Facebook, la Democràcia i el no-final de la Història.

Hi ha mar de fons pel que fa a Facebook. Les accions cauen en picat. Tot a causa de l'anomenat escàndol de Cambridge Analytica. Suposadament, aquesta consultora ha utilitzat les dades de 50 milions d'usuaris de Facebook per manipular les eleccions. La suposada manipulació és que utilitzaven informació privada per fabricar perfils psicosocials dels usuaris i enviar informació adaptada a cada usuari i que els poguera persuadir. Segons diuen, això va fer guanyar a Donald Trump i va ajudar la campanya del Brexit.

Quin problema hi ha amb tot açò? Certament, no ho sé. Com s'ataca a la Democràcia amb açò? Tampoc ho sé. Perquè açò no és nou. Tots sabem que a la xarxa estem controlats, espiats i manipulats. Tots sabem que fem una recerca a Google de qualsevol mercaderia i seguidament som bombardejats per publicitat sobre productes dels quals estaven fent la recerca. A vegades sense buscar, com conta Salvador Sendra al post El control de les nostres vides. Sabem que Google guarda la nostra informació i la ven a empreses, empreses que fan perfils dels nostres interesos o gustos, per revendre'ls i posar-nos informació que "ens pot interessar". És a dir, el mateix que ha fet Cambridge Analytica. Quin és el pecat de Facebook? Fer el que han fet tots i s'ha fet des de l'eclosió de les xarxes socials gratuïtes? Però si fa temps que sabem quin és el preu d'allò que és de debades a la xarxa. Quan a la xarxa no et cobren ni et venen res, és que et venen a tu, com es sol dir. Google, Facebook, etc., perquè penseu que valen tants diners? D'on obtenen els beneficis? De vendre'ns, de vendre la nostra informació, en teoria, privada.

Hom pensa que ningú sabia el que feia Facebook? Si a nosaltres, que estem a la perifèria del món, ens arriba eixa informació, els que estan al centre, els que menegen els fils de l'economia... ho desconeixien? Absolutament, no. El fet que ara s'haja publicat pel The New York Times i The Guardian, no ha desvelat res. Qui ho havia de saber, ho sabia. La retirada de capital de Facebook amb la consegüent caiguda de valor de les accions en borsa, no respon a una lògica de mercat. El motiu, diuen els mitjans de (des)informació, és que en haver-se filtrat informació privada es preveu una pèrdua de confiança per part dels usuaris i tenim un abandonament en massa d'aquesta xarxa social. L'argument em sembla pueril.

Com hem dit abans, la gent sap que està controlada, que tota la informació que es puja a Facebook, Twitter, Instagram, etc., serveix perquè et manipulen amb finalitats econòmiques, mercantils, convertint-te a tu en una mercaderia. Malgrat que ho sabem, no hem abandonat la xarxa. Per què l'hauríem d'abandonar si ha servit perquè guanye en política el candidat que volem que guanye o isca l'opció política que volem que guanye? La informació que arribava a aquestes 50 milions de persones, era el que volien llegir o sentir, el que necessitaven llegir o sentir, no els ha aportat res de nou, llevat de reforçar el que ja pensaven o creien. En tot cas, els votants estan agraïts més que cabrejats.

Quina és la veritable raó de tot açò? Com no em convenç l'explicació oficial, pense que ha d'haver-n'hi una altra. Què està passant aleshores? Açò no és un fet aïllat, s'ha de veure d'una forma global. Comencem pel començament. Hi ha un relat oficial:

1. Les elits estan preocupades per com han votat les masses darrerament: Trump, Brexit, pujada del Front National, davallada dels partits de les elits –els tradicionals- a Alemanya i a Itàlia, etc.
2. Hi ha una pèrdua de confiança de la gent, dels votants, del poble, de les masses, com es vulga dir, amb els mitjans de comunicació oficials. La xarxa ha permés que la gent no es creu les notícies oficials, busque informació en la xarxa i difonga informació que no ve dels canals oficials i tradicionals.
3. La informació que s'ha donat en els mitjans oficials ha modelat l'opinió pública durant dècades i ara eixa capacitat està perdent-se.
4. La gent no vota el que les elits volen que vote, aleshores la gent està sent enganyada, cal buscar culpables.
5. Hi ha hagut dues grans causes de l'engany a la gent: la postveritat i les fakenews transmeses per les xarxes socials; Rússia intentant manipular eleccions per tots els mitjans. I ara, s'afeix que Facebook filtra informació -Quina novetat!!! Oh, no m'ho puc creure!!! Açò no pot ser!!!-.

