El Rei del Mambo.

Un dels encerts més grans de Hegel va ser veure que allò que més desitja un esser humà és reconeixement. En la seua dialèctica amo i esclau ho va esposar. Ara bé, ell ho maximitza, amb un tot o res, el que de por de morir es retira de la confrontació i converteix en esclau, esclau que començarà la cultura, la Història, humanitzant-se i metre va deshumanitzant l’amo. Però la complexitat de les relacions, fa que la dialèctica amo esclau no ens done un quadre complert de com funciona el reconeixement en els ser humans. Òbviament, Hegel pretenia justificar l’ascens de la burgesia al poder, i per això va descriure d’aquesta forma.

No obstant això, va encertar en la recerca del reconeixement per part d’uns sobre els altres. Si el retrat de Hegel servirà per a la Historia, i si voleu diguem-ne la “gran Història”, i, potser, només ens serviria per a Europa, no serveix de la mateixa forma si obrim el microscopi a les relacions podem trobar que aquest relat de Hegel, encara que convenient pels seus objectius, aquest relat de la Història, resulta imprecís.

En primer lloc, l’amo no sempre té la necessitat de jugar-se-la a vida o mort amb l’esclau per aconseguir el desig de ser desitjat, el reconeixement, de l’esclau. L’amo el pot aconseguir per altres mitjans: com que l’amo i l’esclau no estan sols, sinó que des de l’origen ha hagut més persones presents, el pot aconseguir mitjançant lluites amb els tercers, o sent un gran caçador, o sent hàbil a l’hora de treballar la terra, o de cobrir carències dels altres. El lideratge no sempre és imposat per la submissió de l’altre per la força, molt sovint la submissió s’entrega de forma voluntària, per l’admiració de les gestes que desperta el líder.

En segon lloc, si obrim el microscopi prompte veiem una sèrie de relacions amo-esclau a menor escala, i que va relacionant-se i interconnectant-se com una xarxa. Aquesta xarxa és més complexa com més extensa és la societat. I les relacions de reconeixement són també complexes, i no sempre són verticals, molt sovint també ho són horitzontals, entre pars. També veiem que no totes les relacions són de poder, sinó que el reconeixement arriba per altres vies. Vies indirectes, on no cal imposar-se, ni jugar-se-la a ser el més valent, més fort, ni el que menys por té a la mort. Dins d’aquesta xarxa, tots acabem donant el nostre reconeixement a alguna altra persona, i desitgem tenir el reconeixement d’algun altre.

El a qui i el perquè se li done el reconeixement és una cosa que dependrà de la societat. Dels valors de cada societat en cada moment. La gent que més reconeixement obté, encarna els valors de la societat, l’esperit de la societat. El que hom fa per obtenir els reconeixement és allò que es marca en la societat com a valuós, com a desitjable, com expressió màxima del que és important en la societat. Cadascú, dins d’una societat estratificada, busca dins del seu lloc encarnar els ideals, per això busca allò que li donarà reconeixement, si més no entre pars.

Les expressions del reconeixement són “ell té...”, “ell guanya...”, “ell es...”. Qualsevol afirmació precedida per qualsevol d’aquest subjecte i verb ajuda a classificar a la persona i per ella mateixa li ofereix un reconeixement. Però de totes les expressions la que més ajuda i la que més defineix és “ell és...”. Perquè el “ell és...” indica alguna cosa substancial en el “ell...”. Aquestes expressions es senten quan hom ha obtés el reconeixement. Quan hom vol “impressionar”, ell mateix cerca el reconeixement amb els “jo tinc...”, “jo guanye...” o el “jo sóc...”.

Tots volem “tindre”, “guanyar” i “ser”. Tots volem d’una manera o altra tindre el reconeixement, “ser els reis del mambo” en alguna cosa. La qüestió és “en què”, “com”, “per què”, “per a què”... Perquè no hi cosa que done més a conèixer a una persona que veure a qui li dona el reconeixement i mitjançat quines coses vol ser reconegut.

