LLUC 14, 26

«Si alguno viene a mí, y no aborrece a su padre, y madre, y mujer, e hijos, y hermanos, y hermanas, y aun también su pròpia vida, no puede ser mi discípulo»

Cada volta que escolte referències als drets i a la importància de les famílies, automàticament deduïsc que hi ha retallades a l’horitzó o, fins i tot, mes a prop encara, en girar la cantonada. La família és el nucli pel qual les persones sobreviuen en èpoques de crisi i de fracàs social, ja que es tracta d’una acceptació (o d’un rebuig) sense més explicació que la sang o la fidelitat. Les antigues estructures social –i ben antigues—es basaven en els vincles sanguinis i, a més, interpretaven el món des d’eixa única perspectiva: el passat, els déus, els astres, la natura, etc.

Ara, en una societat avançada, com la que se suposa que tenim, totes eixes estructures ultraconservadores haurien d’estar relegades en un segon o tercer lloc, però no és així. Encara em sorprén escoltar parlar-ne a gent que, suposadament, tenen una mentalitat progressista: com seran els altres?, em pregunte... La primera evolució, que es pot comprovar clarament a l’Antic Testament, trasllada el punt de vista social de a família cap al poble, tot i que l’estructura mental no acabe de superar la barrera familiar i es mantinga la figura del patriarca i de la descendència, o de la Φιλαί (filé) i la φρατρία (fratria), tant fa. La segona és purament legal, com ocorre a Roma, i es pot vore reflectida en les revolucions, tot i que les famílies de les poderoses oligarquies seguixen sent això: famílies. La tercera, i més recent, és la nacional, de base cultural, en què es mantenen les famílies de les llengües i els parentius històrics, per exemple. No cal que em digueu que les coses no són tan simples perquè ho sé, ni que eixes estructures mentals són inherents a l’ésser humà.

Però tractar la família al segle XXI és, evidentment, una perillosa involució que ens trasllada a elements previs a les estructures socials racionals, tot i que ha estat emprada sempre per agrupacions paral·leles a les estatals, com la Mafia –la famiglia— o les sectes: fins i tot per denominar la secta de Charles Manson es feia servir eixa paraula. Però, personalment crec que allò realment preocupant és que les persones ho fan servir de manera inconscient sovint per copiar un missatge malintencionat. Els polítics neocons de final del segle passat i principis de l’actual, per exemple, eren molt amants del seu ús, i ho feien sota la supervisió de dos papes ultraconservadors, com ho eren Vojtyla i Ratzinger, que ràpidament van vore una oportunitat religiosa quan els estats liberalitzaven tota mena de serveis i mercadejaven amb els drets socials.

Bergoglio, però, fent valer eixe esperit més social i compromés que li aporta el nom que lliurement ha adoptat, va començar el seu camí amb una interessant aproximació a la pobresa i a l’individu a partir dels textos de Lluc, la qual no podia iniciar sense destruir el llegat enverinat dels seus antecessors: la centralitat de l’estructura familiar i el seu reflex. Amb el sopar amb els pobres, Bergoglio rememora la cita de Lluc i la ubica al centre de la seua acció teològica, o siga, política. Només està en condicions de seguir Jesús qui renegue de la família! La realitat és que nosaltres, per la simple raó que forma part de la nostra manera bàsica i plana d’entendre en món, creem famílies per tot arreu i ens hi identifiquem.

Salvador Sendra

UN NOU TETRIS A VENEZUELA

Cada fill és el més intel·ligent i el millor de tots, per als seus pares, tot i que, a voltes, no acabe de demostrar-ho. Tot i això, si la intel·ligent criatura no arriba a assolir la més mínima cultura, eixe és un detallet sense importància. No es pot admetre el fracàs perquè sempre hi ha espai per al progrés, i més encara si es partix des de tan avall. No obstant això, de donar-se, la culpa seria de l’infant o de la societat perquè els pares ho han fet tot sempre de la millor manera que han sabut. I dels avis, ni en parle...

