El sexe dels àngels.

Vaig escriure recentment un parell d’entrades al blog anomenades com a “el corcó”, quasi un encàrrec si se me permet. En principi i com bé apunta Òskar Rabosa en la seua contrarrèplica a la meua entrada, són el fruit d’un intercanvi de missatges amb motiu del recent atemptat contra els periodistes de Charlie Hebdo. Coneixent ell que sóc llicenciat en àrab li venia de preguntar-me el perquè d’un acte tan brutal per una cosa tan banal com una sàtira, i el problema és que allò que és banal o no canvia segons les societats. Cal recordar que ací li van segrestar l’edició a “El Jueves” per mostrar als actuals reis (llavors només prínceps) fornicant en portada per tal de guanyar la retribució que el govern assigna a la Corona per infant. Aparentment ací no pot un criticar la institució monàrquica i en altres parts la religió... Ja va dir Einstein, un jueu de la diàspora, i no és casual com més tard es veurà , que tot és relatiu.

Jo vaig intitular el primer dels articles, que parlava sobre el món musulmà majorment, com a “el corcó”. Cosa que Òskar en la seua brillant contrarrèplica va adduir que no era cert, i no era cert potser en perspectiva diacrònica però sí actual, i després em cita: els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder…. Així les coses, sí sembla un corcó, però jo no em referia a un corcó al llarg de la història sinó en el nostre moment actual i en el si de les nostres societats occidentals ¿Perquè ho dic doncs? Perquè en les nostres societats actuals, laïques, el corcó és intern. Nosaltres a les societats occidentals disposàvem d’un raonament mental basat en la lògica. Bastit pels grecs i expandit pels romans a tots quatre cantons del vast imperi i això durant segles acaba conformant una mentalitat. No és gratuït ni casual. Posem exemples, si un posa la ma al foc es crema i si plou es mulla, això es sap i és evident, doncs amb aquesta mateix idea els grecs i romans van anar fent analogies i paral·lelismes i van anar desenvolupant una cultura estrictament basada en la lògica, mentre que la religió, que també hi havia i ocupava un paper important a les societats, era un aspecte merament tècnic i dedicat a sacerdots... Pensem en Grècia i Roma i pensem en sacerdots o en filòsofs i emperadors, val a dir, personatges cívics, no és cert?

Per al món semític original, i entenem per això el judaisme, car el cristianisme i el posterior islam no són sinó derivacions del tronc original, la religió és en canvi tot i no només part, i la manera d’infiltrar-se no és per ser un corcó roín  sinó perquè era la única manera de sobreviure d’un poble minoritari enfrontat a veïns més poderosos. Vegem-ho amb exemples, l’antic Israel, l’actual estat hebreu i Palestina, es trobava rodejat al sud inicialment pels faraons egipcis, i poca broma amb ells. A l’oest després amb assiris a Babilònia (nou exili) i amb hitites al nord a prop de la península anatòlica. I a això cal sumar-li els grecs amb l’ultrapoderós Alexandre Magne, i els romans, amb els quals lliuraran nombroses guerres. Per als jueus doncs, i en uns temps llunyà on encara no es separaven les coses, cultura i religó són un únic fenòmen, aquell que els diferencia dels seus veïns, aquellos que poden fer-los desaparèixer com a poble, i els valencians, desgraciadament, al respecte d’això deuríem saber-ne un gra...

Expulsats de la Terra Promesa en moltes ocasions, només el ritual, la religió, els manté units com a poble. Cal recordar que l’actual hebreu és una entelèquia, l’únic cas conegut de ressurrecció lingüística al llarg de la història. Quant al 1948 es decideix fundar l’estat d’Israel i durant les dècades anteriors d’immigració jueva massiva, ja es qüestiona si l’hebreu deu ser la llengua comuna, car no la té ningú com a llengua materna. Uns, els ashkenazis, parlen yiddisch (val a dir jüdisch) o jueu en alemany, un dialecte germànic farcit de mots i expressions semítiques o altres. Per a l’altre grup fonamental, els lladins o sefardís, i l’etimologia és evident, parlen llengües derivades del llatí, com ara una mena de castellà arcaïtzant farcit també de catalanismes o italianismes. Val a dir, parlen ja la llengua dels seus veïns. Això serà un plus per recuperar doncs l’hebreu, algun tipus d’hebreu, encara que només siga per fer-lo servir de “lingua franca”, de llengua comuna.

