ON COLLONS ESTÀ ALÈSIA?

Qui sap on està Alèsia? Ningú no sap on està Alèsia! Jo llegia estes coses de menut i no sabia ben bé a què es referien, tot i l’ajuda del meu oncle, que era qui em duia els còmics d’Asterix i Obelix de França, quan ací no n’hi havia, encara. Jo era molt xicotet...

Ara, aprofitant la manca total de llibertat, el càstig esdevingut d’eixe Pecat Original que està a tocar de l’Apocalipsi,  per ser-ne més precís, he hagut de buscar la felicitat fora dels bars i de les converses, i he retornat a la lectura d’eixes coses serioses que es diuen clàssics i que hauria de ser obligatòria perquè una persona puguera opinar sobre alguna cosa. I he retornat a Alèsia, però per altra via.

Els creadors dels còmics d’Asterix i Obelix sabien què tractaven, i sembla que eren grans lectors, entre d’altres coses, de La guerra de la Gàl·lia, de César. Molt del material que hi feien servir era prestat, cosa que és normal si el període que tractes és precisament eixe de la conquesta. La documentació, a més, la podien trobar en primera persona, redactada d’una manera del tot interessant perquè no els passara com als protagonistes de la historieta, que buscaven el lloc de la batalla i ningú no volia recordar-lo: s’havia d’oblidar, una desfeta com eixa.

La batalla d’Alèsia va derrotar un conjunt d’exercits gals que es van agrupar per guanyar la batalla definitiva a César. César era millor militar i un gran estratega, i això va decantar totalment la baralla. La missió d’Asterix i Obelix era la de recuperar l’escut del gran cap dels gals que, si no recorde malament, no van trobar. Per saber el final de la història, i els protagonistes, i la situació, millor si ho llegiu vosaltres mateixos, però no el còmic, que també, sinó el llibre de César.

Salvador Sendra

İVIVA EL VINO! (O ELS LÍMITS DE LA BARBÀRIE)

És ben sabut que l’antiga Roma fixava les fronteres de la civilització als confins de la romanització; més enllà tot era salvatge. Grècia també ho feia, tot i que entre Roma i Grècia hi ha una gran diferència, ja que els primers formaven una civilització abstracta, mentre que la segona era molt més natural i concreta. L’argumentació és la següent: Grècia es basava en la vida sensorial mentre que a Roma tenia un major pes el sistema legal. Segurament, la conseqüència d’esta abstracció de la vida és el triomf del cristianisme que, en el fons, no fa altra cosa que negar-la.

A l’hora de viatjar, els meus límits són pràcticament els dels romans; més enllà tot és barbàrie, o siga, més enllà hi pot haver massa vida! Però jo no me la jugue perquè, com a bon civilitzat cristià, la frontera me la marca la producció de vi i, per suposat, el seu consum. Si alguna volta me n’empasse de frenada, només puc, torne a la civilització de la vinya i el celler. No m’agrada transitar indrets sense vi perquè em són estranys i, a més, per al meu cervell catòlic estructurat i fantàstic, eixe risc és massa important. Jesús també bevia vi, i Noé.

A Roma, el consum de cervesa estava mal mirat, com m’ha recordat hui el meu amic Óscar. Els pobres i els bàrbars eren els seus bevedors mentre que el vi es consumia per la ciutadania més refinada i per les elits. Però, si atenem a la reflexió anterior, possiblement hi haguera una vida més intensa en les classes cerveseres que en la resta, no? D’altra banda, eixa és una de les raons perquè no en faig servir, de cervesa: per no perdre l’oremus! Ara ja sabeu que no acceptaré mai eixir a prendre una cerveseta perquè pot ser perillós per a totes i tots.

No pense beure cervesa perquè és la beguda del dimoni i, si en bec, lligue —no falla. A la meua edat, ja no estic per a tanta maror, i menys si és un bon dilluns. De normal, ja em costa acabar la setmana, i no vull ni pensar què passaria si la començara amb un festival de disbauxa pecaminosa. Puc prendre vi, que és la beguda del seny, o whisky, o el que siga, però no cervesa perquè no sé què passa ni quina reacció em provoca que tot apunta que produïx una transformació d’una intensitat tan forta que em fa irresistible, i no està la cosa per a tant de moviment. Les persones civilitzades ens hem de mantindre dins de l’ordre i la llei, i no cal anar temptant tant el dimoni perquè això és cosa de bàrbars i de vividors. İViva el vino!

Salvador Sendra

DANYS COL·LATERALS

Sagunt sembla que va ser un indret important per entendre els esdeveniments que, a partir de la història clàssica, han ordit això que ara som, o que pretenem ser, com per exemple, quan ens denominem europeus. Però, per entendre la importància d'açò que vos estic narrant, potser ens hem de traslladar fins a situar-nos prop de València, cap a l'any 200 a.n.e. Ara bé, eixe trasllat comporta fer servir la mentalitat d'aleshores, conéixer la situació política i social i, a més, esbrinar allò que deien els escriptors de l'època.