Perquè, per avaluar el nivell d’individualisme de les persones que formen el nostre entorn més immediat, segurament sempre ens quedarem curts però, d’altra banda, l’ens que sol trencar eixa unitat bàsica és la família: un element tan vell com les persones i tan conservador com la vida. La família és eixe vincle consanguini que es trasllada sovint a la realitat més pròxima en forma de secta, famiglia, mara o clan.

El món occidental, individualista i competitiu, hedonista i ignorant, nega el vincle amb els seus iguals perquè la societat ja no s’entén com a estratificada ni horitzontal, sinó que sembla més bé un camí vertical que apropa l’humà cap a Déu —ídol, famós, referent o com es vullga anomenar—, tot i que siga una interpretació pròpia de la fe la que sol assolir cada persona, ja que la general és massa inclusiva i l’individu modern se sent tan intel·ligent que està capacitat, fins i tot, per interpretar la deïtat.

La família, l’ètnia, la pàtria... El vincle entre humans es troba en estos mots quasi inexplicables i, de tota manera interpretables per l’excessiva manca de racionalitat. La tasca socialista, per tant, queda del tot desmuntada a l’inici del S. XXI i només roman al si de la política, on partit i estat es confonen des de la mateixa estructura. La impossibilitat de mirar l’horitzó ens deixa només l’opció d’observar el cel, mirant cap amunt, cap a Déu, on trobem la individualitat, o cap a dins, cap a les emocions, on trobem en les entranyes mateix les estructures socials més arcaiques.

Quan l’estat falla, la tendència protectora inserix l’individu a la família, l’ètnia o la pàtria, tot i que no es pot explicar el vincle d’una manera més precisa que des de l’efecte de l’afecte. I, quan l’estructura social defallix, és en estos llars on s’hi troba la protecció, la inserció i la definició. La intel·ligència que no s’ha transformat en cultura no ajuda a la millora perquè s’ha perdut en el temps junt a l’empenta dels avis i dels pares, per als quals cada u de nosaltres era el millor; però res és perpetu i la realitat arriba tard o d’hora.

Amb la desfeta de l’estructura social hi roman la sang, tot i la seua excessiva ficció, l’honor i la por. A banda de la llei en què ens reconeixem, n’hi ha altra de paral·lela, i l’humà desplaçat es veu abocat a entrar en estes estructures superposades a la general. Hui és l’1 de maig i no veig les coses clares, i pense eixos detalls que no agraden als nostres dirigents, com Venezuela mateix, perquè el focus mediàtic s’hi troba ubicat a l’últim reducte d’estat social i el seu declivi s’aprofita per desmuntar tot un sistema, com en el seu dia es va fer amb el Tetris: la caiguda de la URSS sota la imatge de les peces del Kremlin.

Salvador Sendra

FOREVER OLD

El dia que una persona esdevé amant de les llibertats, la seua actitud comporta una posició semblant a viure sempre en el punt zero, mirant cap avant, i amb una estela esvaïda i sinuosa que no deu entendre’s com a perspectiva —fent valer els termes d’Ortega y Gasset— o, si més no, com una perspectiva opaca i indefinida. El passat ens atrapa i, de vegades, s’ha de ser valent per eixir-ne. I és per esta raó que no entenc la gent que es tatua; no m’ho explique de cap manera, tot i que no vull que m’ho conten perquè preferisc especular-hi.

Cada any, hi ha al Japó una festa on la seua peculiar màfia perd l’anonimat i es fa l’ama del carrer. La yakuza es caracteritza perquè els seus integrants es tatuen a mesura que s’endinsen en esta curiosa famiglia. Una cosa semblant passa a Iberoamèrica, amb les maras, que són organitzacions mafioses que substituïxen eixa família biològica que aliena l’individu i el trasllada cap als estats més allunyats de la raó i de la racionalitat. La piràmide ultraconservadora és un fet que es troba en eixes organitzacions, així com el codi de l’honor; eixe tan ranci!

