EL REY ABANDONA A LOS HISPANOS

La política internacional mai no ha tingut tant d’interés ni tanta incertesa. Les reunions entre els grans estats no eren més que una escenificació d’allò que ja s’havia tractat, debatut i consensuat entre els respectius equips i que els seus dirigents no feien més que posar per a la foto. Realment, hi havia la visió que les noves peces havien d’encaixar entre les ja situades i que el marge de maniobra, d’haver-ne, era molt xicotet.

Fins i tot, quan va explotar la crisi financera, al final de la primera dècada del segle XXI, hi van haver moltes reunions, escenificacions i propostes de canvi que es poden resumir en una línia: els polítics van fer el seu treball, els banquers eren qui havien de salvar-nos i els ciutadans en  van patir les conseqüències. I així va ser, tot i que no es va dir tan clar. Ara, però, se sufoquen perquè hi ha estats importants que estan governats per polítics diferents.

L’estafa va ser monumental i els bons xics/xiques que governaven foren els còmplices del robatori massiu. En tots els llocs hi ha hagut retalls que han afectat la ciutadania, i més encara les classes més –diguem-ne— populars perquè són les que menys possibilitats de reubicar-se tenen. El vot popular, però, ha canviat i s’ha traslladat cap al segment més proteccionista i demagog, tot i que crec que caldria matissar l’últim adjectiu. Per Aristòtil, la demagògia era una forma i degenerada de la democràcia, i la va combatre amb la lògica, ja que es basava, per damunt de tot, en l’anàlisi del discurs.

No obstant això, la demagògia, si atenem el sentit aristotèlic del mot, no es pot assimilar a l’altra forma de política?, a l’aute politique? Perquè allò que teníem fins ara era una corrupció basada en el treball previ dels mitjans de comunicació que (des)informaven les persones i aplanaven el camí als polítics que, en el fons, eren uns titelles. Eixa és la xicoteta diferència entre les dues formes: una apel·la el sentit primari de les persones i l’altra una mena d’ordre preestablert, elitista i del tot fals.

Els reyes españoles van de visita a EE.UU. per vendre l’españolidad americana de Texas el dia que el seu president opta per separar les famílies dels immigrants que creuen il·legalment la frontera; i resulta que es tracta d’hispanos! I els reyes, ni pruna! Eixa és la seua defensa de la família? Eixa és la seua defensa dels hispanos? Deu ser perquè les improvisacions no han estat mai el punt fort de la monarquia, però l’endemà s’hi van reunir amb el president Trump i la seua esposa, com si res haguera passat i sense dir-los res. Realment, encara queda algun monàrquic?

Per cert, Letizia duia un vestit que ja s’havia posat Melania, però com no sóc tan cruel ni despietat, no en faré burla.

Salvador Sendra

URDANGARÍN POT ESTAR A LA LLUNA

Veritablement, el viatge a la Lluna haguera sigut un gran èxit, d’haver-se produït. Jo no m’explique que hi haja gent que dubta d’aquells que dubtem que s’haja realitzat perquè, si s’hi ha anat, què passa amb la resta de voltes que s’hi ha tornat? Una cosa, però, és arribar-hi i l’altra, fer el trajecte de tornada, pense jo.

El fet d’anar podria donar-se per vertader si s’encara el trajecte com el d’una sageta que, una volta disparada de l’arc, aconseguix clavar-se a la diana. Fins aquí, correcte. Ara bé: algú en coneix alguna que n’haja tornat? Crec que, com a mínim, hi hauria d’haver algun altre arc que la tornara a llançar... Però, bé. Si el coet era un coet borratxo, que té parades, el temps d’estança al satèl·lit haguera pogut ser el de la parada mentre que, si es tractava d’una valenciana, que només en té una, els astronautes hi hagueren hagut de botar al vol.

Si no he creat prou dubte ja, encara vos n’he de plantejar un darrer: com que la Lluna pot desaparèixer (lluna nova), supose que degueren calcular-la plena per fer el famós desembarcament perquè també haguera sigut mala sort arribar-hi i no trobar-la. Però als astrònoms sempre els poden ajudar els astròlegs i, així, calcular el dia de sort.

Una volta aportades les contundents proves sobre la falsa estada a la Lluna, cal dir que els actors, com diuen els més informats, van estar a Hollywood rodant escenes perquè hi quedara constància de la seua gran gesta. Diuen que una imatge val més que mil paraules... I la gent, si s’unix la imatge a la gana de creure’s que l’estat no mentix perquè estat, llei i ordre van de la mà, té la ximpleria de creure tot allò que se li proposa.