Anníbal va mantindre el setge a la ciutat de Sagunt al llarg de nou mesos... El totpoderós guerrer cartaginés que arribà fins a les portes de Roma, que creuà els Pirineus i els Alps, que fou el més gran estratega i oficial de l'època, capaç de posar en escac Roma mateix, va estar nou mesos voltant esta ciutat sense poder accedir-hi. Doncs, no m'ho crec! I és la veritat; no m'ho acabe de creure; què voleu que vos diga...?

Revisant un article que versa sobre un text del romà Fabi Píctor, he comprovat que es qüestiona l'existència de qualsevol pacte entre la ciutat de Sagunt i la metròpoli romana, per tant, Roma, en un principi, no tenia perquè actuar per salvar ningú ja que no hi havia cap vincle més enllà de l'estratègic. I, segurament, és esta la raó de la tardança de nou mesos, nou, per arribar a la seua defensa. A més, cal recordar que, una volta arribades les tropes romanes, Sagunt ja no hi era, i Anníbal, tampoc. No obstant, allò que sí que s'assegura que existix són nombroses delagacions de romans de visita a Cartago, amb qui sí que hi havia pactes i més pactes signats.

La historiadora que firma l'article, després d'analitzar els textos de Fabi Píctor i Polibi, es decanta per la possibilitat d'una estratègia que consistia a deixar caure Sagunt en mans d'Anníbal per, d'esta manera, poder-lo acusar d'haver trencat els acords entre Roma i Cartago i, així, assolir la legitimitat que requeria l'atac romà i poder-lo defensar amb fermesa al Senat. El poble de Sagunt deixa de ser, per tant, un indret idíl·lic i envejable per situar-se en el lloc del manipulable «dany col·lateral».

Cartago se n'estava eixint de les conseqüències de la Primera Guerra Púnica i pense que el resultat  demostra que, a partir de la Segona Guerra Púnica, la influència africana a la península Ibèrica entrà en un làpsus que va durar fins a l'Edat Mitjana, mentre que la romana es palesa per tot arreu, fins i tot al nord d'Àfrica. Però més enllà de pensar amb la influència d'un o altre imperi, imagine per un moment el camí de la història si no hi haguera hagut l'agressió i Roma no haguera intervingut, i per això em preocupe perquè sembla ser que els danys col·laterals que han funcionat en qualsevol gir històric només s'entenen al cap del temps.

Salvador Sendra

L’AMOR VERTADER

No m’explique com encara hi ha gent que no creu amb l’amor. Jo, si en tenia algun dubte, l’he aclarit en poc de temps i ara ja puc dir que crec; que sí que hi crec. Això sí, heu de saber que es tracta d’un ideal i que no podem adquirir-lo mitjançant objectes físics, on hi incloc els vinculats a la carn ―ja m’enteneu, no?

Una gran quantitat dels grecs o, millor dit, dels clàssics, perquè n’hi havia de grecs i de romans, concebien l’amor en les relacions amb persones del mateix sexe, deixant de costat les relacions amb l’altre sexe o, el que és el mateix, vinculant-les a tasques reproductives, socials o domèstiques. Molts són els exemples que hi ha en la literatura, si es té com a referent Safo, Alexandre el Gran, Adrià, Marcial, i un llarg etcètera que no acabaria mai. I allò que és més interessant és que no es poden considerar, moltes d’elles, dins de l’homosexualitat.

L’altre dia, un bon amic en va convidar a dinar, i açò ja sé que no té gaire interés. Però, eixa persona, em va dir: «jo pague». En este precís moment, els ulls se’m van il·luminar, però la il·luminació arribà fins al moment en què va llançar la frase màgica: «tria tu el lloc»! Vaig quedar torbat de l’impacte emocional de l’enunciat i vaig notar com unes papallones em volaven per les tripes i, quan caminava, sentia l’estranya sensació d’estar flotant en un núvol de cotó en pèl. El somriure se’m va quedar enganxat al rostre i em costa dormir.

És amor? Doncs, jo pense que sí. Ara bé, com en molts casos, l’amor vertader no és etern més que mentre dura. L’eternitat, pense jo, arribarà fins al dissabte a les quatre de la vesprada... Tot i això, vull deixar clar que no hi ha cap matèria que lligue l’amor, perquè tot és esperit ―ho explique tot i que sóc conscient que el lector no em jutjarà per materialista. La matèria, en este cas, s’esfuma entre els sabors, les aromes i els fums, tornant-se etèria. I, què és una xifra quan es tracta d’amor? Dic jo... I, què hi ha més important que l’amistat? Però, penseu vosaltres que una simple targeta de crèdit podrà acabar amb un moment tan màgic? L’amor vertader, per a ser etern, requerix d’un xec sense límit, més que siga per córrer amb les despeses dels sabors, de les aromes i dels fums.

Compartir un bon àpat és una de les premisses que ens permetran arribar a gaudir de la vertadera amistat. La segona és, com esteu pensant ara, un bon vi. La tercera l’aporta el puro havà i el porto. La quarta és la conversa, que sol voltar sobre les dones, els diners, els gossos i la literatura. L’amor, per tant, és més probable entre dos mascles que entre mascles i femelles; i ho dic amb tot el pesar, i de manera objectiva, perquè jo no ho voldria així. Penseu, per tant, que ens estem tornant clàssics, de nou?