El passat, moltes voltes resulta feixuc i ho és, si més no, com a oposició a la llibertat i a la joventut. Les persones amb més passat solen ser les més majors i l’única manera de mantindre’s sempre jove —forever young—  és quan es trenca amb eixa pesada càrrega que et barra el pas cap a l’engany i les bogeries. Jove és qui es pot permetre l’errada o, com he escrit abans, qui no té passat i, per tant, no té perill d’enganyar-se, o no té eixa por...

Em sorprén que les persones que se senten com a més liberals es tatuen tota classe de coses sobre la pell: etapes de la vida, companys i companyes, frases lapidàries...; marques en general. Si el subconscient parla, tot i que el portador no se n’adone, en estos casos parla ben clar: es tracta de persones conservadores, en el fons. La moda potser és l’argument que es fa servir per iniciar-se en el disseny d’este llibre obert de la pròpia vida que no cal entendre per poder-lo desxifrar, perquè ara mateix vos acabe de donar la pista.

La llibertat envers el propi cos és la cosa més fantàstica que hi ha. La tirania de l’ànima i del passat és, també, un fet que ens individualitza a l’hora que ens marca. I estes petjades tan banals —com a objecte d’anàlisi, em referisc— oferixen l’ocasió perquè una persona com jo aporte el seu punt de vista sobre les coses que estan a la vista, perquè, de la resta, tant sobre les de l’anima com si tracte els tatuatges més íntims, només hi puc especular amb les teories que he apuntat. A partir d’ací, les opcions són de pagament!

 

Salvador Sendra

EDUCACIÓ I DESORDRE SOCIAL

Retornant al tema de l’educació que vaig encetar l’altre dia, he de dir que el fet d’escriure’n l’efecte, resulta d’una causa ben concreta: un article que vaig llegir on s’explicaven els malcriaments dels jóvens, adolescents i no tant. Realment, eixe article que ara no recorde on vaig llegir, ni qui era l’autor, explicava que la joventut no estava preparada per al fracàs i que, sota la seua autodefinició de dialogants, assemblearis o participatius, amagaven un fort esperit autoritari i asèptic. En definitiva, venia a explicar que intentaven bloquejar aquelles coses que no els agradaven o que exposaven punts de vista oposats als que ells defenien o integraven. Com podeu comprovar, a causa de la mancança de rigor d’este escrit que no cita les fonts, vos haureu de fiar de mi.

La família era una mala aliada per a l’esperit crític, com explicava fa uns dies a “Educació i ordre social”, però, l’educació, tampoc es queda curta! L’article de referència a l’inic del text ―i sense referència apuntada― tractava sobre la feblesa d’un sistema educatiu on la comoditat i la protecció són unes raons fonamentals per a la integració de l’alumnat, cosa que té repercussions dolentes quan afecten el malcriament de l’individu i la seua manera d’enfrontar-se a circumstàncies adverses. L’ordre social, per tant, es pot aconseguir amb una correcta educació i amb un sistema que integre els jóvens de cara al futur, que sempre és millor que el passat.

Per primera volta ―deien a l’inici de la crisi actual― els fills viuran pitjor que ho han fet els pares; la tendència s’invertix just en el moment en què més feblesa s’endevina en el comportament juvenil. El colp, per tant, té efectes seriosos que, segurament, fa servir com a punt de fuita l’ús de les noves tecnologies, on hi ha una important confusió entre la vida real i la virtual, i entre la pròpia i la aliena.

Ahir, al seminari de la UNED, davant de la meua, hi havia una ponència sobre un filòsof anomenat Zizek, on el ponent, en un moment de la seua intervenció, va centrar en discurs en la crítica educativa. Zizek pensa que l’educació, per massa integradora, democràtica i participativa, afeblix l’individu, creant un humà molt semblant al que definix l’article de referència que no recorde ara. Deia que, amb una educació més jeràrquica i autoritària, l’alumne tindria algun motiu per revoltar-se i oposar-se a allò que li estan dient i de què no pot participar. A més, observava que, amb l’actual sistema, més que persones crítiques, estava formant un ramat de persones educades per a una finalitat comuna i ordenada.

L’evolució, si se seguix un sistema ordenat, és lenta o, fins i tot, inexistent. Les vertaderes passes d’importància s’han donat a partir de malformacions o fets extraordinaris, on s’ha avançat de debò. La intel·ligència s’ha d’aplicar amb l’exposició a fets  i situacions incòmodes, o a pensaments diferents, no a refermar-se en els propis, per molt dialogants i participatius que siguen. Si Zizek pensa que el model educatiu ordenat seguix una finalitat per evitar sobresalts i per crear un individu eficaç, ho fa perquè, d’aplicar un sistema diferent, més elitista, jeràrquic i autoritari, l’alumnat podria tindre motius per revoltar-se i per oposar-se al model dels governants, i això no deu passar perquè es pot desequilibrar el trist sistema i l’ordre actual de poder, on la felicitat virtual de la massa es podria vore malmesa.

Quina cosa eixa, on el progressisme es torna conservadorisme i on les actituds més arcaiques són les úniques que poden crear individus capaços de capgirar el sistema o, si més no, de revoltar-s’hi. Quina mala intenció, fer esta reflexió ara, quan el govern està estudiant de premiar els millors docents. Quina maldat, la d’aprofundir en el tema quan, ara, qüestionem l’èxit del sistema i quan l’oposem a l’èxit de la societat. Quina casualitat, saber que, eixe premi, d’atorgar-se, es troba destinat als millors garants de l’ordre social. Quina anticipació, preveure que els millors garants de l’ordre són els pitjors educadors quant a potencial crític de l’alumnat i instint de revolta. En fi: molt divertit tot!

Salvador Sendra Perelló

LLIURE I SOBIRÀ

L’explicació no sempre és adequada. Millor dit, l’explicació quasi mai es adequada quan es parla d’un mateix. Qui haja llegit algun dels meus escrits com «Llibertat», s’haurà adonat que, si hi ha alguna cosa realment important, eixa és la llibertat. El problema ens resulta quan veiem que és impossible d’assolir perquè eixa condició significa la mort. Rousseau, coneixedor com era d’esta condició, ho va explicar molt bé en el seu Du contrat social ou principes du droit politique, on partia d’una tesi en què l’ésser humà naix lliure, tot i que seria millor dir que la natura de l’ésser humà és la llibertat. Però la perd als pocs segons... Altra tesi errada era quan feia referència a la igualtat.

La llibertat de l’ésser humà se supera a l’instant de nàixer amb una nova necessitat: la necessitat de sobreviure. Si la llibertat és inherent a la natura humana, i els instints també ho són, l’instint de supervivència i la llibertat recorren un mateix camí, solapant-se l’un a l’altra i a l’inrevés: «necessite sobreviure i, per aconseguir-ho, cedisc una part de la meua llibertat». I esta és la primera contradicció a què ens enfrontem, tots menys els sobirans, que són una mica més lliures que la resta. El següent pas és el natural i així ho van preveure els romàntics com Herder en la creació de l’estat nació: si la llibertat ja no pot ser individual, doncs, que siga grupal.

Però esta llibertat només es pot concebre en un indret diferent a la monarquia perquè el sistema monàrquic es basa en l’honor i el vassallatge. I la condició de súbdit no casa amb la d’home/dona lliure. Ara, una volta creat l’estat, sembla que alguns residus monàrquics l’entenen com a pàtria, desvirtuant substancialment el seu significat pragmàtic i lligant-lo, de nou, a l’honor. Això del significat ve des de la interpretació de la paraula pàtria, del llatí patrῐa i del grec φρατρία, que significa família o clan. I, amb el nom de família, tot i que estiga transcrit, ens adrecem a la institució més primària i conservadora que existix.

