COSES XICOTETES

Coses xicotetes o coses grans però que, per alguna raó, releguem a un segon plànol, o a un tercer...

La veritat és que ens veiem, sempre, davant del mur de les Lamentacions perquè no podem canviar les coses i, si ho intentem, ensopeguem amb el mateix temple de Salomó. En poc de temps, la impotència ens venç i les nostres anàlisis i el nostre discurs es veu ofegat pel pes de la totalitat; cada cosa que fem es troba inserida en un engranatge que amortix la variació i la dissol entre la totalitat. És fàcil caure en la desídia i en la indiferència si, en alguna ocasió, s'ha intentat millorar o modificar alguna de les parts del tot sense ser-ne conscient del medi que es trepitja...

Els discursos il·lustrats eren excessivament racionals i estaven vinculats a la totalitat. Un filòsof, o un pensador, encara podia escriure una summa en què explicara allò que hi havia fins al moment i on aportara la seua modificació, o el seu enfocament de les matèries. Però d'això fa ja un quants segles... El Romanticisme va fraccionar la totalitat i els seus seguidors encara ho van trossejar més: al segle XX ja no es pot ni parlar de l'objecte sense por d'enganyar-se; ni del subjecte. Però, curiosament, encara hi ha qui mira eixa totalitat com un ens extern a la mateixa persona en una mena de pensament escolàstic: unes coses són humanes mentre que altres són divines. Els més progres ho veuen de manera laica, i afegixen noms estranys com poders fàctics, capitalisme, societat o sistema, que ho sobrevolen tot i que no es poden canviar. Abans era Déu qui marcava les normes...

El cos està lligat a unes regles, i l'ànima, a unes altres. Mengem, bevem, pixem... en certa manera, vivim així, però l'ànima es troba dividida en dos parts, com a mínim. Una ens diu que per viure no cal tant i que hem de ser íntegres perquè la nostra manera de pensar ha d'anar en concordança amb la d'actuar. Però, també pensem que la vida és massa curta per a tanta integritat i ens cal de llicències, o d'enganys. Voldríem una cosa però actuem de la manera contrària, i ens ho perdonem perquè, tant fa: de tota manera, no podem canviar res, no?

Žižek és pessimista, com he pogut observar a l'última entrevista que he llegit, i no m'estranya. Tot i la coherència del seu discurs, en què les persones hem de centrar-nos a resoldre problemes concrets i pròxims per, així, millorar la globalitat —un discurs holístic molt adequat a la postmodernitat— hem de pensar que tractem amb persones humanes, i això ho complica tot. Quan la desfeta arriba fins a la psicologia i quan, darrerament, esta ciència social és tracta com a tal —com a ciència social— l'individu roman sol perquè passa a ser un element de l'estadística. La percepció del món que extrau el filòsof de la psicoanàlisi lacaniana es perd entre l'estadística i, per tant, s'esfuma entre la societat. La mateixa llum de canvi social que aporta el sistema de Žižek s'ensorra des del moment que la psicoanàlisi ha passat a un segon terme i la ciència individual es tracta com a ciència social. Sota el paraigua de la societat ja no es pot aixoplugar qui vol canviar les coses perquè això significa acceptar l'escolàstica sota el terme diluït de sistema, o, pitjor encara, de massa!

Vaig començar a interessar-me per este filòsof el dia que, en un seminari, el ponent anterior a mi va exposar el seu pensament, i comencí a llegir-lo amb més asiduïtat. No obstant, l'he llegit poc, encara, perquè no acaba de motivar-me el pesimisme. A eixe mateix seminari, jo tractava sobre la regeneració del món, en els temps de crisi, a partir dels elements laics, lluitadors i lliures, i em basava en l'estudi literari i en idees tan clares com que estos personatges romanen a l'imaginari col·lectiu. La filosofia, la història, la psicologia o la sociologia, però, no són ciències, si atenem a la rigorositat del terme, per això, d'entrada, tot hi val.

 

Salvador Sendra