Paral·lelament, als cercles acadèmics comencen a aparéixer publicacions, papers, etc., que posen en dubte la capacitat de la gent per elegir el que és correcte. És a dir, les elits comencen a dubtar del poble. Significatiu és que en els darrers mesos han eixit dos llibres sobre açò publicats per les universitats de Harvard i Princeton, és a dir, pels "temples del saber". El primer és de Jason Brennan titulat Against Democracy (Contra la Democràcia), publicat per la Universitat de Princeton -podeu llegir ací una ressenya-; el segon és de Yascha Mounk, amb el títol de The People vs Democracy: Why Our Freedom is in Danger and How to Save It (El poble contra la Democràcia: perquè la nostra llibertat està en perill i com salvar-la), publicat per la Universitat de Harvard -ací la resenya de The Economist-. La publicació d'aquests llibres comencen a posar en dubte el que poble siga capaç de triar, que les eleccions siguen les correctes. El primer dels llibres, fins i tot, és de 2016, abans del Brexit, de Trump, etc.

Sí, vaig a ser conspiranoic a la meua conclusió, però si no és així, tot açò no té cap trellat. Així doncs:

1. Els votants, el poble, la massa, els súbdits, o com vulgueu dir-ho, tenen més accés a la informació, i fan més canals d'informació no controlats per les elits que mai. Segons ells, els canals d'on venen les fake news i la postveritat.
2. Hi ha una desconfiança de les elits vers els sistemes democràtics, perquè hi ha desconfiança cap a elles, arran de la crisi, i del control d'informació.
3. Hi ha un intent de controlar la informació que circula per la xarxa, sobretot per xarxes socials.
4. L'excusa per al control d'informació són: pseudoveritat/fake news, Rússia i ara s'afegeix la filtració de privacitat d'usuaris de Facebook.
5. Com la informació és poder, les alternatives han de ser dues: o es recupera el control de la informació i la gent torna a votar bé, o s'acaba en la democràcia, un sistema on la gent, el poble, la massa no tinga poder decisió (en part, és el que fa la Unió Europea).

No he cregut mai amb el final de la Història, com deia Fukuyama. La Història continua i la democràcia liberal també serà negada, no pel socialisme com creia Marx, i com no sóc profeta no sé el què vindrà. Però de moment podem veure ombres i tractar d’intuir el que hi ha: una lluita de les elits per recuperar el poder i l'accés a la informació; una lluita perquè les masses tornen a votar el que es correcte o deixen de votar; perquè està vist que el poble no sap triar si se'l deixa sol, cal doncs triar per ell.

Òskar "Rabosa".

UN NADAL CARA A LA PANTALLA

M’agrada vore eixes fotografies on hi ha gent mirant la pantalla dels telèfons mòbils. Jo, he de confessar que també ho faig quan estic en una reunió, tot i que siga de faena; en els menjars d’amics, tampoc em costa de fer i, fins i tot, ho faig quan estem molt poquets a taula. Abans pensava que m’havia de reprimir de fer eixes coses, però ara pense que no es tracta de mala educació, sinó d’optimització del temps i de l’espai.

La qualitat de la conversa ha empitjorat tant que cada volta que m’he d’enfrontar a una em faig malalt. D’entrada, ja supose que no m’importarà en absolut què m’ha de dir la persona que tinc davant, o les persones. I això és ben trist, no n’hi ha dubte. A més, si ja he dubtat de la qualitat de la conversa, normalment causada per l’ús tan pobre que es fa del llenguatge, així com de les possibilitats comunicatives humanes, millor serà que no ens plantegem res sobre el seu contingut.

No sé si la causa és la baixa qualitat educativa ─supose que no perquè ara ja estem a la mitjana europea, segons l’estudi PISA─ o què collons passa però crida l’atenció la poca informació que tenim de qualsevol cosa important. Solem aportar, com a molt, una frase lapidària, o una sentència, que acaba, sovint, amb una opinió personal que sol voltar sobre si m’agrada o si no. I, clar, amb este ambient és molt difícil d’interactuar amb l’altri. Enllaçar dos idees ja és cosa de superdotats!

