DE BECARIS A POLÍTICS

La imatge del polític, en general, s’ha de recolzar amb una gran dosi de faena, seriositat i cura amb les decisions que es prenen. Hom pot decidir allò que haja dit a la campanya, o als seus votants, però, per arribar a bon termini, cada una d’estes bones intencions s’ha de supervisar i ha de transformar-se per passar d’idea a forma.

Se suposa que els garants que esta acció es puga realitzar són els equips que envolten el personatge públic de torn i, per tant, en la transformació de la matèria és on se la juga, la credibilitat del polític. Per assolir un prestigi, per tant, cal envoltar-se del millor equip d’assessors, que no dels més barats ni d’aquells que es recomanen. Si la deriva del PP es va causar, en gran mesura, per fer servir les assessories com a mitjà de pagament de favors, la imatge del grup Compromís s’està afeblint a causa de la contractació de becaris per realitzar estes tasques.

Una prova d’açò és la ficada de pota del conseller Climent quan va tractar el tema de la llibertat d’horaris de les grans superfícies, on, ràpidament, va ser desautoritzat per la vicepresidenta. Climent, o millor encara, el seu grup, va pecar d’ignorància i d’haver trepitjat pocs carrers i despatxos. L’aplicació d’una llei, per noble i digna que siga, depén de la legalitat vigent i allò que no es pot crear és la desconfiança i l’arbitrarietat, i un conseller no té perquè saber-ho, però els seus assessors, sí. I una cosa semblant passa amb el tema de la sanitat a la Marina, on es troba a faltar una línia clara i creïble per recuperar la gestió hospitalària. O en altres casos que no vull esmentar per no avorrir el lector, ni robar-li temps de Facebook.

Però, el passat, passat està, i el futur, es pot preveure... I ho dic per dos raons: perquè ha eixit a concurs públic la direcció dels parcs naturals de la Comunidad Valenciana —tot i que no sé si de tots—, i perquè s’ha estés massa això de pensar que els jóvens estan molt formats i que són els millors. Si no passa res, un becari dirigirà els parcs de referència en la mesura que fa poc ho feia una persona relacionada amb el turisme: altre despropòsit!

Si acceptem que els jóvens, desocupats i becaris en gran mesura —i a les estadístiques em remet—, estan sobradament preparats per realitzar tasques de direcció i d’assessorament, acceptem que l’experiència de qui treballa en camps semblants té poca importància, o no cap... I jo no pense d’eixa manera perquè sempre he cregut que als bons se’ls ha d’anar a buscar perquè ja solen estan ocupats i se’ls ha de parlar clar i convéncer-los perquè canvien de lloc de treball. Els concursos públics poden ser molt bonics i cridaners, fins i tot oberts i plurals, però hi ha  places on no es pot concursar; o sí... Els resultats, no tardarem a saber-los, i les línies d’acció política, encara menys.

Salvador Sendra

L’HEPATITIS C (I JUAN MAESO)

No m’agradaria estar malalt d’hepatitis, i menys encara d’hepatitis C. Sembla que es tracta d’una malaltia ben fotuda, que comporta un alt risc de contraure’n d’altres, encara pitjors, com el càncer. No sé més d’esta malaltia ni vull saber-ne perquè a Internet, quan busques, se’t planten els cabells ―o et cauen! Però jo l’he treta, la malaltia, perquè recorde Juan Maeso, i m’estranya que ningú en parle, i més quan es troba tan relacionat amb este mal.

Els afectats diuen que hi ha una medecina que, en una gran majoria dels casos, et pot curar i salvar de la crema, a més de millorar, substancialment, la qualitat de vida del malalt perquè, si la malaltia desapareix, supose que també ho faran els símptomes. La polèmica respecte este medicament és l’alt cost que se li atorga; monetari, em referisc. I el govern de l’Estat, segons diuen, va aprovar una llei per subministrar el medicament però no la va dotar de finançament, per la qual cosa, una competència transferida a les autonomies l’haurien de pagar ells amb els seus fons. A eixa aprovació van contribuir el gran nombre de persones mobilitzades, cosa que cal recordar.

El problema d’esta malaltia, a banda dels que ja he enumerat, té un nom ―Juan― i un cognom ―Maeso―, i això no es pot deixar de banda. Als més jóvens, i als més despistats, els diré que eixe home era un metge, anestesista, que treballava en diferents hospitals de València. I a la Comunidad Valenciana, ―perdó, Comunitat― també, si no recorde malament, tenim les competències transferides però, a més, som el conillet de les índies del PP amb això del model Alzira, o Dénia, tant fa. Però, tornant a Juan, només vull recordar que va contagiar 275 persones amb este virus.

Maeso va condemnar 275 persones a malalties cròniques, i ho va fer treballant en diferents hospitals públics i privats valencians, i així ho diu la sentència que el va condemnar. Per tant, em puc aventurar a dir que alguna cosa no va funcionar bé en l’administració; la mateixa que està patint les retallades directes, o les indirectes, en forma de càrregues per l’esperada vacuna. Personalment, pense que este detallet, que ningú anomena, és important i s’ha de tindre en compte.

A les 275 persones i a totes les altres, excepte a una...

 

Salvador Sendra Perelló

Jo, Res.

Res, rei en llatí és un mot que significa cosa. És curiós com en la nostra llegua “res” ha passat a significar justament el contrari, cap cosa –al castellà o traduïm com nada- i “no res": Negació de tota cosa, cosa nul·la. En llegua castellana “res” significa: Animal cuadrúpedo de ciertas especies domésticas, como del ganado vacuno, lanar, etc., o de los salvajes, como venados, jabalíes.

Tornat al món romà, res en el sentit jurídic era la cosa objecte de propietat, aquella sobre la que es podia exercir un domini total. Els esclaus eren res, i com a tals tenien la consideració de coses, no de persones. Eren, com en castellà, animals de la propietat de pater familias. El pater familias tenia el vitae necisque potestas (poder sobre la vida i la mort) de la dona, fills –encara que no era un poder incondicional- i, per descomptat, esclaus. El pater familias era el ciutadà, l’únic que tenia drets dins de roma i si era d’una família patrícia, disposava de privilegis enfront dels altres ciutadans. No és d’estranyar, doncs, que la paraula res etimològicament haja derivat en cap cosa o en animals quadrúpedes domèstics o de cacera. En català, no en tinc idea però supose, com res és cosa, acaba derivant en coses de poc valor de poca importància en no res. En castellà acaba quedant-se com en una de les coses de propietat de l’home, del parter familias, un terme general esdevé un terme particular.

Aquesta introducció, sobre el significant res és necessària per a entendre com el liberalisme també acaba convertint en “res” –amb tots els sentits vists fins ara, llatí, català i castellà- a la majoria dels homes, deixant només a les elits com l’equivalent al pater familias. Si ja sé que pot semblar contradictori, el liberalisme posa a l’individu al centre de l’Univers, i el dota de drets fonamentals que té pel mateix fet de ser un Ésser Humà. Però si eixa és la teoria que es veu, la teoria que no es veu i la pràctica que es pot observar, si alcem el vel, que la majoria dels Éssers Humans continuem sent “res”.

El liberalisme, té com objecte l’individu, però l’individu en tant que titular d’una propietat. En certa manera és el pater familias. Però el liberalisme acaba imposant-se en el seu vessant econòmic i supedita qualsevol cosa a l’economia. No és d’estranyar si en el punt de sortida tenim a l’individu propietari. L’Esser humà és convertit en un homo oeconomicus i realment el liberalisme triomfa posant al burgés al centre. Les revolucions americana i francesa són revolucions burgeses. Si la burgesia diu voler estendre els seus drets a les capes socials més baixes, és simplement per interés, no per convicció. Això queda perfectament demostrat en els EUA quan es manté l’esclavitud, i a Europa quan després de Tractat de Viena de 1815, les constitucions parlamentàries que van obrint-se pas proclamen en sufragi censatari i la burgesia explota als estrats més baixos durant la fase del conegut com “capitalisme machesterià”. Els obrers eren “res”, no eren formalment propietat dels burgesos, però de facto els tractaven com a tals. L’explotació a què van ser sotmesos va ser brutal, les condicions de treball eren molt pitjors que les condicions en què els romans tractaven els seus esclaus.

L’evolució del liberalisme i els afegits teòrics del darwinisme social amb l'eugenèsia aprofundirien en el tractament com a "res" dels estrats més baixos. Aquestes dues doctrines proposen en primer lloc que els triomfadors socialment són els més aptes, i això ho demostren perquè són més rics; en segon lloc, que els estrats més baixos suposen una rèmora per l’espècie humana, i que l’únic que fan és evitar el progrés de l’espècie, per tant cal eliminar-los, evitar que es reprodueixen. Així, acaben sent considerats no-humans, altra vegada “res”.

