L’ÚNICA RELITAT ÉS LA QUE JO EXPLIQUE

 

Sou afortunats i afortunades! Heu de donar les gràcies a Rabosa per poder accedir a la vertadera finestra del món i que, a més, ho feu amb els millors analistes –d’anàlisi, no d’anal— que hi ha hui dia. Ara, per tant, i per premiar la vostra actitud activa –si no, seria passitud passiva— us endinsaré en allò desconegut: eixes coses que veiem cada dia, i sofrim, però que no coneixem.

L’estat d’alarma. Allò que tot ho clou i tanca. Eixa cosa de què es parla a tota hora. Eixe gran enigma que es basa en la coneguda com “Ley mordaza”, que va aprovar el Partido Popular al 2015 (Ley de Seguridad Ciutadana), però que ja pocs recorden i que limitava la llibertat de les persones com poques voltes. Amb eixa llei, es van tipificar delictes que encara hui ens sorprenen, quan els veiem en gelat. El PSOE i Podemas posaren el crit al cel i avisaren que la derogarien en el moment de governar.

Ara, qui governa? I la Ley encara hi està, i més activa que mai! Aquells que s’hi oposaven, ara l’ampren; que curiós! I, qui està a l’oposició? Resulta que hi estan tots aquells que l’aplaudien. I ara demanen mobilitzar-se, i que no els denuncien. Perquè cal recordar que l’estat d’alarma es desenvolupa amb eixa Ley, i que sobre ella recau l’aplicació de la força i la contundència. S’han tornat els papers; però del tot! I mira que ha tingut una funció rellevant, la ditxosa Ley, perquè si recordem l’1-O, es va fer servir, i amb contundència, perquè s’hi atacava l’estado de derecho, o en els desnonaments, o a Navarra. I en els judicis? No us queia la cara de vergonya en escoltar les mentides que no podien ser refutades per tractar-se d’agentes de la autoridad? A mi, sí. Hi ha molta gent que, per dir “de aquí no me muevo” o “d’aquí no em moc”, s’enfronta a fortes denúncies o, fins i tot, a presó!

El Partido Popular reclama llibertat quan s’aplica la seua Ley: té collons la cosa! Finalment, només m’agradaria que aquells i aquelles que hi aplaudien la tastaren a vore si encara els agrada tant, però crec que ens haurem d’esperar perquè la Ley està escrita, però en algun annex que no sabem, hi ha algun detallet que condiciona la seua utilització i sobre qui recau tota eixa contundència.

Salvador Sendra

LA MAJORIA SILENCIOSA

La política és una tasca vocacional que aporta molta satisfacció a qui s’hi dedica. La feina ben feta es reflectix en la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. El polític és una persona que es desviu perquè la societat prospere i, a més, ho fa de manera desinteressada. Mai no es podrà pagar amb diners la tasca que realitza un polític i, si és paga, segur que no s’ajusta a l’esforç i la dedicació: sempre quedarà curta la quantitat que s’hi abone.

Però, a estes personalitats tan altruistes se’ls demana molt més que a qualsevol dels mortals, com, per exemple, que demostren el seu compromís explícit amb algun dels aparells legals. Quan s’exercix un càrrec, es jura o es promet l’acatament de la Constitución, o dels estatuts d’autonomia vinculats, així com la defensa dels seus principis –i cal recordar que la Carta Magna té 169 articles!—, tot i que hi ha gent que hi afegix la Bíblia... En alguns llocs, a més d’això, s’ha hagut de dir, de manera clara, que es defugiran algunes conductes o, fins i tot, s’ha hagut de demanar perdó per actes realitzats per alguna o algunes persones vinculades al partit. Resulta curiós perquè, si no s’acaten els requeriments assenyalats, et poden il·legalitzar i, per tant, es pot perdre la possibilitat de presentar-se a unes eleccions per poder fer un món millor.

Una volta que el poble ha votat i s’ha constituït la cambra de beneïts representants, hi ha la moda de dir que una majoria silenciosa s’oposa a una determinada conducta, o acció. Eixa majoria silenciosa se suposa que és la quantitat de gent que no ha donat el suport explícit a una qüestió concreta. Per tant, la doble vara de mesurar està servida ja que s’ha de fer explícita, de forma verbal –«i el verb es va fer carn» (Joan 1:14)—, una adhesió perquè sinó es pot caure en desgràcia. Però, a més, tots aquells que no han fet explícita una expressió concreta estan adherint-se a la contraria! Qui no diu que no està dient que sí però, en altres casos, qui no ha dit que sí, està dient que no. Ara bé, quan no et deixen dir res de manera directa i clara, allò que passa és que els bondadosos polítics interpreten què en penses.

