Via eslovena: via catalana?

Les paraules de Torra, en dir que cal tirar per la via eslovena han fet un gran rebombori. A favor i en contra s'han alçat destrals dialèctiques. Però per dues bandes, hi ha un gran oblit i un erroni relat dels fets. Cadascú amaga dels fets allò que no li interessa, altra vegada els babaus s'engulen la merda d'un i d'altre costat. Car, cal creure allò que hom vol creure. La fe pot més que investigar, llegir, pensar i raonar. Aquests darrers verbs, no estan fets per a fanàtics.

La història de la independència d'Eslovènia està escrita i en detall per la xarxa. No vaig a contar-la. Només prendrem aquells punts essencials per saber si Catalunya pot tirar per la via eslovena.

El primer que s'ha de tenir en compte i resulta essencial és el fet que a Eslovènia es va fer un referèndum i que el resultat del mateix va ser d'un 95% del vot amb el 93,2% de participació. Amb eixe referèndum, es va declarar la independència i es va suspendre els efectes fins a arribar a un acord amb Belgrad. Passats sis mesos sense que hi hagués un interlocutor de Belgrad, es va procedir a fer una declaració unilateral d'independència.

El segon punt essencial per entendre el que va passar és que a l'ex-Iugoslàvia, Tito havia creat dividit l'exercit en un regular Iugoslau (JNA) i un de Forces de Defensa Territorial (TO), aquestes darreres s'havien creat per por a una invasió de l'URSS –Tito tot i que comunista no era un país satèl·lit de l'URSS, anava pel seu costat i era no-alineat-. Aquestes forces territorials van agafar l'armament que tenien a la seua disposició i a més a més Eslovènia, va comprar a Alemanya armament –tal vegada els alemanys sabien des del començament que anava a passar i va ser el primer Estat a reconéixer Eslovènia- abans de fer el referèndum. Sabien que hi havia moltes possibilitats de guerra, volien preparar-se i ho van fer. Van començar a entrenar les TO per a guerra de guerrilles fins i tot un any abans del referèndum.

Amb tot el que hem dit al paràgraf anterior, la policia d'Eslovènia i les TO van prendre tots els llocs estratègics abans de la declaració unilateral, van tancar aeroports, ports, estacions de tren. Van tallar totes les vies de comunicació. Com era d'esperar, el Govern central de Iugoslàvia –és impropi encara parlar de Sèrbia com fan molts defensors de Torra-, va respondre enviant l'exèrcit regular. El resultat va ser una guerra curta de 10 dies que va deixar: els JNA patiren 44 baixes i 146 ferits, mentre que els eslovens varen tenir 18 morts i 182 ferits, 12 morts foren estrangers.

És eixa la via a la qual es refereix Torra? Si es refereix a això, queda clar que no pot, hui en dia no té el 90% del poble a favor de la independència, no està preparat, ni pense que ho desitja, el poble català per armar-se i entrenar-se en guerra de guerrilles per si ve l'exèrcit espanyol, i tampoc crec que el poble estiga disposat a matar i morir per aconseguir la independència. Quan Torra va dir que cal estar disposat a tot, diu a tot això? Caldria que s'ho repensara.

Per altra banda, els espanyols en compte de posar el crit al cel per les paraules de Torra, destrellatades, el que haurien de fer és permetre un referèndum, i en cas que isca alguna cosa que no els agrade, no enviar a l'exèrcit i fer el que no va fer el Govern federal iugoslau, seure's a una taula.

Catalunya no és Eslovènia, perquè no té ni el 50% de la gent a favor de la independència. España, encara que ho desitja, no ha de ser Iugoslàvia.

Òskar "Rabosa"

INFORME XXX (DE JEAN PASCAL MILLET)

Jean Pascal Millet, un amic que vol romandre a l’anonimat i per això, a partir d’ara l’anomenaré XXX, és traductor de belga-español/español-belga. Cal recordar que, a España, es parla español, a Bèlgica, belga, a Suïssa, suís, a Itàlia, italià, etc. I com que ara hi viu, a Bèlgica, el van contractar de pràctiques per fer d’intèrpret en una reunió de fiscals. XXX em va contar ahir uns detalls intranscendents de l’encontre –després d’haver ingerit al voltant de set gintònics— i jo, com no podia ser d’altra manera, vos ho conte, a vosaltres. Les traduccions estan entre claudàtors.

Tot apunta que era un assumpte sobre uns polítics que reclamaven els españoles i que els belgues no tenien massa gana d’entregar. Els españoles deien: «Nosotros os invitamos a ir a Benidorm» [Els belgues sou fans de Manolo Escobar i d’El Fari!]. I els belgues van respondre: «Mais, les espagnols le sont encore plus» [Nosaltres preferim anar a Montecarlo, al casino!]. Al final, tot i l’acurada traducció del meu company, van entrar en l’assumpte, una volta superada la fase dels regals: «Nuestro informe está impoluto e inmaculado» [Pero, si el text està de puta mare, home!]. «Il y a une tache de cafè sur le papier ici, sur l’information preceptive» [I una merda! Si en falta la meitat!].

Sembla que els fiscals belgues, en un moment de vital importància, van dir als seus homòlegs que no calia que netejaren el paper perquè esborrarien les lletres més encara, i que ells tenien fam perquè era l’hora de «l’apéritif». Els españoles van entendre eixa paraula i es van alçar de taula, d’un bot, per apuntar-s’hi i van quedar que, com que es feia tard, que els anul·larien l’ordre d’extradició per un defecte de forma, mateix, i els altres ho van acceptar perquè, així, més endavant en farien altra, d’ordre, per retrobar-se i repetir. Però esta darrera solució ja es va acordar al bar i sense traductor, perquè XXX estava pixant. A més, el document va acabar mullar de vi, de cervesa i d’una estranya salsa de tomaca picant que tot apunta que va caure sobre una espècie d’ordre de detenció española. I, qualsevol ho llegia després!

Salvador Sendra i XXX

Declaració Unilateral d'Impotència.

En data d’ahir 10 d’octubre del 2017, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont va declarar la independència de Catalunya. Un moment de gran solemnitat per a un poble, el català que havia anat omplint any rere any amb milions de persones els espais públics de dita regió, futur país per a alguns. Abans del referèndum, ja havia gent major que havia assistit a les anteriors proclamacions, la de 1931 de Macià o la de 1934 de Lluís Companys i declaraven amb el plor als ulls que no volien haver mort abans d’experimentar dita nova proclamació d’independència atès que les altres, com les anteriors, fallaren. Molts cridaven  “ai si mon pare/mare, germà, etc ho pugueren veure, ells que tant ho desitjaven”. Ras i curt, alta càrrega d’emocionalitat, terme sobre el qual revindrem.

Poc després, i com desdint-se, el mateix Puigdemont declara que suspén l’aplicació efectiva de dita independència per tal de deixar marge de negociació a l’actual govern d’Espanya dirigit per Mariano Rajoy. De seguida els sabuts comencen a perorar que si ja es veia vindre, que si és tipic del català, fer la puta i la ramoneta, una cosa i l’altra. Personalment crec que millor que la contundent actuació en calent típica d’altres cultures es deuria apreciar el procediment català.

Analitzem els fets, Puigdemont ha proclamat una Declaració Unilateral d’Impotència i valga el joc de paraules, perquè simplement no podia declarar-ne una d’independència. Verba volant, les paraules volen, se les endú el vent. L’abast real de les paraules de Puigdemont declarant una independència real tindrien exactament les mateixes possibilitats d’èxit que vosté eixint al balcó i proclamant la fi de la fam al món a crits. A l’altra punta del món o al cantó més proper algú seguiria morint de fam com si res... Churchill deia que el Regne Unit no tenia amics, tenia interessos, Catalunya ni això...

Per raons personals que no vénen al cas, una persona que conec bé, periodista, porta tota la setmana a Brussel·les recorreguent institucions i pulsant el sentir europeu al respecte i la realitat és dura: pràcticament ningú recolza una potencial independència catalana. Es va condemnar l’utilització de la violència quan mitjans de tot el món van poder observar com l’estat espanyol reprimia de mode violent que la gent votara durant el passat referèndum de l’1 d’octubre. Fins ahí les coses des de les institucions europees, condemnarem la violència però res més.

Per a conéixer què ha dut a Puigdemont a proclamar la independència, a milions de persones a votar opcions proindependentistes, caldria saber un poc d’història. La gent ni tan sols sap la del seu país, ¿se li pot demanar que sàpiga la d’un petit inexistent país allà a aquell sud on les coses sovint acaben mal?

Els mitjans de comunicació espanyols de tendència conservadora, val a dir espanyolista i antiindependència catalana, han denunciat recentment que el pla de la Generalitat Catalana és crear turbulències populars per tal de forçar a una acceptació dels seus postulats. La independència o el caos als carrers. Vist així sembla un xantatge, una deslleialtat. No ho és, és simplement allò que hui en dia diríem guerra assimètrica. Catalunya no té un exèrcit que oposar a l’espanyol ni bé estaria que dos exèrcits s’hagueren d’enfrontar de nou a Europa, un continent conflictiu per definició, de nou a estes alçades del segle XXI. Així les coses, Espanya utilitza la coacció econòmica i si és necessari també la militar. Catalunya només pot comptar amb el suport popular. ¿Es, per conseqüent, just creure que la probable desestabilització catalana és il·lícita? Vet ací l’emocionalitat abans esmentada.  Sovint, el bàndol feble es veu obligat a adoptar estratègies de no confrontació directa amb un poder major. La pròpia Espanya va encunyar el terme de “guerrilla” quan no podia lluitar una guerra convencional contra les forces superiors franceses napoleòniques.

