Paradisos imprescindibles.

Hi ha una pel·lícula del 2009 que s’anomena, en castellà, The International: dinero en la sombra, dirigida per Tom Tykwer, on es conta com un banc amb seu a Suïssa es dedica a tot tipus d’activitats il·lícites com a negoci, des del tràfic de drogues, blanqueig de diners de la màfia italiana fins a finançar militars africans perquè donen cops d’Estat. En un moment de la pel·lícula el policia que investiga el banc interroga a un exagent de l’Stasi, l’antiga policia de la RDA, que treballa per al banc, aquest exagent confessa que no es pot acabar amb aquests tipus de bancs tots els Estats els necessiten.

La pel·lícula pot ser considerada com thriller sense més, ficció conspiranoica. Però, en realitat està inspirada en els fets que van passar amb el Bank of Credit and Commerce International. I com si li llevem els elements d’acció, etc., llegim un poc sobre el blanqueig de diners provinent d’armes, drogues, etc., i el paper dels bancs podríem arribar a la conclusió que la realitat supera la ficció. La llista de grans bancs vinculats amb el blanqueig de diners provinents del narcotràfic és llarguíssima: Wachovia Bank, Bank of New York, Bank of America, HSBC, Wells Fargo, Citigroup, American Express i Western Unión, entre d’altres han sigut multats, investigats o qüestionats per aquestes activitats.

No és d’estranyar, i estic segur que el que es coneix és només la punta de l'iceberg. Més si tenim en compte que activitats il·legals com tràfic de drogues mou a l’any entorn de 300.000 milions de dòlars, el tràfic il·legal d’armes es calcula que mou 60.000 i 70.000 milions de dòlars i el tràfic de persones mou 31.000 milions de dòlars, per posar alguns exemples de les activitats il·legals més lucratives. Resulta evident, tal com va el món ara per ara, que tots aquests diners no estan amagats baix d’un taulell. I que la banca no pot deixar escapar una oportunitat així de fer negoci, més amb les altíssimes comissions que cobren per fer aquestes operacions.

Però a més a més, els bancs també són imprescindibles en aquestes operacions. No imagine, encara que sí que és recurrent a les pel·lícules, que Viktor Bout, que inspira a el protagonista de “Lord of War” Yuri Orlov, encarnat per Nicolas Cage, cobrava els seus negocis amb un maletí ple de bitllets. Òbviament, ho fan mitjançant comptes bancaris d’empreses opaques, radicades a paradisos fiscals. A aquesta pel·lícula podem trobar una altra frase cèlebre sobre la necessitat dels Estats de tot aquest merder, quan detenen a Yuri Orlov, aquest li diu al policia que va a alliberar-lo prompte, i li fa el següent raonament:

“Yo me codeo con algunos de los hombres más viles y sádicos que se hacen llamar líderes en la actualidad. Pero algunos de esos hombres, son los enemigos, de tus enemigos. Y como el mayor traficante de armas del mundo es tu jefe, el presidente de EEUU, que envía más mercancía en un día que yo en un año, a veces es un poco violento que estén sus huellas en las armas. A menudo necesita un freelance como yo para abastecer a fuerzas a las que a él no le pueden ver abasteciendo. Así que, ya puedes decirme que soy un mal, pero por desgracia para ti, soy un mal necesario.”

Açò pot semblar inversemblant i altra vegada conspiranoic, però, apliquem per moment el sentit comú. Les primaveres àrabs van començar com a protestes pacífiques demanant democràcia, de sobte un grup de gent comença a Líbia a treure armes per lluitar contra Gaddafi, i a tot el món li sembla normal que quatre desarrapats de sobte tinguen armes i facen la guerra contra l’exèrcit, ningú es pregunta: ¿d’on han tret les armes? ¿Qui les ha pagat? ¿Com les ha pagat? ¿Qui les ha venut? ¿Com i a on les ha cobrat? Tot sembla natural, pels grans mitjans de comunicació és com si un grup de manifestants s’hagueren trobat un "llàntia màgica" i hagueren demanat al geni, que va eixir després de fregar-la, un cabàs d’armes per fer-li la guerra a Gaddafi.