I en el cas que la proclamació passe des de les cambres de representants a la ciutadania, què s’ha de dir? Perquè el Partit Popular va demanar als seus simpatitzants que, si estaven d’acord en la defensa de la unitat d’España, havien de traure una bandera al balcó. Ara que este partit que està competint amb Ciudadanos per l’hegemonia pàtria i inquisitorial ha perdut la partida clamorosament perquè, de cada mil habitatges, hi ha dos, o tres, que l’han treta; per tant, la majoria silenciosa que ha parlat –perquè ara ja ho pot fer, sense por— està en contra de la unitat d’España. I punt!

Salvador Sendra

La Llei del Rei.

Ahir, 40 anys de la democràcia espanyola diuen que fa, el Rei d’Espanya, de totes les espanyes, reals o inventades, va parlar. Però no va dir res. Paraules buides, llocs comuns i eixes coses que diuen els reis per quedar bé, i no molestar a ningú, llevat dels que es senten molestos perquè defense la Llei. Si al respecte va dir una cosa, que sembla una veritat necessària. Així literalment diu:

La convivència tiene su mayor garantia y su major protección en las normas que las amapran. Porque el respeto a estas normas, en democràcia, no es una amenaza o una advertència para los ciudadanos, sinó una defensa de sus derechos. Porque dentro de la ley es donde cobran vigència los principios democràticos, donde se deben encauzar los antagonismes y resolver los desacuerdos y las diferencias mediante el dialogo, mediante el debate.

Y porque fuera de la ley, nos enseña la historia, solo hay arbitrariedad, imposición, inseguridad y, en último extremo, la negación misma de la libertad; pues como señala una Antigua cita: “La libertad sigue siempre la misma suerte que las leyes: reina y perece con elles”.

Com vos heu quedat? Ja està, no podeu fer res. La Llei és la Llei. No és d'estranyar que un Rei faça una defensa tan aferrissada de la Llei. De fet, ell, que defensa la Llei en democràcia, té uns privilegis que atempten contra la igualtat davant la Llei, gràcies a una Llei. Però analitzem les seues paraules, i deixem la seua condició de Rei, de moment. ¿És una veritat necessària el que ens ha dit el Rei sobre la Llei, o en canvi és una burra que ens vol vendre?

Si li preguntem al Rei, estarà d'acord amb què EUA és una democràcia, també anomenada la democràcia més antiga del món. Però mira per on, a una democràcia passaven unes coses que no eren, en principi molt democràtiques. Oh, miracle, la Llei a una democràcia permetia la segregació racial. Però clar, segons el Rei, la via per resoldre els antagonismes entre negres i blancs, per resoldre els desacords i les diferències era el diàleg, mitjançant el debat. Però era curiós, cada vegada que els negres volien parlar, els empresonaven o els apallissaven, tot mitjançant la Llei, molt democràtica ella.

Un bon dia, un 1 de desembre del 1957, gairebé 200 anys després que s'establís la democràcia més vella del món, una dona negra, valenta i amb molt de coratge, va gosar botar-se la Llei, la sagrada Llei democràtica, en concret les lleis de Jim Crow, i va seure on la Llei deia que no podia: a un seient d'autobús reservat exclusivament per a blancs. Quan el conductor de l'autobús la va reprendre i li va ordenar que deixara el seient, Rosa Parks es va mantenir allí, asseguda, valenta. Rosa Park,  a l'empara de la Llei, va ser arrestada, jutjada, condemnada. Democràticament i legalment. Justament, per al nostre Rei. Perquè fora de la Llei només hi ha arbitrarietat, imposició, inseguretat i negació de la llibertat. Per al nostre Rei, amb la Llei de segregació, com les lleis de Jim Crow, mentre siga en democràcia, hi ha justícia, lliure voluntat, seguretat i, en definitiva, llibertat.