I reprenem l’argument doncs del corcó, el corcó no són ells estrictament com a poble minoritari que no oposa una lluita frontal. Simplement no poden, els haurien esclafat. Andorra declarant-li la guerra als Estats Units no és valentia sinó inconsciència, suicidi. Recordem el cas de David i Goliat com al·legoria de la lluita del menut (i l’enginy) contra el gran i poderós. El corcó és intern i occidental, ells continuen a la seua, perquè en el seu camp cultura i religió van unides i això sorprèn als occidentals per a qui ambdues coses van separades. Vegem-ho millor en el cas de l’islam actualment perquè el judaisme és minoritari i el cristianisme està immers al si de societats laïcitzades, que la evolució no existeix perquè la religió hi predomina i és un sistema clos en si mateix i que no atèn a lògiques ni paral·lelismes. Vegem també com mentre les societats occidentals van estar imposades al mode de pensament religiós de tipus semític abandonant la lògica greco-romana després de l’adopció del cristianisme a l’Imperi Romà per Constantí el 335, que l’evolució i l’alfabetització massiva es frenen. D’ençà d’aquell moment només la casta sacerdotal té accés a la cultura i el conjunt de l’imperi en poc temps s’esfondra. La Renaixença italiana, a penes aspira inicialment a reprendre el llegat de grecs i romans... Algú dubta que es vivia millor al segle II o III que al XI, XII o XIII, val a dir mil anys més tard?

El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes. A cada poble i visquent amb llibertat li deurien bastar les seues pròpies estructures (o llengües) sense imposicions foranes.

En quant al títol del sexe dels àngels, una llicència poètica si se me permet, és per demostrar que parlar sobre coses indemostrables com ara la teologia és impràctic car no duu ni pot dur a res per manca de base aplicable, però que a tots els estimula. Els nombrosos comentaris dels lectors –benvinguts tots ells-, així ho certfiquen.

Bon dia a tots, a fora veig nevar per la finestra i vaig a parar d’escriure.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 10 de febrer del 2015.

El corcó.

Al 1989 i de manera estrepitosa i sorprenent, acaben caient un rere l’altre la major part de règims comunistes a Europa i el món. Es tracta d’una implosió brutal i inesperada. Passat l’impacte, a penes tres anys més tard, el politòleg nordamericà d’origen japonès Francis Fukuyama, publica un llibre “The End of Story”, en el qual òbviament no postula el fi de la història per abolició del temps, sinó d’una certa manera d’entendre el món tal i com venia entenent-se. Fora de circulació el comunisme, l’enemic històric del capitalisme, este anava a esdevenir el model preponderant a nivell mundial, acabant així amb allò que ell anomenava història com a successió de conflictes. Un món unificat sota la ègida del capitalisme i al capdavant de tot els Estats Units, en qualitat d’única superpotència vencedora, només podia conduir a la prosperitat.

A penes un any més tard, i contradint a Fukuyama, Samuel Huntington, un altre politòleg també nordamericà, publica un extens article a Foreign Policy, que tres anys més tard cristal·litzarà en un llibre, “The Clash of Civilizations”, en el qual contradiu a Fukuyama. Per a Huntington estem lluny d’anar a convergir en un model universal capitalista com l’americà tot i que ho puga semblar; per a ell, el món es llança més aviat a un conglomerat de conflictes identitaris. En un món de cada cop més interconnectat, les diferents civilitzacions entren en contacte i conflicte... ¿A sant de què això ara?

Passada la brama per l’atemptat contra Charlie Hebdo, especialistes de diferents disciplines, sociòlegs, politòlegs, historiadors, orientalistes i altres, tracten d’explicar al públic occidental el perquè de dit atemptat. Qualsevol occidental podria entendre un atemptat contra una base militar estrangera, en certa manera un legítim acte de guerra, però no contra una simple revista satírica. Per a un occidental, matar o creure que algú crega que es pot o deu matar pel simple fet d’un dibuixet i unes paraules, costa d’acceptar. I costa d’accepar, perquè ho analitzen des de la seua pròpia òptica i en la seua pròpia òptica més que trist –que també!-, és absurd, i un occidental es basa en la lògica.

