PASSA LA VIDA; PERÒ PASSA PER NAFPAKTOS

Sovint pregunten, a les persones més longeves, sobre el secret de la seua edat i, malauradament, totes solen contestar les mateixes coses: rutina i moderació. Realment, es podran viure molts anys però, cal fer-ho d’una manera tan anodina i avorrida. Segurament, per aconseguir eixa rutina que es troba a la base de tanta acumulació d’anys, eixes personetes no hauran viatjat gaire —amb el sentit més intens de la paraula—, ni abusat de res; ni tan sols de la faena!

Creuar el Peloponés acompanyat de l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriand és una experiència oberta a qualsevol improvisació, entre altres coses perquè hui ens traslladem en cotxe, que és molt més ràpid que el cavall. I la rapidesa comporta eixa xicoteta llibertat, raó per la qual vaig visitar un poble anomenat Nafpaktos que se n’eixia una mica de l’Itinéraire. Chateaubriand no deguera viure els noranta anys que els atribuïxen als longeves... però ho deguera fer molt més intensament que qualsevol d’ells.

Una estàtua de Cervantes es troba a l’entrada del xicotet port d’esta bonica vila, i amb eixe monument reivindiquen els grecs la batalla de Lepanto: Lepanto = Nafpaktos. Sembla que sota el domini venecià d’este indret, el nom del poble va ser traduït com a Lepanto o Nepanto, cosa que canvià amb l’ocupació Turca contra la que va vindre a lluitar el famós escriptor. I, si marcat pel destí de l’Adriàtic va estar don Miguel, sembla que ho va ser en dos ocasions, perquè al llibre de Don Quijote alrededor del mundo, hi ha un autor que defensa la possibilitat que el captiveri de Cervantes no fóra a Alger, sinó a Albània.

Les tesis que defensa semblen interessants però cal recordar que don Miguel sempre lligà eixe càrcer a Alger, tot i que poguera estar enganyat. Però la cosa és que ell va estar molt de temps a la presó; potser massa! I els seus monarques no van moure un dit per ajudar-lo a eixir, ni el van ajudar quan ja estava fora i tenia dificultats per buscar-se la vida a causa de les ferides que arrossegava de Nafpaktos, o Nepanto, o Lepanto. Les úniques maneres que tenia l’home per sobreviure estaven al límit de la legalitat, al límit de la cristiandat i al límit de l’ètica.

Segurament, Miguel de Cervantes tampoc deguera arribar als noranta anys. El secret de la longevitat tampoc se li pot preguntar, ni es tracta d’un exponent de les dietes sanes, que supose que no seguiria a la guerra ni a la presó, ni de la moderació, que havia de superar cada dia per subsistir, entre altres coses perquè viure du associats la incertesa, la desesperació, l’excés i la misèria. Una vida es pot considerar un recipient que cada u ompli com pot o com vol i, per això, hi ha recipients menuts que vessen per tot arreu fins que rebenten i altres de grans que romanen buits fins que es trenquen, o pitjor encara, farcits de moderació i de rutina.

M’haguera agradat trobar un text español de desgreuge a Nafpaktos, a Nepanto o a Lepanto, pels mals causats a l’escriptor, tot i que no estic segur que la seua obra haguera estat escrita en el cas d’haver tingut uns monarques honrats. Ara hem de reconstruir la seua existència perquè la narrativa cervantina no aborda els fets personals de manera directa. De Chateaubriand, ens queden les seues vivències escrites en diferents volums i on l’escriptor no defuig la realitat i on sí que té l’opció de contar-nos els detalls de la seua vida: premiar i castigar, condemnar i absoldre, atacar i respectar... Un bon company de viatge que m’ha permés retrobar Cervantes i incloure’l en eixe recipient de grandària indefinida anomenat vida.