A les reunions de treball, la situació és semblant a les ja exposades anteriorment perquè la ínfima qualitat discursiva de qui ens envolta es troba quasi sempre acompanyada de la magnificència de l’ego i, per descomptat, això li aporta el plus de insuportabilitat que cal per buscar una evasió ràpida. En realitat, es tracta d’una reacció a vida o mort. Recomane, per tant, la desconnexió, més que siga temporal, per motius de salut.

Com a Instagram sempre hi ha dones boniques ─o hòmens, si s’opta per esta preferència─ per al meu gust eixa és l’opció ideal: alegra, entreté i no deixa rastre. I m’agradaria que ho tinguéreu en compte ara, a Nadal, perquè vos pot salvar d’una bona. Però dels dinars i sopars d’estes dates no vull escriure res perquè els meus comentaris al respecte ja sobren.

Bones festes!

Salvador Sendra

Versions originals i versions falses.

Realment estic al·lucinant del que està passant a la web de l’Ajuntament de Madrid anomenada “Versión Original”. Aquesta web té com a objectiu permetre:

permite a la ciudadanía y a los medios de comunicación encontrar la información original que dio lugar a una noticia que en su recorrido se ha modificado y contiene afirmaciones inexactas o matizables. Se trata de una web basada en datos contrastables y oficiales y por este motivo no está abierta a comentarios ni es un espacio de debate.

Hom no pot estranyar-se que davant la persecució que sofreix el nou equip de govern de l’Ajuntament de Madrid, ells vulguen donar la seua versió. És increïble, i vergonyant, sentir i llegir determinats periodistes. Ja no és que donen opinió feta passar com informació, és que menteixen, manipulen, insulten impunement. Sense cap vergonya. Els límits als quals estan arribant els mitjans de manipulació a l’Estat espanyol sobrepassa el que és tolerable a una democràcia. Sobretot, per part dels mitjans de dretes, que entren ja en la grolleria i superen de llarg el mal gust.

El paper dels mitjans de comunicació ja en sí és prou lamentable, no sols ací sinó també a tot els “països democràtics”, però és que a l’Estat espanyol és esperpèntic. L’altre dia va eixir una notícia que deia que els mitjans de comunicació espanyols són els menys creïbles d’Europa i dels menys creïbles del món. Malgrat això, els grans mitjans espanyols ho han callat, tot i ser un estudi de Reuters Institute amb la Universitat d’Oxford, no han difós la notícia. Que no generen confiança no importa, ells tenen el seu negoci en pro d’un objectiu ideològic, i van fins al final.

No és d’estranyar que els mitjans que més menteixen, manipulen, desinformen i fan propaganda al més pur estil goebelià siguen els primers a criticar la mesura de l’Ajuntament de Madrid. I el que més surrealista resulta, és que ho fan amb nom de la sacrosanta lliberta d’informació i de pensament. Per a ells donar informacions falses, manipulades, inventades i amollar tota mena d’insults és “dret a la llibertat d’informació i de pensament”. El fet que l’organisme públic els puga desmentir és un atac totalitari a la “lliberta d’informació i de pensament”. Ells tenen i deuen exercir en exclusiva la propaganda, la volen al servei dels interessos econòmics que defensen.

El monopoli de la propaganda ha sigut exercit fins fa poc temps per Estats totalitaris, Alemanya nazi, URRS, Xina, i resta de dictadures. Però ara vivim una època on la propaganda l’exerceixen les elits econòmiques que controlen els grans mitjans amb la complaença del poder polític. Quan el poder polític no és exercit per persones afins a les elits, els donen carta blanca per atacar-los, manipular, mentir, insultar, atacs personals, tot disfressat d’informació. I no passa res, “la sacre-santa llibertat d’informació i pensament (sic)” –noteu que pose entre cometes, és per ressaltar que eixa llibertat està prostituïda doncs la informació ha de ser veraç, no pura manipulació, ni mentides, ni atacs personals, ni insults-.

La mesura de Carmena i l’Ajuntament de Madrid no té res objectable des del punt de vista de la llibertat d’informació, ni de pensament, ni d'ideologia. L’única objecció que se li pot imputar pels venedors de fum és que els trenca el monopoli “de la informació”, ja no poden mentir sense que les seues mentides queden exposades a l’escrutini públic. Li neguen a l’agreujat per les seues mentides el dret a desmentir-los. I és normal. No hi ha cap mentider que quan és agarrat amb una mentirà es pose a insultar i bramar com un possés. Això fan els mitjans de desinformació a l’Estat espanyol.

No vull tancar el post sense fer un comentari a Carmona, que diu que vol presentar una moció a l’Ajuntament sobre aquest affaire. I és que la posició del P$x€ sempre acaba tard o d’hora eixint. Per molt que s’intenten disfressar, són el que són, un partit al servei de les elits, juntament i al costat dels mitjans de desinformació, per això, a la fi, el P$x€ acaba defensant als seus, encara que es diguen La Razón, ABC, COPE, etc.

Òskar "Rabosa".

Honestedat intel•lectual.

Abans de res deuríem dir què entenem per honestedat. Per acabar prompte mire la Wikipedia, com que dona una definició bastant acurada al sentit comú la donem per bona. Diu així:

L'honestedat és un valor humà consistent a comportar-se amb coherència i sinceritat amb un mateix i d'acord amb els valors de la veritat i la justícia. L'honestedat pot entendre's com a un respecte a la veritat en relació amb el món, els fets i les persones. Per a d'altres, l'honestedat implica la relació entre el subjecte i els altres, a més de la del subjecte amb si mateix. Sentiment de seguretat i tranquil·litat personal al no sentir-se superior a ningú i percebre el bo dels altres, així com conduir-se per les normes i valors.

Avui en dia assistim a exercicis de deshonestedat intel·lectual que em fan sentir vergonya, fàstic i fins i tot em cabreje a vegades. Hui en dia, és totalment inútil tractar d’informar-se mitjançant els mass media tradicionals. Ja es diguen El País, El Mundo, La Razón, ABC, Cadena Ser, Onda Cero, Cope, RTVE, Atresmedia, Mediaset, 13TV. El periodisme està en descrèdit perquè manipulen, menteixen, desinformen i serveixen interessos que res tenen a veure amb la llibertat de premsa ni amb el dret a rebre información verídica i objectiva. Si hom vol informar-se ha de buscar canals d’informació alternatius, mitjans petits, independents de la banca, amb cert compromís social o, almenys, sense por a dir el que pensen perquè no depenen del capital de bancs o de la publicitat de grans empreses. Informar-se hui en dia requereix esforç i a més cal garbellar molt, perquè si és cert que la Xarxa permet moure molta informació, molta de la molta informació és tòxica.

La deshonestedat dels periodistes queda patent amb tantes tertúlies de pollastres sense cap com hi ha la televisió. No sols els destrellats, que són tan grans que arriben al paroxisme, vénen de l’anomenat TDT Party. Ací trobem indigents mentals, alguns que aniran ratllats de coca o beguts, soltant barbaritats sense parar, sense vergonya, sense por al ridícul. També els troben a les tertúlies RTVE, La Sexta, Cuatro o Tele5, on també es diuen subnormalitats i on el model inaugurat per “Tombola”, el mític programa de Canal 9, ha triomfat en temes polítics. Cert és que si això passa és perquè hi ha un públic amb nul·la capacitat intel·lectual i crítica que ho segueix.

El que em sembla més perillós són els columnistes d’alguns d’aquests periòdics disfressats d’intel·lectuals, o d’escriptors, de pensadors, d’acadèmics de la “Lengua española”… En definitiva gent que se’ls suposa un alt nivell cultural puguen escriure articles deshonestos intel·lectualment. Són deshonestos perquè no respecten la veritat en la relació amb el món, els fets i els altres. Davant situacions iguals donen tractament diferent i, ¡oh, casualitat!, ho fan justament seguint la línia editorial del diari que els paga. Cal dir que molts d’ells, si canvien de diari o de mitjà de comunicació canvien amb ells.

