En cas que haja de triar la música que hauria d’escoltar durant el temps que em queda de vida, o escolliria Mahler o Xostakóvitx; no sé amb quin dels dos em quedaria, però hui ho faria amb Mahler. No és difícil l’elecció, ja que estos últims dos anys he pogut assistir a la I, a la IV, a la VI i, un parell de voltes, a la X simfonia. A banda d’això, he rellegit amb avidesa els assatjos d’Adorno que hi tracten i he trobat alguna cosa d’interessant que, en una primera lectura em van passar desapercebuts.
Busque a Viquipèdia informació sobre la Primera Escola de Viena i hi trobe Haydn, Mozart i Beethoven. S’hi poden afegir altres com Schubert... Busque la Segona Escola i hi trobe Schönberg, Webern i Berg. Però Mahler també era vienés, i no apareix enlloc. Ara, escric de memòria, perquè ja fa unes setmanes que he deixat l’assaig d’Adorno, cosa que pot resultar interessant ja que només em base en les sensacions.
Imagine un rellotge d’arena en què hi ha, a la part alta, la Primera Escola i, a la baixa, la Segona: enmig hi ha Mahler. L’arena es filtra i baixa passant per eixa fina obertura. Les simfonies on se subjuga la totalitat a les parts podria ser una descripció de la part alta, mentre que, a la baixa, podem trobar la desestructuració de la totalitat. Enmig hi ha la construcció del tot com una suma de les parts i un lligam entre elles basat en els elements comuns. Això ho vaig apreciar clarament a la VI, però també ho apunta a la IV –diuen—, i com escriu Adorno, eixe fet podria donar pas de la Primera a la Segona Escola per dos motius, al meu entendre: la reducció a l’essència –dodecafonisme— i el fet que les parts, després de Mahler, s’alliberen de qualsevol vincle. Respecte de la Primera, de Mahler se’n pot extraure una crítica a eixe procés creatiu que partia de la idea de la totalitat, que abans era la raó de ser de la simfonia. Després, per posar un exemple filosòfic, Schönberg i companyia ja s’obrin a la postmodernitat; a la dispersió.
Adorno apunta, en una dita apòcrifa, que Mahler va dir a algun compositor de la Segona Escola, a Webern, que haurien de llegir Dostoievski per entendre el perquè de la nova creació, en què vinculava la música a la literatura com un moviment conjunt, mentre que l’altre compositor li va replicar que no calia, que ells ja tenien Strindberg. De seguida, vaig buscar informació sobre el suec i vaig fullejar una obra de teatre que em va recordar Beckett. Ara, per tant, ja sé que per acabar d’entendre Schönberg o Berg, o Webern, cal fer temps per centrar-me en la literatura d’aquell que hi proposen.
Salvador Sendra 15/11/2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada