MENGEU VERDURETES: SALVEU EL PLANETA

He escoltat a la ràdio que un col·lectiu d’economistes molt preocupats per la vida al planeta han tret unes conclusions del tot innovadores. Diuen que es pot salvar la Terra és si s’abandona el consum de carn roja i es canvien els hàbits cap a la ingesta de verdura. No han entrat en els detalls, que jo sàpiga, de la qualitat dels vegetals, ni en la possibilitat d’habilitar produccions encara més intensives. Però, ja vos dic: açò que escric és sobre un titular d’una notícia de premsa, o siga que la font no té ni el més mínim rigor. Jo no soc economista. A més, pot ser que les solucions que propose no siguen les més ortodoxes però, ho repetisc: no soc economista.

Una amiga, fa uns anys, va aprovar una oposició per a un lloc de treball. Quan vaig vore sa mare, la dona em va posar al corrent de la gesta i em va dir que havia passat unes setmanes molt intenses, resant molt i encenent-li ciris, a la Mare de Déu. Al final, la dona va aconseguir l’objectiu i la seua filla obtingué la desitjada plaça. Però, al poc de temps vaig coincidir amb la xica i em va contar una versió del tot diferent. Em digué que havia estat tancada a casa estudiant molt els darrers mesos i, al final, va aconseguir aprovar l’oposició. Va insistir dient que ningú no li havia regalat res i que estava molt contenta: era economista!

Com que ja he dit abans que jo no soc economista –i dos voltes seguides!—, ja vos podeu imaginar a quina versió done major credibilitat. Però, ja dic... no em deixaré portar per la comoditat d’escollir una sola opció per aconseguir una finalitat tan important com la d’arreglar el món i n’aportaré altra per si de cas. Ara bé, com que encara no he tingut temps de perfilar amb tots els detalls eixa segona teoria que podria rescatar la humanitat en el cas que fallara la primera, la guardaré per a altre article. Per cert: la carn humana és roja?

Salvador Sendra

Advocat pel diable.

Recentment una notícia feu bramar molts d’indignació. Una d’eixes simples notícies de la crònica de successos que no tenen una gran importància global però amb la que tots s’identifiquen individualment: un pare oblida baixar del cotxe al seu nadó i portar-lo a la guarderia, aparca a l’estacio de la seua ciutat per agafar el tren i se’n va a la feina. Hores més tard la dona passa per la guarderia i pregunta pel seu fill, el seu home el tenia que haver portat. Li responen que per allí no ha passat el seu home ni han vist al xiquet en tot el dia. La dona, angoixada, acudeix a l’aparcament de l’estació per trobar mort dins del cotxe el nadó.

A partir d’ahí, ho recullen tots els diaris i les xarxes supuren ràbia, com es pot arribar a semblant punt de malcurança? Com es pot ser tan insensible com per a oblidar al propi fill, menut i innocent, a l’interior del cotxe? Molts ja declaren que qui realment mereix morir és el pare, i ho deixe ahí per tornar al principi, un simple fet menor amb conseqüències majors, tràgiques, certament, però un fet menor ocorregut a unes poques persones, una família. Si hagués estat un accident de tràfic, ningú més enllà dels veïns de la seua localitat, amics o familiars, en parlaria....

Pocs dies més tard –sorpresa!- apareix a la premsa un article d’una psicòloga que intentava explicar allò inexplicable, val a dir, com el pare podia haver oblidat al fill al cotxe i anar a la feina com si res. De les conseqüències no em parlem car ningú pot redonar vida als morts. Allò que em colpí era que pel titular de l’article, per l’encapçalament, algú estava disposat a advocar pel Diable, a excusar el pare! Acabat de llegir l’article tampoc era tant, però la premsa, ja se sap, tendeix al maximalisme per tal d’atiar la lectura dels seus continguts. Allò que finalment, al meu parer sí era cert, no era la disculpa del pare sinó l’anàlisi de perquè pot arribar a passar que un pare arribe al punt d’oblidar al fill menut al cotxe. La raó és que vivim en un món accelerat, un món on pares i fills conviuen simultàniament però que cadascun el viu de manera diferent. Segons la doctora els fills viuen estressats perquè els pares també ho estan. Els fills són escridassats a diari ja de bon matí perquè el pare s’alça del llit accelerat, es dutxa i beu un cafè ràpid perquè té el temps just per arribar a la feina, si perd el tren x o enllaça uns quants semàfors en roig, l’escridassat serà ell i pot arribar a perdre la faena i per tant els mitjans de subsistència, incloent-hi els que l’alimenten a ell o als seus fills. Estos, en canvi, s’alcen segons el rellotge biològic, val a dir, van despertant de poc a poc i escridassar-los no és només injust sinó també antinatural, ells són els que actuen com a humans i no els pares, absorbits per les obligacions laborals!

En un món on sembla ser que la fertilitat ja està declinant brutalment al món occidental per l’ús abusiu de pesticides o l’estrés, només pot haver algú que se n’alegre: el món! Hi haurà coinvolta alguna estratègia secreta del planeta per deslliurar-se’n d’aquella espècie rara que tant la fa patir i que li ha provocat fins i tot una era nova, l’antropocè? Si això no és cert, l’altra única opció possible és que nosaltres mateixos ens autoinfligim el patiment, en cap cas, eixim benparats...

Bucarest a 14 d’octubre del 2018. 

Vicent Baydal i la il·lusió del control històric.

Veig en el FB un article de eldiario.es titulat: Baydal, l'investigador d'Oxford que explica la corrupció valenciana mirant al passat. Qui va compartir l’article destaca la frase que el clou:

Els grans canvis socials no són mai ràpids i cal perseverança, paciència i un bon full de ruta, eixa és una de les principals lliçons de la història.

