Marcs erronis no obrin portes.

George Lakoff és un lingüista cognitiu que ha sigut molt influent en els darrers temps en els grups “d’esquerres” nord-americans. Té una petita obra considerada de referència per al discurs polític, i en la que resumeix els seus conceptes establerts a “Moral politics”, anomenada “Dont think on an elephant” (No penses en un elefant). Ahí parla dels marcs (frames) conceptuals.

Els conceptes evoquen marcs, estan dins d’un marc. Cal emmarcar els conceptes:

El enmarcado tiene que ver con elegir el lenguaje que encaja en tu visión del mundo. Pero solo tiene que ver con el lenguaje. Lo primero son las ideas. Y el lenguaje transmite esas ideas, evoca esas ideas.

Lakoff parla de com els conservadors han aconseguit imposar els seus marcs, i com utilitzen les metàfores per fer encaixar els conceptes dins del marc. Per exemple, si es parla d’alleugeriment fiscal per referir-se a la baixada d’impostos, automàticament establim un marc, ja que només es pot alleugerar el que és una càrrega, el que pesa, el que ens fa patir, una cosa que suportem com un càstig. Si en un debat polític, un dels contendents diu que aplicarà un alleugeriment fiscal, i en el torn de rèplica l’altre diu que l’alleugeriment fiscal portarà conseqüències dolentes per al conjunt de la societat, retallades, etc., el segon ja ha perdut el debat. Perquè no es pot assimilar que una cosa que és un alleugeriment siga dolent, que em lleven de damunt una càrrega no és dolent, és bo. Automàticament penses que tens un sac que pesa una tona damunt dels muscles i que llevar-te’l no pot ser dolent.

A més a més, els marcs instal·lats ja prèviament determinen el que ens creurem o no. Lakoff ho diu així:

Los conceptos no son cosas que puedne cambiares simplemente porque alguien nos cuente un hecho. Los hechos se nos pueden mostrar, pero para que nosotros podamos darles sentido, tienen que encajar con lo que está ya en las sinapsis del cerebro.

És a dir, al nostre cervell li importa una merda la veritat, li importa allò que encaixe al nostre marc. Allò que ja tenim assimilat. Per molt que ens conten, si no entra en allò que ja hem interioritzat, la veritat rebota al nostre cervell com si es tractara d'un frontó.

Tot açò ho explique perquè fa unes setmanes a una xarrada de caràcter polític em va cridar fins a quin punt la mercantilització de la societat afecta el discurs dels polítics. Per defensar l’educació pública es recorren a criteris mercantilistes. El ponent d’aquella xarrada va dir: “Segons demostra un estudi de la Universitat... [no recorde quina] per cada euro públic que s’inverteix en educació a la societat li retorna 1’60 €”. Eixa dada, expressada en un debat amb un liberal, pro-privatització de l’educació, és fàcilment rebatible: 1’60 € a la societat per cada euro gastat? L'educació privada n’aporta més, per començar, els que estudien a Universitats privades accedeixen a llocs de treball més ben pagats; tenen més coneixements, per això acaben als llocs d'investigació més importants per tant aporten més coneixement a la societat; de les Universitats privades ixen els grans emprenedors, que generen més llocs de treball; etc. A més a més, els millors estudiants tindran beques o podran accedir a crèdits que quan acaben d’estudiar podran tornar fàcilment, perquè tindran feines molt ben pagades. Si mercantilitzem i monetaritzem l’educació no hi ha dubte, el discurs liberal, cert o fals, guanya. El mateix passa si mercantilitzem la sanitat.

Des de les aportacions de Lakoff, és una errada imperdonable que els partits d’esquerres i que defensen l’educació i la sanitat com a servei públic parlen en termes monetaris. Sí, ja sé que la idea es keynesiana, del multiplicador i romançons d’eixos, però cal tenir en compte que Keynes no era d’esquerres, era conservador. Però a més a més, els motius pels quals defensar l’educació i la sanitat públiques, no tenen res a veure amb els diners. És una qüestió de valors. Formar a la gent, donar-los coneixements, donar-los eines perquè puguen pensar per ells mateixos, donar-los eines de creixement personal..., i no té preu. I si parlem de sanitat, atendre als malalts com una qüestió d’humanitat, o caritat cristiana si es creu, el no abandonar als nostres veïns, fer valdre la vida i la salut de les persones. Coses que tampoc tenen preu. Cal recórrer a la imatge de la societat com una família, i que a la família tots eduquem, a la família tots tenim cura uns dels altres.

