L’HOME I LA TERRA

Se m’han passat els dos-cents articles, en este BLOG, sense pena ni glòria; sense quasi adonar-me’n! Personalment, em moc entre moments de molta activitat i altres en què dedique més temps a altres tasques, però intente mantindré sempre —això sí— una activitat constant, i escriure és una manera d’ordenar les idees. Una cosa semblant em passa amb la música, amb el teatre o amb la pintura, però cada època hi canvie la focalització i, amb ella, l’activitat. Amb la literatura no és el mateix, perquè la necessite a diari per entendre’m, entendre’t i entendre.

I estes setmanes m’he dedicat a la música en major mesura. I per escoltar-la amb gust i garantia, no hi ha res com anar al Palau. I per anar al Palau s’ha de tindre un programa decent. I això passa quan passa, i més ací a València... Però aní per escoltar La cançó de la Terra de Mahler que, casualitats de la vida, no havia escoltat mai —almenys de manera conscient— fins a la setmana anterior. Jo no tenia una bona entrada i això es va notar a l’hora d’escoltar els cants.

Sobre el transcórrer de les cançons, la primera és la que em va colpir per la clara referència wagneriana, així com la tercera, o la quarta —ara no ho recorde— en què va fer una xicoteta aportació còmica. Respecte a la resta, preferisc centrar-me en la darrera, on el mateix Mahler se situa a l’ocàs. La meua ment es va traslladar, ràpidament, cap a dos finals semblants, però literaris. D’una banda el de Zarathustra i, d’altra, el d’Empèdocles; ambdós personatges romàntics, malgrat el que pensen alguns...

Zarathustra deixà el seu retir per retornar a la societat, tot i que no se sap on, mentre abandona la caverna i camina il·luminat per les primeres llums de l’alba; l’home de Nietzsche es contraposa a l’ocàs dels déus i dels ídols. Empèdocles és altra cosa perquè el camí que pren, una volta que ha estat rebutjat pels seus, és el de l’ocàs. L’Etna l’acull amb la calidesa extrema que transmet la natura, tan radical i despietada. Mentre, Mahler compon La cançó de la Terra després de la Huitena simfonia perquè pensava que la Novena es transformaria en una mena de rèquiem.

El canvi de nom, però, no comportà que el contingut de la peça modificara eixa obsessió pel final perquè, si escoltem amb deteniment els darrers moviments, el passeig que descriu Mahler s’apropa més al d’Empèdocles que a qualsevol altre, tot i que hi ha un esment clar a la primavera, quant a regeneració, semblant al de Zarathustra amb l’alba.

Salvador Sendra

L’ÀNIMA DE MAHLER

En morir, diuen els científics que es perden al voltant de vint-i-un grams de pes; s’evaporen. Aleshores, l’ànima que s’envola, en este precís moment, es pot sospesar i, a més, allunya eixe fals mite que afirma que el ser humà és només carn i os. L’ànima és allò que el crea i li dóna força, virtut, trellat o, en el cas d’estar maleïda, els antònims dels anteriors mots. Fora d’ella, hi ha la pols modelada amb aigua, de forma humana i transformada en vianda i ossos.

Mahler era un gran creador fins que va conéixer Alma; aleshores va esdevenir el millor artista possible. Mahler era un ser humà format de teixits i matèries diverses que aplicava el cervell per moure els dits i, així, fer sonar instruments i prendre notes. Alma era semblant a Mahler; un ser humà però, això sí, amb un no se què que la feia animosa, anímica i animal alhora. Quan es van conèixer, una va influir en l’altre i l’altre va multiplicar el seu potencial.

Mahler va engreixar vint-i-un grams i eixe sobrepés va ser determinant per a la seua obra i per al gaudi dels qui disposem d’una hora al dia per dedicar-li. Les anades i tornades del compositor es poden observar en les seues peces però són coses del dia a dia. No obstant això, un dia l’home va emmalaltir; diuen que tenia la salut fràgil... L’ànima anava i s’allunyava de la carn de Mahler però sempre mantenint eixe fil d’argent que els unia, i eixa és la vertadera raó de la malaltia.

Un dia, Alma decidí canviar de vida i Mahler s’enfonsà en la penombra. Però, malgrat el canvi anunciat, l’ànima romangué amb ell fins que s’apagà la vida, minvat de mica en mica, prima i cansada. Aleshores, el músic perdé vint-i-un grams i el seu cos tornà a ser mortal. Poc abans d’això, treballava la seua última simfonia que tractava sobre la Commedia de Dante. Mahler, de la mà d’Alma, transitava pel Purgatori i, a l’entrada del Paradís, quan l’acompanyant el deixà perquè no hi podia entrar, ell va decidir de romandre fora. La temuda profecia de les novenes simfonies es va tornar a complir.

Alma, una volta que abandonà Mahler, va seguir animant, animada i animal, fins que ja corrupta i desgraciada, en l’aparença, abandonà la vida, allà lluny, a New York. En morir, el seu cos no va perdre ni un gram i la perplexitat de qui la va conéixer unes dècades abans era evident. En tot el temps que va sobreviure el seu primer marit, Alma va seguir amb el cognom de Mahler, tot i refer nombroses voltes la seua vida, passejant altres inquiets viatgers pel Purgatori de la Commedia fins deixar-los a la porta del Paradís.

Salvador Sendra Perelló

CRÍTIQUES A MAHLER

Una de les crítiques que vaig escoltar l’altre dia, sobre Mahler, era realment encertada. Una dona que sabia de música ―no recorde el nom― deia que escoltar un moviment de Mahler no li aportava cap necessitat de saber el que hi hauria a l’altre. Deia que, tot i ser un gran compositor, Mahler no li transmetia la mateixa curiositat que altres dels grans. I jo n’estic d’acord, per suposat, entre altres coses perquè ella sap de música i jo no.

