ROUSSEAU I SANT PAU

Com gairebé cada dissabte, hui he aprofitat l'inici de la vesprada per llegir la Bíblia, amb la curiositat que he començat per darrere, perquè he d'admetre que m'interessa l'Antic Testament i poc més. L'Apocalipsi ja el tinc massa revisat per poder gaudir de la seua lectura i, per això, he anat a parar a l'anterior llibre: les Epístoles de Sant Pau. Com que d'entrada sé que les que més èxit van assolir foren les adreçades als romans, en eixe indret m'he centrat.

Si no haguera estat perquè fa molt poc de temps que he acabat Du contrat social, de Rousseau, la cosa haguera estat molt més relaxada però la casualitat ha estat fonamental per a enllaçar els temes i els continguts. A partir del capítol 4, tot allò que deia sant Pau em semblava massa familiar per pensar els anys que feia que no el llegia. I, efectivament, ho havia llegit feia poc, escrit d'altra manera, a l'obra de Rousseau! Els dos tracten sobre un moment de canvi en què la persona s'adherix a una opció distinta a la que l'envolta. Per a un, es passa al cristianisme i abandona la seua condició natural de pecat. Per a l'altre, accepta incorporar-se a una societat en què ha de deixar la seua condició de llibertat natural per pactar la unió a un grup superior. En els dos casos, el pas inequívoc és que l'individu assumix la pròpia  negació de la vida per situar-se en una esfera intel·lectual d'autocontrol i responsabilitat.

Els dos autors tracten la llei i l'expliquen. Per a sant Pau, la llibertat primitiva excloïa les persones del seu compliment però els assignava l'esclavitud associada al pecat natural. Per a Rousseau, tampoc s'infringix cap llei si es viu al marge de la seua jurisdicció, però hi ha l'entrebanc tribal que s'oposa al desenvolupament humà. Les normes anteriors ofegaven l'individu i calia modificar el sistema per aconseguir l'alliberament personal en una mena de majoria d'edat. Pau veu la llei com el règim del nou Esperit; Rousseau, com a suprema direcció. Però per a ambdós, hi ha un evident abandó de l'anterior estat de llibertat per aconseguir una finalitat superior, situada en altra esfera; una il·lusió capaç de protegir l'individu de la mort.

Una volta superat l'estat animal, i de camí cap a una conservació espiritual (Pau) o suprema (Rousseau), l'humà queda lligat, però, al compliment de la llei i, per tant, a l'acceptació d'una reglamentació normativa basada en la negació, totalment cultural i antinatural. A tot això, sí que hi ha una diferència que no aborda sant Pau, però si que ho fa Lluc (14, 26), com vaig explicar en altre escrit: la superació de la barrera familiar. Per a J. J. (capítol II) ací tenim l'estructura social més bàsica i natural. Per al deixeble de Jesús, sembla que ni l'esmenta perquè el seu messies pescava hòmens, els quals extreia de la jerarquia familiar per ensinistrar-los en el compliment de les coses de l'Esperit.

Si es comenta que les predicacions del sant entre els grecs feien riure l'auditori, ara ja es pot entendre el perquè: els grecs no estaven acostumats a sotmetre's a una llei tan abstracta ni a altres idees dogmàtiques, i pense que la resta de pobles a què es va adreçar, tampoc. Els romans, però, molt més educats en el pensament abstracte i legal, foren la seua millor plataforma per difondre les tesis de la negació. J. J. Fa servir un despotisme en hores baixes i la necessitat social d'entrar en la majoria d'edat per canviar allò que negava el tirà mitjançant la llei per això que et negues tu mateix pactant la pròpia repressió. La resta ja la sabem perquè la sofrim a diari: obediència, responsabilitat i deure, ètic o moral, tant fa.

