LES ERRADES DE BAKUNIN, A PRIORI

Estic llegint Bakunin, però guardeu-me el secret, val? Si no ho dieu a ningú, vos explicaré una de les primeres conclusions a què arribe sense haver ni acabat de llegir el llibre... Confie en vosaltres.

Doncs, això; que Bakunin sembla que té fe ─molta fe─ amb l'ésser humà i endevina un cert progrés de la racionalitat quant a la manera de pensar i d'actuar de les persones. I, per això que he llegit fins ara, sembla que ell recerca eixa racionalitat en la vida urbana, allunyada del conservadurisme que, tradicionalment, se li associa al camp, i molt més vinculada a l'educació i al saber que la vida dels pobles.

I, què pensaria ara este senyor quan veiem per tot arreu que este procés que ell creia imparable està decreixent? (afirmació basada en la projecció de la població humana i en el percentatge d'irracionalitat que s'hi pot aplicar, de manera absoluta). I justament ara que hi ha cada volta menys analfabetisme, a causa de l'educació, fins i tot en les zones més donades a rebutjar-la.

Bakunin creia que tot allò que no era racionalisme era idealisme. També, creia que el medicament que podia combatre les petjades del passat idíl·lic en l'evolució humana es deia coneixement. Jo, ara crec que el filòsof rus desconeixia l'essència humana o, simplement, no la percebia a causa dels vels que la cobrien i la seguixen cobrint. L'ésser humà és fantàstic o, sinó, que m'ho pregunten, a mi.

L'essència del mateix pragmatisme es troba en l'idealisme, i esta afirmació es pot fer a banda de la concepció primera en què s'evoluciona des de la base, o des de la segona, en què les coses s'intenten entendre des del vèrtex, o siga, des de l'ideal. L'alfabetització resulta un procés que reduïx la fantasia però en la creació humana sempre hi ha estat present; tant en l'artística com en la científica.

La idea ens permet avançar-nos en el procés creatiu i plantejar-nos un objectiu que encara no es troba lligat al procés mateix, i a Hegel em remet perquè no cal anar més lluny. Penseu realment que es pot concebre una hipòtesi sense eixa dosi d'ideal que mou el procés investigador? Jo, per experiència pròpia, pense que no. Però, ara bé, si el lligam entre la hipòtesi i la tesi resultant no resulta ferm, la primera es podrà considerar entre els ideals, en un camp només reservat per als il·luminats o els profetes. No obstant això, si s'arriba a lligar el procés com cal, des de la base bakuniana s'haurà aconseguit imaginar l'ideal i, per suposat, el procés racional ens haurà permés d'aconseguir l'objectiu.

Pense, per tant, que Bakunin estava enganyat quan va realitzar una separació tan radical entre els elements base i vèrtex però, tot i això, seguiré llegint per acabar-vos de contar l'evolució de la meua hipòtesi.

Guardeu-me el secret!

 

Salvador Sendra

Vade retro, tenebras.

La última aportació meua al blog es va dir “El sexe dels àngels” i jo mateix la qualificava d’allò que és, una llicència poètica. Esta expressió s’utilitzava per part de les potències occidentals com ara França, Anglaterra o les nacions germàniques a l’època de les Croades a Terra Santa. Amb ella, es feia referència a que gran part dels problemes de l’Imperi Bizantí, eren autoimposats, val a dir es desfeien i desgastaven internament en lluites estèrils per qüestions no importants com ara si el pare i el fill eren d’una mateixa essència o homoousios, o si el pare per ser-ho era més que el fill. Si Jesucrist era Déu i home, o només Déu i mai home o home encara que enviat per Déu.. Roda i volta, profundament amenaçats pel veí Islam, i discutint sobre “el sexe dels àngels”, val a dir, qüestions irrellevant i accessòries... Poc més tard, vindran els turcs, es faran amb tot i la cultura grega a Estambul hui en dia o al conjunt de la nació turca, no són més que ruïnes. Hi ha un nou amo hi ha vingut de fora, i això per fer, com en la faula aquella d’Esop crec, en que dos llebres es queden discutint en veure-hi acostar-se uns gossos sobre si són d’una raça o altra quan és irrellevant la raça però no el fet del temps perdut en discutir i no escapar...

Tot va començar amb un intercanvi de missatges en el quals analitzant el nostre món occidental actual el vèiem exsangüe, fluix, incapaç o fins i tot avergonyit de creure en res, com si segles d’Il·lustració hagueren tingut com a conseqüència gent incapaç i avergonyida de creure en res quan –eppure si muove!-, la gent de fet vol creure. No deixa de ser curiosa la reemergència de la fe/creences en el món occidental, siga en forma de noves congregacions religioses, cursos de ioga o qualsevol altra activitat que implique associació humana, car per definició sóm gregaris com a espècie (punt que Òskar no em refuta). Així les coses, vaig escriure un article anomenat “El corcó” i majorment dedicat al món musulmà perquè coincident en el temps amb els atemptats al setmanari francès Charlie Hebdo, i un posterior anomenat “Kalinka, kalinka” (el corcó II), dedicat a la Rússia de Putin, val a dir l’actual.

La tria de estos dos subjectes, el món musulmà i el rus, no és casual sinó que respon a qüestions de veïnatge respecte de l’Europa occidental. El corcó, adduïa jo, és estrictament nostre, ells són veïns nostres i van a la seua. El problema és que en Europa ja ningú sembla anar a la seua, tindre les coses clares.... Al món occidental la base d’aprenentatge va ser la lògica grega posteriorment expandida pels romans, tot i que ara sí li donaré la veu a Òskar quan diu:

Si és cert que des del món occidental ha hagut un intent de buscar explicació del món mitjançant la lògica, però aquest intent no sempre han sigut assumits per la majoria o han format part de la cultura popular o de masses. Més aviat al contrari, ha sigut qüestió d’unes persones que sovint es veien marginades, o perseguides. El pes de la religió a l’època grega no tan poc rellevant com afirma Lluís, de fet Sòcrates va ser condemnat per impietat. I no sols ell, també Aristòtil i Anaxàgores, aquest darrer per dir que el Sol era una bola de ferro ardent, encara que la seua condemna no va tenir un final tan tràgic com la de Sòcrates. Però a més a més, la lògica té trampes també, hi ha sofismes, hi ha fal·làcies, hi ha apories... I tant en el pensament antic com més recent, moltes suposades veritats lògiques no són més sofismes, fal·làcies, oxímorons, o trucs de mags dialèctics directament.

Evidentment que li done la raó i crec que en tot lloc i moment ha hagut pobles que han maltractat als seus homes més insignes, com ara a Roma. Escipió l’africà, després d’alliberar Roma de l’amenaça cartaginesa permetent així la seua futura expansió, es veu criticat car ha esdevingut massa poderós i mor marginat deixant com a epitafi que aquella terra/pàtria ingrata, no era digna ni dels seus ossos. Tampoc coneixerà millor fi ni acceptació entre els seus Aníbal, a qui els propis cartaginesos africans veuen un estrany arribat de les llunyanes altres ribes de la mar. Com bé conclou, la xerrameca i la ingratitud no són privatives d’un sol poble.

Després continua dient que: Més endavant la lògica acaba convertint-se en Raó, amb el pensament il·lustrat. La Raó es contraposa a la Fe, però aquest fenomen no és ni nou ni exclusivament occidental. Més bé, a primer cop de vista podem observar que és un fenomen que depén exclusivament de una civilització, d’una religió, d’una societat... o d’un moment històric. Podríem afirmar que les oscil·lacions pendulars entre Raó/Fe depenen de l'estadi d’evolució social d’una determinada societat, així com més desenvolupades siguen les societats més inclinades estan a la Raó i menys a la Fe. Això ho podem veure a on i quan es desenvolupen els pensaments filosòfics al llarg de la història i en quines societats apareixen. A l'Edat mitjana, al món àrab es desenvolupa un pensament filosòfic més potent que a Europa, perquè durant el Califat de Bagdad i de Còrdova, les societats són molt més evolucionades que a Europa. El Renaixement es produeix quan la societat europea evoluciona substancialment. I això que només ens limitem a la cultura occidental i islàmica, no mirem la xinesa o l'índia, on segur que observaríem els mateixos moviments pendulars.

Aspectes que ell reprén dels meus escrits anteriors per refutar-me i que jo ara reprenc d’ell... Val a dir que ens estem citant l’un a l’altre quan majorment estem d’acord en tot, i com que això d’anar esporgant cada petit detall per tal de produir o puntualitzar un nou text no té massa sentit, jo per part meua done per tancat el torn de rèpliques i contrarrèpliques.

Abans però faré un breu resum dels dos corcons que tantes rèpliques per part d’Òskar Rabosa i comentaris per part del lector han rebut. Europa, debilitada perquè ja no creu ni en sí mateix ni en els valors de la Il·lustració (però vol desesperadament creure car és humà creure), es veu assetjada per veïns de pensament potent en durada com el musulmà, o vehemència com en el cas rus; es veu confrontada a estos pobles que sí es troben en un punt d’expansió.

El futur, que no està escrit i que alguna part segurament sí hi viuré o patiré dirà qui té raó. Jo per ara comence a pensar que la tenim els dos i els nostres escrits es complementen esdevenint per tant redundants. Jo llance la tovallola i agraïsc les contribucions i constate degut als nombrosos comentaris rebuts, que el sexe dels àngels continua sent un debat de candent actualitat. A mi em sembla buit perquè manca base d’aplicabilitat, és perorar sobre coses indemostrables, ara bé, sembla que com a tema agrada...

Jo done per closa la meua contribució al subjecte. A partir d’ara escriuré sobre altres aspectes.

Fiat lux, vade retro tenebras... i amb això de que es faça la llum i desapareguen les tenebres no vull dir que jo estiga en disposició d’aclarir els dubtes de tots sinó de molt més modestament clarificar la meua posició personal al respecte de dita enriquidora polèmica de les últimes setmanes. 

Bucarest a 14 de gener del 2015-02-15

Democràcia i fe.

La democràcia es fonamenta en la fe. Aquesta tesi vos pot xocar, però si vos pareu a pensar-ho durant uns minuts, trobe que arribareu a la conclusió que és total i absolutament correcta. Si us plau, penseu una miqueta abans de continuar llegit. A aquesta tesi s’arriba amb una senzilla reflexió i no caldria anar més enllà. A continuació donaré alguns arguments que sostenen aquesta tesi, però seria bó que ho llegireu una vegada vosaltres heu fet la vostra propia.

En primer lloc, caldrà analitzar la tesi oposada, que seria: La democràcia es fonamenta en la raó. Així, partiríem de la base que quan el poble sobirà ha de prendre una decisió ho fa després de jutjar què és el que convé, no tant a ell personalment sinó al conjunt de la societat. Per això, es suposa que un individu, un ciutadà, deu estar informat. És a dir, deu procurar-se la informació necessària perquè la seua decisió siga la correcta i així millorar no sols la situació seva sinó la de tota la societat. En “democràcies capades” –per dir-ho d’una manera fina- la primera decisió que pren un individu, suposat ciutadà, és el seu posicionament ideològic, dins del tradicional esquema esquerra/dreta. Ahí, en les societats occidentals trobem els següents grans blocs: per l’esquerra trobaríem 1) desapareguts els comunistes, seria una socialdemocràcia en sentit original amb ecologisme, feminisme, i un llarg etcètera de ismes; 2) una social-liberalisme, o tercera via, que és una versió amable del neoliberalisme al qual s’han pujat els tradicionals partits socialdemòcrates, des dels laboralistes anglesos fins al P$x€, passant pels socialistes gavatxos o socialdemòcrates alemanys; per la dreta, 3) conservadors; 4) demòcrata-cristians; 5) liberals.

És clar, que hom hauria de conèixer quins postulats inclou cada un d’aquestes “famílies ideològiques democràtiques” per poder escollir a quin partit votarà. Per això, la tasca de qualsevol bon ciutadà consistiria a conèixer, llegir, informar-se, sobre cadascuna d’aquests pensaments ideològics i veure quin li apanya més. Quin, després del seu raonament, s’ajusta al model de societat que ell desitja i que portarà més felicitat, no sols a ell sinó al conjunt de la societat. Si cap li satisfà, hauria d’explorar altres ofertes més enllà d'aquests grups dominants. Per exemple, plantejar-se perquè el comunisme ha desaparegut com alternativa, plantejar-se que diuen els anarquistes, o els llibertaris, o... qualsevol altra ideologia, idea o pensament que puga circular en la nostra societat.

Tot seguit hauria de raonar sobre quin partit o moviment polític s’ajusta a la reflexió anterior. Per això hauria de llegir els programes polítics, i després no sols això, també triar la persona que crega més oportuna per portar endavant el projecte, i a més a més, en cas de no complir amb el programa, i amb els postulats ideològics que conté, hauria de demanar responsabilitats.

Aquests serien l’actuació d’un ciutadà en una democràcia representativa, si actuara regit per la raó. Però no cal un estudi transcendental en sociologia, antropologia, psicologia social o interdisciplinari, ni fer enquestes amb 2.000 mostres, ja siguen telefòniques o a peu de carrer... per adonar-nos que això no és així. A la majoria de la gent si li preguntes, et definirà els partits polítics d’esquerres o dreta, no més, i no distingirà entre els principis bàsics d’aquestes ideologies que hem esmentat abans. Però a més a més, la majoria no es llegeix els programes dels partits, ni tan sols dels quals votarà. L’adscripció a un partit o un altre es fa generalment sense cap reflexió, les causes poden ser diverses, i van des de “l’herència familiar” fins a voler sentir-se identificat amb un grup o amb un estrat social, o fin i tot per identificar-se amb un determinat líder. Però això sí seria objecte de major estudi i reflexió a part.

Per tant la gent tria, els partits polítics per la fe que representen unes idees que els mateixos partits diuen representar. Els votants no busquen informació més enllà de la que ofereixen els mass media, la gent no busca referents intel·lectuals o ideològics fora dels canals de tv, ràdios i premsa escrita. La gent vota el partit i creu amb la gent que domina el partit, amb les oligarquies dels partits, i tant s’hi val que siguen corruptes com honestos, la fe amb el partit i amb la gent del partit es mantindrà incorruptible. Només quan una sèrie d’escàndols, de despropòsits, d’animalades i burrades, queden a la llum de forma clara i diàfana, tant que ja no quede ni un sol clau, per ardent que estiga, on agafar-se; només quan la fe es perd, la gent està disposada a canviar, per això haurà d'aparèixer un altre partit o polític a qui tenir-li fe.

La democràcia es fonamenta en la fe, com la religió i l’Antic Règim, però a més a més, la fe arriba fins al punt de creure’s que el poble decideix les polítiques que se li aplicaran, tot i que les desconeix. La raó ha mort, millor dit, ha sigut avortada. La fe roman victoriosa i incólume.

Oskar "Rabosa"