L’intrigant silenci d’Emilio

 

Costa molt fer les coses bé. A mesura que passen els anys, t’adones que eixa única cosa a què dediques la majoria del temps comença a rendir i penses que domines la matèria. D’altra banda, hi ha gent que –diuen— fa les coses bé des del primer moment i hi al·lega, qui la coneix, una «predisposició» o una «facultat innata» per a eixa cosa. En fi: una cosa.

Ja fa massa mesos, però, que no escolte parlar d’Emilio Aragón, i això em preocupa. Cada volta que hi ha el silenci esmentat, la pau es trenca amb un nou experiment, bé musical, bé literari, be cinematogràfic... Ara, en uns pocs mesos, què hi haurà? Una exposició de pintura? Un ballet? Qui ho sap...; però n’hi haurà, segurament, alguna gran presentació per a una obra magna a què l’autor ha dedicat anys i planys que li permetrà expressar tot allò que du dins.

Recorde que va dirigir una pel·lícula perquè era la seua gran assignatura pendent, i que ho va fer meravellosament! La sensibilitat i l’amor que hi va aportar van fer que hi haguera un abans i un després en el cine des que es va estrenar. Ara bé, a eixa gran gesta, hi ha seguir un llarg silenci que es va trencar amb una simfonia, a la qual va aportar una enorme sensibilitat i amor. Després de l’estrena, hi va haver un abans i un després, quant a la música simfònica.

Però, abans de tot açò, ja hi va haver un abans i un després en l’humor, en l’actuació en el cine, en la literatura, en... Em crea molta curiositat cada un d’eixos personatges tan polifacètics que tot ho toquen i tot ho broden, amb tanta sensibilitat i amor que deixen en descobert els mediocres monofacètics que passen la vida intentant millorar en la seua creació i que estarien millor dedicant-se a una altra cosa. Les persones són complexes i moltes són les maneres que necessiten per a expressar la seua interioritat.

Què és una cosa quan en pots tindre mil? Què passa? Que no tens sensibilitat ni amor per a repartir-los entre cinquanta activitats, o què? Com has d’omplir la teua ànsia per expressar-te, per descobrir i per endinsar-te en tota mena d’activitats artístiques que necessiten la teua aportació per a arribar a la sublimació? Massa preguntes sense resposta que en poc de temps, si els comptes no em fallen, Emilio ens ajudarà a esbrinar.

Investigador Sendra

El dia de l’aniversari de Bran.

Una de les coses per les quals paga la pena viatjar és per poder veure coses que et semblen impensables al teu país. Coses que et porten a reflexionar sobre com vivim els éssers humans les coses més importants que ens succeeixen en la vida i com les afrontem. En el recent viatge per Gal·les, vàrem veure dues coses d’eixes que et fan pensar durant un temps. Les dues el mateix dia i, com sol passar, ens les van trobar sense buscar-les.

El dia va eixir plujós, una pluja intensa pel que havíem patit els dies anteriors. Però a Gal·les la pluja sí sap ploure, així que no fa destrosses com ací. Miràrem la previsió de l’oratge i s’anunciava més pluja. Després de cavil·lar un poc, haguérem de canviar els plans. Tot i això, cap a migdia ja lluïa el sol. Allà tampoc cal prendre ficaci de què diga la previsió de l’oratge, canvia constantment i semblaria que de forma capriciosa. En compte d’anar a una excursió a l’aire lliure que havíem planejat, decidirem anar a veure el Cyfarthfa Castle Museum and Art Gallery, situat a Merthyr Tydfil.

Cyfarthfa Castle no és un castell medieval, dels que abunden per les de terres d’aquell país. És un palau que es va fer per a empresari del ferro i l’acer al s. XIX i li va donar la forma d’un castell medieval. Un caprici de burgés capriciós. A començaments del s. XX el castell va ser venut a l’Ajuntament. Hui en dia, a l’interior té museu, més aviat seria un centre d’interpretació, on es conta la història de Merthyr Tydfil, poble inserit dins d’una de les zones mineres de Gal·les. D’especial interés per a mi, va ser el contingut sobre la història de la lluita obrera, amb la repressió i els assassinats, com també el de la lluita dels miners contra el govern de Thatcher. També compta amb una xicoteta galeria de quadres, adquirits per la família que va construir el castell, que no són extraordinaris, però sí que està molt bé per ser representació de l’art industrial i paisatgístic britànic. 

Per aquest castell hi ha poca gent eixe dia, només algun visitant despistat com nosaltres i un grup de xiquets, que feien bona cosa de rebolic, amb la seua mestra. El recorregut comença baixant pel soterrani, on estaven les cuines, el celler, etc. Eixes són les sales dedicades a la història del poble, la que sembla més un centre d’interpretació que una museu. A un dels espais, hi han fet una sala de projeccions. Ens arrimem i veiem diferents vídeos que es poden projectar. En triem un a l’atzar. És una historieta sobre la història del castell i com s’hi vivia des del punt de vista dels criats, estil la famosa sèrie de Upstairs, Downstairs. Ben prompte ve una dona preguntant-nos alguna cosa que no arribe a entendre. Va, mira la pantalla on es trien els vídeos i se’n torna a eixir. Al cap d’una estona torna la dona, acompanyada d’una altra i una de les persones que estan atenent l’entrada, ens pregunten si poden posar el vídeo del disaster, no tenim ni puta idea de què és això del disaster, però els diem que sí, que cap problema.

 

El vídeo en qüestió resulta ser un foto-documental. A Aberfan, un altre poble miner que està a onze milles de Merthyr Tydfil, l’any 1966 va ocórrer una gran catàstrofe. A les llomes del voltant del poble anaven acumulant muntons de residus i enderrocs de l’activitat de minera del carbó. Sembla que sense les mesures de seguretat que calien. El 21 d’octubre del 1966 es va produir una allau de fang i residus que va sepultar una escola de primària. Com a conseqüència, van morir 116 xiquets i xiquetes i 28 adults, 144 persones en total. Pocs dies després de la catàstrofe arriba un periodista americà, Chuck Rapoport, per a fer un reportatge que es publicaria a la revista Life. Amb les fotos que va prendre, va muntar un documental explicant allò que es va trobar en Aberfan. De les dues dones que ens havien demanat posar el vídeo del disaster, la més major plora com una magdalena tota l’estona. 

Acabat el vídeo, seguim la visita al castell, encara impactats pel documental. Pugem a la planta superior, on hi ha diverses peces d’art, retrats, objectes procedents d’excavacions arqueològiques, ceràmica, etc. Tot procedent de la família que va construir el palau. A la fi del recorregut trobem la sala amb les fotos de Rapoport. Es torna a fer l’exposició perquè enguany és el 60 e aniversari. Ens fixem en detall en aquelles que ens han cridat en veure el documental. També ens fixem en un llibre de visita, on la gent va deixant missatges. Encuriosits, en llegim alguns. Molta gent conta els seus records o com va afectar els parents o familiars. Missatges de l’estil: “el meu marit va perdre un germà” o “visc a XXXX i el meu veí era un sobrevivent del desastre i li faltaven 3 dits...”. Tots els missatges manifesten solidaritat i condol.

Quan eixim del castell fem un passeig pel jardí que l’envolta. I continuem la nostra ruta. El camí ens porta direcció cap Aberfan. Decidim parar i donar una ullada. Aberfan no és massa gran. És un poble que està molt ben apanyat. És curiós com a Gal·les la capital fa llàstima; és una ciutat mal gavellada, on no hi ha cap cura pels seus edificis antics i els moderns semblen pegats, sense cap coherència amb la ciutat; molts habitatges estan deteriorats i els patis plens de trastos vells; està molt bruta, de fet quadrilles de voluntaris repleguen la brutícia els dissabtes al matí; la gent és molt humil i en determinats barris veus molta immigració, i molt de burca i vel. Tinc la sensació que és la versió britànica d’Alacant, pel que fa a la brutícia i el desgavell arquitectònic. En canvi, els pobles estan nets, els edificis cuidats, la gent sembla amb molt més poder adquisitiu. A Aberfan no sé de què viuen, la mineria ha desaparegut i la gent sembla viure molt bé. Les cases semblen ben arreglades. Es veu molt de cotxe gran: BMWs, Mercedes, algun Bentley i alguns cotxes grans com a tancs -que no sé de quina marca són ni m’importa, però es nota que són molt cars-, tots aparcats al carrer.