Salvador Sendra

14 JUILLET

El  14 juillet és un dia important per a França i per al món en general perquè es commemora la Révolution Française: és la seua fête nationale! No obstant això, cal deixar clar que no va ser esta la primera revolució important perquè ja hi havia hagut l'americana, als Estats Units, amb la posterior declaració d'independència. Dubte que sense l'americana s'hagués pogut fer la francesa, i  la veig com el camp de proves que va servir per a preparar el gran alçament. Sempre imagine què pensarà un anglés quan arriba a New York i observa l'estàtua de la Llibertat.

Just ara estic llegint, en el llibre de Chateaubriand Mémoires d'outre-tombe, el capítol on tracta este moment, el de la Révolution... Després de la descripció dels États Généraux, on detalla els incidents de Saint-Malô, i les revoltes prèvies a l'alçament, on ja s'hi advertia un clima bèl·lic amb nombrosos enfrontaments entre les parts, explica els successos d'una manera neutra. Chateaubriand es va mantenir enmig dels bàndols i no va prendre part en l'alçament que ja s'intuïa a partir d'este moment. Després, el relat continua detallant el seu pas per Versailles, acompanyant un conegut, i l'estança a París, així com la presència a la Bastille el dia que va ser presa, on ho va poder observar en primera persona.

Una volta instal·lat a l'hotel, i acompanyat de dos de les seues germanes, va presenciar des de la finestra alguns altercats del carrer. Conta com un grup de manifestants passejaven els caps de dos coneguts nobles, punxats en dos pals, per ensenyar-los al veïnat i, en passar per baix de la seua habitació, els increpà i els amenaçà de disparar-los, si trobava una pistola, perquè amb eixes represàlies estaven fent malbé tot l'alçament. Els dies de la por s'iniciaven d'esta manera alhora que la guillotina anava polint-se.

Està clar que dita Révolution va ser un punt d'inflexió i una transformació social d'envergadura que féu que gent com tu i com  jo ara estem fent això que fem i que gaudim de les coses que gaudim. A França, a més, la laïcité encara gaudix de prou força, així com la societé. Segurament, esta Révolution que tant d'esforç i vides va costar és la causa que Hollande siga hui el président i que puga gaudir dels serveis d'un coifeur que cobra vora 10 000 euros al mes mentre els europeus de la gauche divine es preocupen per la força que està prenent l'extrême droite. Casualitats de la vida, amb eixa nòmina s'ha marcat el compàs en la commemoració de l'efemèride.

Salvador Sendra

16M

Per estes dades és l’aniversari d’un moviment anomenat 15M que, si em refie d’allò que diuen els periodistes i els mitjans de comunicació, sembla que es tracta d’una agrupació d’ample espectre que té la intenció de decidir sobre el futur de l’Estat d’una manera assembleària o, si més no, participativa perquè s’hi sume qui vullga al debat i a la iniciativa.

La gran majoria de la premsa perifèrica tracta la manera en què les seues opcions polítiques, diguem-ne regionalistes o, millor encara, provincianes, plantegen les maneres en què partits o mareas s’adherixen al gran satèl·lit llibertari. Fins i tot IU ha preguntat a les bases si acceptaven unir-se a la gran formació, i Podemos, també, seguint l’exemple dels primers. Tot molt bonic i molt participatiu. Els simpatitzants, feliços, ja se senten guanyadors perquè han parlat i han estat oïts.

El cas de les mareas, fins a on jo sé, és ben diferent. L’adhesió s’està realitzant sense cap consulta o, com és el cas de Compromís, amb dues consultes negatives, a les darreres eleccions, i amb una assemblea del BLOC per enmig. I, parlant de l’assemblea, la peculiaritat que té és que els candidats són dues cares de la mateixa moneda, ja que ningú ha estat per demanar l’avançament del congrés perquè una decisió tan contraria a les consultes prèvies no siga irreversible.