Veureu, no tinc cap problema amb la gent que no pensa com jo. El problema no és que sostinguen punts de vista que siguen diferents a la meua perspectiva. Hi ha pensadors, economistes, politòlegs, etc., que jo no pense com ells i no tinc cap problema llegir-los i no en causa cap conflicte fer-ho. Al contrari m’aporten molt encara que en moltes coses segueixen sense convencer-me. Sense arribar a fer com Michel Onfray, el filòsof francés que tant li agrada al meu amic Salvador Sendra i del que em contra que sol esbutzar tots els altres filòsofs comparant el que feien amb el que deien, en principi en semblem honestos i/o coherents. El problema el tinc amb la gent que no és honesta o coherent. Com a exemple podeu vorer l’article de Javier Marías a El País, titulat: Ecuanimidad o histerismo. Encara que l’haguera pogut titular: Honestedat o diners.

Links relacionats:

Ecuanimidad o histerismo, Javier Marías – El País.

http://elpais.com/elpais/2014/06/20/eps/1403289579_272725.html

Realitat virtual.

Suposadament vivim a la “societat de la informació”, i es cert cada vegada circulen més bits d’informació per tota classe de mitjans. La informació que reben és sense cap mena de dubte la que configura la realitat de que vivim, per tant tenim una visió de la realitat condicionada per els mitjans d’informació. Si els mitjans de informació ens donen una informació real la nostra percepció serà real, si ens donen una informació falsa la nostra percepció serà virtual. Totes les Constitucions liberals reconeixen la llibertat d’expressió i el dret a la informació, dret per una banda de les persones dedicades a difondre informació a facilitar-la lliurement, sempre que siga verídica, i dret dels ciutadans a rebre informació verídica. Quan aquests drets són vulnerats es parla de censura. Com a censura, a seques, es coneix la que exerceix l’Estat, però quan són les pròpies persones que es dediquen a difondre-la les que amaguen informació es parla d’autocensura.

La autocensura és la forma més comuna de censura i és la que ens configura una realitat totalment virtual. Aquesta es sol produir per interessos sempre i normalment per interessos econòmics. A Estats Units hi ha un grup de investigadors que tots els anys publiquen The project censored, en el que busquen i trauen les notícies que sent notícia de portada al mitjans de comunicació acaben tenint molt poca repercussió mediàtica les raons són o pressions estatals, militars, de grups econòmics o d’autocensura al ser els grups de comunicació propietat de grans conglomerats empresarials. A l’Estat espanyol passa el mateix, ni El País, ni El mundo, ni La Razón, ni Público, ni RTVE, La Sexta, Intereconomía, etc., ningú es fa ressò d’una noticia com que el president d’un banc, el tercer banc de l’Estat espanyol, imposa el nomenament d’un membre del Tribunal Suprem. La notícia publicada a El confidencial, un diari independent online, queda amagada totalment per a la gran majoria de la població. I així es configura la realitat poc a poc. Per la manipulació mediàtica tan efectiva és possible que a ’Estat espanyol la gent es senta consternada per la mort d’unes persones a Boston conseqüència d’un atemptat i siga totalment incapaç de saber que València van morir 40 persones en un accident de metro, ignorant-ho gran part dels habitants de València.

La manipulació és de tals dimensions que fins i tot un membre del Pentàgon, a un documental anomenat “Armas de decepción masiva”, reconeix que a la Guerra de l’Irak iniciada al 2003 es van lliurar cinc guerres: - la que apareixia als mitjans de comunicació del EEUU; - la que apareixia als mitjans de comunicació d’Europa, que era semblant però tenia diferències; - la que apareixia als mitjans àrabs, molt diferent a les dues anteriors; - la que apareixia als mitjans de la resta del món, res a veure amb les tres anteriors; - la que de veritat es lliurava sobre el terreny, que no tenia res a veure amb les quatre difoses pels mitjans de comunicació. Conclusió, no sabem que el ha passat a la guerra, llevat que els americans han envaït el país i han assassinat a Sadam Houssein.

Però no ens en anem tan lluny. A l’Estat espanyol hi ha exemples grandíssims de manipulació mediàtica. La Transició del franquisme a l’actual “Segona restauració borbònica” s’ha presentat com exemplar i a més a més s’ha fet passar aquest sistema com a democràcia. Casos com els de la entrada a l’Euro, o els de la Constitució Europea, són exemples de com els grans mitjans s’alineen en un mateix front i manipulen a la gent. En cap dels dos casos va haver-hi una discussió seriosa al voltant  d’aquests temes, a més a més la classe política es va alinear també tota, llevat d’algunes excepcions con Julio Anguita, a favor d’aquestes coses. La gent va entrar a l’Euro, i haguera entrat a l’Europa de la Constitució, sense saber on anava, per manca de debat als mitjans i dels polítics. A més a més, la gent a l’Estat espanyol no està acostumada a qüetionar-se les coses, ni tampoc vol. La gent prefereix “grans hermanos” i “sálvames” a plantejar-se que hòsties passa. A França i a Holanda nombroses organitzacions van provocar debats, a França foren ferotges, malgrat la pressió dels mitjans de comunicació i els grans partits a favor la Constitució europea, i gràcies això no va anar cap a endavant.