Oskar “Rabosa”.

HOME VOLTAT I HOME REVOLTAT

Semblarà una comparació estúpida però la diferència entre la volta i la revolta és ben evident, fins i tot per als més allunyats del projecte revoltós. Voltar una cosa és, simplement, capgirar-la; després, hi ha qui dóna per finalitzat el projecte i, allò que s’entenia com a revolucionari, queda com a evolucionari. Per seguir amb el procés, cal que arribe altre evolucionari que reconduïsca la primera posició, o la segona, o la tercera; qui sap? Pot ser que siga esta la raó dels revolucionaris de dreta i d’esquerra, no?

Realment, ara, i després de llegir i rellegir passatges de L’homme révolté, de Camus, ja tinc clar quin llibre m’enduria a la presó perquè, a una illa deserta, seria, sense dubte, la Commedia de Dante. La revolta, per a un condemnat insurrecte, indubtablement és la necessitat d’eixir de la cel·la, trencant els barrots i fer-ho reclamant llibertat. Una volta fora, la revolta continua fins que et tornen a encarcerar i, així, successivament, sempre reclamant llibertat. La llibertat de Hegel es troba en l’estat, mentre que la dels sectors més esquerrans, no, perquè l’estat és l’opressió. A la fi, hi ha la volta i la revolta; l’evolució i la revolució.

L’anàlisi de Camus sobre els exaltats i els revoltats, acaba quasi sempre amb la mort: matar o morir. I eixa cosa em costava d’entendre si el text de base era la hegeliana dialèctica entre amo i esclau, on sempre hi ha la vida per enmig i en el qual no s’admet l’aniquilació de l’altre perquè, amb esta pràctica, s’aniquila un mateix. L’un no s’entén sense l’altre ni l’altre sense l’un. Però, com diu Camus, amb les revoltes modernes, esta pràctica ―més que siga filosòfica― es trenca i s’admeten les morts. Possiblement, mirant-ho des del punt de vista lingüístic, siga molt més fàcil d’entendre perquè, segurament, abans, més que una revolució, es buscava una evolució, o siga: voltar el sistema.

Però amb la postmodernitat, l’evolució ja va passar, en el camp del pensament, a ser una revolució en què es dubtava de tot tipus de sistema global, en referència a l’ordre estatal, mentre que els nous insurrectes, tot apunta que buscaven diluir les fronteres i redistribuir l’espai, les persones, el poder i l’economia a partir d’altres fórmules. Ara bé, la pregunta a respondre és la següent: eixos revolucionaris, s’haurien conformat amb el seu sistema? Pense que no. Pense que no i ho referme amb la contundència que dóna el prefix re-. Pense que, per a ser un vertader revolucionari, la idealització és fonamental i, per tant, el pensament idíl·lic, platònic i cavernícola ha d’estar present.

Amb el cor en un puny, comence a ser conscient que el primer pas per a eliminar qualsevol revolta, en els indrets on vivim, és traure la filosofia de les aules i, si pot ser, incorporar-hi el catolicisme. Realment, l’única cosa que m’ incomoda és que, en uns anys, deixaré d’escriure cap referència filosòfica, per graciosa que siga, perquè ningú l’entendrà i em costarà tornar a fer acudits sobre rectors i monges, com passava abans, en temps de dictadura. 

Salvador Sendra Perelló

EDUCACIÓ I REVOLTA SOCIAL

“Educació i revolta social”, de ser el títol d’una sèrie, esta seria de ciència ficció. L’educació està vinculada a mantindre l’ordre i a generar una mena de massa inofensiva. Si seguim amb Zizek, que el vaig fer valer en altre article, dubtaríem fins i tot de la democràcia, ja que la llei i l’estat es troben vinculats, de manera directa, amb el poder. El repartiment de mediocritat, per tant, és l’única cosa que es pot defensar amb un ordre semblant al que tenim. I això, fora de l’escola.

