Per què França?

Deixant passar la brama pels recents atemptats a París car mai es bo pensar, actuar, escriure en calent, i deixant de banda el fet de que –com a mínim- informativament uns morts valen més que altres (a rellegir l’excel·lent “Morts de 1ra i 2na” d’Òskar Rabosa), voldria explicar per què França ha estat colpida i amb la força que ho ha estat.

Se m’argumentarà que també Espanya, Anglaterra o els Estats Units ho han estat al passat, de manera que no és més que una baula més en la cadena de violència cega de caire islamista. Sí i no, sí en el cas que dits països han estat colpits en el passat, però això és clau, en el passat, i lligats a la guerra d’Irak. D’ençà les coses han canviat... Qui colpejà era al-Qaida o algun llop solitari posteriorment. La qüestió és que amb l’emergència d’EI o Estat Islàmic, al-Qaida és percebuda a la resta del món musulmà com una qüestió antiga, finiquitada. Un moviment escapçat, els quals líders han estat eliminats, i a més, un moviment amb base a l’Afganistan, una regió marginal i poc ben considerada al si de la umma o comunitat de creients musulmana. Afganistan com una regió/país poc evolucionat o atractiu i que no pot per tant exercir una gran fascinació a nivell col·lectiu.

Estat Islàmic, en canvi, sí és un moviment actual i al bell mig del cor de la nació musulmana, a cavall de Síria i l’Irak val a dir, els països del mitològic Damasc Omeia i el Bagdad Abbasí per ordre cronològic. Cert que la Revelació corànica es produí a la Península Aràbiga i que tant la Meca com Medina conserven una preeminència a nivell simbòlico-religiós com les ciutats on governà Mahoma i la ciutat on nasqué. Tot això, insistim, a nivell religiós, car a nivell polític, les dues grans capitals són Damasc i Bagdad i d’allí gran part de la resta del món. El Caire i Egipte, resseguint la costa mediterrànea fins al mític al-Andalus i la esplendorosa Córdoba califal, o vers l’est fins a la Índia o les planes centre-asiàtiques. Foren segles d’esplendor cultural. Per a un país i poble marginal com l’àrab, criat a l’aspra i desèrtica península homònima, el fet de veure’s amos de mig món ve a representar l’eufòria d’aquell pobre que de sobte guanya una loteria. Passsar d’ésser dominats i envoltats de poderoses i velles cultures com la persa, romana o grega, a dominar ells i arravatar-li’ls els territoris. Si rellegim la llista de pobles, grecs, romans o perses, veurem que tots ells pertanyen al passat. Amb els temps, els turcs, un fet mai acceptat de bona gana pels abans orgullosos àrabs, reconqueriren per a domini propi els territoris abans àrabs i fins i tot traslladaren la seu del Califat a Estambul...  

L’hora de la decadència havia arribat, i els turcs també començaven a ressentir-se’n. A l’est de l’Europa, aquella regió abans endarrerida, noves nacions s’alçaven fortes. I no parlem d’Espanya i Portugal que bastiren grans imperis colonials oceànics d’abast mundial; parlem de França i Anglaterra. Parlem de la Il·lustració Francesa i la posterior Revolució Industrial anglesa. Per als musulmans, i cal entendre estos en general com saudís car la minoria de dita nació dicta els preceptes religiosos per a la majoria de la resta de musulmans no saudís, França és el dimoni. Vegem per què...

Amb la revolució de 1789, l’anomenada per definició i amb majúscules Revolució Francesa, a ulls dels àrabs, el poble francès comet un crim horrible, el d’alçar-se contra les seues autoritats. Això de decapitar un rei i instal·lar una república on qualsevol pot ser elegit democràticament atenent a la seua vàlua personal, xoca amb la seua concepció autocràtica. La font del seu poder és altra i mai popular sinó divina. Déu, mitjançant el seu profeta, ha parlat, ha afavorit als saudís per damunt de la resta de nacions musulmanes o no del món. És ací on nasqué el profeta Mahoma i rebé la Revelació corànica que més tard s’escamparà. El món –segons ells- els deu això... Ells són els elegits per mandat diví, cóm acceptar llavors un sistema que no té res de diví com el francès i en el qual la gent és simplement elegida per votació? La resposta és de cap de les maneres.