Pensem també amb Siria, que va passar el mateix, però sabem que Aràbia i Qatar estaven al darrere finançant els rebels, i òbviament no els donaven els diners dins de maletins ni ho feien directament. Ara anem més enllà i pensem amb l’ISIS, segons diuen es finança mitjançant la venda de petroli. Eixe petroli el venen en camions, segons es veu a unes fotografies que va fer públiques Rússia -camions que per cert ningú bombardeja, misteris sense resoldre-. Segons algunes informacions, ISIS recaptaria per aquestes activitats uns 500 milions de dòlars a l’any, altres diuen que 2 milions al dia (més de 700 milions a l’any). Altres informacions, com a ElEconomista situen a ISIS per nivell de venda de barrils que seria el nové país de l’OPEP. Fa poc temps, es va dir que el fill Erdogan, del primer ministre turc, s’estava enriquint amb el petroli de l'ISIS. És a dir, l’ISIS (segons algunes informacions els ingressos anuals de l’ISIS arribarien fins a 2.000 milions de dòlars) mou una fotracà de diners, i no crec que ho faça amb maletins, sobre tots els diners del petroli. Tot passa per la banca, i mitjançant empreses opaques.

És per tot això que calen els paradisos fiscals. Hi ha moltíssims diners que han de córrer sense deixar rastre. La notícia que s’està publicant sobre Panamà no m’ha despertat molt d’interés i no crec que el tinga, si li llevem el morbo que es pot sentir per Messi, Crivillé, Almodóvar o la “tia del Rei”. Això ja són coses que les donem per descomptat, i tampoc són xifres escandaloses. ¿Què són els pocs milions l’any de Messi o d'Almodóvar enfront dels 300.000 del narcotràfic? Òbviament, Hisenda haurà de fer les oportunes comprovacions a aquestes persones i actuar en conseqüència. Però jo tinc la sensació, quan es donen aquestes informacions, que ens donen els ossos i es guarden les molles. Quan parlem de la importància dels paradisos fiscals, s’hauria de parlar de les grans multinacionals i l’enginyeria fiscal, del blanqueig de diners mitjançant societats opaques, de narcotràfic, tràfic d’armes, de persones, de ciberdelinqüència, etc. La resta de coses crec que no són més que focs d’artifici per entretenir al poble.

És per això, que els paradisos fiscals són imprescindibles, sinó, mireu on estat ubicats la majoria dels paradisos fiscals. Una pista, dos dels Estats que més en tenen, tenen com a inicials EUA i RU. ¿Endevineu quins són?

Òskar "Rabosa"

LLADRES DE TEMPS

L’any 1974 es va publicar Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. L’argument d’esta novel·la infantil radica en el poder d’una xiqueta, d’entre 8 i 12 anys, sobre un exèrcit d’homes grisos que tenen com a objectiu furtar el temps de les persones adultes. El temps robat els permet viure i reproduir-se. El seu avanç, silenciós i constant, aboca la ciutat a la indiferència, la monotonia i a la submissió inconscient de les persones als dictats invisibles dels freds homes de gris.

Les persones adultes de Momo cedixen als arguments irrefutables dels homes de gris construïts amb una precisió esfereïdora de xifres; amb promeses de devolució del temps, amb suculents interessos, en passar cinc any de la signatura del contracte. Podríem afirmar que les persones cedixen, lliurement, a les propostes dels homes de gris. Però, si és així, per què els lladres de temps, esborren la conversa prèvia a la signatura del contracte? Si esborren de les ments humanes qualsevol rastre de la seua presència, a què tenen por si el tracte és tan beneficiós per a uns i per a altres?

Des de 2009 (un any després de la caiguda de Lehman Brothers, desencadenant de la crisi financera mundial) moltes caixes i bancs de l’Estat espanyol van actuar com si d’homes grisos es tractés. La conjuntura de crisi demanava a crits un augment de capital. La fórmula? Col·locar participacions preferents, deute subordinat i d’altres productes d’alt risc. A qui? Als seus inversors minoristes. Per què? Perquè no demanen tan de rendiment com els experts financers o els inversors institucionals. El pla estava en marxa. La banca va emetre estos productes d’alt risc per un valor superior als 12.000 milions d’euros.

Més de 300.000 persones van caure en les  xarxes dels directors de banca i dels seus treballadors. Les captivaven garantint-los una alta rendibilitat i l’oportunitat de recuperar el seu capital quan volgueren. A diferència dels homes de gris de Momo, la promesa venia dels seus banquers de confiança, dels que fins aleshores tan bé les havien aconsellades. Per què no anaven a fiar-se’n? En este cas, com en el de les persones adultes de Momo, escollien signar lliurement el contracte.

La realitat va ser, però, que la lletra menuda dels contractes signats, aquella que mai els van explicar els càrrecs responsables de les seues oficines de confiança, no els permetia recuperar els diners quan volgueren. Ben al contrari; si ho feien s’exposaven a perdre una gran quantitat del capital aportat en productes que s’escapaven dels seus coneixements financers.

L’any 1748 es publicava a França L'esprit des lois de Montesquieu. En ell, l’il·lustrat va establir tot un règim de llibertat en què no entrarem perquè no és lloc, ni l’espai ho permet. Ens fixarem en la idea que es desprèn de la llibertat política en relació al ciutadà. Esta consistia en la seguretat personal que l’individu experimenta a l’abric de les lleis i d’una Constitució que, entre d’altres coses, assenyale límits precisos a l’acció del govern (Aguilar, 2003).

