Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris De Gaulle. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris De Gaulle. Mostrar tots els missatges

dimecres, 21 de juny del 2017

L'EXEMPLE FRANCÉS

Després d’observar com un polític sense partit ha aconseguit guanyar les eleccions franceses, primerament les presidencials i ara, al cap d'un mes, les legislatives, amb una estructura muntada en poc més d'una mesada, hi ha mitjans de comunicació que alerten sobre l'excés de poder que ha assolit el nouvingut Macron –nouvingut entrecomillat, ja que va ser ministre d'economia amb Hollande– tot i que no els veig massa al dia de la realitat francesa; per això l'explicaré una mica.
Realment, el fet extraordinari no ho és tant, ja que el general De Gaulle ja va fer una cosa semblant quan va guanyar les eleccions de 1958: per lliure i aprofitant el carisma. El cas té les seues similituds, ja que el general va abandonar la política activa per tornat-hi i guanyar, en un cas, salvant les distàncies, semblant al de Macron, tot i que entre ambdues persones hi ha tot un món –o dos– de diferències i de vivències.
Valls és el tercer actor necessari per a este exemple. Podem recordar que va poder aprovar la polèmica reforma laboral de 2016 fent servir el Décret Gouvernemental a causa de la forta oposició interna, socialista. Este Décret, abans de la reforma de De Gaulle que inicià la V République, segurament era una eina impossible d'usar. A més, la moció de censura que s'hi derivà, la va evitar perquè part dels rebels socialistes van abandonar l'Assemblée National.
Amb tot açò exposat fins ara, es pot apreciar que els lligams d'uns i altres estan presents, com no podria ser d'altra manera. Però, d'altra banda, tot i vore que un estat complex com França es pot governar des de la presidència, cal remarcar que la gran varietat del partit de Macron pot ser difícil de controlar per al seu primer ministre, i més ara que ha dimitit el tercer ministre (el de defensa) del seu govern en només un més!
La baixa participació de les eleccions legislatives resten credibilitat al projecte reformista de Macron. El seu poder és immens, hui dia, però, des del meu punt de vista, només el derivat del sistema presidencialista francés implantat per De Gaulle, que no per la uniformitat de l'Assemblée ni per la capacitat d'En Marche per unificar criteris i votacions. Finalment, i per no avorrir el lector més del compte, espere de la politique française moments de glòria que ja vos aniré detallant.


Salvador Sendra

dilluns, 16 de març del 2015

ALERTA: VAROUFAKIS!

Ser polític no és fàcil, i Varoufakis ho està veient ara, per si no s’havia adonat abans... Ser polític ―entenent per polític, el professional de la política― és una faena per a mamons i persones incapaces. Potser, en temps de De Gaulle o Churchill, per citar-ne dos d’escollits a les urnes, Varoufakis haguera estat en el seu ambient perquè qui parlava tenia coses a dir i, qui escoltava, podia aprendre.
Diuen, a la Comissió Europea, que no veuen el ministre de finances grec com un bon interlocutor per tractar els problemes de Grècia i, per extensió, els de l’eurozona. Quina cosa eixa... Deu ser perquè, quan parla, tots l’entenem. Deu ser perquè, quan parla, té coses a dir. I estes són dos raons de pes per rebutjar-lo: ell fa funcions de polític, ara, i no de professor o de professional de l’economia.
És una llàstima que, amb el temps, una persona arribe a adonar-se que els polítics que continuen en eixa tasca al cap d’uns anys, ho fan únicament i exclusivament perquè no van a canviar res ni saben com fer-ho. I dic que és una llàstima perquè amb esta afirmació només done la raó a qui no creu en la política, però és així. Perquè, vos imagineu un polític que decidisca canviar un model productiu per avançar-se al futur? Segurament, eixa personeta tindria els dies comptats.
L’única manera de canviar un model productiu és a partir de la mateixa desfeta del model anterior ―paradigma, en deia Kuhn. Detroit, per exemple, està eixint del profund pou on es trobava des de la desfeta de la indústria americana de l’automòbil; i ho fa amb atenció a les noves tecnologies, diuen. Ara, haurà de reciclar molta població desfeta i malmesa a causa de la crisi i de la droga, en totes les seues variants, però això és altra cosa.
Grècia, però, no pot canviar res perquè no estan disposats a deixar-la fer. El seu model productiu el marca Europa i, per molta crisi que hi haja, encara hi romanen els fonaments del capital europeu. Varufakis, potser intente canviar l’economia grega al si de la UE, però ho té difícil perquè Grècia té un paper assignat, com Espanya, França o Alemanya i, si s’enfonsa el model productiu, problema de Grècia perquè la UE ho ha dissenyat tot massa bé: haver-ho pensat abans d’entrar, no?
Varoufakis ha d’anar a Estrasburg i Bruseles a mamar-la, com fan tots. No pot anar a parlar ni ha negociar perquè no hi ha res a dir ni a fer. Malauradament, el poble va per uns camins i, les elits, per altres. I el problema és que ara vénen eleccions locals i autonòmiques per ací; fins i tot d’estatals! Espere que no hi haja cap de Varoufakis entre nosaltres perquè pot vore’s aïllat entre tant de mediocre ―com descriuria Ortega y Gasset, de nou, sense canviar una sola coma de La rebelión de las masas. De tota manera, si algú ho vol intentar-ho, que no diga quina és la seua intenció fins a que siga escollit i, després, que agarre este escrit i canvie el seu nom pel de Varoufakis i el de la UE pel de l’estament superior a qui s’adrece. D’esta manera, el meu article continuarà vigent com continua sent-ho el llibre d’Ortega y Gasset.


Salvador Sendra Perelló

dilluns, 26 de gener del 2015

Summer of love.

Recentment escrivia Salvador Sendra una -al meu parer magnífica- entrada, anomenada “El mal francès”. En ella exposava i no sense raó, que un professor seu de filosofia posava el maig del ’68 a francès, com l’exemple d’allò que no es podia tornar a repetir. El motiu, perquè en aquell moment d’explosió, es va jutjar sense els paràmetres, la preparació, per a fer-ho. Sarkozy i la dreta francesa, porten anys, dècades de fet, criticant aquest moviment. La raó no és perquè va arravatar el poder a un estendard de la dreta nacional com ara l’ultra carismàtic General de Gaulle, l’artífex de la victòria conjunta francesa amb els aliats a la 2ª Guerra Mundial.