Anglaterra es decanta pel mercantilisme, més inofensiu, però França més idealista, proclama que el futur de la humanitat passa per la divisa de la seua revolució: liberté, égalité et fraternité... Analitzem punt per punt cadascun d’estos preceptes a ulls d’un ulema musulmà. Llibertat, quina llibertat? Déu no ha parlat d’això sinó de submissió, el valor literal de l’arrel semítica s/l/m que dóna Islam (o salam = pau, contradiccions d’una llengua complexa). Igualtat, cóm dimonis igualtat? Si tots són o van a ser iguals al món, en què quedaria el seu poder? En res, els deixarien de seguir els més de mil milions de persones que es declaren seguidors de l’Islam en tant que religió arreu del món. A més, el profeta ja va deixar dit que calia donar almoina. L’impossible igualtat ha de ser corregida per la caritat. L’autèntic ordre social no és doncs el francès sinó el d’una minoria privilegiada, atenent això sí per precepte diví la justícia a la Terra, donant almoina a la majoria de pobres... Finalment fraternitat. Un altre desgavell, tots saben –o això pensen ells- que l’home no és bo per natura, de quina fraternitat parlem llavors? Un altre concepte equivocat... Conclusió, França s’equivoca atacant l’autoritat, decapitant al rei, i a més expandeix arreu del món conceptes subversius com ara la llibertat, la igualtat i la fraternitat... França ha de ser per tant colpida.

Postscriptum- Tot això de més amunt són explicacions racionals, veiem ara un altre fet que potser no és tampoc menor... La major part de països àrabs o musulmans, han estat fins a fa poc, en alguns casos ni cinquanta anys, en mans de potències colonials estrangeres, com ara l’Egipte que era britànic o Líbia que era italiana. La major part de països, i els més grans o simbòlicament importants, estaven en mans franceses, com ara Tunis o l’Alger, o Síria i el Líban, per no parlar de molts altres a l’Àfrica Negra. A més de totes les causes racionals per oposar-se a la llibertat, igualtat i fraternitat, hi ha el desig de venjança contra qui t’ha sotmés.

Voldria equivocar-me, però en un moment d’alta natalitat musulmana i inacció occidental, els atemptats de París no seran un cas aïllat. En vénen molts més.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 23 de novembre del 2015.

ISIS: i ara què fem?

Al post anterior, Éssers humans de primera i de segona, parlava de la hipòcrita forma d’estar-al-món dels Occidentals. Però això no pot llevar que l’ISIS és un grup de salvatges, del pitjor que hi ha damunt d’aquest planeta. Pense que alguna cosa s’haurà de fer amb ells. I aquesta cosa no és altra que liquidar-los. No crec que amb aquesta gent es puga raonar de res. No crec que la solució siga deixar-los campar lliurement: “no els toquem ni els diguem res que així, a lo millor no ens tornen a atacar”. Tampoc crec que no fent res es mantindrà la pau, com diu l’Ada Colau, ni els que repeteixen allò de la violència engendra violència, per tal oposar-se als bombardejos francesos després de l’atemptat a París. Malauradament, la violència ha arribat i arribat per quedar-se i amb els salvatges de l’ISIS i amb el fonamentalisme islàmic no valdran clavellets i bones parauletes. Cert també que des d’Occident hem engegat o posat la gasolina a l’espiral de violència i ara que ens explota als “morros” ens posem les mans al cap.

Malgrat que es força conegut que: als inicis de l’ISIS va estar subvencionat per Qatar i per Aràbia, que els EEUU els van recolzar amb entrenament militar; que els Toyota amb què es mouen pel desert carregats d’armes van ser pagats pel Pentàgon; que el petroli amb el qual es financen acaba a empreses Occidentals; que 40 països entre ells membres del G20 –Putin dixit- han estat ajudant a l’ISIS; que no ha hagut intenció d’acabar amb realment amb ells de cap forma fins ara; etc. I que tot això, era per enderrocar a Bashar Al-Assad; aprofitar una zona d’alt interés geoestratègic per a interessos Occidentals amb un govern titella a Síria; tenir una eixida de petroli al mediterrani sense passar pel Golf Pèrsic ni per Canal de Suez; que a més a més, Rússia, sense Bashar Al-Assad, perd l’única base naval al Mediterrani; etc. No hi ha cap dubte que Occident deu acabar ja amb l’ISIS o afrontar més atemptats com el de París. Cosa que seria molt insuportable per als súbdits dels països europeus.