En el cas que ens ocupa no ha estat el Govern ni les autoritats financeres, els qui han defensat les persones estafades amb els productes d’alt risc. Han estat les lleis, els tribunals, els que com si d’un degoteig es tractés, estan dictant sentències favorables a la recuperació del capital dels afectats.

El Govern, però, ha utilitzat la crisi del deute sobrevinguda a partir de 2009 per salvar les entitats financeres. Entre 2009 i 2012 el Tribunal de Comptes ha xifrat en 108.000 milions d’euros els diners públics injectats a la banca, un 77% més del que va anunciar el Banc d’Espanya. L’objectiu: rescatar el sistema financer espanyol. Este rescat, però, no ha servit perquè els inversors minoristes recuperaren el 100% del seu capital sense passar pels jutjats.

La llibertat és molt relativa. Momo va aconseguir lliurar la ciutadania del jou dels homes de gris, aquells que apreciaven el temps com les sangoneres aprecien la sang. Ho va fer perquè els homes i les dones no es van lliurar dels seus paràsits per ells mateix. Les qualitats de Momo, una xiqueta que sabia escoltar i que transmetia imaginació a qui estava amb ella, li van infondre valentia  per emprendre el perillós repte de salvar la ciutadania de l’esclavatge del temps mecànic.

Stuart Mill defensa que «el único objeto, que autoriza a los hombres, individual o colectivamente, a turbar la libertad de acción de cualquiera de sus semejantes, es la propia defensa». Si unim esta idea a la ressenyada anteriorment de l’Esprit de les lois de Montesquieu, podem extraure que el canvi de rumb de moltes qüestions que ens afecten i ens perjudiquen està a les nostres mans. Per exemple, que la justícia torne a ser gratuïta. La tria és cosa nostra; Momo és ficció.

Sara Garcia López 

Bibliografia:

Aguilar, E. (2003): “La libertad política de Montesquieu: su significado” en Filosofía política contemporánea. Controversias sobre civilización, imperio y ciudadanía. Font CLASCO

Ende, M. (1974): Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. Madrid, Alfaguara

Montesquieu (1ª ed. 1748 - 1906, edició de Librería General de Victoriano Suárez): El espíritu de las leyes. Madrid (p. 272)

Stuart Mill, J. (1ª ed. 1859) Sobre la libertad. Madrid, Aguilar. Col·lecció Tecnos. (p. 32)

EL VISIONARI

 

És molt dura la faena del profeta; i mal pagada! I tot això per no entrar a avaluar el risc que comporta, no per les contrapartides d’errar sinó al contrari, per les possibilitats d’encertar. Un profeta és sempre un mentider que es basa en suposicions i hipòtesis sobre el futur i que difícilment es poden transmetre d’altra manera que sota la relació mestre-alumne. La il·luminació, per tant, es pot donar per extensió o per contacte; no s’hauria d’estudiar perquè no té cap relació causa-efecte que es puga racionatilzar i que vaja més enllà de l’estadística. La mentida es deu a la seua irrealitat, simplement.

La majoria de profetes són catastrofistes perquè, supose jo, és més fàcil que t’escolte un desgraciat (persona mancada de gràcia) que un agraciat (persona graciosa), amb tota la importància que s’ha de donar als prefixos. Una volta finalitzada la catàstrofe, busquen la regeneració posterior al desastre. L’exemple més actual el podem observar amb els crítics de l’economia i les previsions de la darrera crisi: qui la va preveure? I, com ho va fer? Però, algú s’ha aventurat a fer la reconstrucció?

Cada element profètic té una mena de contrapartida, més positiva en una primera ullada però molt més patètica per a qui ha caigut, en algun dels seus projectes lluminosos, sota l’espasa de Dàmocles de l’expropiació; sempre per al bé comú, això sí: el bé comú d’un camp de golf, el d’una instal·lació abandonada als pocs anys, el d’una carretera totalment inútil... La causa de les profecies dels primers es troba en l’aparició dels segons, molt més perniciosos que els profetes que, a la fi, només són teòrics.

En el segon cas, l’impulsor dels projectes tenia un nom paregut al fet servir abans; se’l solia conéixer com «el visionari». I este element, per contraposició al profeta, era positiu, estava ben mirat i els bancs li fiaven diners. A cap banc se li hauria ocorregut fiar-li’n a un profeta finisecular o catastròfic, veritat que no? Per contra, el visionari arribava carregat d’il·lusió i envoltat per una aura daurada, il·luminada, mentre convencia la gent amb la seua natural desimboltura i les seues dots de seducció. El visionari no és cap mentider perquè, com sí que és creador, el resultat es pot apreciar o intuir, si més no. El visionari era el complement ideal del banquer i ho pot tornar a ser: atenció!