Salvador Sendra

ELEUTERIO SÁNCHEZ

Recorde que, de xicotet, hi havia un nom que s’escoltava sovint en els mitjans de comunicació. Es tracta d’El Lute. Així, per damunt i per resumir, se sap que era un delinqüent habitual, analfabet, que sovint estava detingut a causa de vore’s embolicat en delictes menors, com robatoris o altres malifetes semblants. Finalment, la seua fama va arribar perquè va ser condemnat per alguna cosa grossa, o ben grossa. Sembla que ho va ser a pena capital i que, després d’un temps, va passar a cadena perpètua.

A la presó va aprendre a llegir i a escriure. Amb el temps, va estudiar Dret i va aprovar però, mentrestant, el seu nom era conegut a causa de les múltiples fugides; unes més llargues, altres més curtes... I diuen les males llengües que, cada volta que el régimen tenia algun problema que calia amagar, El Lute s’escapava de la presó. Per a una persona intel·ligent, com va demostrar que ho era, qualsevol ocasió era bona per pegar a fugir i gaudir d’eixa llibertat i de la joventut robada, i més quan el futur no pintava gaire clar.

Al final del régimen, la seua sort va canviar i va ser posat en llibertat. Els judicis pels quals va ser condemnat s’anul·laren i, a partir d’ací, va poder fer vida normal: tan normal com la fama assolida li ha permés. Però el detallet que crida l’atenció és eixe de les fuites... Perquè, penseu que, realment, se’n van aprofitar d’un delinqüent despert per convertir-lo en una estrella mediàtica i, així, poder-lo usar en els moments més delicats? Això, almenys, és el que jo recorde que deien, i no pocs.

Hui ha eixit publicada la sentència de la trama Gürtel, ahir van caure unes quantes peces grosses del PP mentre s’aprovaven els presupuestos per a 2018 i el presidente pareixia cansat: exhaust. Quina casualitat que, de bon matí, ens hagem despertat amb un escorcoll a Catalunya en què es busquen unes proves que ja s’han buscat com a quinze voltes més. Els mitjans de comunicació ho deuen tindre difícil per escollir una portada, no trobeu?

Salvador Sendra

LLUC 14, 26

«Si alguno viene a mí, y no aborrece a su padre, y madre, y mujer, e hijos, y hermanos, y hermanas, y aun también su pròpia vida, no puede ser mi discípulo»

Cada volta que escolte referències als drets i a la importància de les famílies, automàticament deduïsc que hi ha retallades a l’horitzó o, fins i tot, mes a prop encara, en girar la cantonada. La família és el nucli pel qual les persones sobreviuen en èpoques de crisi i de fracàs social, ja que es tracta d’una acceptació (o d’un rebuig) sense més explicació que la sang o la fidelitat. Les antigues estructures social –i ben antigues—es basaven en els vincles sanguinis i, a més, interpretaven el món des d’eixa única perspectiva: el passat, els déus, els astres, la natura, etc.

Ara, en una societat avançada, com la que se suposa que tenim, totes eixes estructures ultraconservadores haurien d’estar relegades en un segon o tercer lloc, però no és així. Encara em sorprén escoltar parlar-ne a gent que, suposadament, tenen una mentalitat progressista: com seran els altres?, em pregunte... La primera evolució, que es pot comprovar clarament a l’Antic Testament, trasllada el punt de vista social de a família cap al poble, tot i que l’estructura mental no acabe de superar la barrera familiar i es mantinga la figura del patriarca i de la descendència, o de la Φιλαί (filé) i la φρατρία (fratria), tant fa. La segona és purament legal, com ocorre a Roma, i es pot vore reflectida en les revolucions, tot i que les famílies de les poderoses oligarquies seguixen sent això: famílies. La tercera, i més recent, és la nacional, de base cultural, en què es mantenen les famílies de les llengües i els parentius històrics, per exemple. No cal que em digueu que les coses no són tan simples perquè ho sé, ni que eixes estructures mentals són inherents a l’ésser humà.

Però tractar la família al segle XXI és, evidentment, una perillosa involució que ens trasllada a elements previs a les estructures socials racionals, tot i que ha estat emprada sempre per agrupacions paral·leles a les estatals, com la Mafia –la famiglia— o les sectes: fins i tot per denominar la secta de Charles Manson es feia servir eixa paraula. Però, personalment crec que allò realment preocupant és que les persones ho fan servir de manera inconscient sovint per copiar un missatge malintencionat. Els polítics neocons de final del segle passat i principis de l’actual, per exemple, eren molt amants del seu ús, i ho feien sota la supervisió de dos papes ultraconservadors, com ho eren Vojtyla i Ratzinger, que ràpidament van vore una oportunitat religiosa quan els estats liberalitzaven tota mena de serveis i mercadejaven amb els drets socials.

Bergoglio, però, fent valer eixe esperit més social i compromés que li aporta el nom que lliurement ha adoptat, va començar el seu camí amb una interessant aproximació a la pobresa i a l’individu a partir dels textos de Lluc, la qual no podia iniciar sense destruir el llegat enverinat dels seus antecessors: la centralitat de l’estructura familiar i el seu reflex. Amb el sopar amb els pobres, Bergoglio rememora la cita de Lluc i la ubica al centre de la seua acció teològica, o siga, política. Només està en condicions de seguir Jesús qui renegue de la família! La realitat és que nosaltres, per la simple raó que forma part de la nostra manera bàsica i plana d’entendre en món, creem famílies per tot arreu i ens hi identifiquem.

Salvador Sendra

INFORME XXX (DE JEAN PASCAL MILLET)

Jean Pascal Millet, un amic que vol romandre a l’anonimat i per això, a partir d’ara l’anomenaré XXX, és traductor de belga-español/español-belga. Cal recordar que, a España, es parla español, a Bèlgica, belga, a Suïssa, suís, a Itàlia, italià, etc. I com que ara hi viu, a Bèlgica, el van contractar de pràctiques per fer d’intèrpret en una reunió de fiscals. XXX em va contar ahir uns detalls intranscendents de l’encontre –després d’haver ingerit al voltant de set gintònics— i jo, com no podia ser d’altra manera, vos ho conte, a vosaltres. Les traduccions estan entre claudàtors.

Tot apunta que era un assumpte sobre uns polítics que reclamaven els españoles i que els belgues no tenien massa gana d’entregar. Els españoles deien: «Nosotros os invitamos a ir a Benidorm» [Els belgues sou fans de Manolo Escobar i d’El Fari!]. I els belgues van respondre: «Mais, les espagnols le sont encore plus» [Nosaltres preferim anar a Montecarlo, al casino!]. Al final, tot i l’acurada traducció del meu company, van entrar en l’assumpte, una volta superada la fase dels regals: «Nuestro informe está impoluto e inmaculado» [Pero, si el text està de puta mare, home!]. «Il y a une tache de cafè sur le papier ici, sur l’information preceptive» [I una merda! Si en falta la meitat!].

Sembla que els fiscals belgues, en un moment de vital importància, van dir als seus homòlegs que no calia que netejaren el paper perquè esborrarien les lletres més encara, i que ells tenien fam perquè era l’hora de «l’apéritif». Els españoles van entendre eixa paraula i es van alçar de taula, d’un bot, per apuntar-s’hi i van quedar que, com que es feia tard, que els anul·larien l’ordre d’extradició per un defecte de forma, mateix, i els altres ho van acceptar perquè, així, més endavant en farien altra, d’ordre, per retrobar-se i repetir. Però esta darrera solució ja es va acordar al bar i sense traductor, perquè XXX estava pixant. A més, el document va acabar mullar de vi, de cervesa i d’una estranya salsa de tomaca picant que tot apunta que va caure sobre una espècie d’ordre de detenció española. I, qualsevol ho llegia després!

