Democràcia i fe.

La democràcia es fonamenta en la fe. Aquesta tesi vos pot xocar, però si vos pareu a pensar-ho durant uns minuts, trobe que arribareu a la conclusió que és total i absolutament correcta. Si us plau, penseu una miqueta abans de continuar llegit. A aquesta tesi s’arriba amb una senzilla reflexió i no caldria anar més enllà. A continuació donaré alguns arguments que sostenen aquesta tesi, però seria bó que ho llegireu una vegada vosaltres heu fet la vostra propia.

En primer lloc, caldrà analitzar la tesi oposada, que seria: La democràcia es fonamenta en la raó. Així, partiríem de la base que quan el poble sobirà ha de prendre una decisió ho fa després de jutjar què és el que convé, no tant a ell personalment sinó al conjunt de la societat. Per això, es suposa que un individu, un ciutadà, deu estar informat. És a dir, deu procurar-se la informació necessària perquè la seua decisió siga la correcta i així millorar no sols la situació seva sinó la de tota la societat. En “democràcies capades” –per dir-ho d’una manera fina- la primera decisió que pren un individu, suposat ciutadà, és el seu posicionament ideològic, dins del tradicional esquema esquerra/dreta. Ahí, en les societats occidentals trobem els següents grans blocs: per l’esquerra trobaríem 1) desapareguts els comunistes, seria una socialdemocràcia en sentit original amb ecologisme, feminisme, i un llarg etcètera de ismes; 2) una social-liberalisme, o tercera via, que és una versió amable del neoliberalisme al qual s’han pujat els tradicionals partits socialdemòcrates, des dels laboralistes anglesos fins al P$x€, passant pels socialistes gavatxos o socialdemòcrates alemanys; per la dreta, 3) conservadors; 4) demòcrata-cristians; 5) liberals.

És clar, que hom hauria de conèixer quins postulats inclou cada un d’aquestes “famílies ideològiques democràtiques” per poder escollir a quin partit votarà. Per això, la tasca de qualsevol bon ciutadà consistiria a conèixer, llegir, informar-se, sobre cadascuna d’aquests pensaments ideològics i veure quin li apanya més. Quin, després del seu raonament, s’ajusta al model de societat que ell desitja i que portarà més felicitat, no sols a ell sinó al conjunt de la societat. Si cap li satisfà, hauria d’explorar altres ofertes més enllà d'aquests grups dominants. Per exemple, plantejar-se perquè el comunisme ha desaparegut com alternativa, plantejar-se que diuen els anarquistes, o els llibertaris, o... qualsevol altra ideologia, idea o pensament que puga circular en la nostra societat.

Tot seguit hauria de raonar sobre quin partit o moviment polític s’ajusta a la reflexió anterior. Per això hauria de llegir els programes polítics, i després no sols això, també triar la persona que crega més oportuna per portar endavant el projecte, i a més a més, en cas de no complir amb el programa, i amb els postulats ideològics que conté, hauria de demanar responsabilitats.

Aquests serien l’actuació d’un ciutadà en una democràcia representativa, si actuara regit per la raó. Però no cal un estudi transcendental en sociologia, antropologia, psicologia social o interdisciplinari, ni fer enquestes amb 2.000 mostres, ja siguen telefòniques o a peu de carrer... per adonar-nos que això no és així. A la majoria de la gent si li preguntes, et definirà els partits polítics d’esquerres o dreta, no més, i no distingirà entre els principis bàsics d’aquestes ideologies que hem esmentat abans. Però a més a més, la majoria no es llegeix els programes dels partits, ni tan sols dels quals votarà. L’adscripció a un partit o un altre es fa generalment sense cap reflexió, les causes poden ser diverses, i van des de “l’herència familiar” fins a voler sentir-se identificat amb un grup o amb un estrat social, o fin i tot per identificar-se amb un determinat líder. Però això sí seria objecte de major estudi i reflexió a part.

Per tant la gent tria, els partits polítics per la fe que representen unes idees que els mateixos partits diuen representar. Els votants no busquen informació més enllà de la que ofereixen els mass media, la gent no busca referents intel·lectuals o ideològics fora dels canals de tv, ràdios i premsa escrita. La gent vota el partit i creu amb la gent que domina el partit, amb les oligarquies dels partits, i tant s’hi val que siguen corruptes com honestos, la fe amb el partit i amb la gent del partit es mantindrà incorruptible. Només quan una sèrie d’escàndols, de despropòsits, d’animalades i burrades, queden a la llum de forma clara i diàfana, tant que ja no quede ni un sol clau, per ardent que estiga, on agafar-se; només quan la fe es perd, la gent està disposada a canviar, per això haurà d'aparèixer un altre partit o polític a qui tenir-li fe.

La democràcia es fonamenta en la fe, com la religió i l’Antic Règim, però a més a més, la fe arriba fins al punt de creure’s que el poble decideix les polítiques que se li aplicaran, tot i que les desconeix. La raó ha mort, millor dit, ha sigut avortada. La fe roman victoriosa i incólume.

Oskar "Rabosa"