A FAVOR DE LES PROVÍNCIES

No sé si us heu adonat que darrerament s’està implantant un argumentari —tot i que no sé quines són les bases— ridícul i anacrònic sobre la distribució interna autonòmica que, en el fons, busca d’eliminar les divisions provincials, si no a tot l’Estat, sí a l’autonomia de referència: a la Comunidad Valenciana. A mi, cada volta em sorprenen menys coses —possiblement a causa de l’edat— però entenc que hi haja altres persones que se senten estranyades d’este intent dels moderns per tornar al segle XVIII.

La vertadera vertebració de l’Estat és la provincial. L’autonòmica és posterior; molt més posterior, i basada en criteris del tot qüestionables perquè només cal eixir d’ací i mirar Murcia o Castilla, Andalucía o Madrid per plantejar-nos els criteris que han dut estos indrets a declarar-se autonòmics amb la seua actual composició. Pense que hagueren pogut ser diferents, les seues organitzacions, d’haver sigut diferent la de les províncies que les formen. Altres són més entenedores, tot i que no ho siguen del tot: la racionalitat del segle XIX no entra en la distribució autonòmica, excepte a les illes, i els criteris romàntics, tampoc!

Però, per plantejar-nos la funció provincial del segle XXI d’una manera racional, cal dir que les actuals diputacions estan formades per un nombre de diputats que es troba directament relacionat amb la quantitat de regidors que s’han escollit a cada poble del seu territori. Este sistema garantix que els pobles xicotets estiguen representats i premiats front als més grans, ja beneficiats pels altres sistemes de repartiment, bé europeus, bé estatals, bé autonòmics. Un regidor de Castell de Castells pesa tant com un de Benidorm, i esta és l’única raó per la qual hi ha inversions a Castells, Famorca o Tollos. Si no fóra per esta raó, tots beneficiarien els indrets on hi ha més vots, i això és així; indiscutible: la resta és ficció.

Eliminar les divisions provincials i els governs corresponents, per a mi, hauria de ser un delicte, perquè jo visc en un poble xicotet, i no en una gran ciutat. Les carreteres, les inversions públiques, les ajudes als ajuntaments i les actuacions que calen de l’agrupació de més municipis necessiten de més diputacions i de menys autonomies. Ara ja només cal que apunte que els partidaris d’esta mesura retrògrada són els que es qualifiquen com a progressistes, quan les províncies són fruit de racionalitat mentre que les regions ho són d’altres criteris que no aconseguisc entendre —podeu mirar França, amb el nou canvi i amb tots els acudits que s’han fet al respecte. Per saber més, només cal estudiar una mica d’història o viatjar de tant en tant pel món.

Salvador Sendra