Salvador Sendra i XXX

EL NEGUITÓS CANVI D’IMATGE D’ALBERT RIVERA

Homer Simpson està gairebé calb. En un dels capítols, concretament en el IX de la sèrie especial de Halloween, Homer rep un implant de cabells que, al poc de temps, el transformen. El capítol resulta un sagnant episodi de morts i de revenja en què el protagonista es troba manipulat per una estranya força.

Si entrem en els detalls del passat, hi ha la història d’Snake, un assassí sanguinari que és condemnat a mort per, entre d’altres coses, fumar en un lloc públic. Quan va cremar l’orfenat amb les monges dins, diu que ho va fer en legítima defensa...  L’assassí fou condemnat a mort i executat en la cadira elèctrica. Al final del judici, però, va avisar els testimonis que tornaria per venjar-se’n.

Bart està en la sala del judici, amagat, però Snake l’assenyala. La seua vida es calma després de la mort del malvat però no queda així la cosa, desgraciadament. Homer, amb una cabellera semblant a la de Donald Trump, se sent rejovenit: ha deixat de ser calb i ara el món li somriu. Però, la mateixa nit de l’implant, el seu caràcter es transforma i assassina Apu i Mou, ambdós testimonis en el judici d’Snake.

Quan Bart s’adona que tots els testimonis del cas han estat assassinats, comença a témer per la seua vida. Homer intenta protegir-lo però, quan ja havia tancat i segellat el seu fill a l’habitació, sofrix una transformació que l’empenta a matar el xiquet. Bart es protegix i, en un moment de vital importància, arranca estirant el nou toupée de son pare i Homer es calma. Els cabells que li havien implantat eren els de l’assassí fumador! Però, allò que es realment preocupant és que el metge que li col·locà el pèl es deia Dr. Riviera!

És sabut per tots i totes que Albert Rivera està una mica desbocat des que s’ha fet l’implant de cabell. Jo, com a bon periodista, he hagut de fer la pertinent investigació que acabe de donar-vos a conéixer. Qui sap si açò va més enllà d’una simple coincidència de noms i els famosos Simpson tornen a avançar-nos el futur? És Rivera el Dr. Riviera? Es va guardar un grapat de pèls quan li’ls va implantar a Homer?

Salvador Sendra

La Veritat, filla del Poder.

Com ja sabeu, hi ha una lluita a mort pel control de la informació, i jo mateix ja he dedicat alguns posts (com aquest, aquest i aquest). I bé és cert, que des de fa molt temps es diu allò que la informació és Poder. Però, en els darrers dies, llegint a Michel Foucault, m'he adonat que hi ha una cosa que té més poder que la informació. Eixa cosa és la Veritat.

La microfísica del poder, és una obra que recull entrevistes, debats i conferències de Michel Foucault. La darrera és una entrevista que porta por títol Verdad y Poder. Allí Foucault ens diu:

Lo importante, creo, es que la verdad no está fuera del poder, ni sin poder (no es, a pesar de un mito, del que sería preciso reconstruir la historia y las funciones, la recompensa de los espíritus libres, el hijo de largas soledades, el privilegio de aquellos que han sabido emanciparse). La verdad es de este mundo; está producida aquí gracias a múltiples imposiciones. Tiene aquí efectos reglamentados de poder. Cada sociedad tiene su régimen de verdad, su «política general de la verdad»: es decir, los tipos de discursos que ella acoge y hace funcionar como verdaderos; los mecanismos y las instancias que permiten distinguir los enunciados verdaderos o falsos, la manera de sancionar unos y otros; las técnicas y los procedimientos que son valorizados para la obtención de la verdad; el estatuto de aquellos encargados de decir qué es lo que funciona como verdadero.