A mi, escoltar a Mahler m’aporta la necessitat d’interpretar el que hi ha al seu darrere. El que hi ha per arribar, ja arribarà: li done la raó a la dona, com podeu comprovar. Perquè ens hem de situar a l’inici del segle XX i estem, per dir-ho d’alguna manera, en el tercer apocalipsi. Què importa el futur si estarem tots morts en la Primera Guerra Mundial? Importa el present i importa porgar les penes, pensaria Mahler, com devia pensar qualsevol persona intel·ligent del seu temps.

Importa el passat perquè ell, en la mateixa manera que altres genis de la seua època, fan síntesi i preparen el camí al futur. La síntesi de Mahler és musical mentre que la d’Einstein és, tot i que científica, també artística, o la de Röntgen; els dos últims ens preparen ja per allò que vindrà. També s’hi pot incloure Freud o Kandinsky. Cap d’ells ―i parle en primera persona― m’aporta cap interès per interpretar el passat i treballen per presentar-nos el nou paradigma. Precisament, aquí està el seu èxit! Precisament, eixe és el seu valor: uns tanquen una època i altres n’inicien una, de nova.

La necessitat de seguir escoltant la música de Beethoven, o la de vore altre quadre de Gericault és semblant: el paradigma es modifica però encara hi ha un format. El cas de Mahler és el contrari perquè es tracta d’un punt i final, molt ben contextualitzat però, això: un punt i final. Millor dit, uns punts suspensius... A partir d’ell, tot canvia amb Schönberg, Stravinsky, Rachmaninov i altres. I, al final no li cal de saber què hi ha més enllà perquè, en realitat, no n’hi ha res.

A mi, Mahler m’atrau tant com tota la resta de compositors ―en conjunt― del seu passat, junts, exceptuant Beethoven perquè el considere el seu profeta. A partir de la inacabada X Simfonia, Mahler mor i abandona Beethoven, en la mesura que Dante abandonà Virgili, per continuar el seu camí cap al Paradiso amb la finalitat última de retrobar l’amor. Beethoven ja no el podia acompanyar en eixa tasca perquè havia de tornar enrere per si algú necessitava d’un guia per moure’s entre la penombra. Potser siga una casualitat que el tercer moviment d’esta simfonia es diga Purgatorio, o no...

Salvador Sendra Perelló

ELEGANT

El concepte d’elegància, així com el de bon gust, es troba molt lligat a la decadència i a eixa visió del passat que roman en l’imaginari col·lectiu dels individus. Per arriscada que siga una nova proposta, perquè siga inclosa en eixa xicoteta elit on s’ubica l’elegància, ha de tindre un lligam amb el passat que no és altra cosa que eixa imatge de les coses que coneixem, i que ens volta pel cap, potser idealitzada, però que ahí està.

Hui, mentre escoltava la V simfonia de Mahler, he reflexionat sobre este aspecte i sobre el per què del meu amor per l’obra d’este compositor. Trencador, això sí; renovador, també; però un clàssic. La impressió, quan l’escoltes, és que ha sabut assimilar les millors herències, sintetitzar-les i, després d’este resum auditiu, obrir les portes a allò que vindrà. Pense que és un tio elegant! Té eixe toc que l’allunya del comú dels mortals...

Llegint Bioy Casares, fa molts anys ―moltíssims―, em va cridar l’atenció una reflexió que feia sobre el tema: deia que l’elegància es trobava lligada al temps. Però ell ho feia descrivint la roba, on assegurava que, per adquirir eixe punt d’especial, els vestits havien de tindre algunes posades ja. La roba nova s’ha d’adaptar a la persona perquè assolisca eixe punt de valor i de personalitat. Jo, per suposat, n’estic d’acord.

Però, fins ara, si vos adoneu, només m’he centrat en els accessoris que poden aconseguir que algú, o d’alguna cosa, arribe a tindre eixe punt de valor. I me n’he anat d’una punta a l’altra: des de l’art més sublim fins a la vestimenta de cada dia. Per enmig, podríem trobar mil exemples més! Mahler era una persona elegant i feia coses elegants; no podria ser d’altra manera. Casares, també; només cal llegir-lo per adonar-se’n. La decadència dels dos està palesa en la seua obra i en la seua vida.

Tractar el tema de la decadència, m’agrada i, de fet, l’he tractat en nombrosos articles ja; i ho tornaré a fer. París és decadent, Itàlia sencera, també. De Viena, Praga o Venècia, no cal ni parlar-ne. I jo, i qualsevol lector normal, firmaria ara mateix per acabar els seus dies en qualsevol d’eixos llocs que esteu pensant ara mateix. L’art plàstic és decadent; la música, també. Nosaltres som decadents perquè llegim este BLOG que ens parla de coses decadents com la literatura, la música, l’economia o la llengua.

No estic dient que teniu bon gust... Això ho heu pensat vosaltres mateix. Però sí que m’atrevisc a aventurar que posseïu eixe xic d’elegància que es troba a l’interior de la vestimenta, de l’habitatge, del cotxe o de la taula. Totes estes coses, en realitat, vestixen la nostra elegància intrínseca que, en el fons, provoca la necessitat d’envoltar-nos de coses que ens fan més còmoda la vida perquè ens ajuden a entendre-la millor i a identificar-nos-hi. Però, com bé sabeu, aixa elegància costa de mantindre, com tot això que afecta l’intel·lecte; ni més ni menys.

Com podreu haver comprovat, la gran quantitat de punts i comes que he fet servir són un clar símptoma de decadència perquè ja no estan de moda i no els utilitza ningú.

Salvador Sendra Perelló