Sovint pregunten,
a les persones més longeves, sobre el secret de la seua edat i, malauradament,
totes solen contestar les mateixes coses: rutina i moderació. Realment, es
podran viure molts anys però, cal fer-ho d’una manera tan anodina i avorrida.
Segurament, per aconseguir eixa rutina que es troba a la base de tanta
acumulació d’anys, eixes personetes no hauran viatjat gaire —amb el sentit més
intens de la paraula—, ni abusat de res; ni tan sols de la faena!
Creuar el
Peloponés acompanyat de l’Itinéraire de
Paris à Jérusalem de Chateaubriand és una experiència oberta a qualsevol
improvisació, entre altres coses perquè hui ens traslladem en cotxe, que és
molt més ràpid que el cavall. I la rapidesa comporta eixa xicoteta llibertat,
raó per la qual vaig visitar un poble anomenat Nafpaktos que se n’eixia una
mica de l’Itinéraire. Chateaubriand
no deguera viure els noranta anys que els atribuïxen als longeves... però ho
deguera fer molt més intensament que qualsevol d’ells.
Una estàtua de
Cervantes es troba a l’entrada del xicotet port d’esta bonica vila, i amb eixe
monument reivindiquen els grecs la batalla de Lepanto: Lepanto = Nafpaktos.
Sembla que sota el domini venecià d’este indret, el nom del poble va ser
traduït com a Lepanto o Nepanto, cosa que canvià amb l’ocupació Turca contra la
que va vindre a lluitar el famós escriptor. I, si marcat pel destí de
l’Adriàtic va estar don Miguel, sembla que ho va ser en dos ocasions, perquè al
llibre de Don Quijote alrededor del mundo,
hi ha un autor que defensa la possibilitat que el captiveri de Cervantes no
fóra a Alger, sinó a Albània.
Les tesis que
defensa semblen interessants però cal recordar que don Miguel sempre lligà eixe
càrcer a Alger, tot i que poguera estar enganyat. Però la cosa és que ell va
estar molt de temps a la presó; potser massa! I els seus monarques no van moure
un dit per ajudar-lo a eixir, ni el van ajudar quan ja estava fora i tenia
dificultats per buscar-se la vida a causa de les ferides que arrossegava de
Nafpaktos, o Nepanto, o Lepanto. Les úniques maneres que tenia l’home per
sobreviure estaven al límit de la legalitat, al límit de la cristiandat i al
límit de l’ètica.
Segurament,
Miguel de Cervantes tampoc deguera arribar als noranta anys. El secret de la
longevitat tampoc se li pot preguntar, ni es tracta d’un exponent de les dietes
sanes, que supose que no seguiria a la guerra ni a la presó, ni de la
moderació, que havia de superar cada dia per subsistir, entre altres coses
perquè viure du associats la incertesa, la desesperació, l’excés i la misèria.
Una vida es pot considerar un recipient que cada u ompli com pot o com vol i,
per això, hi ha recipients menuts que vessen per tot arreu fins que rebenten i
altres de grans que romanen buits fins que es trenquen, o pitjor encara,
farcits de moderació i de rutina.
M’haguera
agradat trobar un text español de desgreuge a Nafpaktos, a Nepanto o a Lepanto,
pels mals causats a l’escriptor, tot i que no estic segur que la seua obra
haguera estat escrita en el cas d’haver tingut uns monarques honrats. Ara hem
de reconstruir la seua existència perquè la narrativa cervantina no aborda els
fets personals de manera directa. De Chateaubriand, ens queden les seues
vivències escrites en diferents volums i on l’escriptor no defuig la realitat i
on sí que té l’opció de contar-nos els detalls de la seua vida: premiar i
castigar, condemnar i absoldre, atacar i respectar... Un bon company de viatge
que m’ha permés retrobar Cervantes i incloure’l en eixe recipient de grandària
indefinida anomenat vida.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada