La identitat dels valencians en discussió: una crítica al llibre de Vicent Baydal.

Acabe de llegir el llibre de Vicent Baydal, Els valencians, des de quan som valencians?, que tracta d'establir en quin moment naix la identitat dels valencians com a poble. Aquest llibre ha tingut una notable repercussió des de la seua publicació, ja que reprén un tema no resolt pels valencians. El tema de la identitat, si som o no nació, si som o no de nació catalana, etc., és objecte d’una llarga discussió. La necessitat d'establir "el què som" ens porta a mirar enrere a la història. Fuster ja va mirar enrere per establir que érem de nació catalana. Altres miren enrere per dir que ja érem valencians abans de la reconquesta, fins i tot, ho érem en temps dels íbers. Vicent Baydal torna a mirar enrere per establir un nou punt de vista.

Al tractar de buscar la identitat d'un poble en el passat sempre es troba amb un problema, del que pateixen la majoria dels historiadors: s'estableixen per avançat unes conclusions i després es tracta de justificar amb la documentació històrica a l'abast. La conclusió de la qual parteix Baydal és que els valencians som valencians d'ençà que naix un poder polític valencià, vinculada a les estructures jurídiques i institucionals del regne. D'ençà que hi ha una "unió foral, unió política i unió fiscal" el 1330, després del conflicte foral entre aragonesos i valencians, i poc després començà a emprar-se el gentilici "valencià" com identitari, cap al 1350. Segons Baydal:

Sembla, doncs, que no va ser fins a la dècada del 1350 quan es va produir un veritable esclat de l'ús del gentilici valencià en la documentació reial. Segurament era la culminació dels canvis operats en el regne des del 1330, que tingueren efectes tant en l'àmbit polític, en la manera de governar el país, com en l'àmbit de l'identitari, en les formes de la percepció col·lectiva dels seus habitants. (p. 134)

Acabades de les disputes per l'aplicació dels furs a tot el territori del Regne de València, i amb l'establiment dels "Nous Furs" cap al 1330, porten a concloure a Baydal que pocs anys després:

...s’havia constituït una comunitat humana amb consciència col·lectiva pròpia. Havia nascut, com a tal, la primera identitat valenciana que englobava el conjunt de pobladors del regne de València, foren quins foren els seus orígens, catalans, aragonesos o d’altres llocs. Havia nascut, per tant, un nou poble europeu. (p. 154)

 Ara bé, més endavant Baydal assenyala:

D’altra banda, cal tenir en compte que, com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. (p. 170)

És a dir, es podia ser valencià i alhora, segons la procedència etnocultural, català, aragonés, castellà o navarrés.

El treball de Baydal sembla impecable des del punt de vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures jurídiques i institucionals del regne, pràcticament podríem dir es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir, sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els irlandesos-americans.

No sé si el fet que els documents oficials es refereixen a "valencians" als habitants/súbdits del regne del València, és suficient per a dir que a partir d'eixe moment els habitants/súbdits de dit regne desenvolupen un sentiment identitari. Però tant fa, si no va ser en 5-6 generacions, va ser en 10 generacions. La qüestió és que el sentiment identitari tard o d'hora s'hauria de donar. Posar-li com a data 1350 perquè és a partir d'eixa dècada quan comença a aparéixer en documents oficials, és voler donar-li una data d'una forma tan arbitrària com posar el final de l'Edat Mitjana el 1492.

Per altra banda, una identitat suposa l'establiment d'un "nosaltres" i d'uns "altres". Queda clar que els habitants del regne quan es defineixen com a valencians, creen un "nosaltres", però no queda clar qui són els altres. En quin moment el "nosaltres" assumeix l'existència d'un "altres" que són totalment aliens? Quines són les relacions des del punt del punt de vista de considerar "altres" a catalans, aragonesos i mallorquins? Més enllà d'estar governat pels "nous Furs", hi ha un trencament que supose l'alienitat dels habitants de Catalunya, Aragó i Mallorca? Fins quan els lligams etnoculturals mantenen un sentiment per pertànyer a la mateixa comunitat? No queda resolt, a parer meu, en quin moment i amb quina intensitat passa això.

Però, més enllà d'això, el llibre no respon a qüestions fonamentals, si es vol dir, qüestions ontològiques. Què era "ser valencià"? Quins trets definien el "ser valencià"? Quina era la forma de "ser-al-món" valencià? Quins eren els valors compartits de "ser valencià"? Com es projecten els valencians, o com volen projectar-se, cap al futur? Etcètera. En definitiva, què fa als valencians ser valencians? És a dir, més enllà d'estar subjectes a un ordenament jurídic concret i tenir unes institucions que els governaven: què més hi havia? Aquestes qüestions resulten crucials per definir una identitat, no només el fet de definir-se com a valencians. O pel contrari, cal assumir que la identitat es configura performativament, açò és, el fet d'enunciar "nosaltres som valencians" constitueix per ell mateix la identitat pròpia. Aquest punt de vista, el de la que la identitat s'estableix mitjançant un enunciat performatiu, seria tan legítima com qualsevol altra, però caldria justificar-ho, i en el llibre de Baydal no es fa.

