MALEÏDES COOPERATIVES

Les cooperatives no poden funcionar perquè són un reducte comunista a l’inici del segle XXI. Esta és una raó de pes per a acabar amb qualsevol intent de crear-ne una o d’intentar aportar qualsevol tipus d’innovació al sistema econòmic actual. Un sistema com l’actual que és la sublimació del mètode econòmic té l’aval de l’evolució. A més, ja va haver un temps on se’n van crear, de cooperatives, i totes (o quasi totes) han fet fallida perquè «sempre hi ha qui vol manar i estar per damunt de la resta». I ningú no vol tornar a la Commune da Paris, veritat que no?

Tots hem llegit Animal Farm, o, si voleu, Rebel·lió a la granja, de George Orwell... Ací no se’ns descriuen amb detall les maldats d’un sistema cooperativista, sinó que ens vénen a dir que no val la pena ni intentar-ho. Així que ja ho sabeu: fugiu de tanta aventura que l’ésser humà és dolent i cobdiciós. A més, només coneix el bé quan el mal es troba vinculat al càstig diví. Ens menjaríem els uns als altres si no fóra perquè Déu ens diu que és dolent i que no anirem mai al cel si mengem persones!

Doncs, això... En un món on no hi ha cap mena d’empatia, on es fa el bé només per la contrapartida de guanyar el cel i on els enviats divins, en qualssevulla de les seues formes, ens expliquen què és el que no es deu fer, és on vivim nosaltres. Però, com que sempre hi ha persones astutes que tenen un parell d’orelles i d’ulls (en el millor dels casos), l’altre dia em va dir un ossat investigador d’Internet que hi ha gent que es troba fora d’este món de bèsties; potser perquè posseïxen unes qualitats innates i/o una il·luminació divina ―dic jo.

Quan es mira el funcionament dels bufets d’advocats més importants, dels despatxos d’arquitectes i d’enginyers o, fins i tot de les millors gestores de capital, hom s’adona que se sol entrar com a contractat però que, a mesura que s’aprén a treballar en cada especialitat, l’assalariat pot passar a formar part de la societat amb un nombre determinat d’accions que pot anar augmentant en el temps i corresponent als rendiments de la seua tasca. La implicació del treballador, en esta causa, augmenta; els guanys de l’empresa, per tant, també ho fan.

Ui, ui... M’he quedat glaçat i he pensat, de seguida, en uns pocs versos de la Commedia, els que Dante dedica a Francesca e Paolo, i on l’escriptor observa una mica de cel en el mateix infern: l’amor era suficient cel per als dos enamorats que romanien in saecula saeculorum a l’infern. Després, he pensat que, de camí al paradís, transitant per este «valle de lágrimas» i dirigits per il·luminats i liberals, també hi ha l’infern de les cooperatives. Finalment, he deduït que, perquè deixen de ser un reducte del dimoni, només cal canviar-los el nom: si a l’amor de la Commedia se li deia cel, a la infernal cooperativa, en el món actual, se l’ha d’anomenar S.A. Ara, només em queda saber si l’aventurat internauta respon al nom de Dante.

Salvador Sendra Perelló

Capital, plusvàlua i cooperatives.

Abans d’entrar en el desenvolupament dels beneficis en el cooperativisme hem de recordar, breument i sintèticament, dos conceptes, capital i plusvàlua (aquest segon en el seu sentit marxista).

En la societat capitalista les relacions de producció bàsicament es fonamenten en dos tipus d'individus, uns que tenen el capital i d’altres que venen la seua força de treball. Per capital s’ha d’entendre, no sols els diners que es destinen a inversió sinó també, tots els béns que serveixen per a produir, des de les instal·lacions d’una fàbrica fins la maquinaria, és a dir, tot el que cal per a produir béns de consum. Aquests béns estan fets per gent que ven la seua força de treball. El capitalista, el propietari dels mitjans de producció, ven els béns al mercat, d’on obté un benefici, al vendre eixe producte a un preu superior al preu que li ha suposat produir-los.

Per a Marx, eixe benefici és una plusvàlua que obté el capitalista damunt el llom del treballador. Marx diu que el valor objectiu d’un bé ve determinat pel treball que porta incorporat, però aquest valor seria els costos de producció més el preu del treball, però els béns al mercat es venen a un preu superior, valor de canvi, i el capitalista obté una plusvàlua. Això Marx ho conta en hores i acaba concloent que al final de cada jornada un treballador destina una determinada quantitat d’hores a treballar debades per al capitalista. Cosa que suposa una explotació, ja que s’obliga a treballar debades unes hores al treballador. A més a més, es provoca l’alineació del treballador, perquè no és propietari del fruit del seu treball.

Obvi, que aquest teoria no és universalment admesa. Entre les teories liberals, especialment en l’Escola Austríaca, aquest conte s’explica de manera diferent. Ells, al benefici l’anomenen “interés”, això és, el rendiment que produïx una inversió. Així, el capitalista estalvia diners hui, els inverteix en béns de capital en compte de bens de consum, perquè d’eixos bens espera treure un rendiment. Si necessita incorporar força de treball, va al mercat laboral i allí els treballadors, que volen diners per a béns de consum, en venen el seu treball. D’eixa manera, els salaris dels treballadors són un cost més. Si el capitalista pensa que pot tenir uns costos hui de 6 € per produir unes sabates i que les vendrà al mercat d'ací a mig any, quan acabe el procés de producció, per 8 €, obtenint un benefici de 2 €, ho farà. Eixos 2 €, no són plusvàlua com diuen els marxistes, són el rendiment que han donat eixos diners; són l’interés que ha obtingut per la inversió feta de 6 €.

Marx diu que per evitar l’explotació del treballador mitjançant l’apropiació que fa el capitalista de les plusvàlues, cal acabar amb la propietat privada dels mitjans de producció. Per això és necessària, abans d’arribar a la societat comunista on desapareixerà l’Estat, la dictadura del proletariat.

En el liberalisme, com l’enfocament és radicalment, no hi ha explotació, hi ha un mercat laboral i prou, i el mercat posa el preu dels salaris i, així mateix, la taxa d’interés ve determinada pel mercat. Qui vulga obtenir els rendiments d’eixa taxa d’interés que faça la inversió i compre béns de capital.

La dialèctica sobre la propietat dels mitjans de producció marca el debat econòmic i polític als segles XIX i XX. Aquesta dialèctica, en el meu modest parer, es pot superar tranquil·lament amb el cooperativisme, que té el seu origen el 1844, tal com veurem al proper post. És clar, per això cal superar el “sentit comú” individualista i passar a un “nou sentit comú”, superant l’actual hegemonia de les elits econòmica-financeres.

La necessitat de canviar de mentalitat cap al cooperativisme.

 

En el post anterior parlàvem de la construcció de l’hegemonia, d'un nou sentit comú, que diu Monedoro que està fent Podemos. A la fi del post, jo arribava a la conclusió que Podemos no ha començat a canviar el sentit comú, sinó que aquest sentit comú ja estava al 15-M, ells l’han arreplegat i l’han portat a la política, on no havia acabat d’entrar. Però eixe sentit comú, no respon a un bloc intel·lectual-moral, més aviat té les característiques de desarticulació, incoherència, inconseqüència que Gramsci atribueix al sentit comú mancat de “bon sentit”. Però a més a més, aquest “nou sentit comú” nascut del 15-M, de moment, només afecta l’àmbit polític institucional –funcionament de partits polítics, privilegis de la casta, relació poder polític amb econòmic, desmantellament de l’Estat de Benestar, etc.- i està mancat d’elements econòmics, morals, socials, etc. Per exemple, el “nou sentit comú” no supera el consumisme, no supera l'individualisme, no supera la relació capital-treball, no supera l’avarícia per l’acumulació de riquesa.

Un dels elements fonamentals de l’actual sentit comú, que permet l’hegemonia de les elits econòmica-financeres, és l'individualisme, sobretot pel que fa a l’àmbit econòmic. L’individualisme d’arrel “spencerià”, la competència tots contra tots –tots són l’enemic- on sobre viu el més apte, basat en les presumptes teories de l’evolució darwinianes, d’ahí que se l’anomene “darwinisme social, és una cosa que està molt arrelat al sentit comú. Però eixa concepció no és una “llei natural”, com se’ns tracta de vendre, és un concepte, una forma de veure la vida i la moral, que pertany a les elits i permet la seua hegemonia. Un “nou sentit comú” requereix necessàriament deixar de costat aquest concepte. Per això cal acudir a conceptes que respecten la dignitat humana, tant com a individu a l’hora que com “ser social”. I, en el modest parer, el camí passa pel cooperativisme, pel treball en comú lliure i espontani. El cooperativisme permet passar de l'individu passiu al treball, a la societat, a la política, a l’individu actiu i compromés en el qual passa al seu treball, a la seua societat, a les seues institucions polítiques. De ser un individu que creu, obeïx, el que li diuen, a ser un individu que es preocupa i s’ocupa dels assumptes i que com no ho pot fer sol, té necessàriament que buscar que l’aiden i aidar als altres per assolir no sols els seus interessos sinó els interessos comuns amb els altres que lliurement volen compartir el projecte.

El sistema capitalista conté contradiccions tan grans, que per una banda es passa la vida educant, més bé cal dir ensinistrant, a les persones des de xiquets en l’individualisme, i quan arriben a l’edat adulta els toca reeducar-los, reprogramar-los, perquè cooperen. Què són sinó el “coaching d’equips”, un nom ampul·lós, per dir als treballadors, normalment de grans empreses, que no han de competir entre ells que han d'ajudar-se, que tenen de col·laborar i confiar amb la resta de membres de l'empresa. Han de reprogramar-se, desfer-se d’allò que per (mala)educació se’ls ha inculcat des de menuts, que és l’individualisme, la competència salvatge de tots contra tots i la supervivència del més apte com un estat natural del ser humà. Totes idees que afavoreixen, justament, a les elits. És per això, que com individu és impossible assolir undesenvolupament ple com a ser humà en aquestes societats capitalistes.

Malgrat el que he exposat fins ara, cap partit polític d’esquerres té la preocupació per fer aquest canvi de sentit comú, de mentalitat. És cert que gairebé tots els partits polítics porten al seu programa la promoció de formes cooperativistes o d'empresa social en l’economia, però no forma part del seu discurs diari. Més aviat sembla una d’eixes coses que s’inclouen al programa sense ser una prioritat i perquè queden bé.

Deixe per un altre post comentar la relació cooperativisme-treball enfront de la relació capital-treball així com des de diferents i molt diverses fonts es veu el cooperativisme una alternativa viable i, fins i tot, l'única alternativa en un futur proper.

Oskar "Rabosa".