Si els partits d’esquerres no canvien els marcs en què es mou la discussió política, no hi ha forma de canviar res. Si els partits d’esquerres es mouen en els marcs de la mercantilització i la monetització, la gent votarà PP i P$x€ com ho ha fet fins ara. Trobe que de cara a les eleccions vinents, més d’un necessitaria llegir a Lakoff.

Oskar "Rabosa"

Les privatitzacions: mentides, corrupció i diners tèrbols.

Acabe de veure un documental que es diu “Privatizando el mundo”, i això em porta a aquesta reflexió. 

Vivim a una època on les mentides són el pa nostre de cada dia. Ara estem en un moment on acabarà tot privatitzat. Diuen que l’Estat és ineficaç i que, per tant, hi ha que privatitzar tots els serveis. Tots els partits defensors de les idees capitalistes dominants ho defenen. Incloent-hi els hipòcrites socialdemòcrates, a l’Estat espanyol representats pel P$x€, sinó mireu que diuen des d’un think tank al que pertanyen Felipe González i Zapatero:

Si se compara estos dos modelos, como lo hizo la teoría económica de principios del siglo XX, se llega a la conclusión de que el monopolista no consigue maximizar el bienestar de los consumidores ya que produce menos y a un precio superior al de valoración de los consumidores por esa producción. Es decir, el modelo de monopolio causa una pérdida de bienestar social, y el aumento de la producción a precios inferiores –si el mercado funcionara eficientemente– se traduce en una mejora de este bienestar social. 

Sense ser economista, m’atreveixo a afirmar que tal cosa és absolutament falsa. És una mentida simplement. Exposaré algunes de les raons perquè es mentida tot això.

En primer lloc, es suposa que dels models que es parla són els models de microeconomia, es a dir, aquells que definien el mercat como a monopoli, competència perfecta i competència imperfecta. Val a dir, que en les privatitzacions passen dos coses:

 

- que es privatitzen sectors monopolitzats per empreses estatals, i es passa de ser monopoli a competència imperfecta (oligopolis) per tant, la suposada millora no ho és tant, mireu el que ha passat amb les gasolines, la electricitat o les telecomunicacions;

- que ja eren mercats de competència imperfecta on l’Estat actua mitjançant empreses públiques, per prestar serveis allà on no arriben les empreses privades. Això és el que passa amb la sanitat i l’educació, on hi ha serveis que presta l’Estat directament o mitjançant empreses privades (hospitals gestionats per empreses privades o col·legis concertats) i serveis que presten empreses privades.

La teoria econòmica sobre el paper sí és molt bonica, tot és perfecte, bonic i preciós. Hi ha teories econòmiques que a més a més, les dominants en aquests moments, les neoliberals nascudes a Xicago, que pinte com a molt bonic les privatitzacions i les polítiques econòmiques que beneficien a grans multinacionals i bancs. I això és el que hi ha darrere del paràgraf de la “Fundación alternativas”.

En segon, a què és refereixen a benestar social? Tal vegada els concepte de Benestar social que enten aquesta gent amb el que entenc jo siguen diferents. Ells donen per suposat que un oligopoli, competència imperfecta ja que ni els mercats de les telecomunicacions, ni de les elèctriques, ni els carburants són lliures, millora el preus i serveis, aixó diu al menys la teoria econòmica. Però, tots sabem que això és fals. Què passa a l’Estat espanyol amb els preus de les gasolines els tots els dilluns? S’heu adonat que els preus de ADSL varien poc i les velocitats són baixes? A Espanya tenim dels pitjors Internet i dels més cars d’Europa. No sembla que la competència funcione molt bé a l’Estat espanyol. A més a més, tota empresa pública té una funció de servei públic i el obtenir beneficis no és la prioritat absoluta. Així, una empresa pública com Telefónica va portar el telèfon a les zones rurals a tot l’Estat sense tenir en compte la rendibilitat, pel contrari no ho haguera fet, com ara no farà millora millores per aque arriben a 10 GB la connexió a Internet o ONO no portarà la Internet per cable. Així les zones rurals, els seus habitants estan condemnats a Internet a baixa velocitat, al menys fins que la tecnologia no permeta portar alta velocitat de forma molt barata o mitjançant instal·lacions ja fetes. Per tant, el concepte de benestar de la “Fundación alternativas” és més que dubtós.

