LES DESGRÀCIES DE LA VIDA MODERNA

Em mire i mire la meua vida i estic a no-res de tallar-me les venes. No sóc feliç i, a més, dubte que ho haja sigut mai si exceptue els tendres anys de la infantesa. Supose que eixe fals record el causa la necessitat humana de netejar el passat per deixar en el record les imatges més positives que allunyen l’infant de la crueltat innata dels humans més joves.

Però això que jo pense i que, per suposat, expose amb tota la raó, et passa a tu, també: desgraciat! I a cada persona que haja tingut la desgràcia de nàixer i viure a això que coneixem com a occident. És impossible que ací hi haja ningú a qui la felicitat li dure més de mitja hora –i això ja és dir. Ni els diners, ni la salut, ni l’amor, ni la faena; res ens ompli. De fet, quan acceptem un dels estats esmentats com a positius és perquè venim de l’oposat.

Què passa quan tenim diners, amor i faena? –la salut ací sí que és realment positiva perquè significa absència de dolor. Ens enveja la gent que viu amb poca cosa, que és lliure com un ocell i qui no necessita ni treballar de manera contínua. De tota manera, sempre ens podem consolar pensant que les xarxes socials ens diran què necessitem per a gaudir de la vida; no patiu.

Tornar la vista arrere quan s’està en una platja paradisíaca significa vore tota mena de fem escampat per la duna. Estar en un jacuzzi amb una persona físicament perfecta significa que en algun moment haurà de parlar o, pitjor encara, que s’haurà de vestir de manera horrible i moure’s per terra sense el mínim estil. Escoltar Shostakovich significa que en algun moment pensaràs en la seua vida a la URSS. Ací no hi pot haver ningú feliç perquè el temps avança inexorable i l’individualisme ens ha aïllat dels cicles naturals, deixant-nos sempre a una passa del precipici. Només a la tribu hi pot haver felicitat; una volta abandonada, racionalitat!

El millor tabac, els àpats selectes, els vins escollits i les vesprades a palau no fan més que apaivagar totes eixes desgràcies de qui se sent infeliç i desgraciat. Les converses s’acaben i en els viatges es perden maletes, quan dorms t’alces a pixar i la faena embruta i envellix. La vida és una merda i la felicitat una quimera que ens empassem com ens empassem la vida eterna.

Tot i que si ho pense bé, sí que hi ha una cosa que em fa gaudir, i eixa és escriure sobre les desgracies i els mals del món i de qui l’habita.

Salvador Sendra

L’INVENT DE LA FELICITAT

Si hi ha un invent a qui els humans i les humanes deuen un reconeixement constant i ben merescut, eixe no és l’aconseguit ni per la producció en cadena del fordisme ni per la del warholisme, tot i que li deguem al primer la possibilitat de consumir productes molt especials a preus tan raonables que, de no ser per la seua cadena de muntatge, no hauria sigut possible fer-los arribar al més comú dels mortals, i al segon, que qualsevol puga permetre’s tindre una obra d’art a casa, tot i que això ja ho havien iniciat els gravadors amb les seues sèries.

No obstant això, i per a la gent a qui li agrada la taula, si hi ha hagut un invent realment interessant, eixe ha estat el congelat. Vos imagineu un Nadal sense gambes? Impossible, veritat? Hi ha gent que en menja de fresques, com també hi ha gent que conduïx un cotxe fet a mà o que compra una obra d’art única, perquè en el món hi ha de tot. Però, d’altra banda, la resta de mortals poden assemblar-se als primers quan ja tenen el producte al plat en la mesura que poden pensar que un Fiat Punto també et du on vols, o que el gravat té un gran valor estètic important.

Els dos triomfadors de la classe mitjana han estat més que merescudament lloats i condecorats per, primer, esta classe mitjana i, segon, per qui ha guanyat molts diners amb la venda de la seua producció, que segurament no pertany al nomenat sector social. Però, del senyor o senyora que va inventar les gambes congelades ningú en parla, tot i que ha estat el/la protagonista de cada Nadal per a la gran majoria de persones i de llars.

