Colpit per la
follia més irracional, Apol·lo, enamorat, va perseguir Dafne fins que la va
capturar. Eros llançà una sageta que travessà el seny del deu ordenat, harmònic
i racional, tornant-lo una bèstia instintiva que buscava satisfer eixes
pulsions més baixes, més que fóra amb la possessió de l’enamorada i contra els
seus desitjos. Cegat, orb, corre i corre fins que l’atrapa i, ella, queda
transformada en llorer com narra Ovidi a les seues Metamorfosis i descriu Canova en una bella escultura, a Villa
Borghese.
Si el déu del
seny el perd a la recerca d’allò més bàsic, potser significa que la passió té
el seu perill. Eros dispara i encerta, més per revenja que per premiar la
víctima, i esta pot ser la primera premissa. La ferida que produïx és profunda
i transformadora de l’individu just en allò més bàsic i més irracional que, per
assolir la humanitat, s’ha de superar, diuen. L’afectat deixa de ser una
persona integra i passa a ser un malalt, i a lliurar-se als instints, gairebé animals,
i a les passions més bàsiques, guiat pel fort febre del desig.
Lucreci, a Rerum Narura, ja defuig l’amor adduint
que és un sentiment massa fort que actua fins i tot contra el plaer perquè,
quan hi estàs afectat, la intensitat de la sensació obstruïx la resta de canals
que, de manera més sublim, al cap i a la fi, són els que ens permeten apreciar
la realitat del plaer, de la bellesa o, fins i tot, de la felicitat. Cal
recordar que el plaer és la finalitat última dels epicurs, doctrina que seguia
el mateix Lucreci, i que, amb esta afirmació, coarta una important vessant
humana.
Si ens
endinsàrem en l’anàlisi de la poesia de Lucreci, encara que fóra per damunt,
aviat admetríem que es tracta d’un estil arcaic i sense massa concessions, si
es compara amb altres de la seua època i lloc; racional com pocs, i filosòfic.
El contingut, sobre tot el dels primers dos llibres, és vertaderament
interessant en este aspecte però, a partir d’ací, s’endinsa en una reflexió
psicològica angoixant ―i dic angoixant per la seua necessitat negadora de la
realitat humana. L’ésser humà té la capacitat de racionalitzar però, si es fa
en tots els camps, també té la capacitat de morir en vida. Lucreci es va
suïcidar, diuen, tot i que hi ha poques al·lusions al respecte.
Apol·lo, després
de l’intent fracassat de posseir Dafne, tornà a la racionalitat i a l’ordre, ja
per sempre més. El premi al control fou concedir-li el llorer, com a símbol del
fracàs i de l’esforç inútil però, per contra, una icona de l’èxit per a qui s’esforça
a aconseguir això: condecoracions. Dionís és l’alternativa a Apol·lo, i no va
tindre mai cap encontre amb les sagetes d’Eros, que jo sàpia; i ara ho heu
pensat correctament: perquè no li calia! Dionís era vida i instint, present i
acció. Però, jo mateix, que sempre he estat molt vinculat a Epicur, o no he
acabat d’entendre els seus missatges o fou Lucreci qui anava una mica despistat.
De moment, seguiré fumant Hoyo de Monterrey de la gama Epicure per una simple
raó: perquè m’agrada ―tot i que m’enamore.
Salvador Sendra
Perelló
