PROBLEMES D’ADAPTACIÓ

Si una imatge val més que mil paraules, per favor, que siga fixa!

No em done per vençut, de moment, i seguiré veient pel·lícules fins que n’entenga alguna; i que conste en l’acta! I això tot i que ja ho he intentat per tots els mitjans possibles: des del cinema infantil fins a les dures sessions de cineclub que, a més duen associades les posteriors reflexions i tertúlies ―que açò sí que és vertaderament insuportable.

Cap al final de la dècada dels 60, i a l’inici de la posterior, si no recorde malament, hi van haver moltes indagacions i estudis vinculats al funcionament de la ment humana, i sobre la percepció a partir de la informació adquirida mitjançant la lectura. També s’esbrinava l’expressió personal, bé escrita, bé narrada, i les relacions causa-efecte dels relats que es van sobreposar, a poc a poc, als mites i les llegendes orals. En tots els estudis hi ha hagut el lligam entre l’estructura mental i la manera en què rebem la informació perquè una modifica l’altra.

Recorde un d’eixos estudis, La galàxia Gutenberg, on hi havia la descripció d’un fet antropològic interessant. En un poblat amb problemes de malària, es va intentar ensenyar els habitants amb unes pautes de comportament molt simples que previngueren la presència dels mosquits transmissors, com era evitar abocar aigua prop dels habitatges i deixar el fem a una distancia prudent, i tot junt. Per aconseguir-ho, els investigadors van projectar un documental on es veia les persones del poble seguint estes noves directrius, amb la càmera fixa i molt poquets actors.

En un moment determinat, quan es projectava la pel·lícula a la plaça del poble, tota la gent es va arrancar a riure durant uns segons. Els investigadors no hi van vore res que poguera provocar el riure, ni observant l’escena, cronòmetre en mà, repetides voltes. Al final, i ja derrotats, van preguntar a la gent del poblat i tots els entrevistats van dir la mateixa cosa: en un tercer o quart plànol, va creuar, per un moment, una gallina! Van trobar que es tractava d’una anècdota molt graciosa i, mentre, els investigadors no s’hi van ni adonar perquè, per detectar la gallina, s’havia de tindre un ull ben entrenat en la caça.

Respecte al missatge que es desitjava transmetre, va ser un fracàs; ningú el va percebre. Eixes persones estaven ensinistrades per a altres activitats que no per romandre asseguts mirant una pantalla on hi havia imatges en moviment. I ara ho recorde perquè, en el fons, eixe podria ser el meu problema amb el cinema... El teatre, encara l’entenc, i millor encara si es tracta d’un monòleg; la música, m’agrada escoltar-la en directe, per no perdre’m; la pintura i la escultura, mentre siguen immòbils... Ara bé, el cinema, de cap de les maneres! I això que ahir ho vaig tornar a intentar i em vaig gitar sense haver entès cap dels dos finals de la pel·lícula: estic realment afectat perquè em considere un inadaptat. Ara, només em cal esperar que avancen les tecnologies i apareguen noves formes de transmissió cultural per vore si hi encaixe.

Salvador Sendra

ALERTA, ESTE TEXT TÉ COPYRIGHT

A l’hora de vorer una pel·lícula, mirar una foto o escoltar una cançó, algú s’ha preguntat mai si estes coses tenen drets d’autor? Segurament, sí, perquè entenem que hi ha persones que viuen de la seua creació i, per això, demanen els drets. Els consumidors, a causa de les voltes que ens han repetit el missatge, ja en som conscients.

Un problema ha sorgit amb la gestió d’estos drets, però, tot i la rellevància dels famosos detinguts i de l’escama dels esdeveniments, no és la meua intenció tractar este tema. La línia d’argumentació, la vull dirigir cap a altres finalitats com, per exemple, la gent que aporta valor sense ser-ne conscient, com jo, per exemple.

Si no et dediques a la creació, o no n’eres conscient, et convertixes en una víctima i un explotat sense adonar-te’n. Perquè, en la filmació d’un documental, per exemple, amb drets d’autor, per suposat, algú li ha demanat al decorador, al pintor d’un quadre o a la persona que ha cosit les cortines si cedia els seus productes per a la filmació? Segur que no; però estos elements apareixen en la filmació que demana drets d’autor.

Una cosa semblant pot passar en les fotografies, també amb drets d’autor, que pugues fotografiar, de nou, i reproduir amb la possibilitat d’exposar-te a una sanció. La reproducció dels elements que hi ha a la foto de l’artista, ha estat consentida per llurs autors? No crec, sincerament. Com en el cas de la música i les possibles combinacions dodecafòniques, per exemple, i la cessió de drets per part de Schönberg, o d’algun familiar que haja heretat.