En sociedades como las nuestras la «economía política» de la verdad está caracterizada por cinco rasgos históricamente importantes: la «verdad» está centrada en la forma del discurso científico y en las instituciones que lo producen; está sometida a una constante incitación económica y política (necesidad de verdad tanto para la producción económica como para el poder político); es objeto bajo formas diversas de una inmensa difusión y consumo (circula en aparatos de educación o de información cuya extensión es relativamente amplia en el cuerpo social pese a ciertas limitaciones estrictas); es producida y transmitida bajo el control no exclusivo pero si dominante de algunos grandes aparatos políticos o económicos (universidad, ejército, escritura, medios de comunicación); en fin, es el núcleo de la cuestión de todo un debate político y de todo un enfrentamiento social (luchas «ideológicas»).

Més endavant asenyala:

Existe un combate «por la verdad», o al menos «alrededor de la verdad» —una vez más entiéndase bien que por verdad no quiero decir «el conjunto de cosas verdaderas que hay que descubrir a hacer aceptar», sino el conjunto de reglas según las cuales se discrimina lo verdadero de lo falso y se ligan a lo verdadero efectos políticos de poder se entiende asimismo que no se trata de un combate «en favor» de la verdad sino en torno al estatuto de verdad y al papel económico‐político que juega—. Hay que pensar los problemas políticos de los intelectuales no en términos de «ciencia / ideología» sino en términos de «verdad / poder».../...

Por «verdad», entender un conjunto de procedimientos reglamentados por la producción, la ley, la repartición, la puesta en circulación, y el funcionamiento de los enunciados.

La «verdad» está ligada circularmente a los sistemas de poder que la producen y la mantienen, y a los efectos de poder que induce y que la acompañan. «Régimen» de la verdad.

.../...

El problema político esencial para el intelectual no es criticar los contenidos\ ideológicos que estarían ligados a la ciencia, o de hacer de tal suerte que su práctica científica esté acompañada de una ideología justa. Es saber si es posible constituir una nueva política de la verdad. El problema no es «cambiar la conciencia» de las gentes o lo que tienen en la cabeza, sino el régimen político, económico, institucional de la producción de la verdad.

.../...

La cuestión política, en suma, no es el error, la ilusión, la conciencia alienada o la ideología; es la verdad misma. [He destacat jo en negreta allò que em pareix fonamental]

Així doncs, Foucault ja va veure, fa 40 anys, el que està passant ara. Bé, no és que ara estiga passant res de nou. Si no que hi ha hui en dia mecanismes de producció de la Veritat distints als procediments de producció, la llei, la repartició, la posada en circulació i el funcionament dels enunciats, dels de fa 40 anys. Si aquests mecanismes no són controlats, poden escapar al Poder, i això no es pot consentir.

No obstant això, el Poder reacciona. I està reaccionant molt bé. Més enllà d'invents com la postveritat, que és una creació per mantenir el monopoli de la pseudoveritat, i que adjudicada a la informació, revetlla quina és la seua autèntica naturalesa, perquè no l'anomenen post-informació, sinó postveritat. Açò és, amb el control de la informació es pretén mantenir el monopoli de la Veritat. La informació són dades, mesurables en bits. Mentre que la Veritat és la informació processada, presentada, relatada, contada, i va més enllà de la informació, perquè els receptors de la Veritat ja tenen conformada una realitat. La Veritat és la Realitat.

Per això Michel Foucault diu que la Veritat és d'aquest món, perquè és humana. No hi ha una Veritat única, a la que puguem accedir, i que siga objectiva i neutral. El Poder l'elabora, la difon, i el públic, la consumeix. Per altra banda, està en disputa per aquells que volen accedir, o que es posicionen en contra, el Poder, elaboren una contra-Veritat, intenten difondre-la i que arribe a ser consumida pel públic o una gran part del públic. Com diu Foucault, la Veritat és al nucli de tot debat polític i de tot enfrontament social.

