El tedi de la classe mitjana és allò que transmeten les obres de Hopper. Mirar un quadre seu és perdre’s en una atmosfera plana, sense sobresalts; en un món previsible que apunta cap a l’estabilitat que es pot preveure i en què no hi ha gaire espai per a l’aventura. Horitzontalitat, harmonia i poques estridències, o no cap.
Hockney continua pintant una línia semblant, però l’optimisme pren força en els colors i el elements que distorsionen l’horitzontalitat. Els elements quotidians sovint es tornen coses especials si es miren des d’un altre angle; d’una altra manera.
La vida a la platja s’assembla a eixa que pintava Hopper, i més encara si se situa a la temporada d’estiu i en un indret poc concorregut: el migdia és això, tediós. No obstant això, hui, des de casa, he observat moviment i he escoltat algun crit de persones exaltades: m’ha sorprés per l’hora en què ha passat, ja que era cap a les tres de la vesprada.
En un camí que hi ha enfront, no es pot aparcar, o no es deu, ja que hi ha un senyal que així ho indica; però quasi sempre hi ha cotxes. He entés que algú havia puntat una A d’eixes que simbolitzen l’anarquia sobre els capots dels vehicles: deu o dotze cotxes hi han patit l’acte vandàlic. Han telefonat la Guardia Civil i ha vingut un cotxe a prendre nota dels fets.
Si el cotxes han estat estropejats, però estaven mal aparcats, els hauran denunciat? Quan la Guardia Civil se n’ha anat, els propietaris dels vehicles han tornat a la platja, però no n’han retirat cap, tot i el senyal que indica que no s’hi pot aparcar. Els hauran denunciat, com s’hauria d’haver fet, o estaran encara buscant aquella persona que els ha pintat?
Per un moment, ha passat un cas que ha trencat l’harmonia i ha tornat especial un moment d’avorriment del migdia estiuenc. Hui s’ha mort Hockney i m’ha recordat això que acabe d’escriure.
Observador Sendra (13/06/2026)
