EL FINAL DE LES PENSIONS

No és un bon títol per a un article i tampoc s’ha de començar mai a redactar fent servir una negació. Però, no passa res: per a contemplar la correcció ja hi ha massa llocs on llegir. La negació i l’oposició s’ha de fer amb el sentit crític adient a la qualitat de l’escrit, i no amb la rotunditat del «no és no», per exemple. Les coses tan simples tendixen a degenerar a causa de la multitud d’interpretacions que admeten, entre les que es troba el simple «no perquè sí».

El miracle econòmic, d’altra banda, ha de sotmetre’s a la crítica hermenèutica, com ja ha passat en el cas del «no». La paraula «miracle» no és la més apropiada per a definir estes coses que signifiquen l’aplicació de la racionalitat. Per tant, el simple ús d’este mot ja és del tot inacceptable. No obstant això, els il·luminats i miraculosos economistes reben el nom de «gurús» i la gent que els empenta a l’èxit professional, i que admet este apel·latiu, sembla ser racional, o això aparenta: de fet, són els que ens governen.

Ara, per centrar el tema amb el títol, només resta per dir que l’economia pot ser qualsevol cosa menys una ciència. Afirmació que faig perquè, d’altra banda, hauríem de tractar els gurús com a científics i els miracles com a resultats d’un procés racional que es pot comprovar i que, en el seu camí, ha suportat les dures avaluacions proposades per Pooper. I, clar, el pas següent és, simplement, reconéixer que els nostres diners els gestionen uns il·luminats que esperen aconseguir un miracle invocat per un gurú: una gran veritat!

Ara ens diuen que no hi haurà diners per a les pensions perquè bla, bla, bla... Perfecte! Jo pense que eixa notícia s’ha estat anticipada des de fa molts anys per persones que no han sigut unes il·luminades, sinó que, precisament, les antagòniques d’esta gent que creia en els gestors del sistema perquè posseïa la gràcia de la fe. El miracle de la recuperació, per tant, ha estat present mentre s’han eixugat els estalvis de les pensions i, d’ací a uns anys, el problema es multiplicarà per dos: ens quedarem sense els estalvis i sense el miracle. L’única possibilitat que tindrem per sobreviure serà eixa que ja anem explotant d’amagats: el dèficit. Però, segur que arriben uns pobres immigrants que ens ho roben tot i causen la nostra roïna, perquè els gestors són gurús que tenen la gràcia de fer miracles i els immigrants són uns pobres desgraciats o, el que és el mateix: culpables.

Salvador Sendra

MARGARITA SE LLAMA MI AMOR [...] UNA CHICA, CHICA, CHICA PUM

Revisant textos de filosofia del S. XX, he fet una ràpida lectura d’alguns de Popper. En un d’ells, he pogut comprovar la influència del filòsof entre els cercles liberals anglesos i vienesos, cosa que desemboca en la política dels gloriosos anys dels conservadors anglosaxons. Margaret Thatcher, per exemple, va ser una de les personalitats en què el filòsof va influir amb major força, segurament per la seua formació científica i a causa del pes de les teories de Popper sobre la investigació. Cal recordar que, en l’època daurada del filòsof de la ciència, la política anglesa treballava en un laboratori.

Popper, vull pensar que creia allò que deia i Margaret, també. Ja no es pot dir el mateix dels nouvinguts que, bé siga Bush, bé siga Aznar, escoltaven repicar campanes sense saber d’on venien. Per molt s’ho vullgueren creure, una mica de crítica els haguera fet repensar-s’ho. De Reagan, no tinc ni idea perquè, segurament, influït pels seus propis pensadors, si que va poder crear feeling i punts d’encontre amb la Dama de Ferro. Tampoc m’interessa; la veritat siga dita.

Popper va proposar un mètode científic basat en la falsació i la refutació com a model vàlid per a la ciència social, i és en este punt on vull detindre’m unes línies. Qualsevol teoria ha de ser sotmesa a una dura crítica i, per poder ser considerada com a vàlida, l’ha de suportar, ve a dir el seu mètode. Si una teoria, per contra, no pot considerar-se falsa, automàticament deixa de poder ser admesa com a vertadera perquè no se li pot aplicar l’enfocament oposat i, per tant, no pot ser falsada. Realment, resulta entenedor, fins i tot per a un cap dur com jo.

Ara, anem a aplicar el mètode de Popper a alguna teoria posterior a Reagan i Thatcher ―segur que esteu pensant ara mateix en els seus pentinats impossibles. Per exemple, en els anys posteriors a la caiguda del mur, van aparéixer dos pensadors de rellevància per als anglosaxons de la branca neocon: Fukuyama i Huntington. No entraré a descriure les seues teories perquè són de sobra conegudes o, si es dóna el cas, les podeu recordar en els seus articles, molt més concisos. Bush i Aznar se’ls creien i els tenien com a referents. A més, els seus perruquers eren de pena. Blair és altra cosa...

Tant Fukuyama com Huntington tenien teories basades en l’evolució històrica. Tant Bush com Aznar eren considerats els hereus polítics de Thatcher i Reagan, o siga, els nous liberals. Popper no haguera admés una teoria basada en la història com a vàlida perquè, precisament, una gran part de la seua investigació es trobava vinculada a desmuntar l’historicisme. En el fons de les qüestions, no cal ni entrar perquè el mètode, o siga, el procediment emprat per Fukuyama i per Huntington no és prou rigorós per a ser considerat com a vàlid; la història no li val a Popper: assabenteu-vos ja!


Salvador Sendra Perelló