Les aules sempre han tingut jerarquia i disciplina, així com la família. La recorreguda expressió de «matar el pare» perd tota l’actualitat quan el pare passa a ser un element vulnerable i sense autoritat. El fill destinat a prendre el relleu per, així, capgirar els guanys realitzats pel seu progenitor i projectar-se de cara al futur, ja no té a qui substituir perquè no hi ha hagut autoritat, per tant, no hi ha hagut pare. La mateixa cosa es podria aplicar a l’escola, on el deixeble ja no es troba sotmés a la disciplina del mestre. De quina manera ha de buscar el motiu per a la revolta? Com a de «matar el pare» si esta figura s’associa amb l’autoritat?

La revolta, per tant, queda de banda per als individus criats en el sistema actual; mal criats. No obstant això, la revolta s’hi troba present en altres indrets, com hem observat darrerament pel nord d’Àfrica, per exemple. Però, si ara fem servir Hegel, el mal de la democràcia recau en una dialèctica inexistent entre l’amo i l’esclau, per una simple raó: perquè l’esclau no se sent captiu. L’esclau se sent lliure pels llocs on habitem. L’amo se sap amo, però col·lega de l’altre, mentre que l’esclau ja creu que té massa a perdre pel simple fet de plantejar la lluita, i tot encaixa.

Realment, Hegel mai hauria acceptat la frase que he fet servir de «matar el pare» perquè creia que on s’hi veu reflectit en el rival i, d’eliminar-lo, s’elimina també el reflex, o siga, la percepció que es té d’un mateix. L’ordre pot canviar però sense baixes, perquè les mateixes baixes farien impossible el canvi. El jo, per tant, és un simple reflex d’un en l’altre i la nostra societat ens fa creure que tots som iguals, cosa que ens anestesia, ens enganya i, a l’hora, ens impossibilita per a la revolta que ho puga capgirar. La societat funciona i els docents premiats seran els millors garants de l’ordre. L’educació contribuïx en una gran mesura a mantindre l’estatus d’esclau de la massa, inclosos els mateixos guardians.

Respecte a la lectura de Hegel, allò que ja no recordava era el vincle amb el desig que hi ha al darrere de les obres i les accions humanes. Però, fins i tot amb açò hem d’ensopegar perquè la mateixa massa social té els mateixos desitjos, per estúpids que semblen. Aleshores, amb el desig massificat i amb l’autoritat fent de col·lega, de qui ens hem de molestar? Front a qui ens hem de revoltar? I, a més, ja hem perdut fins i tot l’hàbit!

 

Salvador Sendra Perelló

JUAN CARLOS FERNÁNDEZ-GALA

Si jo estire fort per ací i tu estires fort per allà, de tombar, res! En tot cas, el que fem és mantindre-la plantada de per vida i assegurada, amb força i bons puntals. Sembla que el senyor Llach no es va molestar a estudiar les lleis de la física o, si més no, no va anar mai d’acampada. Podemos tampoc ho du bé, això de l’estirada...

La cançó amb què Podemos feia les seues presentacions era L’estaca. Estirem, estirem i, entre tots, la tombarem! Però, ara, amb la deriva moderada dels antisistema, més que tombar, o canviar això que hi ha fet, sembla que allò que volen és apuntalar-ho tot ben fort perquè res no es moga. De moment, Juan Carlos Monedero se’n salva.

Ara Hacienda sembla que ha de tornar-li un bon pico, a Monedero, a causa de la seua declaració d’ingressos, extraordinària i legal. Diré el que diu Pujalte: «es legal». Diré el que deia Hegel: «tot allò real és racional». I la gent s’estira els cabells quan hi ha referències a Hegel mentre li sembla normal el que diu Pujalte. Segurament, el que passa a Xina, a Corea del Nord o a Venezuela també és legal perquè per això són estats sobirans i tenen legislacions. Però no penseu, ni en broma, que intente comparar Pujalte amb Hegel; la reflexió m’ha sorgit perquè tinc l’Estètica de l’alemany sobre la taula!