La faena del visionari és més agradable, i millor pagada, que la del profeta i els resultats són més evidents a curt termini. Els seus seguidors són d’altra talla, molt més agraciats que els del profeta (atenció al prefix) i podrien passar per hòmens/dones de negocis i per gent formada, tot i que la seua saviesa, en el fons, també es transmet per contacte o per extensió, encara que, això sí, se sol plasmar en un paper o similar, en forma de plànol i farcit de colorets. També podia fer servir un projector, en les seues tècniques de seducció, o fulls plens de fórmules i números.

I encara recriminen els profetes per no haver previst la crisi! Però, com l’anaven a transmetre si només s’escoltava els visionaris? No obstant això, a mi el que em crida l’atenció és la constant negativa a ensenyar religió, a les escoles i als instituts, que hi ha hui dia. Però, si els més religiosos es troben instal·lats en les facultats i en les escoles de negocis i donen classes d’estadística i d’altres assignatures semblants. Però, si la seua intenció és la de promoure eixa il·luminació divina que s’anomena «intuïció». A més, als infants, ja des de xicotets se’ls ensenya a creure en totes eixes coses fins al punt que les accepten sense més. No serà que, la formació religiosa clàssica, la intenten apartar perquè, en el fons, és pura competència? O incompetència ―s’hi podria afegir.

Salvador Sendra Perelló

Diners: El vil No-res (abans metall).

El procés de creació de diners pels Bancs és tan simple que repugna a la ment.

 John K. Galbraith

Deixeu-me emetre diners i que controle la moneda d’una nació i no m’importarà qui faça les Lleis.

Mayer Armschel Rothschild

Diuen que tot el món ha començat a preocupar-se per l’economia des de l’esclat de la crisi al 2008. Bé, no sé si tot el món, però jo certament sí. Tinc curiositat per saber com funciona el món i el defecte de llegir. Si a això li sumem la gran quantitat d’informació que ens ofereix la Xarxa, doncs la insaciable curiositat es veu alimentada i retroalimentada. A cada descobriment apareixen 100 misteris. Així és que l’economia, una ciència per la qual sempre he sentit simpatia d'ençà que en 2n de carrera vaig estudiar una assignatura, s’ha convertit en un misteri del qual intente esbrinar quatre idees que em permeten entendre com funciona el món.

La primera gran sorpresa va ser el descobriment que el diner és un gran No-res. No sé si a l’assignatura de segon de carrera no ho vaig entendre o no m’ho van explicar bé. Ara sé que no li van dedicar el temps que calia a eixe tema. I probablement tampoc es faça a la majoria de Facultats d’econòmiques. Almenys eixa sensació tinc quan parle amb alguns amics o companys que hi han estudiat econòmiques. Ho vaig descobrir al documental “El dinero es deuda”. Sí, a mi també em va repugnar, la meua ment es va quedar en xoc. No puc entendre com una cosa així és presa per economistes i polítics amb total naturalitat. No puc respectar cap economista, ja li diguen John Maynard Keynes (i siga Sir) o Milton Friedman, ni puc recolzar cap partit polític s’anomene Compromís, Podemos (em descollone de Pablo Iglesias quan el sent dir que la solució és donar-li a la maquineta de fer diners) o PP, ja vulga un sistema de banca pública, mixta o totalment privada i amb o sense banc central, que defense l’actual sistema de diner fiduciari (fiat money) amb reserva fraccionaria. I no és perquè jo siga més llest o intel·ligent, ni tan sols tinc coneixements d'economia, és només qüestió de lògica, d'informar-se i de no combregar a rodes de molins com que els diners són neutrals per a l’economia.

En totes les meues “investigacions” al voltant dels diners, ara estic llegint “El dinero” de John K. Galbraith, només he trobat un economista que em dona una explicació convincent. A ell també li repugna el sistema de reserva fraccionaria. Aquest economista està als antípodes del meu pensament (o almenys jo pensava que ho estava) econòmic-polític-social, ja que és un liberal radical, seguidor de l’Escola Austríaca d’economia. El Prof. Huerta de Soto, que el vaig trobar perquè a youtube estan els vídeos de les seues classes, a un magnífic llibre anomenat “Dinero, crédito bancario y ciclos económicos” explica perfectament com els diners provoquen els cicles d’expansió i crisi econòmica per culpa del sistema de reserva fraccionaria. Per a qui no ho sàpiga, la reserva fraccionaria, és el que permet als bancs crear diners del no-res i raó de que, com diu Niño Becerra: “Actualmente sólo existe físicamente el 3% del dinero que circula por el mundo.” Heu sentit dir que si tots els clients anaren un banc a treure els seus dipòsits el banc no fer front a tots? Bé, només podria fer front a la sol·licitud del 3% dels clients, o donar un 3% a tots els clients. Això és el sistema de reserva fraccionaria.

