La nova heroïcitat

Ortega y Gasset és un d’eixos autors que em du a la reflexió. La llargària de les seues publicacions, el seu estil, és l’ideal per a una sobretaula de cognac i habanos, amb café i sol. Lliges i t’endinses en un seguit de qüestions de fa cent anys que encara hui són primordials i que agraïxen l’aportació pretèrita que millora la seua comprensió actual.

Este cap de setmana he llegit –rellegit— les Meditaciones del Quijote i m’he refermat en la idea exposada abans, No obstant això, hi ha hagut un apunt que, tot i que Ortega el tracta com un anacronisme, m’ha dut a l’actualitat més punyent: la reflexió sobre l’heroïcitat.

Don José ha revisat la literatura des de la Ilíada fins al Quijote i més enllà per a acabar afirmant que Darwin incorpora el punt final a qualsevol tipus d’heroïcitat: L’evolució de les espècies la desnona. Crec entendre que, en principi, es referix a la literària, tot i que jo hi aportaria una altra puntualització que el lliga a la irracionalitat fent servir unes paraules de Le Goff: l’heroi no existix sinó en el cant.

Però, per què? De manera realment brillant, Ortega explica que, a partir de la investigació darwiniana, la supervivència anirà de la mà de l’adaptació. Ja no hi caldria seguir, però ho faré... L’heroi, com l’entén el cant –la literatura, per a don José— té sentit perquè ell no s’adapta al medi: hi adapta el medi. El seu medi natural, però, es troba en el cant, on la literatura encara és viva, i la desaparició n’és paral·lela.

Hui, al segle XXI, hi ha un seguit d’herois que adapten el medi a les seues pretensions, viuen fora del text i de la racionalitat perquè el seu hàbitat és la imatge i la paraula, habiten un món diferent del físic i es mouen per l’espai a una velocitat sense precedents, com si no hi haguera barreres ni fronteres. Em referisc als propietaris de les grans empreses tecnològiques: els nous herois del segle XXI. Esta és, segurament, una de les conseqüències de la desfeta de la coneguda com a galàxia Gutenberg.

 

Aquell que desface entuertos

El . i la I

  

Don Quijote de la Mancha és un llibre complex on n’hi haja; de fet, la segona part de l’obra és la que li aporta la genialitat i l’originalitat, tot i que siga la més poc llegida. Jo el vaig llegir fa massa temps i ja no el recorde en els seus detalls. Si més no, ja és hora de tornar-lo a començar i, si és possible, acabar-lo.

A la prestatgeria veig el llibre de La vida de don Quijote y Sancho, d’Unamuno. També veig Meditaciones del Quijote, d’Ortega. La cara i la creu: la verticalitat i l’horitzontalitat. El primer, Unamuno, se centra en eixa visió que apunta cap a l’altura, mentre que el segon, Ortega, li aporta la contraposició, el vessant que podem considerar horitzontal. Un aposta per don Quijote, mentre que l’altre, se la juga amb Sancho –sense nomenar-lo— o, millor explicat, amb la imatge que pot projectar el primer sobre el segon.

Em fixe en alguns dibuixos que tracten el tema quixotesc i hi veig dos figures: una llarga  que s’apuntala sobre una llança encara més llarga i una altra baixeta de formes arrodonides i suaus. Si li haguera de atorgar un sustent, eixe seria un pal qualsevol. Els animals que munten són semblants a sengles genets: el cavall prim i ossut, llarg, i l’ase rodonet i baixet. Així podria seguir descrivint cada detall dels dibuixos on s’aprecien les siluetes.

Mira que és senzill tractar les línies estètiques que apunten els personatges sense recordar quasi el contingut del text. També resulta fàcil entendre cap a on apunten els escriptors que analitzen l’obra, o que la prenen com a un pretext per a encarar altres idees fent servir el paral·lelisme estètic. Un s’encarava cap al cel inventant un ideal realment caduc, mentre que l’altre apuntava cap a l’horitzó de les coses humanes de manera més pragmàtica.

La descripció és eixa i ja es trobava implícita en l’obra de Cervantes, sense entrar ni tan sols a esbrinar la lletra menuda i, si cal, sense entrar ni a llegir la gran. La imatge de les siluetes cavalcant per la planura ja ho diu tot: l’horitzó i el punt que el trenca i del qual no se’n pot traure l’ull, marca la perspectiva. Per alguna raó tenim els ulls en posició horitzontal i allò que ens atrau és la línia vertical, mentre que l’horitzontalitat la tenim assumida, encara que siga de manera inconscient.

 

Salvador Sendra