, mèdiques i científiques, perquè per preparar-te per a l'ingrés a la facultat, ho has de fer des d'estos estudis previs; abans s'hi entrava des de les ciències socials, i això obria el camí de l'anàlisi massa personal i de la psicoanàlisi de divan. El món ha canviat molt i les pors de l'individualisme narratiu van disipant-se sota el rigor intel·lectual de les matèries serioses.

La distància entre la psicologia i la sociologia ha augmentat des que les ciències de la salut han abraçat la nova formació psicològica mentre la societat camina per altre sentit, tot i que siga en la mateixa direcció. Amb Freud tot era poesia i ocultació però, i ara? Si la genètica s'ho està emportant tot al seu camp, quin camí li queda per recórrer, a este estudi? Donar a conéixer un fet genètic és quasi com si es diguera que ha ocorregut perquè Déu ho ha volgut; o siga, que és inqüestionable, vaja! Ara ja heu comprovat que la meua intuïció anava ben encaminada quan estava relacionant això anomenat intel·ligència emocional, de manera inconscient, amb les elucubracions més fantàstiques: deu ser cosa del subconscient, encara!

Salvador Sendra

EL MEU PRIMER PACIENT

Des de fa pocs dies, em dedique a la teràpia. He decidit fer-ho després de comprovar la incompetència de la gent que s’hi dedica i m’he adonat de la necessitat humana de poder confiar amb gent competent i capaç. Ho dic per si a algú li interessen els meus sercicis... Les tarifes i les sessions les haureu de contractar amb un privat, tot i que vos informe que l’ocasió és única i no vos en penedireu.

La primera persona pacient em va narrar una història de penombres i turbulències que, de seguida, vaig esbrinar. Tot el patiment estava causat per la fatal inclinació a racionalitzar la vida, i d’això em vaig adonar al moment. Com a bon terapeuta, em va acudir a la ment la possibilitat de proposar-li el meu amor però, el simple fet de no conéixer-lo/a em va fer desistir. Aleshores, carregat de coneixements innats i revelats, em vaig centrar a contrarestar la visió científica amb la teràpia adequada: la música.

Dos sessions diàries de Debussy, després de dinar amb Prélude à l’aprés-midi du faune i, de nit, amb el Nocturne, per començar, i durant una setmana. La següent, ja més avançat el tractament, he incorporat Saint-Saëns, amb Le carnaval des animaux, de dia, i la Danse macabre, a la nit. Amb la Danse, la intenció ha estat sempre la de donar una mica més de vida i tot això que ja se sap. El/la pacient, però, ha pres el propi vol perquè ja sent la il·luminació dels semidéus; ara ja es recepta els seus medicaments!

Glaçat m’he quedat quan m’ha intentat canviar Debussy per Chopin; en ma vida havia escoltat una barbaritat semblant! Pense si esta persona deu ser naturalista o alguna cosa pareguda perquè, per voler anul·lar l’excés de racionalitat amb Chopin, o eres naturalista o eres un inconscient. Jo no crec en l’homeopatia, redéu! I Chopin és això, aigua amb sucre. L’excés de racionalitat és una malaltia molt greu i no es pot jugar amb ella perquè la salut és important. Ja voldria jo poder-la operar i au, però no és tan fàcil la solució una volta fet el diagnòstic.

Chopin, Chopin, Chopin...; això em faltava sentir, i més encara de la boca d’un malalt, o malalta. El terapeuta sóc jo i per això done les ordres, i este és el suport per entendre la ciència induïda. Realment, els meus tractaments no són cars ―vos atendré gustosament pel privat― si es tenen en compte els resultats que arribe a assolir. Ara bé, el pacient ha de ser rigorós i cenyir-se al tractament, sense aportar res pel seu compte. El primer pas per a la desitjada recuperació és, simplement, assumir el mal que ha provocat eixe febre racional i, el segon, abandonar l’homeopatia per entrar a les vertaderes teràpies de curació. El telèfon, el podreu aconseguir en el primer contacte i, recordeu que esteu malalts; molt malats.

Salvador Sendra Perelló 

OPI

En el darrer viatge que he fet, un dels records més agradables que m'acudixen és el d'haver estat escoltant Camille Sanit-Saëns, dia rere dia, en la ràdio pública. I em pregunten: et va agradar Romania? Doncs, sí; és evident! Imagineu-vos, per un moment, estar conduint per l'interior de Transilvània, a la tardor dels formidables boscos caducifolis, escoltant Saint-Saëns... Es podrà demanar més?

Tant a Romania com a la resta dels actuals estats que pertanyien a la URSS estan prou arrelades les creences religioses ―tot i que variades― almenys en un ample sector de la societat que creu i en practica. Altra cosa que capta l'atenció és la identificació, mitjançant la pertinença, amb una determinada nació que roman en la població d'estos llocs. L’evidència es diu Ucraïna, per exemple, on el conflicte nacional és evident.

Tant la religió com les nacionalitats van ser una de les primeres coses a eliminar per l’onada socialista perquè les dos pertanyen a la vessant més humana de les persones: els sentiments. En els dos casos, el socialisme va fracassar i, si mirem més enllà de la URSS, van ser dos de les causes de la seua dissolució amb el fraccionament. Sobre els residus de les nacions i de les religions s'erigixen els nous estats postsoviètics. La tercera causa és la dels diners, però esta ja ha estat tractada massa voltes.

Camille Saint-Saëns m'agrada i, per això, quan puc m'escape per escoltar-lo en algun concert o alguna òpera. L'última va ser Samsó i Dalila, on Dalila, després de trair Samsó, l'ajuda a acabar amb tot. Fantàstic, el duet del desenllaç! Saint-Saëns va ser un cas especial en la terra laica. La seua obra va ser un fenomen estrany a França per l'ús que feia de la llibertat creadora, lligada a la religió i allunyada de la moda aconfessional del moment. La religió i el romanticisme potencien l'individu però cal recordar que la música també ho fa.

De Lenin, diuen que va dir que «la religió és l'opi del poble» però, des del meu punt de vista, va errar en la contextualització perquè l'opi també, segurament, és un producte de consum individual, com ho és la música o la fe. Supose que, quan estàs col·locat, no t’apetix que et molesten... La religió i la nació (residu del romanticisme) van fulminar la URSS perquè cal recordar que la seua porta d’entrada va ser Polònia, i la nació de Chopin és l’únic estat modern europeu creat sobre una base religiosa. La música va donar alguna que altra maror als cabdills socialistes... Però l'opi, ben entés, no era altra cosa que la creença amb l'individu; eixa creença que, després, pren forma de pàtria, de fe o de simfonia.

Salvador Sendra Perelló