Acabe de llegir el llibre de Vicent Baydal, Els valencians, des de quan som valencians?, que tracta d'establir
en quin moment naix la identitat dels valencians com a poble. Aquest llibre ha
tingut una notable repercussió des de la seua publicació, ja que reprén un tema
no resolt pels valencians. El tema de la identitat, si som o no nació, si som o
no de nació catalana, etc., és objecte d’una llarga discussió. La necessitat
d'establir "el què som" ens porta a mirar enrere a la història.
Fuster ja va mirar enrere per establir que érem de nació catalana. Altres miren
enrere per dir que ja érem valencians abans de la reconquesta, fins i tot, ho
érem en temps dels íbers. Vicent Baydal torna a mirar enrere per establir un
nou punt de vista.
Sembla, doncs, que no va ser
fins a la dècada del 1350 quan es va produir un veritable esclat de l'ús del
gentilici valencià en la documentació reial. Segurament era la culminació dels
canvis operats en el regne des del 1330, que tingueren efectes tant en l'àmbit
polític, en la manera de governar el país, com en l'àmbit de l'identitari, en
les formes de la percepció col·lectiva dels seus habitants. (p. 134)
Acabades de les disputes per l'aplicació dels furs a tot
el territori del Regne de València, i amb l'establiment dels "Nous
Furs" cap al 1330, porten a concloure a Baydal que pocs anys després:
...s’havia constituït una
comunitat humana amb consciència col·lectiva pròpia. Havia nascut, com a tal,
la primera identitat valenciana que englobava el conjunt de pobladors del regne
de València, foren quins foren els seus orígens, catalans, aragonesos o
d’altres llocs. Havia nascut, per tant, un nou poble europeu. (p. 154)
Ara bé, més
endavant Baydal assenyala:
D’altra banda, cal tenir en
compte que, com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al
col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en
altres sentiments identitaris. (p. 170)
És a dir, es podia ser valencià i alhora, segons la
procedència etnocultural, català, aragonés, castellà o navarrés.
El treball de Baydal sembla impecable des del punt de
vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures
jurídiques i institucionals del regne, pràcticament podríem dir es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en
puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És
el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si
mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són
identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures
institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i
sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir,
sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures
jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als
habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris
es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU
han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot
i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de
procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els
irlandesos-americans.
No sé si el fet que els documents oficials es refereixen
a "valencians" als habitants/súbdits del regne del València, és
suficient per a dir que a partir d'eixe moment els habitants/súbdits de dit
regne desenvolupen un sentiment identitari. Però tant fa, si no va ser en 5-6
generacions, va ser en 10 generacions. La qüestió és que el sentiment
identitari tard o d'hora s'hauria de donar. Posar-li com a data 1350 perquè és
a partir d'eixa dècada quan comença a aparéixer en documents oficials, és voler
donar-li una data d'una forma tan arbitrària com posar el final de l'Edat
Mitjana el 1492.
Per altra banda, una identitat suposa l'establiment d'un
"nosaltres" i d'uns "altres". Queda clar que els habitants
del regne quan es defineixen com a valencians, creen un "nosaltres",
però no queda clar qui són els altres.
En quin moment el "nosaltres" assumeix l'existència d'un
"altres" que són totalment aliens? Quines són les relacions des del
punt del punt de vista de considerar "altres" a catalans, aragonesos
i mallorquins? Més enllà d'estar governat pels "nous Furs", hi ha un
trencament que supose l'alienitat dels habitants de Catalunya, Aragó i
Mallorca? Fins quan els lligams etnoculturals mantenen un sentiment per
pertànyer a la mateixa comunitat? No queda resolt, a parer meu, en quin moment i
amb quina intensitat passa això.
Però, més enllà d'això, el llibre no respon a qüestions fonamentals, si es vol dir, qüestions
ontològiques. Què era "ser valencià"? Quins trets definien el
"ser valencià"? Quina era la forma de "ser-al-món" valencià?
Quins eren els valors compartits de "ser valencià"? Com es projecten
els valencians, o com volen projectar-se, cap al futur? Etcètera. En
definitiva, què fa als valencians ser valencians? És a dir, més enllà d'estar
subjectes a un ordenament jurídic concret i tenir unes institucions que els
governaven: què més hi havia? Aquestes qüestions resulten crucials per definir
una identitat, no només el fet de definir-se com a valencians. O pel contrari,
cal assumir que la identitat es configura performativament, açò és, el fet
d'enunciar "nosaltres som valencians" constitueix per ell mateix la
identitat pròpia. Aquest punt de vista, el de la que la identitat s'estableix
mitjançant un enunciat performatiu, seria tan legítima com qualsevol altra,
però caldria justificar-ho, i en el llibre de Baydal no es fa.
Finalment, sent una obra la de Baydal de caràcter
històric, quin és l'objectiu o finalitat de la mateixa? Sí, l'objectiu és
demostrar els valencians, en el passat, van tenir una identitat pròpia i
assumim que la identitat es crea performativament, es podria considerar que
l'obra assoleix l'objectiu. Si pel contrari l'objectiu és demostrar que els
valencians tenim una identitat pròpia des del 1350, i que aquesta ha perviscut
al llarg del temps fins avui en dia, com pareix desprendre's del que diu a la
Introducció:
De fet, els valencians no són
espanyols des de temps immemorials. Foren valencians des de molt abans i ho
continuen sent, segons veurem al llarg d’aquesta obra.(p. 19)
No es pot compartir aquesta afirmació. L'afirmació que
"ho continuem sent". En primer lloc, no saben que implicava "ser
valencià" el 1350, i Vicent Baydal tampoc ho explica. Però, si ser
valencià era ser habitant d'un regne amb unes estructures jurídiques i
institucions pròpies, cal afirmar que hui això no ho tenim. Si la identitat es
forma performativament, tampoc la tenim, perquè d'acord amb les enquestes
sociològiques que es fan hui en dia sabem que els valencians:
Només un 1,5% dels preguntats
per l'actual enquesta de valors se senten únicament valencià. Els sentiments de
pertinença són, majoritàriament, amb un 55,9%, de persones que se senten tan
espanyols com valencians. Entre aquesta quantitat de xifres, hi ha un 16,1% de
la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana
que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que
valenciana. (Notícia apareguda
a La Veu, Només
el 28% de la ciutadania parla sempre valencià, el Dimarts, 20 de juny
de 2017.)
La
identitat valenciana hui en dia no és més que alguna cosa folklòrica i menor, una forma de ser espanyol, com ho és l’andalusa, la
castellana o l’asturiana. Quan estudiava a València ciutat solia anar a un bar
regentat per un home que es deia Pedro, nascut a València i de pares de
Castella-La Manxa. Un bon dia, Pedro estava ofés per alguna cosa, no sé el
motiu perquè no estava en la conversa aquella, però va dir cridant ben fort: Yo soy más valenciano que nadie, me gustan
las fallas más que a nadie, me gustan los petardos más que a nadie, soy del Valencia
[el club de fútbol] más que nadie.
Bueno, no hablo valenciano... però eso no
importa. I sempre he pensat que això defineix què és ser valencià hui en
dia. Folklore.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada