SEÑOR SÁNCHEZ, NO INTENTE ENGAÑARME, POR FAVOR

Si hi ha alguna cosa que m’enerva, eixa és que em tracten com si fora un imbècil, i més encara quan ho fan aquells que m’haurien de governar, bé des del gobierno, bé des de l’oposición, i que ho fan amb els meus diners i la meua paciència. Ja em van intentar prendre el pèl dient-me que la pujada salarial estava condicionada per l’aprovació dels presupuestos, i era mentida. Quan vaig escriure sobre el tema, va quedar clar que era un simple decreto allò que sentenciava l’augment dels sous.

Ara, torne a estar enutjat amb aquells que m’intenten prendre per inútil; perquè no ho soc! Em diuen, tant el gobierno, com l’oposición, com els mitjans de comunicació seriosos que hi haurà eleccions aviat perquè el PSOE no pot aprovar els presupuestos que li permetrien seguir governant. I això és altra mentida! El gobierno no aprova eixos comptes perquè no eren unes previsions dissenyades per aprovar-se, si no, més bé, estaven redactades de cara a la galeria, com un inici de campanya electoral.

El gobierno pot aprovar eixe presupuesto en solitari, però no se’l creu, i això que ha estat ell qui l’ha redactat. Ni independentistes, ni Podemos, ni res per l’estil, perquè ningú no hi és necessari. Ha de lligar dita comptabilitat a una moció de confiança i, automàticament, comptes aprovats! Ningú no pot formar govern més enllà del PSOE i, amb una moció de confiança, si no se’n pot estructurar un de diferent, quedarien governant i amb el millor pressupost que mai s’ha fet en tot el món –que sembla ser que és eixe que no es pot aprovar.

Mentides i més mentides... d’uns i d’altres. Però, ja vos dic: l’avantatge d’escriure ací és que Rabosa no em diu què he d’escriure, ni com. No com en altres llocs. Altra cosa és que estiga o no d’acord amb el pla de Pedro Sánchez per a enfrontar-se a les noves eleccions, perquè crec que pot estar encertat. Això sí, Pedro, no cal que menysprees la intel·ligència de les persones perquè, com pots comprovar, sabem de què va el tema. De la resta de líderes, preferisc no parlar-ne perquè rara volta em sent interpel·lat. Au: sort!

Salvador Sendra

MINISTRA DE COMUNICACIÓN: SOLEDAD GALLEGO-DÍAZ

Hi ha hagut un canvi en el gobierno que ha passat del tot desapercebut, però per això estic jo: per parlar-ne! I es tracta del ministerio de comunicación, que sembla que no l’ostenta la mateixa persona que fa de portavoz. Eixe ministerio ha de saber explicar les coses que afecten al gobierno fins i tot abans que succeïsquen, per això té una tasca tan important i ha de ser de màxima confiança del presidente.

El País, periòdic de referència per la seua imparcialitat, rigor i, sovint, per eixa tensió que el fa oposar-se al poder, sobretot després de la dura oposició que li hem vist articular contra el gobierno del Partido Popular els darrers quatre anys, ha canviat la direcció. Antonio Caño Barranco, l’anterior director, home de confiança d’Albert Rivera, contribuí amb la seua imparcial tasca a col·locar l’Albert –i ací no cal que mostreu eixe somriure maliciós— en el primer plànol de la política estatal. L’anticatalanisme i la necessitat de dividir la dreta española van ser les seues premisses per actuar i, fins i tot, avançar, en alguns aspectes, La Razón o l’ABC.

Mentre s’acomiadava qualsevol articulista contrari a la línia editorial, el PSOE ni tan sols apareixia per les seues pàgines perquè ja ningú hi confiava i s’havien de guanyar la gran estrella emergent i salvadora de la pàtria. Fins i tot Mariano era un líder encomiable que realitzava una tasca que transcendia la merament gestora. No podia haver-hi opinió quan hi havia una finalitat superior: només hi podien haver bons o dolents.

El País, periòdic de referència per la seua imparcialitat, rigor i, sovint, per eixa tensió que el fa oposar-se al poder, ha col·locat ara, a la seua direcció, Soledad Gallego-Díaz. Dos dies li ha durat a Pedro Sánchez l’antic director i portaveu d’Albert Rivera: ha estat el primer a destituir! Ara, el dihuité ministerio, el de comunicación, ja té nova ministra i nosaltres, l’avantatge de no haver d’esperar les publicacions del BOE per assabentar-nos de les coses; comprant El País ho podem tindre tot, al millor preu i per anticipat!

El periodisme, com hem pogut comprovar darrerament, és eixa digna professió, totalment vocacional, que té com a funció informar perquè l’il·lustrat(-da) lector(-a) adquirisca les eines que li calen per decidir i opinar. Finalment, només queda a dir que, si ja s’ha augmentat el nombre dels ministerios, curiosament la premsa se n’ha oblidat de comptar el de la redacció del BOE, però per això estic jo: per fer memòria. Ministra de comunicación: Soledad Gallego-Díaz; la dihuitena.

Salvador Sendra

Les eleccions, 10 dies després.

Una setmana després d’unes eleccions podem fer uns comentaris més reposats del que ha passat, una vegada digerits els resultats. Per fi podem dir, que molts valencians han deixat enrere la seua estupidesa. Ja era hora! Fins i tot els imbècils tenen dret a rectificar, encara que imbècils ho seran de per vida. Perquè es pot canviar de vot, però no el votant.

La primera gran sorpresa és l’èxit de Compromís a València. En certa manera el fet de treure 19 diputats a Les Corts, no és tanta sorpresa. Sí, és cert que les enquestes no donaven més 12, les últimes fins i tot en donaven 9, però la cuina de les enquestes cada vegada s’assembla més a una cuina a la carta, on prevalen els interessos ideològics de qui les encarrega. És “científics” de la sociologia que es dediquen a fer enquestes cada vegada s’assemblen més als “científics” de l'economia. Però torne, a Compromís. València sempre ha sigut un lloc vedat a un partit valencianista “no-blaver”. Que Compromís haja aconseguit ser el segon partit en vots, és un fet que jo personalment no imaginava. L’èxit de Compromís, a parer meu, té una doble lectura:

a)      En primer lloc, és l’èxit de ser els únics que han fet un esforç real de plantar cara al PP i el merder que hi han muntat. Compromís no ha dubtat a anar als Tribunals quan ha calgut, han estat al costat al de la gent en els conflictes com el de l'anomenada “primavera valenciana”, els desnonaments, amb els de Salvem el Cabanyal, amb les víctimes del metro, etc., a més de fer molt bona feina a nombrosos ajuntaments, on també han triomfat.

b)      En segon lloc, han posat en evidència la resta de l’oposició, que conformats amb el que passava o mullats pel merder generalitzat (podem recordar a Luna i la seua tirada de pedra que li esclatar als morros) han consentit que el PP fera el que ha fet. Especialment culpable, per omissió, és el P$x€.

El segon fet destacable és que Podemos ha estat per sota de les espectatives. Les raons, a parer meu, són les mateixes per les quals Podemos ha estat per davall de les expectatives en general: s’han apartat del projecte original. Des de que a juny es va triar l'equip que havia de preparar l’Assemblea, el que va passar a l’Assemblea i els resultats d’aquesta, van convertir a Podemos en un partit allunyat del qual havia promés, el va convertir en un partit més, balafiant una oportunitat de demostrar que era “una cosa diferent”. El fracàs de Podemos, fracàs per estar molt per davall de les expectatives, contrasta amb l’èxit candidatures “d’unitat popular”, què si han mantingut l’esperit que va portar a Podemos a revolucionar el panorama polític a l’Estat. La gent ha confiat més en Compromís que en Podemos, perquè Compromís és més fiable que Podemos. Podemos va prometre una cosa i ha fet una altra, tot això sense tocar poder.

Com de la resta de resultats era el previsible, bé Ciudadanos té menys del que li donaven les enquestes i el PP i P$x€ més del que mereixen. Vists els resultats, doncs, de les eleccions és l’hora de pactes. I ací és on realment es juga el futur. Tot apunta, com és normal, que el PP serà desallotjat. Però la presència del P$x€ és necessària, i si hi ha un partit que no estiga disposat a ser qui encapçale el govern, eixe és el P$x€. Sembla clar que Podemos no entrarà a un govern amb el P$x€, ¿però que farà Compromís? Per una banda Compromís sembla tenir ganes de cadira, per una altra no l’interessa indisposar-se amb el P$x€ i fer a Joan Ribó alcalde de València. Però, deu entrar a un govern amb el P$x€? A parer meu, entrar a un govern al P$x€ seria un suïcidi, però segurament ho farà. Vosaltres què en penseu?

Òskar “Rabosa”

EL VOT MÉS PRAGMÀTIC

Qui vullga seguir llegint ha de saber que va a empassar-se una confessió. Ho dic perquè, si no li interessa endinsar-se en els pecats i les penes del proïsme, ara té l’opció d’abandonar l’article. Perquè jo sóc una miqueta massa pragmàtic, i això em perd. Entre altres coses, eixa ridícula visió del món ofusca la vessant més creativa i artística de l’individu que, en realitat, és la més interessant.

A les eleccions europees, el meu estúpid pragmatisme va fer que optara per votar alguna de les formacions minoritàries. L’empatia, la proximitat, la necessitat de tenir més varietat al parlament... Qui sap les estupideses que em degueren passar pel cap en eixos moments? Ara m’adone de la gran errada i, si no fóra perquè no m’atrevisc a aconsellar, vos diria que, a les eleccions europees, heu de votar sempre el PP o el PSOE.

Jo ―com supose que vos haurà passat a vosaltres, també― he notat una tranquil·litat meravellosa des de la votació. Segur que coincidim pensant que González Pons se n’ha anat a lluny d’ací? I que bé que estem ara i que tranquils que ens hem quedat! Imagineu-vos, per un moment, que el PP no haguera tret suficients vots per enviar-lo. No patiu perquè és només una suposició: Déu no ho vullga! Però, veritat que vos heu inquietat?

Gent d’eixa altura intel·lectual i ètica no té cabuda entre nosaltres. Gent que parla als seus votants com si foren ciutadans americans, a mi em cansa molt... massa, perquè no l’acabe d’entendre! El seu llenguatge extens i brillant, on ells sempre són los buenos, los demócratas, los españoles i los valencianos, mentre que els altres són los malos, los tiranos, los catalanistas i los terroristas, d’una riquesa cromàtica sense precedents, amb matisos i cites avalats per una formació acurada, deixarà un buit irreparable en el nostre sistema auditiu i mental. Però, qui millor que ell per a representar-nos davant dels nostres veïns?

A les eleccions europees ―recordeu― heu de votar sempre els partits que vos he dit. Ells posen en els llocs d’eixida els polítics més brillants, com és el cas de González Pons, per la seua trajectòria intel·lectual i ètica. Nosaltres, a partir d’ara, ja sabem que els hem de votar, si més no, perquè s’allunyen una mica. I no vos preocupeu pel pes d’España per allà, per Europa, ni per la seua imatge, perquè eixes eminències no arriben a notar-se. Oblideu-vos del fals pragmatisme i voteu amb seny: perquè estiguen lluny; per salut; per ells; per mi!

Salvador Sendra Perelló