Finalment, sent una obra la de Baydal de caràcter històric, quin és l'objectiu o finalitat de la mateixa? Sí, l'objectiu és demostrar els valencians, en el passat, van tenir una identitat pròpia i assumim que la identitat es crea performativament, es podria considerar que l'obra assoleix l'objectiu. Si pel contrari l'objectiu és demostrar que els valencians tenim una identitat pròpia des del 1350, i que aquesta ha perviscut al llarg del temps fins avui en dia, com pareix desprendre's del que diu a la Introducció:

De fet, els valencians no són espanyols des de temps immemorials. Foren valencians des de molt abans i ho continuen sent, segons veurem al llarg d’aquesta obra.(p. 19)

No es pot compartir aquesta afirmació. L'afirmació que "ho continuem sent". En primer lloc, no saben que implicava "ser valencià" el 1350, i Vicent Baydal tampoc ho explica. Però, si ser valencià era ser habitant d'un regne amb unes estructures jurídiques i institucions pròpies, cal afirmar que hui això no ho tenim. Si la identitat es forma performativament, tampoc la tenim, perquè d'acord amb les enquestes sociològiques que es fan hui en dia sabem que els valencians:

Només un 1,5% dels preguntats per l'actual enquesta de valors se senten únicament valencià. Els sentiments de pertinença són, majoritàriament, amb un 55,9%, de persones que se senten tan espanyols com valencians. Entre aquesta quantitat de xifres, hi ha un 16,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana. (Notícia apareguda a La Veu,  Només el 28% de la ciutadania parla sempre valencià, el Dimarts, 20 de juny de 2017.)

La identitat valenciana hui en dia no és més que alguna cosa folklòrica i menor, una forma de ser espanyol, com ho és l’andalusa, la castellana o l’asturiana. Quan estudiava a València ciutat solia anar a un bar regentat per un home que es deia Pedro, nascut a València i de pares de Castella-La Manxa. Un bon dia, Pedro estava ofés per alguna cosa, no sé el motiu perquè no estava en la conversa aquella, però va dir cridant ben fort: Yo soy más valenciano que nadie, me gustan las fallas más que a nadie, me gustan los petardos más que a nadie, soy del Valencia [el club de fútbol] más que nadie. Bueno, no hablo valenciano... però eso no importa. I sempre he pensat que això defineix què és ser valencià hui en dia. Folklore.

És òbvi que per tractar el tema de la identitat valenciana cal fer una recerca històrica, i la de Baydal sembla impecable. Però la recerca històrica no és sufient, perquè no dona resposta a les preguntes fonamentals. I per trobar respostes a les qüestions fonamentals cal fer recerca en altres disciplines també. No obstant, el llibre de Baydal paga la pena llegir-lo, i les crítiques positives són merescudes. Però per definir la identitat actual dels valencians la pregunta correcta és: Els valencians, des de quan són espanyols? Perquè hui en dia els valencians són espanyols com demostren les enquestes sociològiques. El treball de Baydal ens diu, com a molt, quina era la identitat dels valencians -si assumim que es forma performativament- al s. XIV, no quina és ara. És més, no crec que tanque el debat sobre la identitat dels valencians, perquè no abordant el tema fonamental de què és ser valencià, totes les interpretacions romanen obertes.

Òskar “Rabosa”.

Vicent Baydal i la il·lusió del control històric.

Veig en el FB un article de eldiario.es titulat: Baydal, l'investigador d'Oxford que explica la corrupció valenciana mirant al passat. Qui va compartir l’article destaca la frase que el clou:

Els grans canvis socials no són mai ràpids i cal perseverança, paciència i un bon full de ruta, eixa és una de les principals lliçons de la història.

Ara analitzem la frase de Baydal:

a) “Els grans canvis socials no són mai ràpids”: cert, una tautologia que no cal ni comentar. Ara bé, d’eixa qüestió cal en primer lloc saber que s’entén canvis socials. Òbviament, els grans canvis socials són els que comporten un canvi de paradigma, un canvi en la estructura de la societat, en el mode de viure i de pensar de la societat, i és indiscutible que prenen temps.

b) “i cal perseverança, paciència i un bon full de ruta”: suposa que els canvis socials poden estar guiats, poden ser dissenyat i implementats per una persona o per un grup de persones, que treballen molt, que no tinguen pressa i que tinguen un pla ben establert amb un cronograma. És a dir, han de tenir el control dels canvis i ser constants i pacients a l’hora d’implementar el pla.

c) “eixa és una de les principals lliçons de la història.” La Història sempre ens ensenya això, diu Baydal. Però, és cert? Quina gran canvi social ha tingut eixos elements?

Senyalem breument alguns grans canvis socials que han tingut lloc al llarg de la Història per vorer si reuneixen aquests elements.

1) El primer gran canvi social en la Història, va tenir lloc fa uns 10.000 anys quan l’esser humà comença el cultiu de terres i la domesticació d’animals i a fer assentaments estables. Això passa alhora a diverses parts del món, al Creixent fèrtil, a diversos llocs de Xina i de l’Índia. En tots els llocs aquests assentaments acaben desenvolupant-se les primeres civilitzacions, naixen les ciutats-estats i després un imperi. Creu algú que aquest gran canvi social tenia un full de ruta, i va ser implementat amb perseverança i paciència? És a dir, hi havia algú que anant a recollir fruïts o de cacera va pensar: mira inventarem la domesticació d’animals i plantes, després no caldrà que ens movem del territori i així farem grups humans més grans i crearem ciutats, jo no acabaré la tasca però si faig tot açò, el meu rebesnét tindrà un imperi. Veritat que no? Doncs, d’ahí no es pot extraure cap lliçó.

2) Quan un home, probablement un rabí, va començar a predicar un judaisme ortodox i va ser crucificat per oposar-se al poder de Roma (d’altra banda no haguera estat crucificat), penseu que ell tenia un full de ruta i que pensava que la perseverança i la paciència dels seus deixebles portarien a crear una religió nova i que seria la religió l’Imperi romà? Pensava Saule de Tars que el cristianisme acabaria creant un Papat? Tenien un full de ruta de per estendre el cristianisme per tot el món? Òbviament, no.

3) Quan a l’Edat Mitjana s’inventen les patents, quan més tard el protestantisme i especialment el calvinisme descobreixen l’individu com a centre del món, quan Locke diu que el contracte social es fa per establir les relacions de propietat, quan Adam Smith escriu sobre les riqueses de les nacions, quan la Il·lustració descobreix la raó, quan Watt inventa la màquina de vapor que deixaria enrere els petits tallers donant pas a les fàbriques, quan es produeix la Revolució americana i la francesa... hi ha via un full ruta que desemboca en la societat capitalista? Òbviament, no.

Deixe eixos tres exemples, però no són els únics, i afirme –per a que ho discutim si vos ve de gust- que ningun gran canvi social, ha sigut mitjançant perseverança, paciència i un bon full de ruta, la Història mostra –que no ensenya- justament el contrari.

Em sembla que si Baydal ha aprés eixa lliçó de la Història, poc ha aprés tot i ser investigador a Oxford. Els grans canvis socials no han tingut mai un full de ruta, són lents perquè la història és lenta, per això és Història, i la perseverança i la paciència tenen el mateix a veure amb els grans canvis que la deixadesa i la impaciència. Aquesta és una frase d’eixes grandiloqüents, que et deixa bocabadat quan l’escoltes, però que si penses dos segons, t'adones que és un de tants llocs comuns i de tantes estupideses com: Cuando deseas algo, todo el Universo conspira para que realices tu deseo del Pablo Coelho.

A més a més, cau a la il·lusió del control, açò és, creure que la intervenció d'hom té influència en coses en les quals no té cap influència. La il·lusió del control la defineix molt bé Antonio Turiel al seu blog The Oil Crash, un post titulat justament així “La ilusión del control”, diu:

la fe ciega en el poder omnímodo del hombre nos lleva a creer que controlamos procesos que escapan por completo a nuestro control, e incluso a nuestra comprensión simplemente porque no queremos mirarlos con objetividad. Como sociedad, somos obsesos del control, y no nos damos cuenta de la pequeñez de la Humanidad delante de los enormes procesos que hemos desatado.

No hi ha ruta que valga. Tot full de ruta per a grans canvis socials està condemnada al fracàs. L’enginyeria social, la propaganda, etc., acumulen fracassos i els suposats èxits, no són grans canvis socials i ho són perquè tenen un substrat que no depén del control. Si no fora així, el marxisme-leninisme de l'URSS encara continuaria, també els nazis haguera triomfat. Tots ells tenien una fulla ruta, molta propaganda i enginyeria social, però el substrat on es volien construir els fonaments no depenien d’ells i no els van poder modificar.

A més de la il·lusió del control, Baydal cau en un cert historicisme, que diria Karl Popper, és a dir, es vol extreure lliçons de la història per preveure o dirigir el futur. Cosa que és totalment falsa. Nietzsche no estava en el cert quan parlava de l’etern retorn, ni Hegel quan va dir que els grans fets i personatges històrics es repetien almenys dues vegades (frase que completaria Marx amb allò de “la primera vegada com tragèdia i la segona com farsa”).

Repte a qualsevol historiador, encara que investigue a Oxford o Harvard, a què demostre que la Historia ensenya el que diu Baydal.


Òskar "Rabosa".