 

El sistema de diner fiduciari, reserva fraccionaria i bancs centrals és tot una terrible estafa. Que gasta el sistema Ponzi. La mateixa estafa de Forum Filatélico o de Madoff. Com escriu Moisés Romero a La Carta de la Bolsa:

Lo curioso de todo esto es que es legal, incluso estafas como Afinsa, Forum Filatélico o algunas de tipo piramidal como la de Madoff funcionaban igual que un banco, su único delito es que no eran propiamente un banco.

Estigueu tranquils, no vaig a fotre-vos la matraca amb què són els diners ni com es creen. Si algú té cap interés, amb els links que acompanye aquest post té més que suficient informació per fer-se una idea de com es fan els diners i de perquè aquest sistema-estafa capitalista se’n va a la merda sense remei. I se’n va a la puta merda sense remei perquè la peça bàsica de l’economia que són els diners és un bon no-res. Un bon no-res que permet l’acumulació de riquesa més gran de la història per a uns pocs, per als amos de la banca.

Oskar "Rabosa"

 Links relacionats:

El dinero es deuda – Documental.
https://www.youtube.com/watch?v=zigHDdIosM8

El poder de crear dinero, Bruno Estrada López – Nueva Tribuna.
http://www.nuevatribuna.es/opinion/bruno-estrada-lopez/poder-crear-dinero/20120524194302075839.html

¿Es neutral el dinero en la economía? Una controversia que divide a los economistas – El Blog Salmón

http://www.elblogsalmon.com/economia/es-neutral-el-dinero-en-la-economia-una-controversia-que-divide-a-los-economistas

Toda la banca funciona con el esquema Ponzi – El Blog Salmón

http://www.elblogsalmon.com/finanzas/toda-la-banca-funciona-con-el-esquema-ponzi

Cómo el sistema financiero creó la deuda y nos arrastró a donde estamos ahora
http://www.elblogsalmon.com/economia/como-el-sistema-financiero-creo-la-deuda-y-nos-arrastro-a-donde-estamos-ahora

Catálogo de horrores,  Santiago Niño Becerra – La Carta de la Bolsa
http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/catalogo_de_horrores

Crisis financiera, reforma bancaria y el futuro del capitalismo por el Profesor Huerta de Soto
https://www.youtube.com/watch?v=X1fR3ZhFDkQ

“La solución para Europa es darle a la manivela, como hace USA con los dólares…”, Moises Romero – La Carta de la bolsa.
http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/la_solucion_para_europa_es_darle_a_la_manivela_como_hace_usa_con_los_dolare

Banca Vaticana... I els mercaders prengueren el Temple convertint-lo en una cova de lladres. (2/2)

El Vaticà va enterrar, mireu si en saben d’enterrar, l’escàndol del Banco Ambrosiano com va poder. No hi hagueren ja escàndols de les dimensions d’aquest, amb dos “suïcidats”, un penjat d’un pont a Londres i l’altra després d’haver fet un bot de quatre plantes; un enverinat a una presó d’alta seguretat; i un Papa, Joan Pau I, “infartverinat”; el cap de la P2 a la presó; i En Marcinkus, El Banquer de Déu, tornant a casa tranquil·lament amb les mans a les butxaques i xiulant, com si la cosa no anés amb ell; a més d’un munt de bancs fallits, vos imagineu que haguera fet esta gent hui en dia!, després d’haver blanquejat diners, venut armes, recolzat polítics, recolzat dictadors amb desenes de milers de morts a les seues esquenes com Somoza (Nicaragua) i Videla (Argentina), etc. No obstant, això no serà el final dels escàndols.

Joan Pau II, desprès que En Marcinkus se n’anà a casa per tenir una jubilació daurada, com mereix El banquer de Déu, el 1990 va reformar en certa manera IOR i des de eixe moment els presidents seran seglars però amb creences catòliques, i per als prelats quedarà la funció de control, mitjançant una Comissió cardenalitzia. Supose, que ho va fer per evitar que Cardenals es veieren involucrats amb assumptes tan tèrbols. El primer president seglar serà Angelo Caloia.

Una cosa que encara no he dit, és que el IOR no té sucursals a Italia ni filials a l’estranger. Així que per actuar a Itàlia o qualsevol altre país o fa obrint comptes amb bancs amb els que colabora, Deutsche Bank, JP Morgan, Crétito Artigiano, etc.