Popularitzar les gambades quan no hi ha vaixells a la mar és, des del meu punt de vista, el més gran invent del món. I no perquè a mi m’agrade menjar-ne, com tampoc m’agraden les peces de Warhol ni els Ferrari –hehehehehehe— sinó perquè gaudisc mirant totes eixes cares rogenques que transmeten els efluvis del marisc barrejat amb Freixenet o Codorniu. Això sí que m’agrada, i molt. Des del meu punt de vista, eixe és l’esperit de l’ànima!

Salvador Sendra

--ACTUEU AMB MODERACIÓ: FEU-ME CAS! --SÍ, MAMÀ: SEMPRE ET FAREM CAS.

Ja sé que pot resultar complicat detectar el punt d'equilibri, i més quan la dinàmica més habitual, i humana, és la de perdre'l sovint, i això qui ha tingut la sort de posseir-ne, d'equilibri. A més, tot i que s'associa la seua virtut amb la moderació, este lligam no té perquè ser real, o més bé podria dir que és del tot fictici. Una persona equilibrada no té perquè ser moderada però una de moderada sí que podria patir eixe equilibri; són dos aspectes, per dir-ho d'alguna manera, diferents en l'essència però compatibles en alguns casos molt concrets.

Saber on es troba l'equilibri és una tasca complicada i del tot intel·lectual impossible de localitzar en la vida diària, per molt que hom s'entrene per a la causa. La moderació, però, és ben fàcil d'apreciar perquè és la base de la decadent moral burgesa, que per decadent que siga, des de fa anys, dècades, aguanta amb fermesa les envestides del temps i les modes. Esta moral moderada és detectable, tot i que, en el fons, és també un concepte apreciat només des de l'intel·lecte. Per ser més concisos, i com a exemple clàssic, cal dir que la moderació és la mediocritat, la mitjanor, el complex, l'anonimat.

S'ha de ser moderat en els fets, en els discursos, amb l'alcohol, amb la velocitat, amb el sexe, i així podria estar escrivint altres vint minuts, però com que m'he moderat, he pensat que ja n'hi havia suficient. Els excessos són sempre roïns, diuen, en un discurs semblant al de la política actual, on dir-li a algú radical o extremista és té com un insult. Ara bé, si la visió que tenim nosaltres de la moderació és la que se situa al centre mateix del tauler, i si no tenim en compte on se situa eixe tauler, la nostra percepció és del tot equívoca i distorsionada.

Sense adonar-nos en excés –perquè heu de pensar que perdríem la moderació a causa de l'abús d'atenció—, ens mouen el tauler cap a un costat molt concret, i junt a ell, les peces. L'equilibri, per tant, queda del tot alterat perquè eixe tauler hauria d'estar situat en un espai anterior que ja ha desaparegut perquè ha fluctuat per alguna raó física, social o econòmica, vés tu a saber!

Però, tornant a l'individu, una persona moderada podria accedir a l'equilibri si abandonara la condició humana. Pense, però, que és impossible allargar la farsa del funambulista més d'un parell d'hores. Una persona equilibrada, i només si es puguera, remotament, donar el cas, cabria dins de l'espai de la moderació, tot i que estaria dos voltes anul·lada: una, per la manca d'energia, i l'altra, per l'anonimat.

Salvador Sendra Perelló

PASSA LA VIDA; PERÒ PASSA PER NAFPAKTOS

Sovint pregunten, a les persones més longeves, sobre el secret de la seua edat i, malauradament, totes solen contestar les mateixes coses: rutina i moderació. Realment, es podran viure molts anys però, cal fer-ho d’una manera tan anodina i avorrida. Segurament, per aconseguir eixa rutina que es troba a la base de tanta acumulació d’anys, eixes personetes no hauran viatjat gaire —amb el sentit més intens de la paraula—, ni abusat de res; ni tan sols de la faena!

Creuar el Peloponés acompanyat de l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriand és una experiència oberta a qualsevol improvisació, entre altres coses perquè hui ens traslladem en cotxe, que és molt més ràpid que el cavall. I la rapidesa comporta eixa xicoteta llibertat, raó per la qual vaig visitar un poble anomenat Nafpaktos que se n’eixia una mica de l’Itinéraire. Chateaubriand no deguera viure els noranta anys que els atribuïxen als longeves... però ho deguera fer molt més intensament que qualsevol d’ells.