El nom escollit per a la marea valenciana ha estat l’altra gran sorpresa: A la valenciana. Com la paella, que no se’n guisa a cap altre lloc que no siga al Cap i Cassal, o com la llengua, la comunidad i  altres tantes discriminacions a la resta del territori, del qual València té la patent. Però ací no ha arribat això del 15M, sembla ser. A la valenciana resultarà normal que el projecte més jacobí que ha muntat mai España esdevinga això que va passar a la Révolution, o siga, que un grup de professionals de la revolta capgiren el vertader esperit que ara reclamen.

La interpretació, però, no està exempta d’influències nocives perquè, d’una banda, Camus em fica el dit a la nafra en el seu Homme revolté i, d’altra, Chateaubriand explica alguns detalls de la Révolution, a les Mémoires d’Outre-tombe, que m’inquieten i només em tranquil·litze a l’hora de plantejar-me una revolteta de professionals que estan més interessats en el maquillatge que en la demanda real del seu votant de base; i me n’alegre en la mesura que ho faria Ortega y Gasset després d’escriure La rebelión de las masas, entenent sempre que la diferència entre els termes elit i massa és proporcional al càrrec que s’ocupa.

 

Salvador Sendra

Els mals de la novela (o no). Una refutació.

Se non è vero è ben trovato, és una frase italiana que s’utilitza per dir sobre alguna cosa, que si bé no és certa, tampoc és descabellada. Si no és verídica, és, com a mínim, allò que els francesos diuen *vraisemblable, val a dir que s’assembla a la veritat.

Fora romanços i estrangerismes, recentment Salvador Sendra Perelló, company d’articles i moltes més coses que per pertànyer al camp personal no caldrà mencionar, escrivia una entrada al blog titulada “Els mals de la novel·la”. Havent-la llegit, m’ha vingut al cap una refutació, a ser entesa però com una valoració personal i no com una veritat absoluta.

La primera cosa, i reprenem allò del se non é vero... es que tracta l’evolució de la literatura en bloc basant-se en unes escales que estableix Chateaubriand, però per a un altre camp, el de la sociologia humana. Llegint l’article, tot, més o menys, quadra. Ara bé, una estimació final seria la de que tal volta no és acurat jutjar una cosa amb els mitjans d’una altra. Segons Chateaubriand, que Salvador Sendra recull, les fases de l’aristocràcia – que ell posteriorment aplica a la literatura-, són tres. En la primera, de creació, s’acumulen mèrits i en la segona tan sols es volen conservar els privilegis, mentre que la tercera, on ja s’albira la decadència, és tan sols una demostració de vanitat. Mutatis mutandis, s’entén que això és el que passa també a menor escala amb la gent o al si de famílies. Algú per mèrits propis, fase inicial, s’alça per damunt dels seus contemporanis. Els seus fills o descendents ja només voldran conservar la posició de privilegi en la segona fase adduïnt la excel·lència del seu avantpassat. Ací, en país *d’hidalgos i senyorets, prou sabem sobre això... La tercera fase, la més fútil, és la de voler impressionar als veïns per les riqueses, que no tardaran en desaparéixer... El cicle es repetirá de nou amb gent diferent.

Traspassat a la literatura, segons Chateaubriand (i Salvador Sendra), això dóna, que la primera fase, la meritocràtica, correspon a la oralitat i que en un intent d’embellir la mateixa, s’arriba posteriorment a la poesia. Una poesia oral, encara no fixada i anònima. Quan la poesia es fixa i té un autor conegut, val a dir, algú que vol ser recordat per la creació de dita composició, arribem a una fase que Salvador no menciona; Homer, per exemple, com a representant d’eixa fase. Un rapsode únic –tot i que molts postulen un origen múltiple-, al darrere de la cristal·lització d’una sèrie d’històries anteriors.