Acabar ISIS podria ser relativament fàcil. Si no s’ha fet fins ara, ha sigut perquè als EAU i a Europa no els ha interessat. Òbviament, el primer que s’ha de fer és acabar amb les fonts de finançament de l’ISIS. La venda de petroli, que els reporta 2 milions de dollars diaris segon diuen, no es paga amb efectiu, cash, es paga mitjançant transferències bancàries i això ho fan bancs, congelar els comptes si ho desitgen, seria fàcil. La venda i el pagament de camions per transportar el petroli, també es fa mitjançant bancs. La venda d’antiguitats, si es vol, també es pot acabar amb ella, no crec que siga difícil seguir els rastres de peces úniques, i a més a més els diners tampoc aniran en cash. El tràfic d’armes, les armes que compren a gavelles, no em digueu que la CIA i la resta de serveis d'intel·ligència no saben qui són els traficants. Vendre milers i milers de fusells, llançagranades, milions de bales, etc., no ho fan quatre desarrapats a una cantonada de qualsevol ciutat. Totes eixes activitats que fa l’ISIS no poden passar desapercebudes pels serveis d’intel·ligència, és més, si ho fan, és perquè els ho permeten quan no els ajuden directament.

Hom pot dir que la prova més clara de què Occident té intenció d’acabar amb l’ISIS és el bombardeig que fan. D'acord, però, ¿per què no bombardegen les plataformes d’extracció de petroli? ¿Per què no els bombardegen els camions de transport del petroli –les fotos que ha fet públiques Rússia demostren que no poden passar inadvertits per cap satèl·lit, capaços com són hui en dia de veure’ns la marca del cigarret que tenim a la boca-? ¿Per què no s’ha atacat de forma més efectiva l’ISIS? La resposta està clara, altra vegada, no hi ha hagut gens d'interés de fer-ho. Quan es vullga fer, es farà. A més a més, l’ISIS té 30.000 combatents, per acabar caldrà enviar tropes per terra. Quan es vullga acabar en l’ISIS s’haurà de fer. Mentrestant, no s’acabe amb les fonts de finançament de l’ISIS, el petroli, es pose fre a la compra d’armes, mentre no s’ataquen les arrels i mentre no s’envien tropes, tot el que diguen que s’està fent per acabar amb l’ISIS és pura mentida. És fer com si es fera però sense fer-ho de veritat.

Però tot intent d’acabar amb ISIS, encara que es prenguen totes les mesures esmentades i algunes més, serà inútil si des d’Occident no canviem res. Si es segueix permetent que Aràbia seguisca subvencionant les madrasses, si es segueix actuant de manera hipòcrita, si les estratègies geopolítiques segueixen sent les que més interessen a les multinacionals occidentals, si no canvia la relació amb les altres potències, si quan torne a ser útil es finança o es permet que les monarquies petrolieres financen altres grups islamistes, etc. Perquè no fer tot això portarà a l’aparició de nous grups: primer va ser Al-Qaida i totes les seues branques; ara ha vingut l’ISIS; després vindran altres. Occident té que canviar la seua manera d’estar-al-món i això ara no toca, no interessa. Per tant, si realment es vol, s’acabarà amb l’ISIS, però acabar amb l’ISIS no canviarà res.

 

Òskar "Rabosa".

Essers humans de primera i segona.