Una estàtua de Cervantes es troba a l’entrada del xicotet port d’esta bonica vila, i amb eixe monument reivindiquen els grecs la batalla de Lepanto: Lepanto = Nafpaktos. Sembla que sota el domini venecià d’este indret, el nom del poble va ser traduït com a Lepanto o Nepanto, cosa que canvià amb l’ocupació Turca contra la que va vindre a lluitar el famós escriptor. I, si marcat pel destí de l’Adriàtic va estar don Miguel, sembla que ho va ser en dos ocasions, perquè al llibre de Don Quijote alrededor del mundo, hi ha un autor que defensa la possibilitat que el captiveri de Cervantes no fóra a Alger, sinó a Albània.

Les tesis que defensa semblen interessants però cal recordar que don Miguel sempre lligà eixe càrcer a Alger, tot i que poguera estar enganyat. Però la cosa és que ell va estar molt de temps a la presó; potser massa! I els seus monarques no van moure un dit per ajudar-lo a eixir, ni el van ajudar quan ja estava fora i tenia dificultats per buscar-se la vida a causa de les ferides que arrossegava de Nafpaktos, o Nepanto, o Lepanto. Les úniques maneres que tenia l’home per sobreviure estaven al límit de la legalitat, al límit de la cristiandat i al límit de l’ètica.

Segurament, Miguel de Cervantes tampoc deguera arribar als noranta anys. El secret de la longevitat tampoc se li pot preguntar, ni es tracta d’un exponent de les dietes sanes, que supose que no seguiria a la guerra ni a la presó, ni de la moderació, que havia de superar cada dia per subsistir, entre altres coses perquè viure du associats la incertesa, la desesperació, l’excés i la misèria. Una vida es pot considerar un recipient que cada u ompli com pot o com vol i, per això, hi ha recipients menuts que vessen per tot arreu fins que rebenten i altres de grans que romanen buits fins que es trenquen, o pitjor encara, farcits de moderació i de rutina.

M’haguera agradat trobar un text español de desgreuge a Nafpaktos, a Nepanto o a Lepanto, pels mals causats a l’escriptor, tot i que no estic segur que la seua obra haguera estat escrita en el cas d’haver tingut uns monarques honrats. Ara hem de reconstruir la seua existència perquè la narrativa cervantina no aborda els fets personals de manera directa. De Chateaubriand, ens queden les seues vivències escrites en diferents volums i on l’escriptor no defuig la realitat i on sí que té l’opció de contar-nos els detalls de la seua vida: premiar i castigar, condemnar i absoldre, atacar i respectar... Un bon company de viatge que m’ha permés retrobar Cervantes i incloure’l en eixe recipient de grandària indefinida anomenat vida.

Salvador Sendra

Perquè Ramón Espinar (Podemos) és un hipòcrita.

El rebombori que ha alçat l'afer Espinar pense que mereix una reflexió. Primer de tot cal dir que el cobriment de la notícia pels mass media té més a veure amb interessos espuris que amb un tractament seriós del tema. No deixa de ser curiós l'acarnissament en aquest tema i el tracte que s'ha donat per eixos mateixos mitjans a temes referents a les grans trames de corrupció. I és clar, dotant el tema d'un cobriment excepcional se'l posa a la mateixa alçada que altres temes molt més greus. L'objectiu és clar, atacar a Podemos i Pablo Iglesias per tornar-li al P$x€ un status que ell mateix han llençat a les escombraries.

No és res nou. El cas d'Íñigo Errejón amb la Universitat de Málaga; el cas de la fundació CEPS; el cas de Monedero i la seua empresa, el cas de Pablo Echenique amb el seu assistent personal... No són pocs els intents d'enfangar a Podemos per posar-los a la mateixa alçada que la resta de partits quant a corrupció i intent de desprestigiar els seus càrrecs. No obstant això, tots aquests temes no deixen de tindre un cert interés des del punt de vista ètic i/o moral.