Als anys seixanta, bé és pot dir que era ja una figura amortitzada. Els seus temps eren altres. Com Franco, o Salazar al veí Portugal, formava part d’aquells líders caducs, el qual temps havia expirat i els seus dies estaven o havien d’estar, comptats. Destruït el continent, calia reconstruir-lo, i començava a arribar al poder una generació diferent. Una generació que, a diferència de la dels seus pares, no havia conegut la guerra. Una generació potser per primera volta en la història, alfabetitzada; una generació que veia amb menyspreu per anticuada i caduca (una generalització d’allò que també es veia personalment amb de Gaulle), la generació anterior.
A França, la lliberal França, ce peuple ingouvernable, com la va definir poc abans de la Revolució que acabaria definitivament amb la monarquia, un dels ministres del gabinet reial, la joventut es va llançar als carrers. Brandant eslogans del tipus prohibit prohibir, tanqueu la tele i obriu els ulls o l’imaginació al poder, es van guanyar el recolzament de molta gent fora del cercles juvenils. Molts eren d’una alta qualitat estètica i en original, en francès, la llengua de la cultura i els mitjans de comunicació de masses en aquella època, encara sonaven millor. Ara bé, contenien no poca càrrega destructiva; analitzem-ne un, per exemple, aquell que diu “elections, piège à cons”, que podriem traduir per elections, trampa de babaus... Gran rima per a possibles efectes catastròfics, o potser tan sols un luxe de qui ja donava la democràcia per consolidada... ¿Qui a l’Espanya de Franco –i no tan sols- no n’estaria més que content amb eleccions lliures? Que parlen les urnes i s’escolte al poble, una vella aspiració mai assolida a massa llocs del món.
Destruir és més fàcil que construir, obvietat pura allà on les hi haja. Ara bé, quin dubte cap, cal construir i no destruir... Com a França, i és la època, també als Estats Units d’Amèrica s’estava en una fase de destrucció d’estructures. Empantanada la nació en una llarga guerra al Vietnam que portava ja vora una dècada i havia costat la vida a desenes de milers de joves americans –i per no comptar els altres-, també la joventut va ocupar els carrers al crit de que més valia fer l’amor que no pas la guerra... A Itàlia les Brigate Rosse o a Alemanya la RAF o Rote Armee Fraktion, l’ETA a l’estat espanyol, els diferents moviments palestins d’alliberament... Mai en la història havia semblat tan possible canviar les coses, canviar les coses a millor,es pensava. Després de dues guerres mundials pràcticament consecutives, les generacions anteriors, imperialistes, violentes, semblaven haver-se desacreditat a sí mateixes. Semblava que amb un bon cop de puny o falç, l’estaca, com cantava Lluís Llach, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja...
La resta de la història la coneixem i és trista. La major part de la gent que exigia llibertat es va acontentar en ocupar càtedres universitàries, i les coses, cinquanta anys més tard no estan millor del que ho estaven. Aquelles generacions es van engolir la seua il•lusió i els que vingueren desprès ni això tingueren.
Roda i volta, aquell professor tenia raó, maig del ’68 no es pot tornar a repetir. A la llarga no ha dut res, ni de bo ni de roín, però jo vull pensar que la il•lusió és necessària. Que maig del ’68 fracassara, no vol dir que aquella espurna, qualsevol espurna, impuls vital, no siga d’agrair.
No es pot viure sense il•lusions, i si bé podem donar per perduda la batalla del ’68, no ens podem permetre el luxe de perdre l’espurna, la il•lusió de les properes batalles. No tot està jugat, no tot està perdut. 