Si és cert, que el gest de Rosa Parks va portar aldarulls, va portar estendre la lluita pels drets civils de molts negres. Va portar a conflicte social. Té raó el Rei, tot això s'haguera evitat si els negres hagueren anat per la via del diàleg, sotmesos a la Llei, que justament els negava la paraula. Haguera estat una bona manera de fer les coses, sobretot per als blancs supremacistes.

Òbviament, qualsevol persona que no siga el Rei, o supremacista, entendrà que el que va fer Rosa Parks no era més que un acte de Justícia –amb majúscula-, perquè la llei de segregació, tot i ser democràtica, era una absoluta Injustícia –amb majúscula-. Rosa Parks va desobeir, i posant-se fora de la Llei, en cap moment es va posar en situació de "solo hay arbitrariedad, imposición, inseguridad y, en último extremo, la negación misma de la libertad." Això passava només dins de la Llei, en democràcia. Convindria recordar-li al Rei, que la desobediència civil és legítima. Desobeir la Llei és legítim, fins i tot en democràcia, quan hi ha situacions d'abús. Però clar, ¿què en sabrà ell d'això si és un privilegiat, democràticament, i la resta som els seus súbdits?

Caldria recordar-li al Rei, si és que alguna vegada ho ha llegit, una coseta de la Declaració d'Independència dels Estats Units:

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards  per la seva futura seguretat.

Certament, eixes parauletes del nostre Rei, tan boniques i tan buides, no proclamen una veritat necessària, com se'ns vol fer creure. Amb aquest discurs ens volen vendre una burra: la submissió a la Llei sense gens d'esperit crític.

- Si hi ha algun problema, ho resoldrem parlant, encara que jo no vos escolte, vosaltres parleu i obeïu. No penseu, per favor, obeïu! -diu el nostre Rei.

Òskar "Rabosa".

PRIVILEGIS I VANITATS

El simple fet d’escriure la llei ja és, si més no, una evidència de la feblesa d’un règim. Nosaltres, per exemple, quan llegim la legislació grega de Dracó, ens sorprenem de la fermesa i la desproporció de les penes que aplica en comparació amb els delictes. El primer que hauríem d’entendre és, però, la necessitat del moment i les condicions en què s’aprovaren dites normes; de segur que encara ens sorprendria més la dificultat de sobreviure i la consciència de preveure qualsevol desequilibri que pogués causar la mort a tota una família per un robatori d’aliments, per exemple: dura lex sed lex, que dirien els romans.

Que la transcripció de la llei evidencia la decadència d’un règim, és evident, si ens molestem a aplicar la lògica: per a un governant fort, la llei és allò que ell mateix dicta, de manera oral. El mateix Moisés va haver de transcriure la legislació en les famoses Taules a causa de la incertesa que provocaven, en el poble jueu, els seus dictats. I eixe és un important símptoma de feblesa per al segon patriarca, si el comparem amb el primer, Abraham, a qui no vi va caldre humiliar-se d’eixa manera, davant del poble. Moisés, intel·ligent com era, va guardar les taules a l’Arca de l’Aliança, cosa que encara li donava una mica de poder pel simple fet de guardar la clau.

Allò que deien els faraons era llei; allò que deien els patriarques jueus era llei. Però, en un dels passatges inicials de les Mémoires d’Outre-tombe, de Chateaubriant, hi ha una frase que sorprén i que descriu la realitat de la noblesa: «L'aristocratie a trois âges successifs : l'âge des supériorités, l'âge des privilèges, l'âge des vanités : sortie du premier, elle dégénère dans le second et s'éteint dans le dernier». El moment de la superioritat en què és acceptada sense qüestionar res, és la primera. Una volta iniciat el declivi, entrem en la fase dels privilegis, i és ací on es redacten les lleis pel simple fet que els governants ja no se senten tan superiors i comencen a estar qüestionats. Els privilegis, per tant, s’han de garantir de manera escrita, on hi ha unes poques concessions envers el poble que els blinda.

Ara ens queda la llei escrita; una recopilació d’articles i sentències que es remunten fins a saber quan i que, segons ens diuen, funciona i és la base legal per al creixement, la democràcia i la igualtat. Però, i si apliquem la llei pendular, que sí que és natural i encertada? Doncs, veiem que quan les coses estan unides tendixen a separar-se, i a l’inrevés; o que quan són massa restrictives, passen a alliberar. En una època en què privilegis i vanitats es fonen entre la gent que entenem com a superior, a causa del seu estatus, ens adonem que la tendència legal tendix a la fermesa i la restricció, cosa que em fa pensar que dita activitat legal s’ha invertit i que s’endevina una nova era destinada a garantir els privilegis i les vanitats d’alguns, tot i que fan algunes xicotetes concessions, com sempre.

