Gan Pampols: altruisme i anonimat

 

No es tracta d’un semidéu grec, ni d’un superheroi de Marvel ni de res per l’estil, però hem de ser conscients que els ingredients són quasi els mateixos: un home retirat de la vida activa del gran cavaller que ha tingut un càrrec rellevant; un esdeveniment extraordinari que capgira la vida de la societat; una necessitat apremiant d’usar els grans poders concebuts per a regenerar i protegir el poble pla.

Diguem-ne Operació Mascarada a la recerca de l’home ideal que pilotarà el canvi de rumb i que expulsarà el mal de les nostres vides, i diguem-ne Operació Mascarada a l’actuació del gran superheroi. No ha costat gaire de convéncer-lo a causa de la ferma convicció d’ajudar la pàtria a recuperar l’antiga rellevància, ara perduda, enfrontant-se a les forces del mal. Altruisme és la paraula que millor explica l’entrega i la implicació de la persona escollida per a la regeneració.

Gan Pampols, sembla ser que li diuen. A la ràdio, escolte que accentuen la ‘o’ del segon cognom: Pamp(ó)ls. Revise les normes d’accentuació de la RAE i confirme que les paraules agudes acabades en ‘vocal’, ‘n’ i ‘s’ duen accent gràfic. A més, com que és de Catalunya, revise que en català no s’accentuaria, si fora una paraula aguda, però que sí que ho faria si fora plana: P(à)mpols. A més, confirme que pàmpol és la fulla de la vinya: tot és lògic. Comprove la grandària de les orelles del personatge... Comprove que la Cadena Ser té una malaltissa predilecció per Fundeu, tot i que la laxitud a l’hora d’aplicar les seues indicacions siga més que evident: «escucha a la Ser», «un ciudadano ucranio», on parlen de la Ser com si fora la meua veïna, però si el «ciudadano» és de Cuba...

Després de realitzar tota la investigació prèvia, arribe a una conclusió que, al meu parer, és l’única que hi pot lligar els caps i aportar cordura a tot açò. Resultat de la recerca: Pamp(ó)ls només pot ser el nom amb el qual el superheroi intenta amagar la seua vertadera identitat: el pseudònim; l’anonimat. El seu vertader nom és Pampols.

 

Salvador Sendra (27/10/2024)

 

Dreta postmoderna, Mazón i els seus morts.

Normalment, es sol associar el postmodernisme a les polítiques de les esquerres, aquelles que es coneixen com a “woke”. Sí, aquestes polítiques no cal dir que són pròpies de la postmodernitat, però no sols, el postmodernisme també es troba a les dretes. Associar reduir el que és postmodern a allò “woke” és no entendre molt bé que és el postmodernisme.

Per postmodernisme no hem d’entendre només un moviment cultural o filosòfic, sinó que un moviment impregna tots els àmbits de la vida en el nostre temps, la fase del capitalisme tardà. És la construcció del món que hem fet a Occident. També la política, tota la política. Tan postmodernistes són Trump, Boris Johnson, Liz Truss -comprada amb una lletuga per a vorer quant duraria com a primera ministra-, com Irene Montero, Obama, Baerbrok, Scholz, Macron, Sánchez o qualsevol altre/a/i. Aquests darrers fan una travessa per allò “woke” en un grau o un altre. Les dretes apel·len a altres valors, però ho fan com una pantomima, o com diria Frederic Jameson a The Cultural Turn: Selected Writings on the Postmodern, com a pastiche.  

És important posar de manifest, que més enllà del que ells diguen i fixant només amb el que fan, tots, absolutament tots, accepten el mode de producció de capitalisme tardà. Accepten un model econòmicament dominat per les grans multinacionals i grans fons d’inversió. De fet, governe qui governe, a qualsevol estat occidental, els beneficis de les grans empreses i banca baten rècords, creixen les desigualtats, desapareixen les classes mitjanes, hi ha precarització dels llocs de treballs, etc. No hi ha cap diferència entre ells.

En l’àmbit cultural i social, sí que hi ha diferències, com hem dit les esquerres es centren en allò que s’ha anomenat com a woke o marxisme cultural (que de marxisme no té res i és purament fruit de la cultura postmoderna i, per tant, del capitalisme tardà o neoliberalisme); mentrestant, les dretes es centren en aquells valors que anomenen conservadors i estan en una suposada guerra amb “lo woke”. Jameson parlant del postmodernisme a la cultura ens diu:

D’ahí, una vegada més, el pastiche: a un món en què la invocació estilística ja no és possible, tot el que queda és imitar estils morts, parlar mitjançant màscares i amb veus dels estils del museu imaginari.

Els valors que invoquen des de les dretes també pertanyen als museus imaginaris. El neoliberalisme ha transvalorat tots els valors, com ja van deixar clar al post El neoliberalisme és nietzscheà. No obstant això, s’agafen a les imatges del passat i als símbols del passat. A les imatges que volen transmetre uns valors, però ja han estat buidades d’eixos valors. S’agafen a les imatges de cerimònies religioses de masses, als cossos i forces de seguretat i l’exercit, a la pàtria. Però només com una estampa kitsch què ells mateixos buiden de valors convertint en un pastiche, un pastiche kitsch. Donat que tot el que fan es una patètica imitació -no exempta d’una sobredosi d’hipocresia, tot el seu comportament és absolutament contrari als valors que volen representar-; un espectacle, tot i que acollit per les masses amb joia i alegria, resulta alguna cosa més que esperpèntica. La diferència amb l’estètica feixista o estalinista és que aleshores hi havia el punt d’originalitat i d’identificació tètrica entre la imatge i els valors, produint-se això tant amb els líders com en les masses i entre ambdós.

Si mirem bé, el postmodernisme de dretes apareix a tot occident, amb personatges altament histriònics, com els Trump, Boris Johnson o Meloni i d’altres menys histriònics, però que igualment responen a eixe patró. A l’Estat español qui millor reflecteixen eixe pastiche, d’entre els governants i deixant a banda VOX, són Isabel Ayuso i Carlos Mazón. Mazón seria una imitació d'Ayuso, un pastiche del pastiche.

Mazón, l’home del tik-tok. El president que ressuscita el pancatalanisme com a espantall. L’home que vol revitalitzar els bous al País Valencià -bous que ja estan convertits en pastiche kitsch, bandera de les dretes mesetàries-. El president que es genuflexiona davant un bisbe. El president que defensa els llauradors desterrats pel turisme -als que apunyala per l’esquena, val a dir-. El president que volia cantar a Eurovisió, l’espectacle kitsch postmodernista més coent que la decadent Europa promociona com a cultura. El president que per ser el més liberal es carrega la Unitat Valenciana d’Emergències. Doncs, eixe home -que només arriba a president de res en una societat en plena descomposició com l’actual- havia de gestionar una de les situacions crítiques en les quals anem topar-nos cada vegada més. I la va gestionar com sap: anant-se’n de dinar, amb total menyspreu per la integritat física de les persones. I què podia eixir malament? Massa bé li ha eixit, “només” han sigut més de 220 morts. I a continuació, per resoldre-ho tot, crida a files als militars. Tot plegat, un pastiche bastant difícil d’empassar.

Les crítiques a les polítiques postmodernistes d’esquerres, "lo woke”, són dures perquè diuen desfan els lligams socials. Les polítiques postmodernistes de dretes, a més a més, de desfer els lligams socials amb pastiches kitsch, costen vides. Al País Valencià més de dues-centes vint.

Òskar "Rabosa".