Lluís Alemany Giner
Bucarest a 24 de gener del 2015.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Una Unió Europea molt americana.

Conta la mitologia que la Unió Europea comença a gestar-se després de la Segona Guerra Mundial, ja que els europeus no estaven disposats repetir una massacre com la de les dues Guerres Mundials. Als dirigents de sis països inspirats per un esperit de germanor mai vist a la història de la Humanitat –i pense que també per l'Esperit Sant- van decidir posar en comú recursos per a la indústria del carbó i l’acer creant la Comunitat econòmica del Carbó i l’Acer. Més endavant els europeus embogits per l’esperit de germanor crearien, mitjançant el Tractat de Roma, la Comunitat econòmica europea, i ahí va començar el somni d'una Europa unida, amb germanor, que portaria la felicitat a tots, i convertiria la “vella Europa” en la “Terra promesa”, primer mitjançant la creació d’una moneda comuna i després fent una Constitució europea, per a fusionar-nos tots en un orgasme còsmic... el somni de la constitució europea se’l van carregar francesos i holandesos –ciutadans bàrbars que no saben el que els convé- i per això ara van fer un Tractat a Lisboa que ja no es sotmetria a referèndum i s’avança cap a la Unió bancaria, fiscal i la unió del mercat europeu i estatunidenc amb el Tractat de Lliure comerç (TTIP).
Però aquesta història tan bonica i preciosa no se la creuen tots. Des de cercles conspiranoics no se l’han creguda mai, però són això conspiranoics. Fa uns anys vaig llegir un article, es titulava “Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the High Priests of Globalization”, on es mantenia que la UE és una creació dels EUA, òbviament en interés de les elits i que el Club Bilderberg des del 1955 va tenir un paper molt actiu. La versió dels origen la descriuen així:
Documentos desclasificados (lanzado en 2001) demostró que "los EE.UU. la comunidad de inteligencia realizó una campaña en los años cincuenta y sesenta para dar impulso a una Europa unida. Financió y dirigió el movimiento federalista europeo. "[22] Los documentos revelaron que," Estados Unidos está trabajando agresivamente en la sombra para empujar a Gran Bretaña en un Estado europeo. Un memorando de 26 de julio de 1950, da instrucciones para una campaña de promoción del Parlamento Europeo de pleno derecho. Está firmado por el general William J. Donovan, jefe de la Oficina de América durante la guerra de Servicios Estratégicos, precursora de la CIA. "Además," era la herramienta principal de Washington para dar forma a la agenda europea el Comité Americano para una Europa Unida, creado en 1948.
És a dir, molt abans del Pla Schuman, als EUA ja treballaven per la “Europa Unida”. La veritat és que aleshores no vaig parar massa atenció a eixe fet. L’afirmació que els EUA van crear la UE no encaixa amb la versió oficial, però com tampoc la crec, ho vaig posar tot en quarantena.
Ara fa poc, vaig sentir parlar d’un llibre –el posaven com un d’eixos que cal llegir per entendre el que passa- titulat The global Minotaur, de Yanis Varoufakis. Aquest és grec-australià format en matemàtiques, estadística, doctorat en economia per la Universitat d’Essex, ha sigut assessor de Papandreu, i col·labora com analista amb BBC Today, CNN, Sky News, Bloomberg TV y Russia Today. Bé no diriem que és precisament un conspiranoic, veritat?
En The global Minotaur Varoufakis escriu:
In these sense, the Marshalll Plan may be regarded as the progenitor of today’s European Union (EU). Indee, from 1947 onwards, the US military (and in particular the Joint Chiefs of Staff at the Pentagon) called for the ‘complete revival of Germany insutry, particularly coal mining’ and pronouced that the later was acquiring ‘primary importance’ for the security of United States. [En este sentit, el Plan Marsall pot ser considerat com el progenitor de l’actual UE. De fet, des de 1947 endavant, el exercitit de EUA (i particular ment el Junta de Caps del Pentagon) cridaven per una “renaixement complent de l’industria alemanya, particular la mineria del carbó” i declaraven que aquest darrer [objectiu] estava adquirint “importancia trascendental” per la seguretat dels EUA.)
Respecte de la creació de la Comunitat del Carbó i l’Acer (ECSC per sigles amb anglés), ja el que seria després pare de la V República francesa Charles De Gaulle advertia que era creat pels EUA i va votar en contra al Parlament francés:
When the ECSC was formed, de Gaulle denounced it on the basis that it was creating a united Europe in the form of a restrictive cartel and, more importantly, that it was an American creation, under Whashington’s influence, and better suited to serving its Global Plan providing a sound foundation for a New Europe. For these reasons, de Gaulle and his followers voted against the formations of ECSC in the French Parliament. (Quan el ECSC es va formar, de Gaulle ho va denunciar sobre la base que era una creació de una Europa unida en una forma de cartel restringit i, més important, que era una creació americana, sota la influència de Washington, i més apropiada per el seu Pla Global proveint sòlids fonaments per una nova Europa. Per aquestes raons, De Gaulle i els seus seguidors votaren encontra de la formació del ECSC al Parlament francés.)
Més endavant afirma Varoufakis:
And when the Marshal Plan began to run out of steam in 1951, Phase 2 of American design for Europe was commencing: integration of its markets and its indusry. (I quan el Pla Marshall va començar a quedar-se sense vapor al 1951, la fase 2 de disseny americà per Europa va començar: integració dels seus mercat i la seua industria).
La història de la continuació de l’Europa ja la sabem, ampliació, Tractat de Maastricht, moneda única, Tractat de Lisboa després de la fallida Constitució, i ara estem amb més unió bancaria, fiscal. La cirereta al caramull del pastís fet pels EUA és el Tractat de Lliure Comerç i Inversions (TTIP).
Un pla que els ha portat 70 anys, però que ja arriba al seu objectiu. Mentre a nosaltres ens venen una burra, ells han fet un pastís per engreixar-se més.
 
Oskar "Rabosa".

Historia de la UE
Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the “High Priests of Globalization
(en castellà)