En la fase de “capitalisme fordista”, els burgesos s'adonen que poden augmentar d’una forma exponencial la producció de béns, però, oh my God!, necessiten consumidors. I Mr. Ford ja no pot vendré cotxes només als altres burgesos o aristòcrates europeus, ha de vendre a tots. Els “res” deuen començar a ser “res més útils” no sols per treballar, sinó també per consumir. Per això cal pagar-los millor i fer que tinguen més temps lliure així podran consumir.  Si els burgesos paguen un poc més, els "res" tenen més diners per comprar els productes, al final els diners tornem als burgesos, però en tornen més perquè els burgesos els venen els productes que ells han fet a un preu superior al que li costen, inclosos salaris dels "res". Com a conseqüència d’això també cal estendre els drets polítics i socials, tot siga perquè els “res” siguen tot el més útil possible. Durant el període 1945-1980, es tracta als estrats més baixos amb una certa dignitat, se’ls anomena ciutadans, tot pel bé de l’economia (pels interessos dels burgesos). Però a principis dels anys 80, les elits diuen que ja està bé, el món s’ha fet global i els estrats més baixos nacionals ja no fan falta, es pot anar per “res” d’altres països encara no “desenvolupats”, encara no explotats d’una forma capitalista. El “capitalisme machestarià” apareix de nou, jornades 15, 16, 18 hores, salaris per animals, sense condicions sanitàries, sense drets socials de cap tipus. Per una altra banda, les noves tecnologies permeten augmentar la productivitat d’una forma exponencial –vid. El fin del Trabajo, de Jeremy Rifkin-, i a Occident cada vegada són menys necessaris els obrers i quan són necessaris es gasten els “res” de Centreamèrica, Xina, Taiwan, Índia... –vid. El libro negro de las marcas, Klaus Werner i Hans. Weiss. Veiem alguns exemples de com ens tracte com "res":

- Ara cada vegada més, en aquesta última fase del capitalisme, els que pertanyem als estrats més baixos de la societat occidental, tornem a ser tractats com “res”. I ho veurem concisament amb una sèrie d’exemples:

- Es pot estafar impunement mitjançant les preferents, perquè la gent dels estrats més baixos, així com les seues propietats, estan al servei dels interessos de les elits econòmic-financeres, perquè ells són els autèntics pater familias

- Els desnonaments segueixen sent una tragèdia perquè, com va dir la ministra P$x€ra Elena Salgado, la dació en pagament posaria en risc el sistema financer espanyol, i això és més important que les persones, perquè aquestes són “res”.

- La reforma laboral és necessària perquè els treballadors deuen ser més productius, i les empreses deuen augmentar els beneficis, i l’única forma és baixant els costos de producció. Com aquests els formes els béns d’inversió, els proveïdors i els costos, donat que en els dos primers no es pot influir, s’influeix en els costos laborals, tractant als treballadors com mercaderies o com bens de capital, altra vegada com “res”.

- A l’àmbit de l’educació –que mereix un post a banda- cada vegada empitjora i es privatitza perquè no interessa crear gent que puga pensar, sinó que es comporten com “res”. Obeir i no pensarLa privatització de la sanitat, pel fet que gestió privada és més eficient i passen fets com que a una persona acabada de operar d’un càncer de testicle el deixen a la porta de l’hospital i l’envien cap a casa, és una mostra que el tracten com a “res”.

Podria posar exemples fins a cansar-vos, però crec que ha quedat clara la meua tesi. Si voleu, continuem mitjançant comentaris.

Marcs erronis no obrin portes.

George Lakoff és un lingüista cognitiu que ha sigut molt influent en els darrers temps en els grups “d’esquerres” nord-americans. Té una petita obra considerada de referència per al discurs polític, i en la que resumeix els seus conceptes establerts a “Moral politics”, anomenada “Dont think on an elephant” (No penses en un elefant). Ahí parla dels marcs (frames) conceptuals.