Un altre problema el tenim en el fet de que moltes altres cultures no han fet mai el pas a la novel·la, que Chateaubriand i Salvador Sendra relacionen amb la fase final de decadència. De nou, se non è vero... D’una poesia curta, oral i anònima, passem a una poesia més llarga, elaborada i amb autor, i d’ahí a la novel·la, el grau màxim per extensió i també en molts casos per complexitat. I no és un argument gratuït, car no és igual veure-se-les amb tres línees o tres pàgines que amb tres-centes, com no és igual conduir a cent quilòmetres a l’hora que a tres-cents, bufar tres veles que tres-centes... Ras i curt, novel·la no equival per tant a decadència sinó a complexitat i és un estadi molt posterior de les lletres. Cap poble o autor al llarg de la història ha començat mai directament per la novel·la sense haver passat previament per la poesia, els articles assatgístics o qualsevol tipus de composició més curta. Ningú, del no res, escriu un dia tres-centes, per dir una xifra, pàgines. El problema de la decadència de la novel·la, que eixe sí seria discutible, no és, en el cas de ser-ho, decadent, per haver arribat després dels anteriors estadis o fases, sinó per la idiotització en molts casos del públic. El problema no és llavors de posició en l’ordre cronològic, sinó més aviat d’imposició de les grans firmes editorials o de deseducació popular dels successius governs que deliberadament porten les masses vers l’ignorància.

Així, les coses, el problema original és el de voler utilitzar les fases de la decadència social de Chateaubriand, destinades a la sociologia, per al camp de la literatura. Grosso modo, sí serveixen per bastir un discurs coherent com el del seu article. Ara bé, no acurat, car existeixen més fases com hem vist. Per altra part, dites tres fases, com hom pot observar, només inclourien la literatura occidental, quan el ser humà, d’ençà que ací i allà va aprendre a escriure, tingué pulsions culturals que quallaren en solucions diverses. Val a dir, no és obligatori que allò que en tots casos -un fenòmen universal-, comença en totes parts i cultures per la poesia o el cants orals, acabe en novel·la. Simplement no acaba succeïnt, així com que la novel·la, inevitablement per complexitat l’última en aparéixer, siga decadent només pel simple fet de ser l’últim gènere en aparició cronològica: ho és per deseducació popular, per manca de preparació dels lectors o prostitució en forma d’adequació a la baixa dels escriptors, a la recerca de lectors no formats.

Estimat Salvador, això veurem d’acabar de discutir-ho un dia d’estos vora el foc amb un got de vi a les mans, que és una bona manera de mamprendre qualsevol tasca. Ras i curt, la novel·la, com a manifestació última de la humanitat no és decadent com a tal per posterioritat cronològica, ningú fa primer els avions de metall que de paper, sinó que per complexitat representa l’alt més elevat de les lletres (que no el més poderós, la brama ancestral i primitiva de la poesia segeuix essent insuperable). El problema de la decadència de la novel·la, és el de la manca de formació, gens innocent, dels lectors.

*Postscriptum – la classificació del les fases socials de Chateaubriand, no és seua sinó del sociòleg “avant la lettre” hispano-tunisià, Ibn Khaldun. Dit autor, que visqué al segle XIV, procedeix d’una acabalada familia sevillana que va tindre que abandonar la Península Ibèrica en conquerir les tropes castellanes Andalusia. Des de Tunis, nou lloc de residència de la seua família, analitza l’auge i decliu del món musulmà i altres, extraent-com a conclusions les mateixes fases que cita Chateaubriand, autor orientalista francès que el coneixia bé, car l’havia llegit amb fruïció. Quan França al segle XIX comença a bastir el seu imperi colonial, i al calor de les traduccions francesa i anglesa del clàssic persa de les “Mil i una nits”(Antoine Galland per a la versió francesa, Richard Burton per a l’anglesa), l’orientalisme es posa de moda, i entre ells Ibn Khaldun, que reprén Chateaubriand.

Amb estima, Lluís Alemany Giner.

Bucarest a 31 d’octubre del 2015.

ELS MALS DE LA NOVEL·LA

A les primeres planes del llibre de Chateaubriand, Memoires d’outre-tombe,  hi ha un breu, però aclaridor, comentari sobre les tres fases de l’aristocràcia: la primera, de creació a partir dels mèrits, la segona de manteniment de privilegis i la tercera, de demostració i de vanitats. Quan s’arriba a este tercer nivell, la decadència és més que constatable i ja s’entreveu la desfeta. I sol passar, i se sol repetir, tot i que ja sabem el resultat abans d’arribar-hi perquè són casos que ja han passat i han tornat a passar.