El dissabte -14 novembre de 2015- mentre sopava, estava posada La Sexta. Com no, després del que havia passat divendres -13 novembre- a París, tot era sobre el mateix. El presentador de Al Rojo Vivo, un impresentable de nom Antonio García Ferreras, estava a París donant una classe magistral de pseudo-periodisme groc. Deia expressions com: París no tiene hoy la misma luz (jo pensant: serà imbècil, és de nit i són els mateixos fanals); aquí hemos podido ver los restos de sangre; aquí la gente –a uns forats de bala d’una cristallera- la gente ha dejado flores; i més coses d’un groc vomitiu. Això sense parlar que entrevistaven a gent que estava a sa casa, sentia els trets sense saber de què anava la cosa i després es mostraven altament compungits perquè un veí al qual no havien saludat en la vida havia mort. Òbviament, que els atemptats han sigut terribles, tots els condemnem sense pal·liatius. Però de veritat cal tot això? Cal muntar tot un circ amb els atemptats?

Per suposat, la resposta és sí. Occident ha sigut colpejat -menys durament que Occident quan colpeja, val a dir-. Els mitjans de (des)informació deuen gastar tot l’aparellatge per a fer-nos sentir por, perquè es declare l’Estat de guerra, per protegir els nostres Drets Humans. Han atacat Occident com a garant de la Democràcia, dels Drets Humans, Llibertat, que els islamistes volen enderrocar. Nosaltres som, dins del món, Éssers Humans de primera. I la resta del món vol posar fi a això. Les morts dels nostres són més lamentables que les morts de la resta d’essers humans (sense majúscules que són de segona). Cal donar-li sensacionalisme, que empatitzem més amb els nostres morts, que tots ens sentim agredits, que tots ens sentim violats, que ens sentim en guerra.

Fa uns quants anys, els EUA van bombardejar la celebració d’una boda a Afganistan, en un dels seus atacs per a la Llibertat i la Democràcia. Cap periodista va anar a emetre en directe des de l’Afganistan, no ens van mostrar el vestit de la núvia ple de sang, ni les basses amb sang de xiquets, ni res d’això. La notícia va ser notícia durant una estona i ja. Fa pocs mesos, els EUA van bombardejar un hospital de Metges sense Fronteres, ningú va anar a mostrar com havia quedat l’edifici, ni els vidres trencats, ni a contar-nos la història dels pobres desgraciats que eren atesos per MSF. A ningú l’interessa això, ahí no cal fer periodisme groc, són éssers humans de segona. Ells no tenen llibertats, ni democràcia, ni drets –humans o animals-, no cal que ens identifiquem amb ells ni que empatitzem amb ells. Són menys que nosaltres.

Certament, el pretés universalisme dels Drets humans és una fal·làcia. Un invent que és útil quan convé que siga útil, però quan no convé s’explota “el fet diferencial” perquè així és més fàcil matar (veure a aquest blog Maleïts els altres de Lluís Alemany) o mantenir les consciències tranquil·les. És més, com encertadament exposen Negri i Hardt a Imperio, els Drets Humans sovint serveixen per a establir l’enemic (qui suposadament no els respecta) i són les ONG (suposadament desinteressades) qui apunta a eixe enemic. No cal dir que a eixe enemic, no-Occidental, no se li respecten els Drets Humans, és un ésser humà de segona.

Eixe negar la categoria d’Ésser humà de primera, emparant-se amb Drets humans, llibertat, democràcia, i altres significants buits, ve de l'arrogància Occidental. Aquesta arrogància és una cosa que ja veure Huntington a The Clash of Civilizations. Huntington, acusat d’inspirar la guerra de civilitzacions, parla de l’arrogància d’Occident en emprar aquests conceptes com universals quan són purament occidentals i voler-los imposar com valors superiors als valors tradicionals de fora d'Occident. I sí, aquesta arrogància i intent d'extendre-ho crea malestar i rebuig a la resta món. Els Occidentals encara som supremacistes, encara que ho disfressem amb bones paraules i conceptes “cool”. Però a més a més, som hipòcrites, perquè volem universalitzar uns conceptes que en realitat només apliquem –i a mitges- a Occident.