La tríada que regula el comportament humà està formada per l'ètica, la moral i la legalitat. Sovint aquests tres termes són confosos, més pels mitjans de comunicació que en fan un ús absolutament banal i interessat d'aquests. Pel que fa a l'ètica i la moral, no són pocs els filòsofs que advoquen perquè no hi ha cap diferència entre ells. Jo sí que crec que hi ha diferències. L'ètica s'encarrega del que “ha de ser", la moral del que “és". Així l'ètica s'encarrega de buscar com hauria de ser el comportament humà, d'establir unes regles de conducta per a la societat. L’ètica és l'aspiració respecte del comportament humà. La moral són el conjunt de regles que els ciutadans apliquen en la seua vida quotidiana contínuament, el que realment fan cada dia i que majoritàriament es considera adequat. La legalitat és simplement les conductes que l'Estat imposa, que poden tenir una base ètica, moral, ètica i moral o cap de les dues.

Cal entendre també que no hi ha una ètica única. Encara que tota ètica i moral volen esdevenir universals. Sense eixir del nostre àmbit cultural, occidental europeu, no és el mateix una ètica catòlica, que una ètica protestant, que una ètica liberal,  que una ètica socialdemòcrata, etc. Cadascuna estableix un comportament de regles de “l’ha de ser" que són totalment diferents, encara que en alguns aspectes poden coincidir.

Veiem tot açò amb un exemple. Agafem el tema dels impostos. Des d'una ètica liberal pagar impostos és dolent, els impostos haurien de desaparéixer o almenys ser els mínims possibles. Des d'una ètica socialdemòcrata pagar impostos és bo, cal pagar-los per a sostenir l'Estat de Benestar, per donar accés a tot el món a l'educació, a la sanitat, per ajudar els més desfavorits, etc. Des del punt de vista moral cal complir amb l'obligació de pagar impostos, però totes aquelles operacions que puguen fer que en pagues menys, estan socialment permeses; així ningú li recrimina al veí que haja contractat al llanterner i no pague la factura amb el corresponent IVA, qui ha contractat al llanterner no va a dormir pensant que ha comés una falta moral i el llanterner no té cap conflicte per no declarar l'IVA i no declarar els ingressos a l'IRPF. Aquesta és una conducta moralment permesa. Com és obvi, no pagar l'IVA ni l'IRPF és una conducta il·legal perquè hi ha una llei que diu que s'ha de pagar i sanciona el seu incompliment. La valoració ètica queda sotmesa al conjunt de valor que considerem que "han de ser": - per a un liberal podria estar justificada, encara que un principi liberal és el compliment de la llei i el que caldria es canviar la Llei; - per a un socialdemòcrata es tracta d'una conducta dolenta que atempta contra tota la societat, tota la societat ix perjudicada.

Aclarit açò, podem valorar la conducta d'Espinar –i podríem fer el mateix amb la resta de “podemites”-. Espinar va comprar un habitatge de protecció oficial, després –ai, un petit oblit!- es va adonar que no podia pagar, va demanar un permís a la Comunidad de Madrid per poder vendre-la i la va vendre per un preu superior –el màxim establert per llei-, obtenint un benefici –diferència entre preu de compra i venda- de 20.000/30.000 €. Aquesta és una operació especulativa nua i crua, i a ningú pot tenir cap dubte, negar això és voler prendre el pèl a la gent. Ara bé: És legal? És moral? És ètica?

Des del punt de vista legal, no hi ha cap objecció, Espinar ha obtingut el permís de la Comunidad de Madrid per vendre-la, l'ha venut pel preu màxim permés per llei, aleshores no hi ha cap conflicte amb la llei. Des del punt de vista moral tampoc hi ha cap conflicte, la gran majoria de la gent faria el mateix, incloent-hi el comprador i així ho va manifestar. Tots veiem en eixa operació una oportunitat de guanyar uns diners sense fer res il·legal. Èticament pot sorgir conflicte, depenent de quins postulats ètics es mantinguen. Espinar manifesta reiterades vegades, ahí estan els vídeos, que l'habitatge de protecció oficial no pot ser objecte d'especulació. S'adhereix a una moral socialdemòcrata, en la que l'Estat deu protegir els més necessitats de vivenda, facilitant-los l'accés en millors condicions i estant fora d'especulació.

