NO TENIM GUST NI PERSONALITAT

Les persones no podem ser originals més que en un imperceptible percentatge, ja que tota la nostra formació com a tals, o el nostre desenvolupament humà, estan vinculats a la imitació o, en el millor dels casos, a la instrucció. L’ésser humà es desenvolupa al mateix temps que ho fa el seu llenguatge. Ser diferent és impossible, excepte si hi ha un referent: es pot ser diferent d’algú o d’alguna cosa, però mai del tot. L’ésser humà és cultural, o social, tant fa.

Als animals, sempre els queda el reducte de l’instint, que els aporta la condició de l’espècie i que els indica les pautes de vida. Les persones, però, ja fa molts mil·lennis que se n’han desfet i l’únic recer en què se’l pot observar és en el bàsic instint de supervivència o en el de la procreació, que les religions insistixen a apaivagar. Tota persona imita i, alhora, aprén. Tota persona és llenguatge.

Hi ha qui creu que per vestir d’una determinada manera o per accedir a tal o tal altre indret ja s’esdevé especial, quan la realitat és que es copia d’altres que ja hi són, o que hi han intentat situar-se. I açò no és inherent només a les modes; també ho és als comportaments que se solen autocontemplar com a alternatius: són còpies! Per a Cros, el subjecte cultural projecta la seua identitat pertot arreu i condiciona els individus. Lacan, potser anomena el mateix espectre com el gran jo.

Si el gust no existix en l’àmbit personal, i les persones no tenen criteri propi, per què ens entossudim a creure’ns-ho, això de l’autenticitat? No sé... Poster es tracta d’una conducta instintiva –heheheheheheh—, o d’un autoengany relacionat amb eixos anys d’adolescència que no hem aconseguit deixar enrere, de frases curtes i sentències que s’assemblen més a un gruny que a una parla.

A banda de l’herència del llenguatge, creiem que vivim bé perquè imitem aquells que relacionem amb la bona vida. Pensem que vestim adequadament, o que hi parlem, perquè ens fixem i copiem aquells altres que, per alguna raó, han de ser elegants. Menjar bé és menjar les coses que altres mengen i viatjar a un lloc determinat és intentar moure’ns per on altres referents ja han passat.

Amb tot açò, i sabent que es tracta d’una veritat inqüestionable que no admet crítica, només cal pensar-nos com som i comportar-nos com ens comportem perquè no hi ha alternativa. Estic segur que Tarzan imitava Chita, ja que difícilment recordaria massa coses dels seus pares ni dels seus tutors excepte eixe llenguatge bàsic i tosc d’adolescent rebel. Es trauran els polls del cap i les puces l’un a l’altra!

Salvador Sendra

FORMIGUES AL NEOLÍTIC

Són les onze de la nit, ha mort Rita Barberà este matí i m’he hagut de posar a escriure perquè he escoltat per la ràdio una notícia realment interessant: unes formigues de les illes Fiji recapten llavors d’un determinat vegetal i les planten perquè cresquen les herbetes per, així, poder alimentar-se amb els seus fruits quan torne a ser l’hora. Ja havia escoltat altres voltes la seua dedicació ramadera, però esta, mai.

Allò que sorprén de la notícia és que esta pràctica es realitza des de fa uns tres milions d’anys: molt abans que ho fera qualsevol ser humà! A més, a tot açò s’ha d’afegir que les altres potes necessàries per a la inclusió neolítica són el magatzematge del menjar, al formiguer, i la pràctica de la ramaderia, i això també ho fan les formiguetes amb els pulgons. Ara, si els investigadors volen acabar de lluir-se, només han de comprovar el seu treball en grup i l’organització social del cau.

Nosaltres encara estem al neolític, diuen per aquí, i no els falta raó. De les dos èpoques que es coneixen, esta és la segona, tot i que encara hi haja una minoria de gent que visca en la fase anterior: la dels picapedra. Sempre s’ha dit que quan hom està bé, no cal moure’s, i potser eixa és la raó del suposat retard. Mirant-ho bé, crida l’atenció que hi haja formigues que visquen en un estadi superior al d’alguns humans.

Però jo no vull pensar així perquè sóc una persona de món i sempre he defensat que els humans som humans perquè cantem, ballem i resem; la resta de coses no ens afecten en la nostra humanitat. I estic segur que si poguera conéixer dos tribus —una de cada costat del món— que no hagueren tingut mai contacte amb la resta d’humans, les dos farien estes tres coses. La resta de facultats són possibilitats humanes, o capacitats, però no són elements unificadors mentre que les jo dic, sí que ho són. Hui, ja avançat el segle XXI, m’atrevisc a dir que la racionalització és una quimera, si la plantegem en termes globals.

Les formiguetes deuen tindre rituals, segurament, però no crec que posseïsquen cap déu formiga, ni que tan sols siguen politeistes. De parlar, ho dubte. No obstant, en els llibres de l’escola no diuen res d’això de cantar, ni de resar, per referir-se al neolític. Quina cosa eixa que hi ha dies que em fan sentir enveja. 

Salvador Sendra

Essers humans de primera i segona.

