Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valors. Mostrar tots els missatges

divendres, 14 de novembre del 2014

La victòria de la cobdícia.

Una de les coses que ningú dubta ja és que el nostre entorn, la cultura, els valors socials, religiosos o no, determinant el nostre pensament. I el nostre pensament determina la realitat o, més bé, determina la nostra percepció de la realitat, per tant, la nostra realitat. D’ahí que els humans pertanyents a diferents cultures, actuen de forma diferent davant una mateixa situació.
És per això, que jo em rebel·le cada vegada que sent: “els humans som aixina”; “és que això està en la natura humana”; “els humans sempre volem més i més”... Com podeu imaginar aquests termes es solen aplicar per justificar un sistema capitalista com el nostre, bàrbar a més no poder. És cert, que en la natura humana hi ha sentiments o passions com l’avarícia, la cobdícia, l’egoisme... Però no és menys cert que hi ha també altres sentiments o passions com la solidaritat, l’altruisme, ajuda mútua... sense els que l’Esser humà no haguera sobreviscut ni 100 anys en aquest planeta.

El capitalisme té els fonaments amb el liberalisme econòmic que inicia Adam Smith, i ja naix tocat, defectuós pel que fa el concepte. Parteix de la base que el lliure mercat és competició, i que les persones actuant en interés propi arribaran al benestar general guiats per la mà invisible del mercat. En aquesta concepció conté un oxímoron, que estranya que siga admés com una veritat absoluta: Si dues persones estan competint, s’estableix un joc de suma zero, els guanys d’una part suposen una pèrdua de l’altra part. Els negocis win-win, que diuen en anglés, no són mai en competència sinó en cooperació.
Però per un altra banda, se’ns ha explicat que el mercat sempre ha estat, està i estarà regit per aquests criteris. Cosa que és absolutament falsa. David Graeber al llibre "Debt: The First 5000 Years" -llibre del qual ja vaig fer algun comentari a Troc o diners, què va ser primer?-, explica l’època del Califat abbàssida –anys 750-1258- ja va sorgir un mercat lliure, on la intervenció de l’Estat era rebutjada dràsticament, amb una sòlida teoria econòmica -de la qual probablement Smith prenia molts conceptes-, però els fonaments d’aquell mercat eren totalment diferent. Per començar el mercat no era un lloc de competència sinó de cooperació. Els mercaders fonamentaven els seus negocis i el seu crèdit sobre valors com la confiança i la reputació, l’honor era fonamental. Tant era així, que sovint es veien societats basades només en el bon nom i, encara que hi havia juristes i contractes legals, els mercaders menyspreaven els contractes i preferien tancar els negocis donant-se la mà –quina diferència amb el capitalisme modern, he vist contractes de franquícia de McDonalds que tenen vora 200 fulls. Graeber afirma:
En la sociedad islámica, el mercader se convirtió no solo en una figura respetada, sino en una especie de ejemplo: como el guerrero era un hombre de honor capaz de acometer empresas de largo alcance; a diferencia del guerrero, era capaz de hacerlo sin hacer daño a nadie. (p. 301 epub)
.../...el bazar local se había convertido para la mayoria, no en un lugar de peligros morales, sino en exactamente lo opuesto: la más alta expresión de libertad humana y solidaridad comunal, y a que debía ser protegido asiduamente, por lo tanto, de la intrusión estatal.(p. 303 epub)
.../...El mercado es simplemente una manifestación más de este principio de ayuda mutua, del encaje de las habilidades (oferta) y necesitades (demanda), o, traduciéndolo a los términos que empleé antes, no sólo se base en, sino que es una extensión natural de ese tipo de comunismo de base en que debe basarse, en definitiva, toda sociedad. (p. 304 epub)
És evident, que amb un lliure mercat que té les premises hagudes durant l’època del Califat abbàssida, no podia sorgir un capitalisme ferotge com ha passat a Occident.

 
Per al pensament Occidental, passar del “interés propi” al “greed is good” –frase que Oliver Stone posa a la boca de Gordon Geek a la pel·lícula Wall Street- només hi havia un pas. El fet que la cobdícia siga considerada un valor positiu no porta a cap benestar general. Ans al contrari, porta a què psicòpates dominen el mercat, -vid. Psicópates al poder. Així: Goldman Sachs es forra provocant fam; tot tipus de banquers es forren amb productes tòxics, ja siguen hipoteques subprime a las EUA o estafant amb preferents vells que s’han passat la vida estalviant; es saquegen béns públics o serveis essencials com la sanitat; ens trobem l’especulació sobre els medicaments i que l’objectiu no siga curar sinó cronificar les malalties; s’empra treball esclau per fer iphones o draps de Zara... I així mil animalades més, que enriqueixen a uns pocs, per cobdícia, però perjudiquen, quan no maten, a un gran nombre de ser humans.
No. L’Ésser humà no és així, o almenys no només així. Les societats són un reflex dels valors morals que imperen en un moment donat. Els valors morals han canviat a pitjor en el capitalisme. Una moral que incidesca en valors diferents, farà una societat diferent. Sí els valors socials són millors, les societats són millors. I no hi ha res de bo en valors que permeten que per diners es provoque fam, s’estafe, es pose en risc la salut, es cronifiquen les malalties en compte de curar-les... Tot açò són actituds psicopàtiques, no hi ha res honorable en elles, més aviat mereixen els menyspreu social i l’aplicació del Dret penal. Però desgraciadament, encara que sí que hi han alternatives, la victòria és de la cobdícia.