Salvador Sendra Perelló

Ada Colau i la desobediència de la Llei.

Una entrevista publicada a El País, amb el titular “Ada Colau: “Desobedeceremos las leyes que nos parezcan injustas”, ha alçat una gran polseguera, justament per aquestes declaracions, desobeir les lleis que semblen injustes. Tota la premsa de dretes, la de falsa-esquerra, alguns o molts juristes, jutges... i tota mena de voltors han atacat sense pietat a Ada Colau per aquestes declaracions. Fins i tot, Iñaki Gabilondo, que últimament pica l’ullet als moviments socials, ha carregat durament contra Colau. Oh, la Llei sagrada, qui gosa tocar-la?

Una lectura ràpida de totes les declaracions conta l’Ada Colau, és més que suficient per adonar-se’n que no hi ha més que repetició d’algunes bobades, una i una altra vegada repetides: “La Llei deu complir-se”, “qui es salte la Llei haurà de pagar-ne les conseqüències”, “açò serà l’anarquia”, “doncs jo no pagaré impostos”... No he llegit ni un raonament mínimament fonamentat. No és que el raonament per a ser fonamentat haja de coincidir amb el meu, pot discrepar, però almenys deu de contenir una argumentació, una defensa de la Llei però amb raonaments profunds i no les bajanades que un xiquet de 3 anys és capaç de repetir sense enganyar-se. Vaja per davant, que jo no vaig a defensar la Llei, doncs jo crec en la desobediència civil davant lleis, autoritats o poders de qualsevol tipus en situacions manifestament injustes. I ara, més bé o més mal, encertadament o equívocament, tractaré de raonar-ho.

El que cal complir la Llei no és una qüestió nova. És tan vella com les primes lleis escrites en el Dret romà, les anomenades Lleis de les XII Taules. Aleshores, els romans van inventar un aforisme que segurament alguna vegada haureu sentit: Dura lex, sed lex (la Llei és dura, però és Llei). La Llei escrita naix dels abusos que els patricis, aristòcrates romans, fan al interpretar les lleis orals en perjudici de la plebs. Amb això, es tractava del fet que la Llei escrita no fora tan fàcilment interpretable o canviable, i amb l’esmentat aforisme es tractava de dir que la Llei calia complir-la per damunt de qualsevol altra circumstància. Sabeu que va provocar això? L’abús per part dels que feien la Llei, els patricis, sobre la plebs. A què sembla un déjà vu? Mireu el que passa hui en dia. Els romans van necessitar una, i una altra, revolta de la plebs perquè les decisions de les seues assemblees tingueren valor de Llei. Això que va passar a Roma, no és una cosa aïllada, es pot trobar a la llarg de la història allà on hi ha hagut lleis escrites. Qui les fa, sempre les fa en profit d’uns pocs.

A la nostra cultura occidental, la preponderància de Llei escrita ve de les escoles de pensament anomenades positivisme jurídic o iuspositivisme, que estableixen que la només és llei allò que el sobirà determina que és llei. Aquesta idea de pensament s’enfronta amb el Dret natural o iusnaturisme que és la doctrina ètica i jurídica que defensa l’existència de drets de l'home fonamentats o determinats en la naturalesa humana, universals, anterior i superiors a les lleis de l’estat (dret positiu) o als costums. La Declaració Universal de Drets Humans, per exemple, és una Declaració basada en el concepte iusnaturalista del Dret. Per als iusnaturalistes un ordenament jurídic que no reculla aquests Drets fonamentals i essencials no seria un veritable ordenament jurídic.

Òbviament, tots els que ataquen a Ada Colau, defenen el positivisme jurídic, posen la llei aprovada per l’Estat amb determinades formalitats per damunt de qualsevol valoració ètica. Ara bé, aquests mateixos, hipòcrites ells, a la vegada i quan els convé –Cuba, Veneçuela, Iran, etc.- són els que sempre tenen a la boca la moral i els Drets humans, demostrat que no tenen ni puta idea de què parlen.