La bonica poesia de Maragall, El comte Arnau, tracta amb meravellosa complexitat, d’una banda, el trànsit del noble per estes tres etapes de la seua carrera, així com, d’altra banda, el text es desplaça des de l’oralitat a la prosa de la narració, passant per la poesia. Borges tracta, també, els períodes de la literatura d’una manera molt sintètica que és, al cap i a la fi, la que fa servir el relat del comte (oral, poesia i prosa). Però, si superposem les etapes, l’oral es troba lligada a la creació del mèrit o, si és el cas, de l’heroi. La poesia enllaçaria amb l’època dels privilegis, on ja hi ha gent il·lustrada que tracta el text oral de manera diferent, l’escriu i el transmet amb una clara i acurada intenció artística. La prosa, o siga, l’ocàs, s’hi troba vinculada a la ciutat, a la burgesia i a la individualitat en la seua lectura; deixa de ser una representació pública, amb més o menys gent, per passar a ser un acte íntim i solitari de la massa.

El comte, un guerrer valent que va lluitar contra els sarraïns, es va recloure al seu feu i es va capficar en la gestió dels privilegis, tot i ser un lluitador, en essència. La vida no tenia sentit i prompte es va posar a fer obres inútils que els seus vassalls no entenien, ni per què les feia ni per què aprofitaven. Finalment, el comte, rebutjat pels vassalls, fugí al camp a la recerca de la llibertat de què mancava al castell. Va esdevindre una persona odiada i temuda, incompresa i rebutjada. La desfeta estava garantida i, l’aristocràcia, desbordada pel poder de la massa ciutadana.

La descontextualització del personatge és un factor important de la seua fallida, com ho és quan els que interpreten els fets, ho fan des d’un punt de vista anacrònic. La desgracia d’Arnau, per tant, va ser, primer, que estava dissenyat per a la batalla i no per a la gestió. I, segon, que el temps va transcórrer sense que s’adonara d’este fet. Quan el personatge era cantat, cada trobador afegia i restava per adequar este heroi a cada indret i a cada temps. Una volta plasmat en escrit, la poesia es tractava en la cort, entre els seus o entre gent que es trobava en la seua situació però, amb la prosa, amb la ciutat, Arnau va passar a ser un element estrany per al burgés en la mateixa mesura que ho va ser don Quijote.

La narració oral, al segle XXI i ací, on vivim, ja fa temps que ha deixat d’existir. La poesia és un gènere residual, entre altres coses perquè les rimes deriven directament d’esta oralitat prèvia o perquè el seu indret natural d’existència es troba molt allunyat. Nosaltres, la massa, ens trobem inserits en la narració racional de la prosa, així com ho estem en la lectura íntima i particular. No obstant això, encara hi ha gent que desitja convertir-se en heroïna i salvar no se sap què a força de decisió i acció. Però ara ja sabem que, després de la novel·la, hi ha la decadència.

Salvador Sendra Perelló

PRIVILEGIS I VANITATS

El simple fet d’escriure la llei ja és, si més no, una evidència de la feblesa d’un règim. Nosaltres, per exemple, quan llegim la legislació grega de Dracó, ens sorprenem de la fermesa i la desproporció de les penes que aplica en comparació amb els delictes. El primer que hauríem d’entendre és, però, la necessitat del moment i les condicions en què s’aprovaren dites normes; de segur que encara ens sorprendria més la dificultat de sobreviure i la consciència de preveure qualsevol desequilibri que pogués causar la mort a tota una família per un robatori d’aliments, per exemple: dura lex sed lex, que dirien els romans.