El problema, i estem veient-ho ara, és que en el si de les nostres societats mestisses, hi conviuen pobles amb valors molt diversos i sovint contraposats. Hui mateix apareixia al diari El País, una entrevista amb un filòsof francès, Yves Michaud, que afirma que els valors de les societats islàmiques són contraposats als nostres occidentals. Des del nostre punt de vista occidental, té raó, nosaltres som individualistes i creiem en la llibertat d’acció i pensament. Les llibertats individuals com una fita inmancable. Per a les societats islàmiques però, això no són més que bajanades; no apareix en el Corà i prou. Algú argumentarà que no poden aparèixer en un llibre vell de mil cinc-cents anys, coses noves que s’han anat descobrint amb el transcórrer dels segles, però un musulmà avesat hi té una curiosa resposta: no hi apareix perquè no és important.

Per a un musulmà, el Corà és literalment la paraula de Déu. Mahoma no és més que un profeta, un transmissor. Déu parla per ell i si Déu no va mencionar alguna cosa no és perquè no existira -¿com imaginar –sacrilegi!- que ell no sabria que existiria?- sinó perquè no és important, i ell en la seua omnipotent saviesa, va voluntàriament decidir obviar-la. Per les coses que sí va dir, en canvi, no hi ha volta de fulla, i si la dona té un paper subaltern respecte de l’home o tantes altres coses que sobten als occidentals, que s’ho facen mirar, res a discutir, ha parlat Déu, que calle l’home!

Dit això, que ningú espere un conflicte major amb l’Islam en les properes dècades car no es donarà. L’Islam polític es sap tecnològicament inferior des de fa segles a les potències occidentals. Allò que sí que podem però esperar, és una plèiade de petits atacs un poc per tot arreu, al mode dels perpetrats a Charlie Hebdo, al metro de Londres o altres. Atemptats de poca envergadura i realitzats fonamentalment per llops solitaris i en molts casos amb rebuig de gran part de la comunitat musulmana. Ells simplement es dediquen a viure; el seu temps no té la cadència accelerada del dels occidentals. Una generació rere altra, i van proliferant. Només cal veure com el nombre de cristians ha baixat però el de musulmans no, i sorprenentment, fins i tot capta adeptes entre occidentals desencantats.

Al llarg de la història, tots els pobles han tingut déus. Cap poble però ha pogut demostrar més enllà de la seua pròpia creença, la existència de les seus divinitats. Les religions semítiques però, han aconseguit enterrar-ne moltes d’altres, i tot sempre de manera callada i subversiva, car el seu regne no és d’este món... ¿Què queda del panteó grecorromà o de l’altiu panteó germànic hui ja només cendra vella?

Les religions semítiques triomfen perquè són humanes, imperfectes com nosaltres mateixos. Els occidentals han arribat a un alt grau d’autonomia personal i independència, el problema és que com a espècie i des dels principis evolutius, som gregaris. És molt fàcil declarar-se ateu, qui però, en un moment de feblesa, a punt de morir no estaria disposat a creure qualsevol cosa per tal de no fer-ho? En la vida dels éssers humans, molt sovint ens sentim sols o desgraciats. Les religions, amb la seua càrrega de tasques i rites compartits, et fan sentir part d’alguna cosa més gran,  i per la paga, les semítiques prometen a més una vida futura més enllà de la mort. Per als romans, la única vida postmòrtem possible era el record llegat a les generacions posteriors mitjançant una vida virtuosa però ningú creia en una vida més enllà... Buit detectat i promesa feta, Roma esdevé cristiana, i en poc més d’un segle ha deixat d’existir...

Potser caldria plantar les orelles i veure que ara tornem a tindre un nou corcó al si de les nostres societats. Un corcó que com l’anterior també treballa de manera soterrada i amenaça acabar amb el nostre mode de vida. No ho dic perquè jo tinga una solució més enllà de no fer cas, val a dir la resistència passiva... ¿Me la respetaran el dia que mitjançanta natalitat siguen majoritaris i més poderosos? Em costaria creure-ho.

Com el comunisme, també despertarem un dia i s’haurà acabat tot, tot allò nostre, vaja... 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 21 de gener del 2015.