Poc temps desprès, al 1993 Banca Vaticana tornarà a veure’s a un altre enfangat. Durant la investigació d’un assumpte de suborn conegut com Enimont, als anys de Tangentopoli (Tangentopoli es refereix a un escàndol de suborns que afectava a totos els partits, una mena de Gürtel a lo bestia i a la italiana), que afectava a un bon grapat de polítics de tots els partits,  per investigar 108.000 milions de lires un jutge de Milà demana informació Banca Vaticana. La informació que va proporcionar va ser totalment falsa, amagant comptes que implicaven a Giulio Andreotti i altres polítics o contenint informació inexacta. Banca Vaticana és l’única institució al món que ha enviat documents falsos a la Justícia italiana segons el periodista Peter Gomez. Malgrat intentar demanar responsabilitats penals a Caloia i altres prelats, serà impossible per els acords de immunitat del Vaticà amb Mussolini per als alts càrrecs de l’Església.

En 1997 el mafiós penedit més important de la història, segons va dir el jutge Giovanni Falcone, Francesco Marino Mannoia, al procés contra Marcello Dell'Utri, explicà com Gelli blanquejava els diners de Toto Riina, un dels caps de la màfia siciliana més poderós de la història. Un altre mafiós, Vincenzo Calcara, ja havia contat com havia donat en ma 10.000 milions de lires a un gran prelat del Vaticà pertanyents a la família de Francesco Messina Denaro. Segons conta Gianluigi Nuzzi a un llibre anomenat “Vaticano S.p.A” el IOR entre els anys 1989 i 1993 el Vaticà hauria mogut 270 milions d’euros provinents de la màfia.

En una altra investigació penal també per assumptes de desviació de diners de la banca, un del implicats, Gianpiero Fiorani, va afirmar davant el jutge que ell sabia d'un banc de Suïssa on la Santa Seu tenia tres comptes, en on  hi havia “dos o tres mil milions d’euros” i també hi havia diners negres desviats a la caixa de l’APSA, una altra institució per gestionar el patrimoni del Vaticà, per 15 milions d’Euros.

En el Cas Anemone, un altre cas de suborn, sobre grans contractes derivats de l’organització de la trobada del G8 a La Madalena (Sardenya) un dels implicats en el cas de corrupció, Angelo Balducci,  hauria utilitzat un compte de Banca Vaticana. En Balducci era ex President de Consiglio superiore dei lavori plubblici (Consell superior per a obres públiques) tenia un compte a Banca Vaticana perquè era home de confiança del Papa, a més de consultor i supervisor del patrimoni de Propaganda Fide, una de les nou congregacions de la Curia romana. Aquest compte així com la congregació utilitzats per mig de Balducci serà clau amb tot l’entramat de corrupció. Els suborns obtinguts en aquesta trama anirien al compte a Banca Vaticana, i des de allí es blanquejaven.

Al 2010 començà una investigació per blanqueig de diners en la que es veurien implicats el IOR i una desena de bancs més. En aquesta operació es movien diners negres o evadits fiscalment, per a treure’ls d’Itàlia es utilitzaven comptes Banca Vaticana, que actuava com a pantalla degut a la seua especificitat legal i el fet d'estar fora dels òrgans de control italians. Es sospitava que en un parell d’anys, 2004-2006, van moure 180 milions d’euros. Això es feia mitjançant moviments bancaris quotidians de pocs cents de milers d’euros.

L’11 de setembre de 2010 la justícia italiana va embargar per blanqueig de diners un compte amb 23 milions d’euros que el IOR tenia obert a Credito Artigiano. També són investigades operacions de moviments bancaris cap a la filial de JP Morgan a Frankfurt; des d’un compte a Credito Valtellinese es van moure 20 milions d’euros i des d’un altre a Banca Fucino es mogueren 3 milions. Per aquestes operacions va ser investigat el President de Banca Vaticana anomenat per Benet XVI, Ettore Gotti Tedeschi, i és home d’absoluta confianaça de Benet XVI. A més a més, es van conèixer en eixos moments altres moviments per xifres menors, de 300.000 o 600.000 euros. Tot açò va portar a que Benet XVI acceptés per primera vegada que Banca Vaticana complís amb la normativa europea contra el llavat de diners. A la llarga aquesta decisió pot haver estat una de les importants per a que dimitís.