No és d’estranyar que cada vegada apareguem més hostilitats contra Occident per part de la resta món. No sols ho demostren els atemptats islamistes o les simpaties que cada vegada més desperten en el món musulmà aquests grups, també fora del món musulmà. A Rússia, Xina, a l’Àfrica, etc., apareixen teòrics crítics amb Occident i la (hipòcrita) manera d’esta-al-món Occidental. Tots fan palesa la hipocresia Occidental en la continuada violació de tota mena de Drets per raons purament crematístiques, per explotar els recursos, petroli, matèries primeres, per imposar models econòmics que afavoreixen les multinacionals occidentals... I per a tot això, les violacions dels suposats Drets i llibertat fonamentals, dels que Occident és el suposat baluard, són constants. Això es fa amb total menyspreu de la resta del món. Fins i tot, quan Occident saqueja, guerreja, assassina, ho fa emparant-se amb els principis de Democràcia, llibertat, Drets Humans... Els islamistes maten per en nom de Déu, de la jihad, del Islam; nosaltres matem en nom del capitalisme, dels diners, per cobdícia, per mantenir un status a Occident molt superior al de la resta del món, i a més ho disfressem amb valors universals que de facto neguem a la resta del món. No som millors que ells, gens ni mica.

Aquesta hipocresia Occidental es girarà contra nosaltres. 

 

Òskar "Rabosa"



Rock&Roll assassí

Le XXIème siècle sera religieux ou ne sera pas...

Aquesta frase que tot i que molts diuen que no pronuncià mai, se li atribueix a l’escriptor francès André Malraux. Fou emesa al primer terç del passat segle XX i venia a portar la contrària a tots aquells, majoritaris en l’Europa Occidental, que preconitzaven un segle XXI laic. Així estaven les coses i així hem crescut la major part de gent que hui en dia és jove o té una mitjana edat, la religió com a quelcom de vells, de gent de generacions anteriors.

El problema és que això és fals i si de cas hauria que parlar d’un retrocès de la religió catòlica en una Europa majorment laïcitzada. Fora d’Europa, als Estats Units d’Amèrica, a Llatino-amèrica o a l’Àfrica Negra, la religió segeuix sent un factor important en el dia a dia de gran part dels ciutadans. Fins i tot a Europa, si bé la religió ja no és un factor important al dia a dia, qui podria negar que continua tenint gran poder? A certs països com Irlanda o Polònia, existeixen partits polítics amb importants lligams amb la religió, com també és el cas a Itàlia, on aquesta d’amagat, segueix operant amb força. A l’estat espanyol, sempre polaritzat, la religió o l’adscripció a allò que la institució religiose dicte, segueix sent important per a la gent que vota partits de dretes, mentre que sol ser rebutjada per aquells amb tendències esquerroses, com si molts anys després, la falla social que –junt amb el colp d’estat franquista com a factor principal- dugué a la mal anomenada Guerra Civil, no s’hagués superat mai.

Fins ara no hem parlat però de l’Islam, que és de totes les religions mundials, aquella que es mostra més combativa a hores d’ara, i és que l’Islam en el seu conjunt té por, pànic, de fet, a una laïcització com la ocorreguda a Europa que deixe la religió relegada a un rol secundari... Recentment i a França –les nostres condolences per a ella-, s’han registrat dos atemptats d’arrel islàmica, el primer que desgraciadament molts semblen haver oblidat ja, el del setmanari satíric Charlie Hebdo, que solia publicar vinyetes irreverents al voltant de tot, no oblidem-ho, no només de la religió... El segon atemptat i més brutal, al consabut crit d’ “Allah Akbar” (Déu és allò més gran) dels islamistes ha tingut lloc hui mateix a París amb un balanç provisional per ara de més de 120 morts...

Canviem de país. A Romania, la setmana passada hi hagué un incendi a una discoteca on s’estava celebrant un concert de rock, amb un balanç també provisional de morts que supera el mig centenar. Al poc temps, aparegueren diverses iniciatives conservadores que advocaven per la supressió del rock com una música nefasta per a una terra amb arrels cristianes com ara Romania (veure enllaç adjunt). La major part dels morts a l’atemptat de hui a París també es trobaven a una sala de festes escoltant un concert de rock... En tots dos casos hi ha hagut qui ho ha justificat, musulmans i cristians, com merescut per estar fent allò que no devien, val a dir, escoltar música rock...

Jo em pregunte si no mata més gent les religions que el rock...

http://www.petitieonline.com/vrem_interzicerea_rock-ului_in_romania

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 14 de novembre del 2015.