Salvador Sendra Perelló

Grècia derrotada.

Karl Popper menyspreava l’historicisme perquè deia que de la Historia no es podia deduir cap a on anirien els esdeveniments futurs. Això no obstant, de la Història sí que es poden aprendre coses. I una de les lliçons més importants que es poden extraure, és que els pobles que aconsegueixen conquestes o grans victòries conta els enemics més poderosos ho fan per la determinació dels seus líders i del poble en els moments claus. És clar, que molts d’aquests pobles o líders sí que caurien amb allò que critica Popper, la missió històrica del poble o dels líders, o de tots dos.

Què va portar als grecs a plantar cara als perses i derrotar-los? La fe i la determinació, primer dels atenencs a Marató, després de tots els grecs que no van voler sotmetre’s als Artaxerxes, liderats pels espartans a les Termòpiles i Platea, i pels atenencs a Salamina. També és la determinació i el sentit de missió històric el que va portar a Alexandre el Gran a conquerir un imperi que anava de Grècia fins a l’Índia. La fe en sí mateix i amb el destí de Roma va portar Caius Màrius a salvar Roma dels cimbres, teutons i ambros l'any 101 aC, salvant la península Itàlica d’una invasió que haguera acabat amb Roma. La determinació de Juli Cèsar davant d’Alèsia va portar la pacificació i conquesta definitiva de la Gàl·lia. Podríem continuar així al llarg de la història i no se'ns acabarien els exemples.

Al contrari, durant la Història també trobem nombrosos exemples de la falta determinació, de convicció i de coratge que han portat a sonats fracassos. Ací tenim a Anníbal, el general cartaginés, després de la batalla de Cannas, al seu quarter general, amb els seus homes de confiança que li proposen atacar Roma i acabar amb la ciutat per sempre més. Ell es va negar. El final de la Història ja el sabem, Cartago va ser la ciutat que va acabar aniquilada. O Atilà que va envair Itàlia i després se'n va eixir sense acabar la feina.

És la manca de voluntat, de coratge, de determinació el que ha portat a Alexis Tsipras a claudicar davant la Troika. Ja comentarem a l’últim article sobre les Guerres Troikes, que Tsipras havia estat un “pardillo” per anar a negociar sense tenir un pla de sortida de l’Euro i/o de la UE. Ara sabem que Varoufakis sí tenia un pla per front al “corralito”, tal i com es recull a un article publicat al eldiario.es titulat “El "enérgico" plan de Varufakis para vencer a la troika que nunca vio la luz”. Aquest pla va ser rebutjat el diumenge després del referèndum. Game Over. Sense alternatives, ¿a què van anar a negociar amb la Troika? Sense estar disposat “a matar o morir” com els atenencs a Marató, com els 300 a Termòpiles, con el gros de les forces gregues a Platea, ¿a què collons va Tsipras a la reunió de l’Euro grup?

Tsipras se’m representa com Anníbal. Obté una victòria que li dóna tota la legitimitat per emprendre camins nous per plantar cara a la Troika, però li manca fermesa, valentia, coratge, voluntat, això no obstant tenir gent que li recomana decisions valentes. Hi ha oportunitats a la Història que o tens el coratge d’alliberar-te/mantenir-te lliure o acabes esclavitzat. Per alliberar-te/mantenir-te lliure has d’estar disposat a sacrificar-ho tot, a jugar-t’ho tot a una carta. Si no estàs disposat a fer-ho, ja has perdut. Tsipras havia perdut quan va anar a negociar i no estava disposat a arriscar-ho tot. Grècia romandrà esclava.

Òskar "Rabosa"

La lògica il·lògica.

Reprenc aquest intens i estimulant debat que estic mantenint amb Lluís Alemany, al voltat del corcó, el mal o almenys un dels mals que assoleix la societat occidental en els nostres temps. A El sexe dels àngels, Lluís estableix el següent raonament:

1) Tot el pensament occidental respon a la lògica, i tot el pensament semita respon a la religió. (Nosaltres a les societats occidentals disposàvem d’un raonament mental basat en la lògica .../... Per al món semític original, i entenem per això el judaisme, car el cristianisme i el posterior islam no són sinó derivacions del tronc original, la religió és en canvi tot i no només part.)

2) Els occidentals han abandonat la lògica, el seu pensament original, i l’han substituït per la religió d’origen semític. (Vegem també com mentre les societats occidentals van estar imposades al mode de pensament religiós de tipus semític abandonant la lògica grecoromana...)

3) La substitució de les estructures de pensament basades en la lògica occidental per les de la religió semítica porten a la decadència d’occident (...després de l’adopció del cristianisme a l’Imperi Romà per Constantí el 335, que l’evolució i l’alfabetització massiva es frenen. .../... El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes.)