El dissabte -14 novembre de 2015- mentre sopava, estava posada La Sexta. Com no, després del que havia passat divendres -13 novembre- a París, tot era sobre el mateix. El presentador de Al Rojo Vivo, un impresentable de nom Antonio García Ferreras, estava a París donant una classe magistral de pseudo-periodisme groc. Deia expressions com: París no tiene hoy la misma luz (jo pensant: serà imbècil, és de nit i són els mateixos fanals); aquí hemos podido ver los restos de sangre; aquí la gente –a uns forats de bala d’una cristallera- la gente ha dejado flores; i més coses d’un groc vomitiu. Això sense parlar que entrevistaven a gent que estava a sa casa, sentia els trets sense saber de què anava la cosa i després es mostraven altament compungits perquè un veí al qual no havien saludat en la vida havia mort. Òbviament, que els atemptats han sigut terribles, tots els condemnem sense pal·liatius. Però de veritat cal tot això? Cal muntar tot un circ amb els atemptats?

Per suposat, la resposta és sí. Occident ha sigut colpejat -menys durament que Occident quan colpeja, val a dir-. Els mitjans de (des)informació deuen gastar tot l’aparellatge per a fer-nos sentir por, perquè es declare l’Estat de guerra, per protegir els nostres Drets Humans. Han atacat Occident com a garant de la Democràcia, dels Drets Humans, Llibertat, que els islamistes volen enderrocar. Nosaltres som, dins del món, Éssers Humans de primera. I la resta del món vol posar fi a això. Les morts dels nostres són més lamentables que les morts de la resta d’essers humans (sense majúscules que són de segona). Cal donar-li sensacionalisme, que empatitzem més amb els nostres morts, que tots ens sentim agredits, que tots ens sentim violats, que ens sentim en guerra.

Fa uns quants anys, els EUA van bombardejar la celebració d’una boda a Afganistan, en un dels seus atacs per a la Llibertat i la Democràcia. Cap periodista va anar a emetre en directe des de l’Afganistan, no ens van mostrar el vestit de la núvia ple de sang, ni les basses amb sang de xiquets, ni res d’això. La notícia va ser notícia durant una estona i ja. Fa pocs mesos, els EUA van bombardejar un hospital de Metges sense Fronteres, ningú va anar a mostrar com havia quedat l’edifici, ni els vidres trencats, ni a contar-nos la història dels pobres desgraciats que eren atesos per MSF. A ningú l’interessa això, ahí no cal fer periodisme groc, són éssers humans de segona. Ells no tenen llibertats, ni democràcia, ni drets –humans o animals-, no cal que ens identifiquem amb ells ni que empatitzem amb ells. Són menys que nosaltres.

Certament, el pretés universalisme dels Drets humans és una fal·làcia. Un invent que és útil quan convé que siga útil, però quan no convé s’explota “el fet diferencial” perquè així és més fàcil matar (veure a aquest blog Maleïts els altres de Lluís Alemany) o mantenir les consciències tranquil·les. És més, com encertadament exposen Negri i Hardt a Imperio, els Drets Humans sovint serveixen per a establir l’enemic (qui suposadament no els respecta) i són les ONG (suposadament desinteressades) qui apunta a eixe enemic. No cal dir que a eixe enemic, no-Occidental, no se li respecten els Drets Humans, és un ésser humà de segona.

Eixe negar la categoria d’Ésser humà de primera, emparant-se amb Drets humans, llibertat, democràcia, i altres significants buits, ve de l'arrogància Occidental. Aquesta arrogància és una cosa que ja veure Huntington a The Clash of Civilizations. Huntington, acusat d’inspirar la guerra de civilitzacions, parla de l’arrogància d’Occident en emprar aquests conceptes com universals quan són purament occidentals i voler-los imposar com valors superiors als valors tradicionals de fora d'Occident. I sí, aquesta arrogància i intent d'extendre-ho crea malestar i rebuig a la resta món. Els Occidentals encara som supremacistes, encara que ho disfressem amb bones paraules i conceptes “cool”. Però a més a més, som hipòcrites, perquè volem universalitzar uns conceptes que en realitat només apliquem –i a mitges- a Occident.

No és d’estranyar que cada vegada apareguem més hostilitats contra Occident per part de la resta món. No sols ho demostren els atemptats islamistes o les simpaties que cada vegada més desperten en el món musulmà aquests grups, també fora del món musulmà. A Rússia, Xina, a l’Àfrica, etc., apareixen teòrics crítics amb Occident i la (hipòcrita) manera d’esta-al-món Occidental. Tots fan palesa la hipocresia Occidental en la continuada violació de tota mena de Drets per raons purament crematístiques, per explotar els recursos, petroli, matèries primeres, per imposar models econòmics que afavoreixen les multinacionals occidentals... I per a tot això, les violacions dels suposats Drets i llibertat fonamentals, dels que Occident és el suposat baluard, són constants. Això es fa amb total menyspreu de la resta del món. Fins i tot, quan Occident saqueja, guerreja, assassina, ho fa emparant-se amb els principis de Democràcia, llibertat, Drets Humans... Els islamistes maten per en nom de Déu, de la jihad, del Islam; nosaltres matem en nom del capitalisme, dels diners, per cobdícia, per mantenir un status a Occident molt superior al de la resta del món, i a més ho disfressem amb valors universals que de facto neguem a la resta del món. No som millors que ells, gens ni mica.

Aquesta hipocresia Occidental es girarà contra nosaltres. 

 

Òskar "Rabosa"