Que la transcripció de la llei evidencia la decadència d’un règim, és evident, si ens molestem a aplicar la lògica: per a un governant fort, la llei és allò que ell mateix dicta, de manera oral. El mateix Moisés va haver de transcriure la legislació en les famoses Taules a causa de la incertesa que provocaven, en el poble jueu, els seus dictats. I eixe és un important símptoma de feblesa per al segon patriarca, si el comparem amb el primer, Abraham, a qui no vi va caldre humiliar-se d’eixa manera, davant del poble. Moisés, intel·ligent com era, va guardar les taules a l’Arca de l’Aliança, cosa que encara li donava una mica de poder pel simple fet de guardar la clau.

Allò que deien els faraons era llei; allò que deien els patriarques jueus era llei. Però, en un dels passatges inicials de les Mémoires d’Outre-tombe, de Chateaubriant, hi ha una frase que sorprén i que descriu la realitat de la noblesa: «L'aristocratie a trois âges successifs : l'âge des supériorités, l'âge des privilèges, l'âge des vanités : sortie du premier, elle dégénère dans le second et s'éteint dans le dernier». El moment de la superioritat en què és acceptada sense qüestionar res, és la primera. Una volta iniciat el declivi, entrem en la fase dels privilegis, i és ací on es redacten les lleis pel simple fet que els governants ja no se senten tan superiors i comencen a estar qüestionats. Els privilegis, per tant, s’han de garantir de manera escrita, on hi ha unes poques concessions envers el poble que els blinda.

Ara ens queda la llei escrita; una recopilació d’articles i sentències que es remunten fins a saber quan i que, segons ens diuen, funciona i és la base legal per al creixement, la democràcia i la igualtat. Però, i si apliquem la llei pendular, que sí que és natural i encertada? Doncs, veiem que quan les coses estan unides tendixen a separar-se, i a l’inrevés; o que quan són massa restrictives, passen a alliberar. En una època en què privilegis i vanitats es fonen entre la gent que entenem com a superior, a causa del seu estatus, ens adonem que la tendència legal tendix a la fermesa i la restricció, cosa que em fa pensar que dita activitat legal s’ha invertit i que s’endevina una nova era destinada a garantir els privilegis i les vanitats d’alguns, tot i que fan algunes xicotetes concessions, com sempre.

Salvador Sendra Perelló

HOLLANDE ET GALLET

Ser un seguidor de la premsa francesa té molts avantatges. Per exemple, hui escriu un periòdic que Hollande i Gallet ja s’han deixat vore junts en un acte oficial, i eixes són les notícies que m’agraden, a mi. La resta, les llig com qui fa exercici: per intentar mantindré un nivell acceptable de francés.

Llegir Madame Staël ha estat un gran plaer, concretament, De l’Allemagne, un llibre que li costà l’expulsió de França per no sotmetre’s a la censura. El volum que jo tinc és molt interessant i no està censurat, tot i que marca els apartats que le gouvernement va voler eliminar, a l’inici de 1800. Una dona valenta per a una cultura potent d’un país admirat.

Staël va descriure l’Alemanya, i ho va fer des de la perspectiva d’una francesa que hi transita. Sempre, el referent estava a França, l’estat que la fer fora perquè va voler evitar la censura del seu llibre. Però, Madame creia en el seu país i en qui l’habitava, i només cal llegir el llibre per adonar-se’n. La cultura (les cultures), l’idioma (els idiomes), la religió (les religions), el paisatge (els paisatges), la gent (les gents), etc. Quasi res se li va escapar a esta magnífica senyora, ni tan sols la literatura ni la filosofia! L’apartat que tracta la música és més fluix, tot i que té un valor inqüestionable per entendre Alemanya...

En cada comparació hi apareixia França. En les descripcions, o en les referències a l’esprit d’Alemanya, sempre hi està present la République com a referent, i eixe és un costum que tenen els francesos quan viatgen per altres indrets i que va perdent-se. Potser, els valors de referència que acompanyaven els ciutadans gals van afeblint-se, a poc a poc, i ells en són conscients. Sarkozy també n’és conscient, i ha reaccionat canviant el nom de l’UPM pel de Les Républicains. Chateaubriant, altre il·lustre exiliat de l’època d’Staël, ja reflexionava sobre l’aguant del seu país en observar les restes de Mègara.