Modestament, estic en total desacord amb aquestes afirmacions. Si és cert que des del món occidental ha hagut un intent de buscar explicació del món mitjançant la lògica, però aquest intent no sempre han sigut assumits per la majoria o han format part de la cultura popular o de masses. Més aviat al contrari, ha sigut qüestió d’unes persones que sovint es veien marginades, o perseguides. El pes de la religió a l’època grega no era tan poc rellevant com afirma Lluís, de fet Sòcrates va ser condemnat per impietat. I no sols ell, també Aristòtil i Anaxàgores, aquest darrer per dir que el Sol era una bola de ferro ardent, encara que la seua condemna no va tenir un final tan tràgic com la de Sòcrates. Però a més a més, la lògica té trampes també, hi ha sofismes, hi ha fal·làcies, hi ha apories... I tant en el pensament antic com més recent, moltes suposades veritats lògiques no són més sofismes, fal·làcies, oxímorons, o trucs de mags dialèctics directament.

Per una altra banda, des de posicions religioses també s’ha fet servir la lògica grecoromana per a justificar postulats merament religiosos, ja siga Sant Agustí o Sant Tomàs, ja siguen els filòsofs medievals àrabs, com Al-Farabi, Avicena, Averroes, etc. A l’Edat Mitjana els estudis dels grecs fets per aquests i altres filòsofs islàmics eren molt més brillants que els que feien els occidentals –ja en decadència cristiana(?)-. Ahí trobem la lògica i la religió juntes de la mà, encara que siga difícil d’entendre.

Més endavant la lògica acaba convertint-se en Raó, amb el pensament il·lustrat. La Raó es contraposa a la Fe, però aquest fenomen no és ni nou ni exclusivament occidental. Més bé, a primer cop de vista podem observar que és un fenomen que depén exclusivament de una civilització, d’una religió, d’una societat... o d’un moment històric. Podríem afirmar que les oscil·lacions pendulars entre Raó/Fe depenen de l'estadi d’evolució social d’una determinada societat, així com més desenvolupades siguen les societats més inclinades estan a la Raó i menys a la Fe. Això ho podem veure a on i quan es desenvolupen els pensaments filosòfics al llarg de la història i en quines societats apareixen. A l'Edat mitjana, al món àrab es desenvolupa un pensament filosòfic més potent que a Europa, perquè durant el Califat de Bagdad i de Còrdova, les societats són molt més evolucionades que a Europa. El Renaixement es produeix quan la societat europea evoluciona substancialment. I això que només ens limitem a la cultura occidental i islàmica, no mirem la xinesa o l'índia, on segur que observaríem els mateixos moviments pendulars.

Però més enllà dels moviments pendulars al llarg de la Història, no podem oblidar que la societat occidental actual és el resultat de totes i cadascuna de les etapes anteriors. I que l’etapa actual té les seves pròpies característiques. Lluís erra, a parer meu, quan afirma

“El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes. A cada poble i visquent amb llibertat li deurien bastar les seues pròpies estructures (o llengües) sense imposicions foranes.”

Erra perquè les estructures de pensament pròpies no són només les de la lògica grecoromana, la cultura judeocristiana forma part de l’estructura, dels fonaments, dels pilars i de la jàssera. La cultura grecoromana ha tingut una importància cabdal, però el pensament grec només va aparéixer cinc segles abans que el cristià, i l’Imperi romà es consolida només 50 anys abans que el naixement del cristianisme. Els pobles gals i germànics, abans de ser conquerits per Roma, no tenien ni la més mínima idea que era l’Organon d’Aristòtil. Els gals tenien els seus druides, els germànics i eslaus tindrien els seus sacerdots també, però dels filòsofs grecs de segur que no sabien res. L'extensió del pensament religiós judeocristià i de la lògica grecoromana, van anar junt de la mà amb l'imperi romà. L’edifici es fa amb tots dos materials.

Així doncs, podem concloure que el corcó d’Occident no està per assumir quelcom que és alié, religió semítica, i abandonar el que és propi, lògica grecoromana. El corcó està en el predomini d’una ideologia, que suposadament basada en la Raó i lògica, s’ha tornat dominant, una ideologia que per irreal i il·lògica no ens satisfà. Una ideologia que imposa un model social, polític i econòmic que s’ha tornat, no sols dominant, sinó que és l’únic. El corcó occidental és una lògica il·lògica.


Òskar "Rabosa"

Transvasament cultural

El dos de gener del 1989 va ser, segons l’autor d’un article al diari oficial del Govern, Scînteia, un dia gris, a una ciutat grisa, Bucarest, que semblava haver perdut la confiança en qualsevol futur canvi.

Scînteia, val a dir espurna, sembla un nom paradoxalment irònic al si d’una ciutat on les apagades lumíniques són constants. Que s’assemble a scintilla, amb el mateix significat en italià, o al francès étincelle, no deixa de ser un record d’un passat comú, d’un passat que agermanava a tots estos pobles i molts més segles enrere ja. Ara bé, les casualitats, mai semblen fortuïtes i el llegat de Roma sembla seguir flotant encara al cor de la estepa vàlaca, als pujols moldaus o als boscos transsilvans.