En el cas que hagueren anat a 1969 –i d’això ja fa un grapat d’anys—, penseu de veritat que no hagueren fet ja un reality show per aquelles contrades? Un total de dotze astronautes han dut les missions Apollo fins a la Lluna. No recorde haver-ne vist cap a la tele, possiblement perquè no en tinc, però no ho recorde –no compte cap mentida.

Una imatge val més que mil paraules, l’estat no mentix, allò que diu molta gent és veritat... Urdangarín està en una presó de dones, a Ávila, ell sol, i ningú l’ha vist entrar ni hi ha cap imatge de la seua estada. L’ésser humà ha trepitjat la Lluna!

Salvador Sendra

LLUIR UNA BONA INTEL·LIGÈNCIA NO HA DE SER NOMÉS UNA COSA DE L’ESTIU

He de reconéixer que no estic gaire d’acord amb l’obsessió que es compartix, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, per la intel·ligència. Obsessionar-s’hi pot resultar massa dur per a qualsevol persona, ja que la tasca que s’ha de realitzar per assolir-ne, d’intel·ligència, és dura i sol resultar pesada. I, si la persona no és constant, es perd ràpid.

Lluir una bona intel·ligència, a l’estiu, no ha de ser observat com un fet puntual que la gent puga pensar d’aconseguir-la fent unes quantes hores de biblioteca a partir del més de maig. Tampoc hauria de comportar règims baixos en premsa que s’equilibren amb uns quants articles científics; això no és així! Ens hauríem d’empassar assajos tot l’any, per anar bé.

Per aconseguir una intel·ligència que ens permeta lluir-la a l’estiu, al xiringuito, a festes o a alguna terrasseta, s’ha de treballar amb constància. Les mesures que xoc no han estat mai bones, entre altres coses, perquè suposen un desequilibri que, a mig termini, pot ser dolent per al cervell. A més, no s’ha de pensar que una ment bonica només servix per a lluir-la a l’estiu, ni que tan sols valga per a lligar; hem d’anar més enllà i intentar gaudir-la tot l’any.

L’altra opció que hi ha –i que sempre pot resultar un remei tan vàlid com qualsevol altre— és la cirurgia, tant en la injecció de neurones en les zones menys desenvolupades com en la implantació de pròtesis que ens facen un cerebel més interessant a la vista del neci. Jo, de fet, no la desestime perquè, en un futur, qui sap...

Finalment, i com a síntesi de qualsevol pensament equilibrat, cal tindre en compte que una ment bonica no és res si no va acompanyada d’un físic adequat, que sovint se’ns oblida i ens fixem només en allò que s’aprecia a simple conversa! Però sóc sabedor que ja ningú es fixa en els cossos perquè la gent només para atenció en eixes coses més profundes de la persona. Què hi farem? Està clar que vivim en el món de l’interior i que hem deixat relegada l’aparença per a unes poques i residuals contrades.

Salvador Sendra

MINISTRA DE COMUNICACIÓN: SOLEDAD GALLEGO-DÍAZ

Hi ha hagut un canvi en el gobierno que ha passat del tot desapercebut, però per això estic jo: per parlar-ne! I es tracta del ministerio de comunicación, que sembla que no l’ostenta la mateixa persona que fa de portavoz. Eixe ministerio ha de saber explicar les coses que afecten al gobierno fins i tot abans que succeïsquen, per això té una tasca tan important i ha de ser de màxima confiança del presidente.

El País, periòdic de referència per la seua imparcialitat, rigor i, sovint, per eixa tensió que el fa oposar-se al poder, sobretot després de la dura oposició que li hem vist articular contra el gobierno del Partido Popular els darrers quatre anys, ha canviat la direcció. Antonio Caño Barranco, l’anterior director, home de confiança d’Albert Rivera, contribuí amb la seua imparcial tasca a col·locar l’Albert –i ací no cal que mostreu eixe somriure maliciós— en el primer plànol de la política estatal. L’anticatalanisme i la necessitat de dividir la dreta española van ser les seues premisses per actuar i, fins i tot, avançar, en alguns aspectes, La Razón o l’ABC.

Mentre s’acomiadava qualsevol articulista contrari a la línia editorial, el PSOE ni tan sols apareixia per les seues pàgines perquè ja ningú hi confiava i s’havien de guanyar la gran estrella emergent i salvadora de la pàtria. Fins i tot Mariano era un líder encomiable que realitzava una tasca que transcendia la merament gestora. No podia haver-hi opinió quan hi havia una finalitat superior: només hi podien haver bons o dolents.