En tercer lloc, cap sector privatitzat acaba amb lliure competència. La lliure competència o competència perfecta és una entelèquia. Tots els sectors u empreses privatitzades acaben en mans d’unes poques multinacionals o empreses “d’amics” dels polítics. A més a més, en tots els sectors és dificulta l’entrada de empreses noves mitjançant llicències, regulacions a l’hora de posar establiments, etc.  A més a més, les practiques col·lusives són habituals, tan per eliminar competidors com per acordar preus, campanyes, etc., a la fi i al cap el Tribunal de la Competència posa sancions ridícules.

En quart lloc es fomenta la corrupció, sinó mireu on acaben “els peixos grossos”: Felipe González a Gas Natural, José María Aznar i Elena Salgado a Endesa, Eduardo Zaplana a Telefónica-Movistar, Manuel Lamela a Assignia Infraestructuraas, etc. No hi ha diferència entre el PP i el P$x€, tots fan el mateix i tots són recompensats de la mateixa forma. D’aixó se’n diu portes giratòries, de la política a empresa privada, de l’empresa privada a la política i així una altra i altra vegada. D’aquesta forma les empreses es garanteixen els seus interessos o recompensen els serveis prestats dels polítics. És una forma subtil de corrupció, però corrupció a la fi.

En cinquè lloc, és mentida que les empreses públiques són més ineficients que les privades. Per començar, els objectius són diferents unes tenen per damunt de tot l’objectiu d’aconseguir beneficis, les altres prestar compleixen una llavor social més enllà dels beneficis. El problema de que unes vagen mal i les altres no és de gestió, i la bona o mala gestió depèn de si els directius assumeixen responsabilitats o no. Si un gestor privat ho fa mal, va al carrer, si un gestor públic ho fa mal no passa res. Establir mecanismes de responsabilitat és la forma de que hi haja bona gestió i per això només cal voluntat política. En quan a “l’enxufisme” s’acabaria prompte si el qui “enxufa” a una empresa pública anara a la presó i “l’enxufat” tinguera que tornar el triple del que ha cobrat. Perquè la sanitat alemanya, l’educació finlandesa o l’empresa pública de petroli de Noruega funcionen i a l’Estat espanyol passa el que ha passat a les caixes? Allà segurament no premiem els lladres.

Les privatitzacions són un mentida, estan emparades per la corrupció i a més a més estan pensades per saquejar els diners del súbdits-ciutadans. Així ha passat amb tots els sectors des de les telecomunicacions fins a les gasolines, i així passarà amb l’educació i la sanitat. Aquestes privatitzacions i les que vindran de serveix o bens públics, com per exemple l’aigua, no tenen com objectiu millorar la gestió, sinó enriquir a multinacionals o “empesaris amics”. No privatitzen els sector, sinó la gestió, es a dir, es cedeix la gestió però segueix pagant l’Estat i a més a més a l’empresa que rep la cessió se li garanteix un benefici mínim. En realitat hi ha un saqueig dels diners o bens públics per empreses privades. Tot això revestit de una ideologia “liberal” y de mercat, quan en realitat el que hi ha és una robatori. Si realment hi haguera voluntat de privatitzar i liberalitzar, el que es faria és que l’Estat deixaria de pagar i “cadascú campe per on puga”. Però això no ho volen que els trencaria els privilegis. 

Si jo entenc perfectament que hi haja gent que liberal i que defense les teories liberals, jo no les comparteixc, al menys no comparteix molts aspectes, d’altres sí. Però el que no es pot es vestir amb mentides i ideologia un saqueig, un robatori, una enganyifa. Per ahí no passe. Els límits estan clars, o tot o res, però a mitges, amb mentides i privilegis d’uns pocs per fotre a la majoria, no.

Oskar "Rabosa".
Links relacionats:
 

Privatizando el mundo – Documental

http://www.youtube.com/watch?v=bVEjKw-XhNo
 

La liberalización de los servicios de interés económico general. Un modelo progresista dentro y para Europa – Fundación alternativas

http://www.falternativas.org/estudios-de-progreso/documentos/documentos-de-trabajo/la-liberalizacion-de-los-servicios-de-interes-economico-general-un-modelo-progresista-dentro-y-para-europa 
 

Fundación alternativas – Patronato (Ahí voreu a Felipe González i Zapatero)

http://www.falternativas.org/la-fundacion/quienes-somos/patronato