Segurament, la primera impressió és la de la propietat perquè hom pensa que, si compra un producte, este element li pertany i el pot utilitzar amb llibertat. I veieu que no és així perquè la compra de dit element només et permet fer-lo servir en la intimitat perquè l’autor pot pensar que algú està guanyant diners sobre la seua creació però, i la seua creació? Sobre qui guanya els diners quan filma seqüències exteriors? L’espiral d’estupidesa, com podreu observar, és infinita. Lligar amb una xica, o un xic, a casa, mirant una pel·lícula, o escoltant música, per exemple, podria ser un delicte pels beneficis que en traus.

Ara que acabe d’escriure l’article pense si no hauré usat un ordre en les paraules que haja pogut fer servir algú abans de mi, perquè em pot demandar i, ja veus! O la mateixa reflexió que acabe de fer... Qui m’assegura que no ha estat ja patentada? Però, tornant als documentals i a les fotos, per exemple, vull que quede clar que, segurament, de cap dels elements que hi ha en les imatges s’ha donat el permís per a la seua reproducció. A partir d’ara, per tant, recomane al lector que no utilitze cap paraula ni cap idea de les ací presents perquè s’està buscant un disgust i que, en el cas que cree alguna cosa, que la firme, com jo.

Salvador Sendra Perelló

LA BOMBOLLA EDITORIAL

Sobren llibres al mercat i ociosos a les llibreries

No és per res però, si retiraren del mercat de llibres tot el fem, les llibreries tornarien a vendre La volta al món en 80 dies, El retrat de Dorian Gray i alguna que altra cosa de trellat. Em jugaria el millor dit de la mà apostant que, de cada 100 llibres que s’editen a qualsevol lloc del món, només 0,13 mereixen ser llegits, i acabaria amb tots els dits, i vosaltres ho sabeu. De perdre’n algun,  seria per fer una predicció massa benèvola.

Ara, estudiant, m’han manat que llitja uns quants llibres i, entre ells, ―atenció!―hi ha una novel·la. No sé si recordaré com s’obri una novel·la, ni com es llig; fa anys que no en toque cap; quasi tants com els que fa que no veig una pel·lícula. Estic realment sufocat de la tasca que se m’encomana però ho intentaré: sóc valent! M’empassaré altra brutícia semblant a les que vaig deixar en acabar la mili? En eixe mateix moment vaig decidir, seriosament, que no podia perdre més temps perquè el món mereix un respecte, i la vida, també.

El major acte de respecte que se li pot fer a una vida és prendre-se-la de manera seriosa, i vaig haver de fer la mili per adonar-me’n. Allí, en aquell lloc ridícul, em vaig empassar tot el fem que pot suportar un humà i, per esta raó, en acabar, vaig decidir de no llegir més estupideses ni vore més xorrades. I encara hi ha qui diu que el servici militar és un any perdut! Ni pensar-ho... Jo hi vaig guanyar tota una vida!

La meua lectura de novel·la ha baixat al mínim possible per subsistir: una cada dos o tres anys. I este mínim se sol composar de clàssics i altres peces de renom. La veritat és que, després de llegir l’Ulisses, ja res m’interessa però puc permetre’m un relaxament biennal; sempre no puc estar treballant. Del cine preferisc no escriure per no ferir sensibilitats i eixes coses perquè no recorde cap pel·lícula que m’haja interessat fora de El seté segell.

Ni entenc la novel·la ni entenc el cine; ni entenc els seus lectors ni els seus miradors. O, millor dit: realment, els admire. Admire la gent que pot permetre’s totes eixes dosis d’oci i desquefer i, a més, hi sobreviu. Potser, a mi encara no m’ha arribat l’hora del tren que vaig perdre fa un grapat d’anys, a Zaragoza, a la mili, i encara estic a l’andana adequada llegint assajos i escoltant música. El teatre, la poesia i l’òpera els tinc una mica deixats, últimament. Els viatges, el menjar i la conversa, també. L’escriptura, passejar i estimar, no es poden quedar darrere... Quan vol eixa professora que llija una novel·la? Tinc massa coses importants per fer com per a dedicar-me a l’oci, de moment.

Cada volta revise les estadístiques que hi ha sobre els índexs de lectura, ací o a qualsevol altre indret, i veig que tots es basen en la compra de llibres, pense que són del tot errònies. Hi ha dos coses que s’han de tindre en compte: els llibres escolars i la qualitat de la resta. Potser, allò que està en vertadera crisi siguen els escriptors, o la mateixa narració. Ja vorem què passa quan a les escoles facen servir les tauletes com a material didàctic... Ja vorem què passa amb els índexs de lectura i amb el fem que publiquen els editors fora d’este àmbit. És una vertadera bombolla editorial, i açò no té discussió! Per mi que no patisquen, que m’apanye amb poca cosa i, a més, tot està editat i reeditat. L’únic problema a què m’enfronte és el de la descatalogació, però hi ha llibreries de segona mà, encara.

Salvador Sendra Perelló