Roda i volta, Carles Puigdemont ha realitzat una declaració que és més d’impotència que d’independència. Europa observa també a Rajoy, tal volta ara sí deuran seure ambdós a parlar i arribar a conclusions que ja veurem quines són. El maximalisme com a solució. Rajoy ha denegat tindre un problema fins a que aquest li ha reventat als nasos públicament. Es trist, però ho saben fins i tot els xiquets, qui no plora no mama. Puigdemont ha degut plorar i ara la Unió Europea, vigila com s’administrarà la llet. Si no es fa violentament, no intervendran. El temps de les paraules és finit, vinga el de les conclusions siguen les que siguen.

Brasov a 11 d’octubre del 2017.
Lluís Alemany Giner

Política subterrània estival.

Estiu, calor, sembla que no passa res… Això sí, sembla només… 

Unes primeres eleccions que no duen enlloc, unes segones que no donen els resultats previstos... 

El PSOE, immers en una espiral autodestructiva, tindrà que explicar –si pot, clar!-, per què no prefereix ser cap de l’oposició a un govern debilitat de Mariano Rajoy, que amb tan sols 137 escons té al davant una complicada tasca, que un fantasma ambulant... PODEMOS, o qualsevol de les marques afins regionals, ha eixit escaldat de les darreres eleccions en les que no s’ha produït l’anhelat sorpasso... Brega entre les esquerres, res de nou, es barallen dos i guanya el tercer...

A les dretes, acabada la còmoda –i llarga-  etapa del bipartidisme, Ciudadanos, també incapaç de guanyar-li tants vots al PP com esperava, espera encauat com una fera ferida... Finalment, el PP, fals guanyador d’unes eleccions en les que ha obtingut més vots que ningú, tot i que insuficients per governar... 

Com a “versos lliures” queden els partits regionals (quasi NAZIonalistes segons alguns). Disposen d’un considerable cabal de vots i per tant d’escons. El problema és que la manera autoritària de governar del PP de Rajoy en l’anterior legislatura quan disposava de majoria absoluta ha exacerbat els extrems. Per exemple, després dels bascos amb el PNV encapçalat per Ibarretxe, ha arribat el torn dels catalans de demanar major autogovern, fins i tot la independència, farts d’una suposada Espanya intolerant. El problema està que també a Catalunya s’operen divisions internes i que, coincidint amb Rajoy, una majoria pot ser insuficient. El Parlament de Catalunya és independentista en dos terços, ara bé, ho és de diferent manera, de maneres contraposades. L’independentisme de CiU és dretà i és nou, el reclamen les bases, i es nodreix del sentiment d’una Espanya que no evoluciona. El d’ERC, en canvi, és antiquíssim i esquerrà, ja des de la fundació del partit als anys 30 del segle passat. Malgrat les seues diferències, i per la causa de la independència poden sumar. El problema està en que la CUP, recentíssima, no suma sinó resta a la causa independentista. Amb un programa maximalista, la CUP, anticapitalista, n’està per la independència de Catalunya, però no té –no vol tenir- res a veure amb CiU o ERC, a qui veu part del mateix sistema que vol abolir. 

Puigdemont porta experimentant al parlament català constants bloquejos per causa de la CUP que no entén de tacticismes ni de remar en comú en certes àrees, i vet ací que entrem en la política subterrània estival! El PP ha encetat converses per obtenir el recolzament de nacionalistes bascos i catalans a la candidatura de Rajoy, val a dir, reconduir bascos i catalans a allò que sempre havien estat; puntals de la governació estatal a canvi de favors, clar, com no, puntuals... Ciudadanos, originalment Ciutadans, d’arrel catalana abans de saltar a l’arena nacional, teòricament farts de NAZIonalisme, s’han oposat amb totes les forces...

Jo personalment ho veig d’una altra manera, una regressió, un retorn a aquells “bons temps” quan per al PP, recent arribat al poder per primera volta en 1996 –i ja han passat vint anys!-, li calien els vots de bascos i catalans... 

Diuen que en aquells “temps gloriosos”, Aznar parlava català en la intimitat i llegia (o això deia, El quadern gris, de Josep Pla). Tornem al punt d’eixida, roda el món i torna al Born!  

 

Lluís Alemany Giner 

Pego a 25 de juliol del 2016.