Anem bambant pel poble. I arribem cap a la part alta. Una cridadissa de xiquets prové del cap del carrer. Hi ha un parc, al que s’accedeix per un sender. Un cartell ens anuncia que hem arribat al Aberfan Memorial Garden i que allí estava la Pantglas Junior School. A l’esquerra està el jardí. A la dreta hi ha porta per accedir a un parc infantil amb gronxadores, tobogans, etc. Els xiquets juguen amb balons, criden, discuteixen. Un pare espenta en dues gronxadores a dos bessons. A l’altre costat no hi ha ningú. El jardí està molt ben arreglat, ple de flors i amb arbres plantats en cada aniversari. Dos dels arbres tenen sengles plaques, l’una diu que està plantat en el cinquanté aniversari per la reina, l’altre sembrat pel príncep de Gal·les en el quaranté aniversari. Cal reconéixer que els britànics eixes coses les saben fer.

Eixim del parc. Reprenem el passeig. Com estem als afores, agafem un sender, per on la gent va córrer. Al cap d’una estona veiem unes làpides en la part de dalt a la nostra dreta. El cementiri. Més endavant, un carrer travessa el sender. Aquest carrer va costera amunt i fa una corba. A mitjan corba la porta d’entrada al cementiri. “- Entrem? – Entrem!”. Les primeres tombes són antigues, a penes es veuen les dates de la gent que allí reposa. En les que es veuen, són de principis de segle XX. Avancem per un caminet amb tombes a tots dos costa. Quan portem uns 30 o 40 metres, en veiem una ricament decorada. Plena de flors i globus. Destaca molt enmig de totes aquelles tombes velles i abandonades. El primer que pense és que ha de tractar-se d’un xiquet, el quadre que fan les flors és molt xicotet. 

En acostar-nos, veiem que no hi ha làpida, només una creu. A la part de darrere un nom, Bran, i una referència al Cardiff City. Per davant es veu un quadre a terra fet amb rajoles en vertical mig soterrades i tota la vora està plena amb macetes i flors. Flors blanques i blaves les de les macetes. En mig hi ha xicotets rams de flors i missatges en papers. A la creu i posa el nom sencer, Brandon, va faltar amb disset anys; el juny del 2022. Dalt del nom una foto, de la grandària de les del DNI nostre. Una mirada més atenta ens dona més informació. És el dia de l’aniversari de Brandon. Els papers són missatges de familiars i amics felicitant-lo per l'aniversari i demostrant-li la seua estima. També hi ha un pot d’una beguda de mora, nabiu o alguna cosa semblant, segurament la seua beguda preferida. En els globus posa Happy Birthday. Sent la temptació de fer una fotografia, realment no és una cosa que solem veure als nostres cementiris. Després em repense i no la faig, considere que és una intromissió en un acte íntim.