Espinar no ha seguit els criteris de "ha de ser" que ell defensa, encara que siguen legals i morals. Òbviament no hi ha res reprovable per això, per no comportar-se èticament. Ara bé, s'ha retratat. S'ha retratat com un hipòcrita, perquè diu defensar uns valors quan ell es comporta amb uns altres, encara que siguen moralment acceptats. 

Òskar “Rabosa”.

LA MORAL VEGANA

Em referme en la convicció que l'única i major prova de rebel·lió i de disgust amb el funcionament d’allò que se sol anomenar sistema és el consum excessiu i el balafiament de tota mena de productes innecessaris, així com de menjars, licors, drogues i sexe. Pense que només el vertader rebel accedix a la insondable profunditat de l’abisme de l'espècie humana, mancada de déus, de referents i de qualsevol exemple adequat; amb un buit estomacal que no ompli ni el consum compulsiu de greixos saturats. La resta es pot considerar ètica, o moral, depenent de cada exemple, i que, en el fons, tampoc hi ha massa diferència entre ambdós termes, si acceptem les tesis de Kant.

Esta entrada tan sincera es deu a un succés que em va colpir i m'ha estat turmentant al llarg d'estos dies. L'altre dia van vindre a dinar a casa uns parella de vegans! Vaig observar els seus moviments i les seues accions amb deteniment i curiositat perquè fins a eixe moment, l'única relació que havia tingut amb gent d’un àmbit semblant havia estat mitjançant un amic vegetarià, Maraku, al qual vam transportar des de les profunditats més obscures de les plantes fins al costat de la llum, fent valer els entrepans de tonyina. Però, ara resulta que els vegans són, per dir-ho d'alguna manera, vegetarians de l'ala radical, o integrista. Encara pense sovint: «i, estes personetes no tenen res millor a fer?» «Quina moral els mou a actuar d'una manera tan devastadora?»

Ahir em plantejava el problema des d'altre punt de vista; per dir-ho d'alguna manera, des de la mirada científica. I observava un planeta de set mil milions d'ànimes veganes. I pensava la superfície que necessita un vegà per pasturar. I la multiplicava per la quantitat d'habitants que hi ha al món. I restava les superfícies estèrils, bé per fredes, bé per calentes, bé per seques, bé per humides. I vaig traure eixes conclusions que ara esteu pensant vosaltres i que jo transcric: «un vegà és un malcriat»! I això sense entrar a tractar l’ego... Supose que els habitants de l'illa de Pasqua consumien massa vegetals i per eixa raó van perir devastant el propi medi.

Em sembla bé que cada u faça allò que li ve en gana, si s'ho pot permetre, i, si no, sempre ha de tindre la possibilitat d'intentar-ho. Però no m'agrada eixe missatge ocult de bondat, de superioritat o d'ésser humà escollit que se sol associar a temes morals. I, si jo aplique la racionalitat i l'ètica ―perquè, de moral, no vull parlar-ne, de moment― arribe, ràpidament, a la mateixa conclusió que vosaltres penseu ara mateix: «els vegans són malcriats, egoistes, moralistes o il·luminats».

I l'ètica? Per què no es pot considerar el comportament d'este grup de gent com a ètic? Supose que perquè no han arribat a unes reflexions tan profundes com les meues i s'han deixat dur per estereotips i conviccions supèrflues d'imatge i autenticitat. Però, respecte als consumidors disbauxats i acabacases, poc es pot dir perquè ni tenim una cosa ni l'altra, si més no, definides i païdes. I és per esta raó que encarnem l'esperit de l'autèntic rebel amb eixa imatge del recipient buit d’ètica, però ple de fums, de greixos i de licors, tan característic de l'espècie humana. La resta, fins i tot l'inconformista moral associat al consum de vegetals i de te, i a l'autoflagel·lació minvada de proteïna, és molt més perniciosa per al medi, com s'ha demostrat. Però, per sort, no en són massa.