El batec il·lustrat francés s’alentix, per no ser més pessimista encara. La causa, segurament serà plural i variada, com ho sol ser sempre... Els economistes, et diran una cosa, els historiadors, una altra, com el filòlegs, els científics o els filòsofs. No obstant això, la Il·lustració francesa va ser un referent, fins i tot per als romàntics alemanys, que ara s’està perdent massa ràpid. Podem pensar que es tracta d’un nou ordre mundial o, per contra, també podem aventurar-nos a plantejar si, en l’èxit, hi consta també el declivi. Jo opte per esta segona lectura i m’aventure a dir allò que deia Chateaubriant en visitar Jerusalem que, «de les grans civilitzacions, l’única que resistix és l’hebrea», amb les seues derivacions ―afegiria jo.

Mentre Hollande i Gallet passegen i es deixen vore, el declivi francés estarà més protegit. El problema el tindran quan s’amaguen perquè esta relació siga una cosa mal vista. En eixe cas, la cosa empitjorarà notablement perquè les derivacions hebrees hauran demostrat la seua força i, com ja s’ha explicat abans, són les úniques que aguanten, passe el que passe.

Salvador Sendra Perelló

LA MOTIVACIÓ DEL VIATGE

Dir que se m’han fet les dents llargues és poc, després d’haver estat llegint l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriant. Sóc un viatger i sempre ho he sigut, i qui em coneix ho sap, però, en cap dels meus viatges he tingut la possibilitat de gaudir de les experiències que acompanyaven un viatger del segle XIX.

Tot i que, des dels meus inicis, les condicions de les expedicions i dels viatges arreu del món han canviat molt en comparació a les que hi ha hui dia, llegint Chateaubriant m’he adonat que he tingut mala sort en dos aspectes: per començar a viatjar massa jove i per nàixer dos-cents anys massa tard. Però, estes coses no tenen remei i les hem de pair com bonament puguem.

Desitge anar a Jerusalem amb totes les forces perquè sé que és un viatge que intentaré gaudir en la mesura en què ho va fer Chateaubrinat. Ara ja sóc més madur i he llegit més voltes la Bíblia; ara ja puc aprofitar-me d’eixa maduresa... Enguany no sé si hi aconseguiré anar, però no m’importa perquè he aprés, també, a esperar.

Viatjaré amb avió i dormiré en algun hotel, llogaré cotxes i menjaré en restaurants; com podeu comprovar, un viatge estúpid per a una finalitat tan important, però és açò el que ens queda. Penjaré fotos al Facebook, o a Instagram, i enviaré missatges als companys a cada moment. Després, tornaré i em preguntaran si ja n’he tornat... Com veieu, sembla una estupidesa tremenda però, en realitat, ho és!

Nàixer després d’hora és un gran entrebanc per a la meua formació com a persona, i me n’estic fent a la idea; sembla que sóc un home del passat i, a més, una mica inadaptat. Viatjar, durant set o huit mesos, a cavall, amb vaixells de vela, armat ―mai se sap― per travessar terres hostils, ser cristià i vanagloriar-me’n, pactar, fugir i enfrontar-me, a voltes, amb les autoritats... No es pot demanar més i no es pot rebre més!

Després de llegir Chateaubriant m’estic adonant de les coses que m’he perdut ―es diuen sensacions, i no són òptiques!― per la meua incomprensible tardança a nàixer. Ara ja no hi ha remei i l’única solució que hi veig és la d’intentar gaudir de les poques possibilitats que em queden per fer-ho, seguint les pautes del segle XXI i la seua ridícula manera d’entendre el viatge i el món perquè, com podeu comprovar, si no hi he anat encara, a Jerusalem, no ha sigut ni per temps ni per diners, sinó, per falta de motivació.

Salvador Sendra Perelló