 

Nosaltres seguim el caminet per dins del cementiri, fent una ziga-zaga per salvar el desnivell de la lloma on està ubicat. A la part d’alta del cementeri està l’espai dedicat a les víctimes del disaster. Fins allí anem pujant lentament. Han fet un gran espai, com dos carrers amples. Totes les tombes tenen la mateixa grandària. No hi ha distincions entre víctimes, totes són iguals. El marbre blanc és el mateix per a tots. Cadascuna té un arc i les víctimes s’identifiquen a la làpida, amb el seu nom, l’edat en la qual va morir, etc. La majoria dels xiquets i de les xiquetes tenien entre 9 i 10 anys. El missatge de record o les inscripcions religioses són l'única diferencia entre tombes. En algunes estan soterrats també els pares dels xiquets, que van faltar molts anys després, fins i tot alguns enterraments són de fa poc temps. Té tot el sentit que el pares, tot i no haver mort en el disaster, estiguen enterrats en el mateix espai, perquè és indubtable que també són víctimes. Al fons i en un nivell un poc més baix hi ha, també, una esplanada, amb el que sembla una xicoteta capella; un espai per al silenci, la meditació i l'oració.

En baixar anem comentant que al nostre país no existeix res igual. Si no, mireu el desastre de la DANA. Cap lloc. Cap parc. Cap apartat dins del cementeri on estiguen totes les víctimes. Nosaltres enterrem cadascú els seus morts. I després, col·lectivament els oblidem. D’eixe oblit venen les posteriors catàstrofes. Repetim els desastres un darrere l’altre. Riuada de València de 1957, 81 morts. Pantanada de Tous 1982, 30 morts. DANA de 2024, 227 morts. Tots oblidats, només queden els números. Ni els noms, ni les edats, ni res de les persones que van ser o hagueren pogut ser. Un número, una estadística d’un no sé què que va passar perquè les coses són així. El no-res. No aprenem res dels desastres perquè oblidem. Oblidem perquè preferim oblidar a examinar-nos com a societat. Perquè no volem assumir responsabilitats. Perquè com a societat preferim no aprendre res. Si no hi ha record, no hi ha víctimes. Si no hi ha víctimes, tot va bé. Si tot va bé, podem seguir com si res haguera passat. I fins a una altra.

Mentre baixem, i anem comentant aquestes coses, en veu baixa per no pertorbar massa el silenci del recinte, a la fi som les úniques persones vives passejant per allí, una algaravia ens treu de la bombolla on ens havien clavat amb aquelles reflexions. Un grup de gent ha entrat al cementeri. Entre una dotzena i una quinzena. Uns quants adults i 5 o sis xiquets també. Ens resulta pertorbador. Han entrat cridat, rient i parlant en alt, com si estigueren de festa. Bé, són coses d’ells, és el seu país, els seus costums... pense jo. Nosaltres continuem avançant lentament. De sobte observem que s’han posat davant la tomba de Bran. Mirem i porten més globus, rodegen la tomba i es posen a cantar: Happy Birthday to you, Happy Birthday to you, Happy Birthday to you, Dear Brandon, Happy Birthday... Nosaltres no ens avenim. Efectivament, estan de celebració. Han vingut a celebrar l’aniversari de Bran, sense drames, sense plors, sense tristors, amb joia, amb alegria... Quan ens acostem, estan fent-se fotos. Ens aturem perquè facen fotos o el que els plaga. Una xica jove i rosa, de l’edat que tindria ara Bran, ens fa un senyal perquè passem. Passem deixant-los tant d’espai com ens és possible. Accelerant el pas per no fer massa nosa. Un home major -el pare(?), l’oncle(?), l’avi(?)...- ens somriu i ens saluda amb un Hello!, li tornem el somriure i la salutació. Avancem amb el pas viu fins a l'eixida. 

En travessar la porta, ens aturem a la vorera uns segons, mirem a l’horitzó sense saber ben bé per què. Tal vegada buscant un descans del qual hem vist al cementeri i que ens ha causat un gran impacte emocional. A l'alçar la mirada, ens adonem que els globus ascendeixen ràpidament cap al cel, cap als núvols, cap al més enllà, cap a on creuen que es trobarà Bran. Aquesta escena també és impensable al nostre país. No tenim tampoc eixa relació amb la mort. Visitar els nostres morts pel seu aniversari, ho fem. Anar i fer una celebració, una festa pel seu aniversari, no. Amb aquestes cabòries i en silenci, continuem caminant, ara cap al cotxe. 

 Òskar "Rabosa"