El positivisme jurídic no està exempt de riscos. Sostenir que la Llei aprovada mitjançant el procediment constitucionalment establert és l’única Llei sense cap consideració més, pot arribar a justificar les lleis antijueves nazis, l’apartheid a Sud-àfrica o les polítiques de reeducació i gulag de Xina o l'URSS. Ara bé, no només els règims totalitaris poden fer estralls, també els sistemes amb “democràcies liberals”. En aquest cas són més subtils, no tan evidents, i normalment la legislació tendeix a afavorir als rics, a les multinacionals, a la banca... en definitiva a les elits econòmiques-financeres. Aquestes lleis, a més a més, estan revestides d’una aura de legitimitat democràtica: el poble ha elegit uns representants mitjançant un procés democràtic que els ha legitimat per a fer les lleis [contra el poble]. Aquesta concepció és més letal que el verí una taipan de la costa (Oxyuranus scutellatus), considerada la serp més verinosa del món. No entraré en qüestions més a fons sobre la meua concepció sobre el Dret i la Llei, però quedeu-vos amb que estic perquè la Llei deu respondre a criteris ètics, de deure ser.

Ja siga per una concepció iusnaturalista o bé per un “positivisme ètic”, em sembla clar, que la Llei pot ser sotmesa a crítica sobre la seua legitimitat, no sols pel que fa a la forma de la seua aprovació, sinó també pel seu contingut, si respecta criteris ètics o no. La forma de defensar-se que té els ciutadans davant Lleis que consideren injustes és la desobediència civil i l'objecció de consciència. La desobediència civil no és una forma antidemocràtica d’actuar, més aviat al contrari. Com assenyala -a un magnífic article del qual deixe el link baix- Juan Carlos Velasco Arroyo:

Dado el marco oligopólico de los medios difusores de opinión pública, los movimientos ciudadanos no encuentran con facilidad canales adecuados para que sus deliberaciones lleguen al resto de la población y sus propuestas logren ser incluidas en la agenda política. Para superar esos obstáculos, la transgresión de una norma jurídica con la finalidad explícita de provocar un debate lo más abierto posible sobre su justicia, su constitucionalidad o, simplemente, su oportunidad, puede constituir una posibilidad legítima.

Ara bé, la desobediència civil pot estar castigada per la llei, al suposar una infracció de normes d’obligat compliment i si aquesta desobediència es fa des de les institucions públiques per càrrecs públics, a més, pot ser constitutiva d’un delicte de prevaricació. Sabent al que s’arrisca l’Ada Colau, a mi em sembla legítim que vulga desobeir lleis que siguen injustes. I no serà que no hi ha lleis injustes. Vist així, a algú li sembla destarifat proposar la desobediència de la Llei? Pot o no pot ser legìtim desobeir una llei considerada injusta? Com sempre espere els vostres comentaris. 

Òskar “Rabosa”

Links relacionats:

Juan Carlos Velasco Arroyo - Tomarse en serio la desobediencia civil Un criterio de legitimidad democrática

http://digital.csic.es/bitstream/10261/10719/1/%2bDesobediencia%20civil%20-%20RIFP%201996.pdf

Qui fa les Lleis a l’Estat espanyol?

Conta el professor Huerta de Soto, al seu llibre titulat “Dinero, Crédito bancario y Ciclos económicos”, que Joaquín Garrigues, pare del Dret mercantil espanyol, feia malabarismes mentals, més bé es feia palles mentals, amb que els dipòsits bancaris són dipòsits i a la vegada préstecs, per justificar el sistema de reserva fraccionaria. Garrigues feia aquests malabarismes, diu Huerta de Soto, perquè entre els millors clients del seu despatx -hui Garrigues. Abogados y Asesores Tributarios- estaven tots els principals bancs, i, òbviament, havia de defensar doctrinalment els interessos dels seus clients.

Més endavant tornarem sobre la relació despatxos advocats- clients-lleis. Però ara tornem al començament. Qui fa la Llei? Tots sabem que en les democràcies liberals hi ha tres poders i que és al legislatiu qui li correspon eixa tasca. Durant les revolucions liberals, el que es volia era que el poder legislatiu fora del poble. A la revolució francesa, durant la primera fase de la mateixa, l’objectiu va ser que el poder de fer les lleis fora del poble, representat per Assemblea Nacional. Fins a l'execució de Lluís XVI, el 1793, i amb la constitució del 1791, el poder executiu el tenia el mateix Rei. Els revolucionaris del 1789 no volien més que el poder de fer i aprovar les lleis. Creien que el poder realment estava ahí, donant-li menys importància a qui les executara. Encara que va hi haver qui va ser més llest, diuen que eixe 1791 Mayer Armschel Rothschild va dir: “Deixeu-me emetre i controlar la moneda d’una nació i no m’importarà qui faça les lleis”.

Així doncs, es considera que el poder de fer les lleis el té el poble, que tria els Diputats perquè un Parlament, actuant en el seu nom, les faça i les aprove. A l’Estat espanyol ho fan el “Congreso de Diputados” i el “Senado”. La iniciativa per fer les lleis que han de ser aprovades la té: - el Govern, presentant “Proyectos de Ley”; - els grups polítics del Congrés, “Proposición de Ley”; - la societat civil, mitjançant les “Iniciativas legislativas populares” (ILP). Veritat que queda bonic? Doncs, això no és tot.

La gran majoria de lleis que s’aproven, el 99’9999%, són projectes de llei –fetes pel Govern. El Govern encarrega un avant-projecte de llei, que després passa pel Consell de Ministres i si s’aprova va al Congrés. El més lògic seria que els Governs encarregaren els avant-projectes als tècnics públics que té l’Estat, que són molts i bons, o a la “Comisión General de Codificación” que recull juristes de molt de prestigi. Però que fan? Ho encarreguen a despatxos d’advocats, a grans despatxos d’avocats. Que fan les lleis amb benefici de... sí, és clar, dels seus clients. Com feia Garrigues al tractar de justificar la naturalesa dels dipòsits bancaris. Una de les crítiques més grans que s’ha fet a la reforma laboral de PP és que estava feta per a grans empreses, ja sabeu perquè. El mateix despatx que portava ERE de Coca-cola va ser qui va rebre l’encàrrec per part de Mariano Rajoy de redactar la reforma laboral. I en tot cas, com es diu a l’àudio del programa de Polinomia que vos deixe baix, totes les lleis abans de ser aprovades passen pels departaments jurídics de la banca o de les grans empreses que poden vorer afectades. Això mane qui mane, ja siga PP o P$x€. Així que ja sabeu qui fa les lleis i per a qui es fan les lleis.

El que a mi em fa bullir la sang, el que em recrema, el que em fa fàstic i ganes de vomitar, és que cap grup polític diu res d’açò. Cap grup ataca aquest problema. Arriba la llei, la debaten, presenten esmenes, però no diuen “Ei, de què hòsties aneu, aquesta llei l’ha fet el despatx XX o YY, o té el consentiment d'aquests bancs o d’aquestes empreses”. A tots els sembla normal? O és que no se n'adonen? De la mateixa forma em recrema quan es va anomenar a Sebastián Sastre Papiol, advocat de La Caixa i mà dreta d'Isidre Fainé, com a membre del Tribunal Suprem i no va hi haure més que silenci per part de la majoria de grups polítics. El pitjor és que acabar amb aquesta corrupció no és prioritat per cap partit polític, donat que cap partit ho porta al seu programa.

Mayer Armschel Rothschild es conformava a emetre i controlar els diners. Les elits econòmic-financeres espanyoles emeten els diners, fan les lleis i jutgen. I ací no passa res, tot va de puta mare i vivim a una Democràcia.

Links relacionats:

El bufete de Coca-Cola que fracasó en su ERE diseñó la reforma laboral del PP.

http://www.izquierdaindependiente.es/noticia/1493/el-bufete-de-coca-cola-que-fracaso-en-su-ere-diseno-la-reforma-laboral-del-pp.html

Gánale al banco y salva tu hipoteca 7-5-13 POLITEIA.

http://www.ivoox.com/ganale-al-banco-salva-tu-hipoteca-7-5-13-audios-mp3_rf_2012637_1.html

Fainé presionó a Gallardón y Mas para colocar al jurista de la Caixa en el Tribunal Supremo

http://www.elconfidencial.com/espana/2013/01/17/faine-presiono-a-gallardon-y-mas-para-colocar-al-jurista-de-la-caixa-en-el-tribunal-supremo-112903 

 

Oskar "Rabosa"