El penúltim dia de l’estada a la República Txeca, concretament a Praga, en
eixir de l’hotel vaig presenciar una escena que em va colpir; atònit no crec
que siga l’adjectiu adequat perquè altres mots com estupefacte, bocabadat o
al·lucinat, també hi caben. Tenia l’hotel en una de les millors zones de la
ciutat, a un pas del riu i a tocar del cementeri jueu; si coneixeu la zona, ja
vos podeu ubicar.
Tot i que ja hi havia percebut moltes i intenses mostres de fervor
patriòtic amb adolescents embolicats amb banderes d’España caminant per la
ciutat, en bandada, i xiulant amb aire el Cara al Sol, no entenia la realitat
de la situació, tot i que la troballa em duia a recordar els millors dies de
València i alguna estada a Roma. Altres adolescents brasileiros, embolicats també amb banderes, duien camisetes amb una
cara de Crist, corona de punxes inclosa, ben sagnant. També n’hi havia
moltíssims, i cantaven i ballaven per tot arreu melodies religioses, com els españoles.
Com que prop de l’hotel hi havia muntat un escenari, la meua confusió creixia
perquè eixes coses que hi veia —i escoltava— no s’adequaven a allò que entenc
per folklore, i no va ser fins a avançada la vesprada, quan vaig coincidir amb
un grup de dones vestides amb robes típiques d’Eslovàquia, que vaig començar a
adonar-me que una cosa no tenia res a vore amb l’altra. A Varsòvia, sembla que
hi havia un aplec de jóvens catòlics i, una volta allí, doncs, això que passa:
els xiquets i les xiquetes feren turisme pels voltants, acompanyats dels seus
guies espirituals, mentre el Papa en va fer per Auschwitz.
Però, tornant a l’inici del text, i a la situació de l’hotel, és important
que sapigueu que, el barri jueu de Praga, hui dia és una xicoteta part d’allò
que era: hui només hi viuen uns 2000 jueus, quan en va haver un nombre altíssim
que no m’atrevisc a quantificar. Els motius de la davallada no cal que vos els
explique... Les sinagogues es troben molt prop unes d’altres i es poden visitar
fins a les sis de la vesprada, crec recordar.
Cap a les sis i mitja, en passar pel carrer on es troba el cementeri jueu i
la sinagoga més vella de la ciutat, vaig escoltar música i cants. Horroritzat,
vaig pensar amb els españoles i els brasileiros però no vaig tornar enrere.
Armat de valor vaig seguir caminant fins a arribar on hi havia un grup
d’adolescents españoles, guiats per
uns religiosos —de l’Opus Dei, supose, per la indumentària— que cantaven
cançonetes en una cruïlla, enmig del barri, envoltats de sinagogues i de jueus
tant o més estupefactes que jo. Per suposat, els rabins van avisar ràpid la
policia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada