L’AMOR ES PAGA AMB MÉS AMOR

No sabem fins a on arribarà l’idil·li euroamericà dels nous (re-re)refundadors del capitalisme, Macron i Trump, ni què en pensaran les respectives esposes, una mica deixades de banda a causa d’uns egos tan grans. Però, com hauria de donar-se entre els bons liberals, el preu de l’amor és més amor; però s’ha de demostrar amb iniciatives: l’amor es «paga» i el «preu» d’eixe amor és això, un preu.

D’altra banda, em resulta curiós observar com es construïx un nou eix polític i econòmic que salta per sobre d’Anglaterra, segurament per les dificultats sobrevingudes a causa de la seua autoexclusió de la UE. Està clar que si Anglaterra ja no pot exercir com a pont entre els dos costats de l’Atlàntic ,i si Alemanya sempre ha quedat una mica relegada quan s’han tractat temes militars (invasions, atacs i tot això que se sol vincular amb l’expansió de la llibertat arreu del món), als Estats Units els calia d’altres lligams per encarar el temps futur i els nous reptes mundials, perquè tot ho fan centrant-se en eixa hegemònica posició de poder que Déu els a atorgat i que tenen l’obligació moral d’exercir.

L’amistat enamoradissa dels líders francés i nord-americà –no ens enganyem—, té més a vore amb el tema de l’armament que no amb els negocis innocus. L’entradeta de la funció ja la vam poder gaudir durant el darrer bombardeig de Síria, i més quan el parlament francès li va recriminar, a Macron, que eixes decisions s’havien de comunicar en la càmera de representants abans de produir-se, i no una volta realitzat l’atac i amb l’única intenció d’informar els diputats i diputades.

Ara, i per no perdre el fil amorós que guia el present text, si tenim en compte que els bombardejos de Síria els motivava l’amor a la llibertat i a la democràcia, o que l’amor es paga amb més amor, reflexione sobre eixa interessant fotografia en què els presidents Macron i Trump caminen junts, agarrats de la mà, i en els seus rostres es dibuixen sengles preciosos somriures. Si la mateixa imatge tinguera altres protagonistes com, per exemple, la presidenta d’Anglaterra o d’Alemanya, segurament no hi hauria hagut eixa perfecta simfonia que envoltava els mascles, ni eixe goig que ens han transmés. Diuen que Trump li va traure un pètal que havia quedat enganxat a la solapa de la jaqueta de Macron.

Salvador Sendra

NO TENIM GUST NI PERSONALITAT

Les persones no podem ser originals més que en un imperceptible percentatge, ja que tota la nostra formació com a tals, o el nostre desenvolupament humà, estan vinculats a la imitació o, en el millor dels casos, a la instrucció. L’ésser humà es desenvolupa al mateix temps que ho fa el seu llenguatge. Ser diferent és impossible, excepte si hi ha un referent: es pot ser diferent d’algú o d’alguna cosa, però mai del tot. L’ésser humà és cultural, o social, tant fa.

Als animals, sempre els queda el reducte de l’instint, que els aporta la condició de l’espècie i que els indica les pautes de vida. Les persones, però, ja fa molts mil·lennis que se n’han desfet i l’únic recer en què se’l pot observar és en el bàsic instint de supervivència o en el de la procreació, que les religions insistixen a apaivagar. Tota persona imita i, alhora, aprén. Tota persona és llenguatge.

Hi ha qui creu que per vestir d’una determinada manera o per accedir a tal o tal altre indret ja s’esdevé especial, quan la realitat és que es copia d’altres que ja hi són, o que hi han intentat situar-se. I açò no és inherent només a les modes; també ho és als comportaments que se solen autocontemplar com a alternatius: són còpies! Per a Cros, el subjecte cultural projecta la seua identitat pertot arreu i condiciona els individus. Lacan, potser anomena el mateix espectre com el gran jo.

Si el gust no existix en l’àmbit personal, i les persones no tenen criteri propi, per què ens entossudim a creure’ns-ho, això de l’autenticitat? No sé... Poster es tracta d’una conducta instintiva –heheheheheheh—, o d’un autoengany relacionat amb eixos anys d’adolescència que no hem aconseguit deixar enrere, de frases curtes i sentències que s’assemblen més a un gruny que a una parla.

A banda de l’herència del llenguatge, creiem que vivim bé perquè imitem aquells que relacionem amb la bona vida. Pensem que vestim adequadament, o que hi parlem, perquè ens fixem i copiem aquells altres que, per alguna raó, han de ser elegants. Menjar bé és menjar les coses que altres mengen i viatjar a un lloc determinat és intentar moure’ns per on altres referents ja han passat.

Amb tot açò, i sabent que es tracta d’una veritat inqüestionable que no admet crítica, només cal pensar-nos com som i comportar-nos com ens comportem perquè no hi ha alternativa. Estic segur que Tarzan imitava Chita, ja que difícilment recordaria massa coses dels seus pares ni dels seus tutors excepte eixe llenguatge bàsic i tosc d’adolescent rebel. Es trauran els polls del cap i les puces l’un a l’altra!

Salvador Sendra

EL MIRALL DE LA SOCIETAT

Els ciutadans del reino –mireu el carnet de conduir si no vos agrada el substantiu emprat—podem considerar la família reial des d’una perspectiva còmica o des de la vessant tràgica, i és precisament ací on rau la qualitat de la nostra democràcia.

Un antic professor de la facultat, amb molt de prestigi i del qual guarde un grat record, quan tractàvem els temes relacionats amb la política grega (la clàssica), sempre prenia com a referent les representacions teatrals del moment: si és tractava d’una època d’auge democràtic, el període se solia relacionar amb les tragèdies, mentre que si el temps era d’influència tirànica, hi havia una major demanda de comèdies. El poble democràtic –sembla ser— necessitava de l’anomenada catarsi per vore-s’hi reflectit i per poder enfrontar-se amb moments de crisi i amb problemes que no tenien solució des de la meditació i l’empatia. La comèdia, però, tractava els grans temes i els grans personatges de manera inversa, ja que comportava la seua ridiculització fins al punt de provocar el riure del públic, per molt de missatge ocult que hi aportara.

Els tràgics tractaven els grans personatges i els grans temes; els còmics, també. La manera de presentar eixos temes era la gran diferència, així com la seua finalitat. El poble és savi, diuen... I, ací, la família reial és –o hauria de ser— una gran família, deixant a banda la quantitat de membres que la formen, i la possibilitat de saber-ho és allò que hauríem d’esbrinar a partir del tractament de la informació que rebem. Però la curiositat és que es tracta d’un tema prohibit que només es pot observar i analitzar des del punt de vista oficial que ens aporta la mateixa família. Arribats al present punt d’inflexió, la vessant democràtica cau ja pel seu propi pes, perquè hi ha censura.

D’altra banda, i si es puguera superar el primer entrebanc, i açò ja ens trasllada al camp de la pura especulació, penseu que, realment, hi podria haver la més mínima catarsi en qualsevol representació que afecte la seua vida o els seus personatges? O, per contra, no podríem evitar riure quan ens en representaren els diferents passatges, bé reals, bé fictícis? Ara, per si teniu algun dubte, encara, podeu tornar a llegir el primer paràgraf.

Salvador Sendra