Els conceptes evoquen marcs, estan dins d’un marc. Cal emmarcar els conceptes:

El enmarcado tiene que ver con elegir el lenguaje que encaja en tu visión del mundo. Pero solo tiene que ver con el lenguaje. Lo primero son las ideas. Y el lenguaje transmite esas ideas, evoca esas ideas.

Lakoff parla de com els conservadors han aconseguit imposar els seus marcs, i com utilitzen les metàfores per fer encaixar els conceptes dins del marc. Per exemple, si es parla d’alleugeriment fiscal per referir-se a la baixada d’impostos, automàticament establim un marc, ja que només es pot alleugerar el que és una càrrega, el que pesa, el que ens fa patir, una cosa que suportem com un càstig. Si en un debat polític, un dels contendents diu que aplicarà un alleugeriment fiscal, i en el torn de rèplica l’altre diu que l’alleugeriment fiscal portarà conseqüències dolentes per al conjunt de la societat, retallades, etc., el segon ja ha perdut el debat. Perquè no es pot assimilar que una cosa que és un alleugeriment siga dolent, que em lleven de damunt una càrrega no és dolent, és bo. Automàticament penses que tens un sac que pesa una tona damunt dels muscles i que llevar-te’l no pot ser dolent.

A més a més, els marcs instal·lats ja prèviament determinen el que ens creurem o no. Lakoff ho diu així:

Los conceptos no son cosas que puedne cambiares simplemente porque alguien nos cuente un hecho. Los hechos se nos pueden mostrar, pero para que nosotros podamos darles sentido, tienen que encajar con lo que está ya en las sinapsis del cerebro.

És a dir, al nostre cervell li importa una merda la veritat, li importa allò que encaixe al nostre marc. Allò que ja tenim assimilat. Per molt que ens conten, si no entra en allò que ja hem interioritzat, la veritat rebota al nostre cervell com si es tractara d'un frontó.

Tot açò ho explique perquè fa unes setmanes a una xarrada de caràcter polític em va cridar fins a quin punt la mercantilització de la societat afecta el discurs dels polítics. Per defensar l’educació pública es recorren a criteris mercantilistes. El ponent d’aquella xarrada va dir: “Segons demostra un estudi de la Universitat... [no recorde quina] per cada euro públic que s’inverteix en educació a la societat li retorna 1’60 €”. Eixa dada, expressada en un debat amb un liberal, pro-privatització de l’educació, és fàcilment rebatible: 1’60 € a la societat per cada euro gastat? L'educació privada n’aporta més, per començar, els que estudien a Universitats privades accedeixen a llocs de treball més ben pagats; tenen més coneixements, per això acaben als llocs d'investigació més importants per tant aporten més coneixement a la societat; de les Universitats privades ixen els grans emprenedors, que generen més llocs de treball; etc. A més a més, els millors estudiants tindran beques o podran accedir a crèdits que quan acaben d’estudiar podran tornar fàcilment, perquè tindran feines molt ben pagades. Si mercantilitzem i monetaritzem l’educació no hi ha dubte, el discurs liberal, cert o fals, guanya. El mateix passa si mercantilitzem la sanitat.

Des de les aportacions de Lakoff, és una errada imperdonable que els partits d’esquerres i que defensen l’educació i la sanitat com a servei públic parlen en termes monetaris. Sí, ja sé que la idea es keynesiana, del multiplicador i romançons d’eixos, però cal tenir en compte que Keynes no era d’esquerres, era conservador. Però a més a més, els motius pels quals defensar l’educació i la sanitat públiques, no tenen res a veure amb els diners. És una qüestió de valors. Formar a la gent, donar-los coneixements, donar-los eines perquè puguen pensar per ells mateixos, donar-los eines de creixement personal..., i no té preu. I si parlem de sanitat, atendre als malalts com una qüestió d’humanitat, o caritat cristiana si es creu, el no abandonar als nostres veïns, fer valdre la vida i la salut de les persones. Coses que tampoc tenen preu. Cal recórrer a la imatge de la societat com una família, i que a la família tots eduquem, a la família tots tenim cura uns dels altres.

Si els partits d’esquerres no canvien els marcs en què es mou la discussió política, no hi ha forma de canviar res. Si els partits d’esquerres es mouen en els marcs de la mercantilització i la monetització, la gent votarà PP i P$x€ com ho ha fet fins ara. Trobe que de cara a les eleccions vinents, més d’un necessitaria llegir a Lakoff.

Oskar "Rabosa"