Amb tota aquesta crisi, es posa de manifest la manipulació mediàtica de forma rellevant. Han proliferat els debats televisius a l’estil tertúlia radiofònica, on un grapat de periodistes sense cervell diuen animalades, una darrera l’altra i sense parar. Per una altra banda, els falsifiquen les dades oficials i les previsions del Govern i d’això se’n fa ressò tot el món, mentre el silenci sobre les notícies que posen en evidència aquestes coses es absolut. A més a més, els temes de debats es posen en relació a qüestions adjacents, mentre les qüestions fonamentals continuen ocultes, o es manipulen i es mesclen les causes amb les conseqüències en els debats. Així davant el problema del deute, tan públic com privat, davant el problema del sector financer i el seu rescat, i les conseqüències que això té, es parla de les decisions de Brussel·les, de la Merkel o del Mercat, però ningú entra a explicar d’on ix, com els bancs creen multipliquen, mínim, per 10 els diners que reben en dipòsit i creant ells el 90% dels diners, cosa expandeix el crèdit, i como diu un economista liberal que mai veureu als mitjan de comunicació i que li diuen Jesús Huerta de Soto, ha sigut causa de profundes crisis i fallides de bancs i comerciants al llarg de la història, i que ara també ho és (molt recomanable llegir “Dinero, crédito bancario y ciclos económicos” de Huerta de Soto). Tanmateix no s’explicarà com esta demostrat que els retalls en sanitat redueixen l’esperança de vida de la gent; ni tampoc s’explicarà que aquell canvi a la Constitució pactat pel P$x€ i el PP va suposar el desmantellament, mort i soterrament, de l’Estat de Benestar a Espanya; tampoc s’explicarà amb profunditat el problema de l’educació a l’Estat espanyol, i passem d’una llei del PP a una de P$x€, cadascuna és pitjor per als alumnes siga la Llei del PP o del P$x€ i que això no pot ser casualitat; etc.

Vivim a una realitat virtual configurada per a que no ens assabentem del que passa, per a que no pensem que hi ha alternatives a aquest sistema, que el que ens ofereixen és el millor que pot haver-hi i, en tot cas, les alternatives són pitjor, comunisme estalinista o feixisme, i el sistema no es pot canviar. A més a més, la realitat es configurada mitjançant actes que passen desapercebuts al no ser explicats ni debatuts amb profunditat, com la creació del MEDE (Mecanisme europeu de Estabilitat) creat per rescatar països i que suposa el inici cap al govern econòmic europeu, per tant, la fi de les democràcies tal i com les entenem ja que els Estats ni els seus ciutadans tindran capacitat per decidir polítiques econòmiques.

Aquest post l’he tractat de centrar a l’Estat espanyol, però aquest no és un fenomen nou ni exclusiu d’ací. Demà comença la reunió anual dels convidats al Club Bilderberg, i vull acabar amb una cita de David Rockefeller (cap de la família dels multimilionaris Rockefeller i un dels fundadors del Club Bilderberg i la Comissió Trilateral):

“Estamos agradecidos al Washington Post, The New York Times, Time Magazine y otras grandes publicaciones cuyos directores han asistido a nuestras reuniones y respetado su promesa de discreción por al menos 40 años. Habría sido imposible para nosotros desarrollar nuestro plan para el mundo si hubiéramos estado sujetos a las luces de la publicidad durante todos estos años. Pero el mundo está más sofisticado y preparado para ir hacia el gobierno mundial. La soberanía supranacional de una elite intelectual y banqueros mundiales es seguramente más preferible a la autodeterminación nacional practicada en los siglos pasados.”

 

 

Oskar "Rabosa"

 

Links relacionats:

Los líderes de la UE sientan la base del gobierno económico

http://elpais.com/diario/2011/03/26/economia/1301094003_850215.HTML