No causa alarma, però és el més alarmant. És el que més ha de témer qualsevol persona que busque més enllà de la superfície de les coses. El fet que hi haja sobre un tema, una opinió generalment acceptada i que a penes siga contestada des de qualsevol dels actors polítics i socials, és el més totalitari que hi ha. I això fa por. Molta por. Per desgràcia els temes fonamentals no accepten cap discussió. Dona igual. Des de tots els àmbits i aparells de producció i difusió de la Veritat, hi ha veritats establertes que resulten intocables, irrebatibles, necessàries... funcionen com axiomes. Dona igual la ideologia. No accepten discussió. I aquestes veritats, generalment acceptades -i a les quals les masses s'adhereixen per fals consens, per argumentum ad populum, arguments d’autoritat o per efecte d'arrossegament- són les més totalitàries i perilloses. Les matèries són variades: les bondats de la UE, la globalització, els postulats neoliberals econòmics, els darrers corrents majoritaris del feminisme, el canvi climàtic, etc.

En qualsevol tema en els quals hi ha una unanimitat als grans mitjans de comunicació o de difusió i, alhora, grans majories en les fonts de producció i difusió científica, literària, artística..., l'acceptació de la Veritat porta al fet que el Poder ja no haja de defensar aquestes veritats, elles mateixes es defensen a soles. Les masses que han absorbit aquesta Veritat -i que pels efectes abans senyalats, de fals consens, argumentum ad populum, arguments d’autoritat o efecte arrossegament, s'ha quedat com a Veritat-, es converteixen en les supremes defensores de la Veritat. I així, el Poder treu fora de discussió del camp polític el tema en qüestió, i qui gose discutir-ho serà linxat per les masses. El Poder no té que gastar la força per imposar la Veritat contra els que la posen qüestió, són els sotmesos al Poder, les masses, qui fan eixa tasca.

No hi ha res que hauria de fer més por què les visions unívoques de la Veritat, però malgrat tot, és el que més tranquil·litza a la gent.

Òskar "Rabosa".

EL FINAL DE GUTENBERG

Fins a quan les persones pensarem com pensem? Queda molt de temps perquè el gruix de la societat –molta ja ho fa— torne a pensar en fades i donyets?, però esta volta desperts! Sembla que el cronòmetre ha patit una inversió i s’ha posat en marxa cap enrere, que el temps cerebral ha deixat d’avançar i que la percepció de millora constant és només això: una percepció il·lusòria.

Per Sant Jordi, les xifres de lectors poden tendir a augmentar si es té com a referent la quantitat de llibres venuts, però caldria saber si, d’entre els compradors, n’hi ha algun de repetidor. Tampoc estaria malament que ens indicaren si hi ha llibres més enllà dels redactats per a l’ensenyament o les aules. Jo crec –sincerament— que hi ha manipulació de xifres, ja que ens donen les absolutes i no les relatives, que són les que he explicat abans. No crec que fora de l’escola-institut-universitat es llija més, i ho afirme perquè observe el meu voltant.

No obstant això, si es donara eixe hipotètic cas de l’augment de lectors/-es, més val no entrar a valorar els textos que s’empassen... La qualitat, per a la gent més elitista, és el factor que decanta la balança. Empassar-se tot el femer que observe a les llibreries, o que es premia als concursos, no és sa, i menys encara quan es desconeixen els clàssics, o els bons, o les bones. Caldria preguntar-nos fins a on és positiva la lectura ociosa de llibres de mercat.

La concentració necessària per enfrontar-se a un text complex és una vertadera barrera per a les persones poc habituades a obtenir plaer a llarg termini, com ho és esbrinar una obra d’una manera que vaja més enllà del simple «m’agrada». Però tota l’espera que li cal a la recompensa és un pas imprescindible per assolir un resultat digne. La necessitat d’una resposta ràpida, o d’una mancança de concentració, és devastador a l’hora d’assaborir els gloriosos fruits de la dedicació. 