 Òskar “Rabosa”
Links relacionats:
Greed Is Good: A 300-Year History of a Dangerous Idea – The Atlantic

dijous, 17 de juliol del 2014

Misió, visió i valors als programes dels partits polítics.


 
Com sempre que parle d’abstencionisme, quan hi han eleccions autonòmiques, estatals o europees, o quan decatesc de política i partits polítics se m’acusa de no llegir els programes, amb raó, a les passades europees vaig perdre el temps de llegir-me els programes de les diferents formacions. Deu en total: PP, P$x€, Vox, UPyD, CIU, Coalición por Europa (de Compromís només vaig trobar un manifest que era un resum del d’Equo), ERC, EU, Los Pueblos Deciden, Podemos.

Allò em va suposar un total pèrdua de temps que no aporta res, ja que tots estan plens de llocs comuns, paraules ampul·loses, propostes intencionadament indefinides, “què bons som els bons” i “què bonico serà tot si em voteu”.
Es parteix de la base que un programa polític no el llegeix ni Déu, per això supose que no cal calfar-se el cap massa. Al final la gent només fa cas dels missatges de “propaganda-publicitat” electoral on es diu el que s’espera sentir, ni tan sols escoltar. I acaben votant, com diu l’amic Salvador Sendra Perelló, perquè “Suárez era guapo”. Però hom al llegir un programa polític hauria d'esperar alguna cosa més que un pamflet ridícul.
En el món de l'empresa hi ha tres conceptes que resulten claus: missió, visió i valors. Així:
a)      La missió en una empresa defineix el negoci, les necessitats que cobreix el producte, el mercat en el qual es mou i la imatge pública de l’empresa. La raó de ser. Dona resposta a preguntes com: què fem? Quin és el nostre negoci? A què ens dediquem? Quina és la nostra raó de ser? Quin és el nostre públic? Quin és el nostre àmbit d’actuació? En què em diferencie dels competidors?

 

b)      La visió descriu la situació futura de l’empresa, perquè tota l’organització vaja cap al mateix objectiu. Què vull assolir? On vull estar en x anys? Ampliaré el mercat?

c) Els valors són els principis ètics que guien i que vol transmetre una empresa.
Donar una resposta meditada i seriosa a aquestes preguntes ajuda a les empreses a establir les estratègies més adequades per assolir els objectius. Una vegada definits la missió, la visió i els valors deuen ser com “el credo” per als catòlics, la base fonamental on l’actuació de l’empresa.
Pense que el programa de qualsevol partit polític el primer que hauria de fer és reflectir d’una manera seriosa aquestes coses. Si, ja sé que amb totes les generalitats, llocs comuns, etc., hom pot deduir-ho, no sense una mica d’esforç. Així si mirem al PP de la “Comunidad Valenciana”, rapidament deduïm que:

a)      Missió: Que nosaltres i els nostres amics “del alma” ens fem rics.
b)      Visió: Una “Comunidad Valenciana” de “grandes eventos” on estiguem fent “negocis” constantment amb els diners dels contribuents.
 
c)      Valors: com es diu en castellà “coge la pasta y corre” i fill de puta l’últim.
Ara bé, si parlem d’algun partit seriós i no dels lladres de la cova d’Alí Babà, hauria d’agafar aquestes qüestions i en compte d’empresa presentar-ho com projecte polític. Així les preguntes a contestar podrien ser:
a)      Missió: Perquè sóc un partit polític? (No val a dir estic ací perquè he vingut i açò ja estava fet, que és el que fan tots.) Què em diferència de la resta de partits, en els àmbits econòmic i social? A quins partits sóc més proper i què m’apropa a ells? Com vull organitzar-me? (No val com tots perquè tots funcionem així.) Quina és la nostra raó de ser? Quin és el meu electorat? Quins principis ideològics ens guien?

b)      Visió: On vull que estiga el partit en el futur? Com vull que siga el país (el poble o la comunitat) dintre 4 anys? Aspire a governar o a ser oposició? Si aspire a governar i no tinc majoria amb qui parlaré de pactes? Què estic disposat a cedir per pactar? En què no cediré mai?

c)      Valors: S’haurien de definir clarament els valors ètics del partit i els de Govern.
Una vegada que s’ha donat resposta a aquestes preguntes s’hauria de marcar l’estratègia per assolir-ho, així com establir concretament com es duran a termini les actuacions establint prioritats. Per exemple, si jo dic que vull desenvolupar plenament la llei de dependència dec dir d’on trauré els diners. Com de diners anirem curts, què és prioritari els cotxes oficials o la dependència. Les indefinicions premeditades suposen que ho dic per quedar bé, per fer el que em done la real i puta gana quan governe; com no he dit res clar, ningú no em pot tirar per cara res; com no establesc prioritats si no arribe, ho sent, és que hi ha el que hi ha, i si no t’agrada, et fots. Un nou sentit comú també cal ací, un nou sentit comú on no hi càpiguen les ambigüitats, els llocs comuns, les generalitats, les indefinicions premeditades. Calen compromisos, reals, autèntics, sincers i no només de nom.

Ara bé, si a la fi la gent vota pel més “guapo” o pel més simpàtic, per a què tanta feina?
Oskar "Rabosa".