A principis de 2012 hi ha una fuga de documents secrets del Vaticà. Eixos documents entre altres coses, posarien de relleu irregularitats amb els comptes de Banca Vaticana i el incompliment de la normativa contra el blanqueig de diners. A més a més, hi havia lluites internes al Vaticà pel control del poder. També es filtrar que, segons l’Arquebisbe de Palerm Monsenyor Romero, hi havia un complot per matar a Benet XVI en dotze mesos a partir de novembre del 2011. Romero li ho hauria contat a Dario Castrillón Hoyos, Cardenal colombià, qui ho hauria posat en coneixement del secretari dels alts càrrecs del Vaticà i del Papa. Així mateix és diu que Ratzinger hauria triat successor en un document secret, el Cardenal de Milà, Angelo Scola. En tot cas això va posar de manifest les lluites intestines entre faccions al Vaticà, les conspiracions i les lluites per interessos, poder i diners.

El 24 de maig de 2012 Gotti Tedeschi dimitirà com a President de Banca Vaticana, i pareix ser que és per l’aplicació de la normativa contra el blanqueig de diners, sobretot amb el director general Paolo Cipriani. Ronaldo Hermann Schmitz el succeirà desprès ser ratificat per la Comissió cardenalitzia presidida per Cardenal Secetari d’Estat del Vaticà Tarcisio Bertone, líder de una de les faccions, postulant a Papa i enfrontat amb Benet XVI. Durant la ratificació de Schmitz, la Comissió Cardenalitzia mostrà la desaprovació a la gestió de Gotti Tedeschi per “no complir a tasques de primera rellevància pròpies de l’ofici” i per a ver fet públics secrets del Vaticà. Tot açò, es veu com un gest de poder de Bertone front a l’actual Papa, i com a posicionament de cara a succeir a Benet XVI.

Enmig de tot aquest merder el Papa Benet XVI encarregà a tres cardenals octogenaris, Jozef Tomko, Julián Herranz Casado e Salvatore De Giorgi, que en ningun cas participaran al conclau, per tant no poden estar en lluites de poder, un informe per aclarir aquest merder. El contingut d’aquest informe seria la causa probable de la dimissió. El resultat d’aquest informe és secret per desig exprés de Ratzinger, que diu que només li ho donarà a qui ixca com a Papa. Aquest dies alguns cardenals reclamen conèixer el contingut per poder elegir Papa.

Amb el nou Papa: Serà per fi transparent Banca Vaticana? Deixarà de ser una de les llavadores de diners de la màfia? Deixarà de ser la via principal d’evasió fiscal a Italià? Compliran amb la normativa contra el blanqueig de diners?...

Links relacionats:

http://archiviostorico.corriere.it/1998/luglio/08/Mannoia_Gelli_riciclava_Vaticano_soldi_co_0_9807084205.shtml

http://archiviostorico.corriere.it/1998/giugno/14/Enimont_definitive_condanne_co_0_98061413895.shtml

http://www.repubblica.it/2007/10/sezioni/cronaca/chiesa-commento-mauro/segreti-ior/segreti-ior.html

http://www.antimafiaduemila.com/2013022341367/giorgio-bongiovanni/relationem-lombra-dellanticristo-in-vaticano.html

http://www.cdbchieri.it/rassegna_stampa_2010/ior.htm

http://ricerca.repubblica.it/repubblica/archivio/repubblica/2007/09/20/fiorani-per-la-cassa-lombarda-ho-versato.html

http://www.youtube.com/watch?v=Il4fn2DeXn8

http://www.ilmessaggero.it/articolo.php?id=102284&sez=HOME_INITALIA

http://www.repubblica.it/cronaca/2010/06/01/news/riciclaggio_banche-4483288/

 http://www.repubblica.it/esteri/2010/12/20/news/ior_il_gip_conferma_il_sequestro-10420684/

http://www.ilsole24ore.com/art/notizie/2012-05-24/ior-gotti-tedeschi-dimissioni-182051.shtml?uuid=Abu4tkhF&fromSearch

http://venezuela.indymedia.org/es/2013/02/31834.shtml

http://www.ilsole24ore.com/art/notizie/2012-05-25/schmitz-nominato-presidente-interim-220232.shtml?uuid=AbGIpUiF&fromSearch

m


Oskar "Rabosa".

De putes i lladres.

Dos dels “oficis” (gastarem la paraula ofici a falta d’una millor) més mal mirats són el de lladre i puta. Però com sempre, i com en tot a la vida, i han classes també amb aquests “oficis”.

Començaré per les putes ja que és més evident. Al hora de tractar aquest classificació parlem de putes que lliurement trien ser putes i que són la majoria malgrat que les talibans feministes diuen que no, deixant fora a les putes forçades que hi havent-ne moltes, qualsevol xifra és massa, perquè aquestes no són putes si no esclaves. A la prostitució ens trobem que: 

a) Hi han putes de carrer que solen ser considerades les de més baixa estova, cobren més barat, solen anar rodejades de xulos, etc.; 

b) Hi han putes  de puticlubs de carretera, que estan un escalonet per dalt de les de carrer; 

c) Hi han putes que treballen a pisos, dones discretes que solen passar més desapercebudes; 

d)  Les hi ha que treballen a salons de massatges o “spa”, llocs amb més “glamour” que els puticlubs; 

e) Hi putes de luxe, es fan “escort”, paraula que significa escorta o acompanyant i que és un eufemisme per a les putes de luxe, ja que aquestes solen ser dones més refinades i que “saben estar” a qualsevol lloc i acompanyen a gent de molts diners. Per això, no poden dir-se putes,  ells van amb gent distingida que no va de putes. 