Ara, ja avançat l’argumentari, caldria reprendre la pregunta que s’exposa a l’inici del present text i aclarir que som el fruit d’allò que s’entén com la galàxia Gutenberg, i que estem on estem a causa d’una manera de pensar que, durant uns segles, ha aconseguit renovar unes elits ja caduques i poc nombroses; un fenomen provocat per la impremta! Les dues velocitats de la societat, lligades a l’ús i a l’aprofitament de la lectura, semblen inevitables, de nou. M’estic referint a aquella que coneixem com a occidental. D’ací a poc –i és una cosa que encara vorem aquells que tenim una mitjana edat i una mica de salut— ja des de ben jovenets podrem esbrinar quins o quines són els escollits o escollides per a la lectura. Per a la resta, el destí es troba en la màgia, la secta, la conformitat o la imatge més banal.

Salvador Sendra

Miscel·lània: Pensament despensats i més malpensats (10)

Segle XXI: Una persona ha pensat per sí mateix, i a més a més, ha gosat argumentar el perquè. Ha de ser linxada a la plaça pública, per un delicte de heretgia. Tots els progres-mega-guais van al capdavant.

*****

Jo sóc el poble –diu el profeta. Però quan es dona la volta la majoria del poble passa olímpicament d’ell. Només ell i quatre gats correligionaris creuen que ell és el poble. Els quatre gats correligionaris també es creuen que ells són tot el poble i s'identifiquen amb ell, ell els representa com a poble, i ha de pujar als altars.

*****

Una ovella corre cap a un ribàs, s’espenya a un barranc. Mig ramat ha caigut al darrere. En canvi, les cabres segueixen pasturant. Però en són poques i tenen molts colors.

*****

Diuen que un atenenc mitjà del s. V a.c era més intel·ligent que un persona mitjana del s. XXI. Diògenes de Sinop anava per Atenes amb un cresol i dient: Busque un home honest! Hui aniria per qualsevol ciutat, posa-li València perquè ens toca més a prop, dient: Busque un home intel·ligent!

*****

A un concert, Lluís Llach, en les magnífiques introduccions a les seves cançons, va dir, més o menys, no és literal: “Una persona d’esquerres, ho és perquè sempre posa en dubte tot el que l’envolta, es qüestiona constantment tot.” Jo m’ho vaig creure. Però ara estic segur, que hi ha tants doctrinaris a l’esquerra com a l'Esglèsia catòlica. Gent que només accepta articles de fe, que està disposada a convertir per la força a la seua religió, gent que no es qüestiona res, gent que no vol pensar, gent que no vol raonar, gent que no vol llegir res que no siga el que ells pensen. Gent sense cervell. Gent que es manté tota la vida a la minoria d’edat.

*****

Horror vacui: I si Nietzsche tinguera raó? I si les esquerres i el cristianisme foren el mateix? I si tot fora una moral de l’esclau?

*****

Garcia Trevijano sabia que el seu pensament queia sobre l’erm. Però tenia esperança d’arribar al terç laocràtic. Entre la gent que es diu d’esquerres, hi ha més doctrinaris que altra cosa. No arriben ni al terç laocràtic.

*****

En els canvis que porten les esquerres, veig més de retorn al passat, a temps més foscos, que al “progrés”. Veig núvols foscos a l’horitzó. Veig la selva salvatge:

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura,

esta selva selvaggia e aspra e forte

che nel pensier rinova la paura!

*****

Per tota Europa els partits d’extrema dreta creixen. Veient el paisatge a les esquerres, no és d’estranyar. Cada cop hi ha menys diferències, si bé, les anomenades esquerres es mantenen dins del sistema encara i per això perden terreny.

*****

Horror vacui extrem: Sempre he pensat que era d’esquerres, però no em puc adherir a cap doctrina -ha de ser un tara de naixement-. Si no puc adherir-me a la doctrina, si no compartisc els pensaments majoritaris dels d’esquerres, si no acate dogmes de fe: Aleshores què sóc? Em sent al mig d’un desert. Veig caos i zombis. Com en una d’eixes pel·lícules apocalíptiques però caminant pel carrer. 

*****

He arribat al desert “de lo Real”.


Òskar "Rabosa".