La família té una primera funció que és la de negar l’individu lliure perquè, simplement, es basa en la negació. Si no em creieu, li ho pregunteu a Freud; ell vos convencerà amb més èxit. Si més no, la família semítica ho fa així per salvar la seua estirp i la descendència. La llei es basa en la negació, des de ben antic i és ben difícil, per tant, buscar la llibertat en eixa llei. La convivència es basa en la protecció i, per tant, en la negació, i és ben difícil buscar la llibertat en la convivència. El liberalisme es basa en les lleis i, per tant, és molt difícil trobar llibertat en la llei i en la convivència però ―i ací és on ve l’excepció― cal recordar la figura del sobirà, que no hem eliminat però que hem deixat aparcada per recuperar-la ara. El sobirà és l’únic element que pot proclamar-se lliure; si no del tot, sí que en major mesura que la resta.

Recordeu quan el rei Juan Carlos I va demanar disculpes? Amb eixa acció tan ridícula va acabar amb la seua estirp i va cedir a l’estúpida pressió de la massa. Eixe mateix dia va deixar de ser rei i va deixar de ser un referent. Realment, em podria fins i tot considerar un monàrquic per la manera en què gaudisc pensant que, en el pitjor dels casos, hi ha algú lliure! Esta llibertat dels sobirans, com deia Rousseau, sí que els arriba de naixement i es potencia amb l’ús.

Salvador Sendra Perelló

L’ELIXIR DE L’ETERNA JOVENTUT

 

Abans de seguir llegint estes línies, el lector ha de saber que, el que ve al darrere, li pot canviar la vida. Ho publique després de molts anys d’investigacions i lectures però ―i açò és molt important― desconec encara si hi ha contraindicacions. De moment, ja us anticipe que heu de prescindir de tota mesura a l’hora d’administrar el sèrum.

Fa anys ―molts anys―, llegint Oscar Wilde, em vaig adonar que, en un dels seus llibres, encarava un dels grans problemes de la humanitat. Wilde, però, no va entendre que la solució era molt més senzilla d’allò que proposava des del més enllà. Esta lectura em va marcar com, supose, ho ha fet amb qui s’hi ha endinsat. La solució al problema de la joventut eterna, però, no es resol... No obstant això, el cas dels dandys sí que té un fascinant estudi de Camus del qual ja parlarem, si Satanàs vol, més endavant.

L’eterna joventut s’ha de tractar com una totalitat ―per això és eterna― composta per realitats molt més fragmentades o, el que s’entén en el cas contrari, moltes realitats fraccionades sumen una totalitat que dóna nom i explica l’adició. L’elixir és simple: es tracta de la capacitat per enganyar-se, refer-se de l’engany i, al poc de temps, tornar-se a enganyar. Només els jóvens,  els adolescents i els bojos tenen eixa habilitat de llaçar-se a la piscina sense vore si hi ha aigua, si se sap nadar o, si és el cas, si hi ha escaleta per eixir.

Qui no ha passat per este procés, no ha sigut jove! Amb l’edat, ens tornem cauts i mal pensats. Abans d’entrar, ja estem mirant l’eixida. La vida resulta un cementeri d’elefants per aquell que no ha tingut mai la capacitat per a l’errada i per a refer-se’n. Viure en la mateixa errada, al llarg de tota la vida, tampoc val perquè eixe és, precisament, el cas més normal entre els vells humans. S’ha de canviar de mentida, constantment!

L’aventura, allò desconegut, el risc, els instints... Moltes coses hi ha que ens empenten cap a eixa totalitat de l’eterna joventut de què ara coneixem l’essència. La família, el socialisme, els diners, la moral... Moltes coses hi ha que ens allunyen de l’essència de joventut; eterna, això sí, perquè eixos significats i eixos comportaments són, per saecula saeculorum, mentre duren. Podem fraccionar-la en dosis controlades i teràpies per superar-les però esta mesura esdevé un senyal evident de vellesa per part de l’usuari.

Les contraindicacions, com he escrit a l’inici, no les conec perquè mai m’he preocupat de buscar-les. Personalment, em fan pensar que s’ha de mirar la piscina, vore si té escala, fer un curset de natació... Ara ja sabeu el final de la història ―perquè sou persones intel·ligents. Buscar les contraindicacions, o la lletra menuda, no és compatible amb eixa essència tan desitjada!

 

Salvador Sendra Perelló