A principis del 1989, pocs podien preveure la ràpida caiguda i descomposició del règim, encarnat en la figura d’aquell dictador que preferia anomenar-se a si mateix ton sols com a conducator, val a dir conductor, Nicolae Ceacescu, ajudat pel sempitern –i únic- Partid Comunist Român. Tanmateix, ningú podia negar que les coses anaven mal i que tenien traça de anar cada volta a pitjor en un futur immediat. El règim es vantava d’haver eradicat la pobresa extrema i haver anivellat les capes socials. L’atur, aquell fantasma de la incipient Revolució industrial i el posterior capitalisme especulatiu, amb les seues masses d’obrers famèlics a la mercè d’una insospitada crisi o la mala voluntat d’un patró despòtic, eren cosa del passat. Al paradís socialista, tothom tenia treball, deien, i aquest, per la paga, era fix i estable. Semblava una bona solució, amagava però, realitats amargues. No és que haguera treball per tots sinó que a tots se’ls en imposava un, i no podien negar-se. No existia, a més a més, llibertat de premsa, ni d’associació política, i la dissidència era durament castigada.

Des del mateix moment de la naixença de l’estat romanès, este es va preocupar per mostrar-se davant el món com una illa de llatinitat al bell mig d’un mar eslau, i era cert. Per a molts, Roma era la mare i la seua grandesa indiscutible; Mussolini va voler tornar a portar la Itàlia del seu temps a la reedició de la glòria d’antuvi. Per a això es va dedicar a conquerir Abissínia o Líbia, val a dir aquelles parts del continent africà que encara no s’havien repartit francesos o anglesos, o en menor mida, fins i tot portuguesos, alemanys, espanyols i belgues.  Com en Itàlia, també a la deprimida Amèrica posterior al crack borsari del ’29, la funció pública va ser vital per a la reanimació d’un país empobrit per les conseqüències de la 1ª Guerra Mundial. També Alemanya va mamprendre aquell mateix camí de reactivació de la funció pública, en forma de construcció a dojo i rearmament, tot i que este últim aspecte contravenia el Tractat de Versalles, que li prohibia explícitament el tornar a fer-ho. Una Europa encara devastada pel major conflicte que la humanitat havia conegut, semblava encaminar-se definitivament a una reedició del mateix. Així, Itàlia o Alemanya, van començar a parir gegantesques  estacions de ferrocarril, ponts o autopistes que senyalaven el camí del futur i ocupaven els braços de tanta població sense treball i depenent, per tant, del salari d’altres.

Al final d’este segon conflicte que novament va deixar a tots exsangües, el món es va dividir en dues esferes d’influència: la comunista i la capitalista. La alineació en qualsevol dels dos bàndols no va tindre res de casual ni voluntari, sinó que es va traçar a línia recta sobre un mapa nu del continent, con volent dir això per tu això per mi. Amb el temps, s’hauria d’encunyar el terme de Guerra Freda, per tal de definir l’estat de conflictivitat latent que va travessar el món durant el període que ambdues ideologies van coincidir en el temps, i no diguem conviure, perquè la voluntat de convivència, era simplement inexistent. Amb la desfeta alemanya i la subsegüent retirada de les tropes alemanyes de l’est d’Europa, l’estat romanès es va trobar amb la pistola soviètica a les temples, com per recordar-li seràs meua o no seràs, seràs soviètica o no seràs...

Així les coses, i per tal de promoure l’esperit patri i la recuperació econòmica de la nació, també a Romania, es va apostar per la construcció pública, la única possible de fet en una economia centralitzada, i allà que acaben les convergències amb Occident. La reconstrucció europea occidental partia del precedent d’una reconstrucció ja des de la 1ª Guerra Mundial, i es va fer al si de nacions plurals en quant a formacions polítiques i amb un passat de llibertats individuals. La Romania soviètica, no partia d’aquestes premisses. I és per això que devem entendre que la eradicació de l’atur no fou un motiu d’alegria per al poble, com es podria suposar. Qui visite hui, en ple segle XXI, Bucarest, la capital del país, no deixarà de sorprendre’s per la magnitud dels edificis que hostatgen instàncies governamentals; com els antics *Centrele foamei, reconvertits actualment en moderns centres comercials per les seues grans dimensions, la Casa de la Ràdio, o les seus dels diferents ministeris, afectats tots ells sembla ser que de elefantiasi.

Ni podrà però, tampoc, deixar d’admirar la grandiosa i solitària silueta massiva de Casa Poporului, la Casa del Poble, que és un dels edificis més grans del món. La base arquitectònica i decorativa de tot este tipus de construccions és un Neoclassicisme sui generis, com en certa manera la angulositat de l’art feixista mussolinià també ho va ser. Un art que pretenia recrear amb un estil grandiloqüent, la base llatina del país.

És en la magnitud, que no en la grandesa implícita d’este tipus d’edificis, que devem situar la notícia que l’exemplar d’Scînteia del 2 de gener del 1989 arreplega. L’enorme magnitud d’estos edificis comportava, que com a les piràmides egípcies, es requerira gran quantitat de mà d’obra, i al cor del paradís socialista, res millor que camps de treball forçats per a la reeducació de rebels i ingrats. La reeducació de tots aquells que no saberen valorar l’esforç de les autoritats en pro del bé del seu poble.

El dia era doncs, gris, com la ciutat també ho era, i ahi ens havíem quedat. El periodista recull i paeix, tot i que no l’escriu, tot el desencís en carn pròpia de qui, malgrat la seua voluntat, havia treballat a la formidable obra (a la qual ell per a si mateix es referia com a camp de concentració),  el gegantesc monument, la glòria del règim: la Casa del Poble. Recorrent la immensitat dels seus salons, rememora que allí va treballar tal i que un poc més enllà, tal altre, i que tots dos van desaparèixer de manera misteriosa una nit, junt amb algú més que un matí mai més es va tornar a presentar al seu lloc de treball i ningú va preguntar perquè. La notícia estava però, més avall, als baixos de l’edifici, i que arribara a publicar-se, deixava entreveure un cert desgel del règim. Un dia va arribar la ordre d’eliminar un de tants immensos pilars de formigó del subsòl, i un periodista estava citat per cobrir l’esdeveniment. Tots sabien que allí anava a trobar-se alguna cosa, i no podia ser casual que el Partit, estiguera d’acord en que s’airejara allò. Per altra banda, acostar-se fins allí per cobrir la notícia era una ordre tan categòrica com la construcció d’aquell immens palau amb els seus gegantescos corredors, escalinates i balcons. No podia per tant, ser discutida, sinó tan sols convenientment acatada i executada.

Després de llargues hores de demolició controlada per pilons pneumàtics -¡ni pensar d’utilitzar la dinamita en un subterrani!- va cessar la fressa tronadora de les eines, magnificada per la immensitat d’aquell lúgubre buit sota terra. Les picoles semblaven haver trobat alguna cosa, el cos d’un home  incrustat al si d’un d’aquells enormes pilars de formigó. Apunta el periodista que l’emblema del seu casc lluïa sinistre a la llum dels reflectors (“stema caschetei lucea sinistru în lumina reflectoarelor”). Obligat per professió i per haver estat expressament enviat a cobrir aquella notícia, el periodista es va veure obligat a informar. L’encalçava però, el dubte de fins a quin punt podia deixar volar la ploma sobre aquell aspecte. La matisació dels matisos és sempre el matís principal en este règim, va pensar... Es va posar a conjeturar; es sabia què es cercava, val a dir, el Partit sabia que a l’interior d’aquell pilar es trobava sepultat el cos d’un home, sabrien a més a més, segur, qui era, ara, a ell no li ho havien dit. Si em manen ací per cobrir la troballa vol dir que per alguna estranya raó volen que després de tant de tems, finalment es sàpiga. Això el va portar a optar per una solució de compromís. De manera que, davant la falta d’identitat coneguda del cadàver, va especular dient que tal volta només vigilara el torrent de formigó injectat al bastiment de planxes i... va relliscar i caure en allò que ell va anomenar com cascada ucigatoare, cascada mortífera. Com a segona opció va apuntar que tal volta ho va veure algú però que va decidir no interrompre el curs dels treballs ca  sa nu se  piarda timp, timpul costa!

Unes coses per altres, només una paraula se li acudia insistentment a la ment: assassinat. Ara bé, això rebassava amb molt el límit de la llicència escrita. No va deixar de preguntar-se si es tractava d’algun tipus de trampa que li havien preparat per ensarronar-lo i que, de fet, l’article mai es publicaria. Va passar la resta de la jornada atrafegat en altres tasques, cobrint altre tipus d’esdeveniments en aquella infinita ciutat gris. Una epidèmia de ràbia als gossos abandonats que les autoritats s’esforçaven en combatre, i un incendi a un bloc de vivendes per una mala combustió; fets fortuïts i insignificants. Pensava que el règim no tenia perquè desconfiar d’ell ni intentar parar-li trampes. Ell no era un desafecte. Ja des dels llunyans anys de la seua joventut va creure en la inutilitat de la lluita, i una mena de conformat pragmatisme semblava guiar les directrius de la seua existència... ¿Perquè a mi això ara? Va acabar per concloure que no havia una resposta clara al seu preguntat, i que d’aquell règim paranoic calia esperar qualsevol cosa. Informar sobre la reaparició d’algun anterior “desaparegut” podia constituir un intent de rentat d’imatge del mateix, en un moment en el qual la conjuntura internacional era contrària al bloc comunista, que semblava prest a una ràpida implosió. Aquella nit va dormir mal, pel matí va però, va observar alleujat, que el seu article havia estat finalment publicat i que no era, per tant, probable, esperar ser castigat per la publicació del mateix, atès que este havia passat l’oportuna censura. Es va felicitar a sí mateix per la calculada ambigüitat en la escriptura del mateix, i va deixar de pensar res més al respecte.