El País, periòdic de referència per la seua imparcialitat, rigor i, sovint, per eixa tensió que el fa oposar-se al poder, ha col·locat ara, a la seua direcció, Soledad Gallego-Díaz. Dos dies li ha durat a Pedro Sánchez l’antic director i portaveu d’Albert Rivera: ha estat el primer a destituir! Ara, el dihuité ministerio, el de comunicación, ja té nova ministra i nosaltres, l’avantatge de no haver d’esperar les publicacions del BOE per assabentar-nos de les coses; comprant El País ho podem tindre tot, al millor preu i per anticipat!

El periodisme, com hem pogut comprovar darrerament, és eixa digna professió, totalment vocacional, que té com a funció informar perquè l’il·lustrat(-da) lector(-a) adquirisca les eines que li calen per decidir i opinar. Finalment, només queda a dir que, si ja s’ha augmentat el nombre dels ministerios, curiosament la premsa se n’ha oblidat de comptar el de la redacció del BOE, però per això estic jo: per fer memòria. Ministra de comunicación: Soledad Gallego-Díaz; la dihuitena.

Salvador Sendra

CAL FOMENTAR LA INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA, PER DECÈNCIA

Vivim al segle XXI, tot i que sembla que no tots, ni totes... I ja sé que es tracta d’una obvietat però em preocupa la involució social que ens remet, directament, a fa més de cent anys. Estilísticament, ja vivim més prop del canvi de segle passat –però del XX— que de l’actual.

Si la realitat científica sempre ha anat de la mà de l’artística, o ara s’ha allunyat irremeiablement o cal aprofundir una mica més en el mateix concepte d’art. Perquè una època d’incalculable valor estètic fou la del final del segle XIX i l’inici del XX a causa d’eixa segona realitat que s’escapava a l’observació humana i que transformà la pintura, l’escultura, la literatura i, fins i tot, la música. Amb els progressos científics avançaren la resta de matèries, científiques i estètiques, socials i filosòfiques.

La humanitat s’endinsà en un món allunyat de la percepció, com ho és el de la radioactivitat, i, amb ell, començaren a deformar la realitat aparent des de qualssevol mitjà. A la pintura, l’abstracció pren la força, i a l’escultura; a la literatura, la ment descriu els esdeveniments i se separa de la percepció sensorial; i a la música, Shoënberg ens trasllada a l’apreciació més culta del so, com ho és la dodecafonia.

Tot semblava avançar, malgrat la incertesa del segle XX, on la mancança de línies clares féu dubtar en molts moments que hi hagués un vertader corrent de pensament. Però, açò que s’està donant des de fa una dècada, si més no, ja clama al cel! Amb la moda dels tatuatges, ha vingut la decadència absoluta. En primer lloc, perquè hi ha gent que confon el fet de punxar-se tinta amb la creació artística i, en segon, perquè l’onada de conservadorisme exacerbat que du associat el fet d’enregistrar-se tota mena de records sobre la pell, i exposar-los, fa feredad: tornem a la tribu!

No ens enganyem: el tatuatge no és art ni de bon tros. No ens enganyem: el tatuatge no ens transforma en moderns. El tatuatge és una tornada a la figuració, en el millor dels casos, de considerar-lo estèticament, o siga, a segles enrere. A més, això de dur pintada tota, o part de, la vida sobre la pell no és més que una sensació retrògrada i ultraconservadora que ens ancora al passat i ens entrebanca el pas cap a la llibertat individual més apreciada, o siga, la de poder partir cada volta des de zero, sense hipoteques.

Cares, noms, animals, motius florals... Resulta quasi impossible eixir-se’n de la figuració per fer-se un tatuatge... i, dels materials, ni en parle. Ara bé, també hi ha qui considera una creació artística allò que fa una quadrilla de persones que puja sobre un escenari, disfressada, i es dedica a fer sorolls repetitius i primaris alhora que diu que canta, o aquells que fan versos amb rimes en –ón, AAAA, AAAA, en el millor dels casos, o els que colpegen un tambor i a això diuen música.  Això tampoc és art, ho sent, però aprofita per astorar els teuladins.

Al capdavall de tota la inqüestionable explicació anterior hi ha la gran reivindicació, o el gran dubte: si s’invertiren més diners en el foment de la investigació científica, es podria millorar la resta de matèries, de retop, com ha passat sempre? Hem de jugar-nos-la abans que se’ns col·lapsen els sentits.

Salvador Sendra