Monedero ―m’agrada el seu cognom perquè em fa pensar que es tracta d’una persona estalviadora, d’eixes de tota la vida― ha abandonat Podemos quan ha endevinat que el vaixell a la deriva anava prenent el rumb. Quan es navega sense brúixola, deixant-te guiar pels instints i per això que es diu «el líder», el viatge és divertit però té els seus perills, tant els presents com els futurs. Pense a Machado quan en la seua poesia més existencialista es referia als camins sobre la mar... Ara pense a Monedero i l’abandó del vaixell quan este pren el rumb.

150.000 euros són dinerets, i tu te’ls has guanyats! Abandona el vaixell però no els dones ni un cèntim, als moderats, perquè els artistes ―com tu i jo sabem― també mengen, beuen, fumen i fan altres cosetes. Benvingut a la deriva, de nou, i recorda de gastar els teus dinerets amb coses bones per a l’esperit, encara que els metges te les priven: la vida són quatre dies! Una coseta més: Miguel Bossé es va canviar el primer cognom real, Dominguín, pel de sa mare, molt més artista. Pensa-t’ho, vinga. I una altra: la perdició de l’esquerra són els complexos.

Salvador Sendra Perelló

Els valencians han votat PP des del 1995 buscant reconeixement.

Hom és difícil que no es pregunte perquè la gent, malgrat el que han fet,  el PP al País Valencià continua tenint el vot de la gent. Com no potser d’una altra manera el vot té que ser per força de gent treballadora. Gent que en condicions normals no deuria votar al PP, perquè si actuaren de forma racional no votarien a qui, en principi, no va a defensar els seus interessos.

Certament, no ho fan per ideologia. Dubte molt que els votants del PP a la seua majoria es plantegen si el PP és un partit liberal, democratacristià o conservador. És clar que si sumem les tres corrents de dretes, típiques de les democràcies europees, aglutinarien un gran part de la població, però el PP les aglutina totes i algunes d’elles mesclen mal. Com un liberal pot estar en conservadors i democratacristians davant el matrimoni gai o les parelles de fet? El PP va ser fundat per Fraga fusionant tots el partits de dreta, de totes les corrents, excepte la UCD que va es va integrar més tard. El PP és un partit de dretes vinculat directament amb el franquisme, amb els hereus del franquisme, que pren de les tres corrents que es solen considerar dreta el que li convé quan li convé. Així tenen que casar les corrents liberals amb les corrents catòliques. De tal forma que mai saben ideològicament on estan, però estan on els convé.

Al País Valencià, como gaire bé a tot l’Estat espanyol, és bàsicament una societat tradicionalment agrària. Societat de terratinents i llauradors servils a “l’amo”. Òbviament, la majoria no són amos, així que la fotografia de la societat és poc culta, rústica i amb baix concepte de sí mateixa, permanentment avergonyida de parlar valencià, de ser llauradors, amb por del que diga l’amo i el cap cot. Però a partir dels anys seixanta l’economia espanyola començarà a tirar cap amunt i al País Valencià es desenvoluparà per una part prou industria (tèxtil, mobles, sabates, joguets, etc.) i per altra el turisme i per tant construcció. La gent passa de una societat dedicada al sector primari a una altra on guanya pes el secundari i el terciari, entren a la “modernitat”. Tot això sense solució de continuïtat en quan a la transformació de la mentalitat de gent. Per tant, les idees que han emergit en les democràcies europees no calen a la societat. És una transformació de facto, sense guia ideològica.