A molts kilòmetres de distància, a l’altre costat de l’Atlàntic, els italians, altres fills de Roma, emigrats per centenars de milers sinó milions, als Estats Units d’Amèrica, utilitzaven mètodes semblants per silenciar opositors. Allí no posseïen el monopoli del poder. La màfia però, atenint-se a aquell principi que dicta que si no pots amb el teu enemic t’has d’unir a ell, va decidir infiltrar-se a les més altes instàncies d’aquell immens país d’acollida. La llera del Hudson, a Nova York, la nova Roma de finals d’este segon mil•lenni, és plena de cadàvers amb els cabells pentinats segons el corrent del riu. Un èmbol de formigó els subjecta al fons del dit riu. Es diu que a Chicago, si es procedira a la mateixa tasca d’acurada reobertura de pilars d’edificis, es tancarien molts casos policials pendents de resolució durant dècades. No deixa de ser un curiós fenomen de transvasament cultural. A italians i romanesos els uneix l’antic solatge del comú i antic llegat romà, i al Tíber, a la mateixa capital romana també ve passant això des de sempre. Diuen que a Bolívia passa quelcom de molt semblant i que els baixos de molts edificis d’aquella capital insòlita que és La Paz, estan també a vessar de cadàvers enterrats. Aquí, es tracta més aviat de vagabunds desprevinguts que de d’opositors polítics o enemics de qualsevol poderós. Hi ha qui ha arribat a argumentar que atès que Bolívia, com la quasi totalitat del continent americà, en qualsevol dels seus dos hemisferis, va ser conquerida i colonitzada per espanyols i portuguesos, val a dir, descendents també ells dels romans, caldria parlar d’una unitat d’actuació respecte a romanesos i italians. Però no és cert, el sacrifici de persones humanes a Bolívia sembla respondre a patrons anteriors a la Conquesta Espanyola. Es tracta clarament d’un tribut a la Pachamama, la Mare Terra: en este cas no caldria doncs parlar de transvasament cultural sinó tan sols de coincidència.

*Centrele Foamei (en singular Centrul Foamei) significa literalment centres de la fam, i fa referència a uns descomunals menjadors populars de forma cònica, en els quals el règim comunista va voler unificar les classes socials. En ells menjarien des d’obrers a membres de professions lliberals; el depenent de la botigueta del cantó junt amb l’operari, el metge o l’arquitecte.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 25 de desembre del 2009

Amb P de...

Diguem p i tots pensem en puta, sí o no? Diguem m i tots pensem..., i no caldrà seguir especificant. Ara, que amb p, també s’escriuen pare, professió o passió, per tractar tres camps semàntics diferents, i la mateixa cosa val per a la m que dóna per escriure mare (o mama) o milió. El signe lingüístic és, doncs, arbitrari, i un poema –de nou p- monorim amb p o amb al•literació o freqüent ús d’eixa lletra o de qualsevol altra, esdevindria de quasi impossible traducció a una altra llengua en que al mateix significant li corresponen altres sons.

És evident sí, però deixes caure una p o una m solta al mig d’una conversa i allà que van les rialletes tots entenent allò que volen entendre i no la munió de potencials coses que amb un mateix so es poden dir o escriure. Entrem llavors en la eterna discussió sobre si va ser primer l’ou o la gallina. Tal cosa, el pensament abstracte occidental, és vist des d’altres parts del món, com una simple pèrdua de temps que fa a molts preguntar-se cóm mai haurem pogut evolucionar tant els occidentals. Ser tan llestos per unes coses i tan faves per a altres.

Vegem-ho amb exemples, un recent estudi d’una universitat nordamericana, Arizona o Texas crec, no ho vaig apuntar en el seu moment, demostrava que la visió de la nuditat femenina provoca activitat –excitació- en determinades àrees del cervell. A qualsevol altre poble del planeta no occidental, val a dir, sense el recurs a la tecnologia occidental, no li calen tants romanços ni experiments universitaris ni monsergues; ho  saben i prou. Posa una dona nua al mig d’un espai públic poblat de mascles i el resultat és simplement animal en la més estricta aplicació del terme... Alguns pobles però, han sublimat dites coneixences. Per als semites, naixem culpables i només Déu és just i necessari. La salvació, el bé, únicament atributs seus a ser atorgats mitjançant clàusula de bon comportament.

Ara que a l’Occident som una societat laica, i molts segles i sang que ha costat aconseguir-ho i de manera imperfecta o parcial, està de moda execrar l’Islam per endarrerit i obscurantista. Els musulmans però, no fan més que dir al pa pa i al vi vi, sense necessitat d’experiments. Ells saben que les dones exciten als hòmens (o més pròpiament els hòmens són excitats per les dones), i conseqüentment, les comminen a anar tapades o a ocupar un lloc secundari en l’escalafó social a fi de no pertorbar la correcta gestió de la res pública amb les seues provocacions.

 Roma va caure debilitada per milions de persones que es van negar a empunyar les armes contra els invasors bàrbars germànics perquè allò implicava jurar fidelitat a l’emperador, divinitzat, mentre que ells eren cristians, val a dir estrictes monoteistes. Jurar fidelitat a l’emperador, a Roma, era com ser infidel a la teua parella, car ara es requeria ser monògam a més de en la vida pública, en la vida privada. El delicte, la transgressió de la llei, va passar a ser pecat, val a dir transgressió de la llei divina. El Dret Romà arraconat en favor dels llibres revelats a profetes. El teatre, la sàtira, proscrits, si es menjava o es bevia amb deler, era pecat de gola, si es fornicava no procreativament, era luxúria... Tot tenia que estar controlat per una autoritat central, una casta sacerdotal a la que ningú controlava. De l’Orient, les religions monoteistes arribaren per colonitzar a uns pobres bàrbars com nosaltres, nascuts allà a la fi occidental del continent europeu.