Ara analitzem la frase de Baydal:

a) “Els grans canvis socials no són mai ràpids”: cert, una tautologia que no cal ni comentar. Ara bé, d’eixa qüestió cal en primer lloc saber que s’entén canvis socials. Òbviament, els grans canvis socials són els que comporten un canvi de paradigma, un canvi en la estructura de la societat, en el mode de viure i de pensar de la societat, i és indiscutible que prenen temps.

b) “i cal perseverança, paciència i un bon full de ruta”: suposa que els canvis socials poden estar guiats, poden ser dissenyat i implementats per una persona o per un grup de persones, que treballen molt, que no tinguen pressa i que tinguen un pla ben establert amb un cronograma. És a dir, han de tenir el control dels canvis i ser constants i pacients a l’hora d’implementar el pla.

c) “eixa és una de les principals lliçons de la història.” La Història sempre ens ensenya això, diu Baydal. Però, és cert? Quina gran canvi social ha tingut eixos elements?

Senyalem breument alguns grans canvis socials que han tingut lloc al llarg de la Història per vorer si reuneixen aquests elements.

1) El primer gran canvi social en la Història, va tenir lloc fa uns 10.000 anys quan l’esser humà comença el cultiu de terres i la domesticació d’animals i a fer assentaments estables. Això passa alhora a diverses parts del món, al Creixent fèrtil, a diversos llocs de Xina i de l’Índia. En tots els llocs aquests assentaments acaben desenvolupant-se les primeres civilitzacions, naixen les ciutats-estats i després un imperi. Creu algú que aquest gran canvi social tenia un full de ruta, i va ser implementat amb perseverança i paciència? És a dir, hi havia algú que anant a recollir fruïts o de cacera va pensar: mira inventarem la domesticació d’animals i plantes, després no caldrà que ens movem del territori i així farem grups humans més grans i crearem ciutats, jo no acabaré la tasca però si faig tot açò, el meu rebesnét tindrà un imperi. Veritat que no? Doncs, d’ahí no es pot extraure cap lliçó.

2) Quan un home, probablement un rabí, va començar a predicar un judaisme ortodox i va ser crucificat per oposar-se al poder de Roma (d’altra banda no haguera estat crucificat), penseu que ell tenia un full de ruta i que pensava que la perseverança i la paciència dels seus deixebles portarien a crear una religió nova i que seria la religió l’Imperi romà? Pensava Saule de Tars que el cristianisme acabaria creant un Papat? Tenien un full de ruta de per estendre el cristianisme per tot el món? Òbviament, no.

3) Quan a l’Edat Mitjana s’inventen les patents, quan més tard el protestantisme i especialment el calvinisme descobreixen l’individu com a centre del món, quan Locke diu que el contracte social es fa per establir les relacions de propietat, quan Adam Smith escriu sobre les riqueses de les nacions, quan la Il·lustració descobreix la raó, quan Watt inventa la màquina de vapor que deixaria enrere els petits tallers donant pas a les fàbriques, quan es produeix la Revolució americana i la francesa... hi ha via un full ruta que desemboca en la societat capitalista? Òbviament, no.

Deixe eixos tres exemples, però no són els únics, i afirme –per a que ho discutim si vos ve de gust- que ningun gran canvi social, ha sigut mitjançant perseverança, paciència i un bon full de ruta, la Història mostra –que no ensenya- justament el contrari.

Em sembla que si Baydal ha aprés eixa lliçó de la Història, poc ha aprés tot i ser investigador a Oxford. Els grans canvis socials no han tingut mai un full de ruta, són lents perquè la història és lenta, per això és Història, i la perseverança i la paciència tenen el mateix a veure amb els grans canvis que la deixadesa i la impaciència. Aquesta és una frase d’eixes grandiloqüents, que et deixa bocabadat quan l’escoltes, però que si penses dos segons, t'adones que és un de tants llocs comuns i de tantes estupideses com: Cuando deseas algo, todo el Universo conspira para que realices tu deseo del Pablo Coelho.

A més a més, cau a la il·lusió del control, açò és, creure que la intervenció d'hom té influència en coses en les quals no té cap influència. La il·lusió del control la defineix molt bé Antonio Turiel al seu blog The Oil Crash, un post titulat justament així “La ilusión del control”, diu:

la fe ciega en el poder omnímodo del hombre nos lleva a creer que controlamos procesos que escapan por completo a nuestro control, e incluso a nuestra comprensión simplemente porque no queremos mirarlos con objetividad. Como sociedad, somos obsesos del control, y no nos damos cuenta de la pequeñez de la Humanidad delante de los enormes procesos que hemos desatado.

No hi ha ruta que valga. Tot full de ruta per a grans canvis socials està condemnada al fracàs. L’enginyeria social, la propaganda, etc., acumulen fracassos i els suposats èxits, no són grans canvis socials i ho són perquè tenen un substrat que no depén del control. Si no fora així, el marxisme-leninisme de l'URSS encara continuaria, també els nazis haguera triomfat. Tots ells tenien una fulla ruta, molta propaganda i enginyeria social, però el substrat on es volien construir els fonaments no depenien d’ells i no els van poder modificar.

A més de la il·lusió del control, Baydal cau en un cert historicisme, que diria Karl Popper, és a dir, es vol extreure lliçons de la història per preveure o dirigir el futur. Cosa que és totalment falsa. Nietzsche no estava en el cert quan parlava de l’etern retorn, ni Hegel quan va dir que els grans fets i personatges històrics es repetien almenys dues vegades (frase que completaria Marx amb allò de “la primera vegada com tragèdia i la segona com farsa”).

Repte a qualsevol historiador, encara que investigue a Oxford o Harvard, a què demostre que la Historia ensenya el que diu Baydal.


Òskar "Rabosa".