Amb eixe substrat arribem al punt clau, per poder respondre a la pregunta que ens hem fet al començament. I la resposta la podem trobar seguint el pensament de Hegel, el filòsof alemany. Sense fer-ho massa llarg ja que explicar això ens portaria massa espai. Per a Hegel l’Esser humà té un certs desitjos que comparteix amb els altres animals, com menjar, beure, dormir, tenir un refugi i sobre tot, el més fort, el de supervivència, per a cobrir-los li calen objectes (una jaqueta pel fred, una casa on refugiar-se, etc.).  Però, també té altres desitjos que el fan diferent als animals, i és que sovint vol coses que no són materials, entre aquests destacaria la necessitat de reconeixement. El reconeixement es té que obtenir dels altres homes, i tan de reconèixer com a Home. Buscant eixe reconeixement és com ixen els amos i els esclaus. Ja que entre els primer homes hi havia de disposats a jugar-se la vida, anant contra el instint de supervivència, per aconseguir el reconeixement. Reconeixement que obtenen d’aquells que tenint un fort instint de supervivència no es juguen la vida. Els primers són els amos i els segons esclaus. No obstant, l’esclau també té sempre una necessitat de reconeixement. Per fer-ho curt, aquest reconeixement universal arribarà amb el liberalisme, la Revolució francesa, i la aparició de la idea de que tots els homes son lliures i iguals.

Com hem dit abans, la societat valenciana passa en poc temps d’una societat rústica, on encara impera la dialèctica amo/esclau, a una societat que es desenvolupa econòmicament en poc temps, i les societats més desenvolupades econòmicament es regeixen per principis liberals i per la llibertat i igualtat de tots. Això farà que arribats als anys ’70 hi haja al País Valencià dos necessitats de reconeixement, una que deriva de la falta de llibertat dins del franquisme, on encara hi ha la visió de qui et contracta per una feina és l’amo, i per una altra un desig de superar el complex d’inferioritat, tant respecte l’amo com un reconeixement com “a valencians”. Però, al contrari que a Catalunya, el reconeixement “com a valencians” no passa per un sentiment nacionalista. Mes bé passa per sentir-se tan espanyols com els castellans.

Durant la Transició es cremen etapes respecte de les necessitats de reconeixement de les llibertats i la igualtat. El reconeixiement formal dels drets i llibertats a la Constitució, el fet de que el País Valencia es convertisca en una societat bàsicament terciària, el canvi en les relacions de treball, etc., al igual que passa a la resta de l’Estat dona el suficient reconeixement a la gent com per a que es senta satisfeta. Per assolir això, el País Valencià votarà fonamentalment partits d’esquerres (bé fem com si el P$x€ fora d’esquerres, ja que eixa idea-enganyifa continua majoritàriament estesa).

Queda per satisfer el complex d’inferioritat que sent com a valencià. En un principi hi ha una ombra de buscar-lo en el nacionalisme, però quedarà ràpidament anul·lat. El P$x€, que a més a més encara gasta PSPV, no complirà eixe objectiu. I, amb un gir cap a la dreta a tot l’Estat enmig del descrèdit dels Governs González, el PP arribarà al poder. Des d’aleshores, el “PP de la Comunidad Valenciana” buscarà aconseguir eixe reconeixement. Farà una política d’infraestructures, d’obres públiques, de grans esdeveniments, de bogeries, destarifos i destretrellats. Tot amb molta corrupció, diners de les Caixes i per a enriquir-se ells i els amics. Però a la gent l’importava poc, es sentia reconeguda, el PP aconseguia posar a la “Comunidad Valenciana” al mapa, eixia a totes les TV del Mòn la Formula 1 i la America’s Cup, que era com uns Jocs Olímpics; les obres de Calatrava eixien als llibres... (d’arquitectura?) i guies de turisme del món; “La Ciudad de la Luz” era el Hollywood d’Europa; la benedicció del Papa (als de Orange Market sobre tot); etc. Però sobre tot, Rajoy posant com exemple la “Comunidad Valenciana” de les seves polítiques si guanyava al 2008. Ara sí. Ara el somni dels valencians s’havia complert. Si el preu pel reconeixement era la corrupció, era un preu barat.

Hom pot pensar que el PP al País Valencià guanyava per la bonança econòmica, o que les seves polítiques creaven ocupació, les requalificacions de terrenys, etc. Res mes lluny de la realitat, haguera manat qui haguera manat la bambolla immobiliària, la ocupació, etc., haguera sigut la mateixa. Això depenia de “forces” alienes al Palau de la Generalitat.


Oskar "Rabosa".