Anys i panys, llargs segles, mil•lennis de control mental sacerdotal i el poder efectiu de reis i noblesa al costat per ajudar-los a reprimir a foc i sang, foguera i espasa, qualsevol conculcació d’este sacrosant ordre sagrat. De França -d’on sinó?, va vindre la Il•lustració i d’Anglaterra, recordem-ho, la pèrfida Albió, la Revolució Industrial. Ara que, ací, valents i cabuts com ningú, ens vam resistir durant segles.  Com que la virtut no és eterna sinó més aviat fràgil, amb el temps vam caure també nosaltres en mans de governs progressistes i impius que van legalitzar l’avortament i les platges per a horror de la gent de bé, es van omplir de descarades amb les mamelles a l’aire.

Reconegueu que sou uns pecadors, que secretament gaudiu de la pornografia, que se vos estimula el cervell amb la contemplació de la nuditat com ara demostren els americans. Després, cerqueu la salvació en la confessió i sereu així eternament renovats, val a dir perdonats a l’espera de la propera transgressió. Així les coses, reconegueu que només  una institució i un partit vos poden salvar de l’infern.

¿Algú més vol qüestionar que el govern de Mariano Rajoy destine 11.000 milions d’euros –i ho heu llegit bé- anuals a l’Església Catòlica? ¿Què no veieu que és pel vostre bé, que algú tenia que esmenar els errors *liberals del passat, que la llibertat sense guies sempre fa mal?

Renegats, malparits, reconeixeu-ho de nou i sotmeteu-vos, sentiu p i penseu què...? 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 22 de novembre del 2014.

Postscriptum- curiosament, la dreta es declara ara liberal! El mort li diu al degollat qui t’ha fet eixe forat...

EL SÍMBOL DE LA DERROTA

Sense intenció de ferir sensibilitats, propose una lectura seriosa de Les metamorfosis d’Ovidi. Des del meu darrer viatge a Roma, fa unes setmanes, em volta pel cap la interpretació tan ximple que s’està fent del símbol de la victòria per excel·lència. La cosa no ve de nou perquè ja vaig abordar el significat de guanyar i la manera en què l’ésser humà es fa maganxes jugant al solitari; pense que va ser en un post  titulat “La vida des de la derrota” que podeu consultar en este mateix blog.

 

Anar a Roma és anar al Vaticano i a Villa Borghese. La resta és passejar i perdre’s per llocs pels quals ja has passat i on ja t’has perdut abans: caffè, gelatti i, de tant en tant, algun cappuccino, fan més portable la recerca dels caravaggios. Visitar Roma és posar el dit entre el de Déu i el d’Adam, al sostre de la Cappella Sistina i rebre el colp de llum que rebé l’home per intentar transformar-lo en el colp de puny que es mereix ara.

Amb l’impuls de l’impacte, vaig visitar la Villa Borghese i vaig romandre petrificat gaudint d’Apol·lo i Dafne. I vaig observar la peça de Bernini amb els ulls de mirar i el cervell de pensar. El moment escollit per l’artista és el de la transformació, on Apol·lo, encegat d’amor, intenta atrapar Dafne fins que la nimfa, esgotada per la cursa i la tensió, ja no pot més i sucumbix al déu. Dafne es transforma en llorer i Apol·lo es toca el nas.

A partir d’este relat d’Ovidi, els victoriosos atletes ―o altres tipus de personalitats com cèsars o napoleons― han fet servir el llorer com a senyal de triomf. Si a això li diuen triomfar... doncs, que es posen el lloreret. Jo no ho tinc tan clar, i així ho explique. No hi ha dubte: el llorer és el símbol de la derrota i qui el fa servir fora de la cuina és un perdedor. No obstant això, i enllaçant amb el post a què feia referència uns paràgrafs més amunt, la derrota també és qüestionable.

L’harmonia, l’ordre i la raó són els atributs d’Apol·lo. Al seu contrari, Dionís, el déu del vi, se li atribuïxen l’èxtasi i el desordre. L’equilibri entre ambdós déus que definix la Grècia Clàssica es decanta clarament cap a la vessant apol·línia, sobretot a partir de Sòcrates i fins a hui dia, i és la causa del seu declivi fins a la desaparició. Fa gràcia que se l’associe amb el bé, mentre que la part dionisíaca, que s’ha anat eliminant a poc a poc, roman en el lloc del mal. Apol·lo, el perdedor, ha estat mal interpretat al llarg dels segles, de manera intencionada, mentre que l’èxtasi victoriós que du el déu a la misèria, es té encara com a dolent! Atenció: no cal llegir Nietzsche per entendre-ho, com heu pogut comprovar; només cal posar el dit al lloc oportú i carregar-lo de mala hòstia.

 

Salvador Sendra Perelló