Salvador Sendra

Ètica d'embrions (que no embrionària).

Arguments o frases de telenovela; per exemple “los ricos también lloran”, o allò de la dita popular castellana de que “las penas con pan son menos”. El castellà de les anteriors cites venia determinat per la base real dels següents fets a enunciar, protagonitzats per una estrella de teleseries sud-americana, enriquida i casada amb un empresari nord-americà.

Sembla ser que dita estrella televisiva després de triomfar al seu país natalici, Colòmbia, va decidir provar fortuna als Estats Units d’Amèrica, i a més la va aconseguir. Així, les coses, i ja mare d’un fill d’una anterior relació, es va casar amb un exitós empresari nord-americà. Com sol passar, les coses anaven bé fins a que van començar a anar mal. La parella, d’una certa edat ambdós, i en un dels dolços moments de la seua relació, quan els semblava que esta anava a ser eterna, en previsió, van decidir congelar un parell d’embrions per tal de poder-los implantar-los en el futur a l’úter d’una mare de lloguer. Es sap fins i tot el sexe dels dos embrions, femení i bessonada com sol ser habitual en els tractaments de fertilitat. El problema és que la relació va durar menys que l’estat de conservació dels embrions... Així les coses, a qui pertanyen? Què fer amb ells?

La mare (o més aviat la productora i donant de l’òvul fecundat), vol sinó destruir-los, com a mínim deixar-los congelats sine die i no vol ni sentir-ne parlar d’una parella de xiquetes passejant pel món amb el seu material genètic sense el seu consentiment. Vist així, sembla lògic, ara bé, el pare (o més aviat el productor i donant de l’esperma fecundant), sí vol dur a terme el procès de maturació i naixença dels embrions. Les seues raons, just les oposades, que ell sí vol veure dues xiquetes pel carrer en el futur amb la seua càrrega genètica i que la meitat del material genètic és seu i que si una dona té dret a dur a terme un embaràs fins i tot quan l’home no vol, quina discriminatòria llei podria impedir-li a ell la mateixa cosa?

L’ésser humà té una infinita capacita de sorprendre pels seus fets i l’ètica de hui en dia pot no casar amb la del passat –sol passar, hui no hi ha (majorment) esclaus per exemple-, així com és d’esperar que no casarà amb la del futur... Si per inacció ningú acaba fent res, què fem amb uns embrions que superen la vida dels seus productors? Pertanyen a qui doncs, a l’estat, a la institució que els ha conservat durant dècades o deuen ser donats a la ciència per investigació? Pensem que per ciència podem entendre també a banda de les interpretacions positivistes, els terrorífics i aberrants experiments de Josef Mengele al camp de concentració d’Auschwitz.

Sembla que en el futur caldrà un comitè d’ètica mundial, ara... encapçalat per qui, per l’Església catòlica? Al respecte caldrà dir que si bé té un passat no menys ignominiós que les malifetes nazis, sí presenta ara mateix un present més humà i cobeja un tresor de coneixences  que poques institucions poden igualar... Malgrat això, i només per ser qui és, ho acceptarien els ortodoxos o protestants? Ni mencionar cal el rebuig del món musulmà que ho veuria com una altra imposició occidental... El cas contrari, el món musulmà sunní i majoritari com a àrbitre de l’ètica mundial, rebria el rebuig del xiïsme o dels cristians, per no dir els budistes o adeptes de qualsevol altra religió... Algú observarà que no he citat comitès estrictament científics, i no és casual. Per als religiosos, que conformen més de dos terços de la població mundial i creixent (el laicisme és un “mal” estrictament europeu i aillable), la ciència no és sinó una altra religió, per tant un adversari, un enemic.

Una cosa porta a una altra, d’un ou hem fet un bou, la qual cosa no impedeix, roda i volta, tornar al punt inicial i veure que tot açò no són sinó cabòries de rics. Una de cada cinc persones al planeta sobreviu amb menys d’un dòlar al dia (o ni això i simplement moren d’inanició), o no tenen dret a sanitat, escolarització o tantes altres coses que deurien ser indiscutibles en un món tan tecnològicament avançat com l’actual.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 3 de juliol del 2015