Hom pot pensar que ahí hem acabat, que ja no hi han més putes. Però es clar que hi han més, aquestes són les putes honrades, les que diuen: “jo per follar vull… (tants) €”. Però hi han moltes dones que ningú les tracta de putes i ho són molt més que aquestes. Parle de les que no diuen “jo cobre tant” però no “ixen” amb ningú que no tinga “peles”; aquelles que no més van al darrere d’un home amb diners per casar-se; o, d’aquelles que follen amb gent famosa i desprès es passen la vida contant-ho, amb diners per davant, als platons de televisió; les que es follen al seu cap a la feina per ascendir, etc. Es a dir, aquella dona que viu de la seua figa més que de qualsevol altra activitat professional. Aquestes són putes falses, no deixen clar que és el que volen abans de follar, malgrat això ningú les reconeix com a tals.

Amb els lladres passa el mateix. Dins del món dels lladres. La paraula lladre es gasta per a tots aquells que agafen diners que són d’ells, siga que roben o que furten. Ací trobaríem: 

1) Hi ha lladres que furten perquè passen gana, furt famèlic se’n diu, aquests no són pròpiament lladres, i si es demostra que el furt és famèlic no hi ha responsabilitat penal;

2) Hi ha cleptòmans, que estan considerats com malalts.

3) Hi ha lladres que furten i roben perquè tenen addiccions, són ionquis, ludòpates, etc., i no volen treballar per pagar-se-les o tenen prou amb el jornal;

4) Hi ha lladres que fan una forma de vida amb el furt i robatori, vivint exclusivament de furtar o robar, o complementant els ingressos fent de lladres.

Però tots no actuen de la mateixa forma. Uns fan ús de  la violència o les amenaces; d’altres només fan ús de la força a les coses (com el butroners, o el que entren a les cases quan no hi ha ningú, etc.); i finalment, hi ha qui utilitza l’enginy i l’engany, els estafadors. Aquests són lladres coneguts, reconeguts i declarats.

Aquest són tots els lladres? Òbviament, no. Hi ha lladres que vesteixen d’etiqueta, que tenen llocs “de responsabilitat”; que ha estudiat a les millors Universitats i els millors màsters; gent que seu al consell d’administració de grans empreses multinacionals o bancs; lladres que arriben a fer lleis a la seua mesura o inclouen a gent de la seua “colla” al Tribunal Suprem de l’Estat espanyol. També hi ha lladres que són consellers de Comunitats Autònomes, alguns d’eixos s’atreveixen a robar diners destinats als ERE pels treballadors i es diuen de partits d’esquerres; fins i tot, hi ha lladres que han presidit Comunitats Autònomes. Hi ha lladres a la política que tot i ser evident que són lladres, la gent (imbècil) els vota. Lladres que es vesteixen de glamour com les putes de luxe i a qui a ningú anomena lladres. Però, ho són. I hi ha també còmplices dels lladres que fan política i lleis per beneficiar als lladres i tapar als lladres dels seus partits.

El tema dels lladres és ben curiós mireu el que ha passat aquests dies enrere. Fa uns dies van detenir una colla de lladres que es dedicaven al “butró” (a furtar de caixes forts sobre tot). El jutge va decidir que no hi havia motius per enviar-los a presó, tot i que són sospitosos de molts robatoris. La policia, la… Cristina Cifuentes i l’extrema-dreta mediàtica,  han posat el crit al cel, què com és possible que lladres tan dolents no vagen a la pressó amb l’alarma social que ha causat aquest cas. Però, dels lladres de  Gürtel, dels ERE, de les preferents, de la CAM, del Banc de València, Bankia, Caixa Galicia… ningú d’aquests ha estat ni tan sols investigats i hi ha un vel de silenci, silenci acusador però silenci. És més, els “(des)Gobiernos de España ” del PP$x€ tot el que fa es traure’ls les castanyes del foc, encubrir-los encara que hi haja de putejar als estafats de les preferents, encara que hi haja que indultar-los una vegada condemnats, o donar-los jubilacions milionàries. Serà que aquests no són lladres. Són… com les “escorts”, no es poden dir lladres, hi ha que tractar-los  “d’homes de negocis” i “polítics respectables”.