Una frase, o una
afirmació, que pren cada dia més força malgrat el temps que fa que s'usa, és la
que exposa que «Europa no s'entén sense les nacions i les nacions no s'entenen
sense Europa», bé n'estiguen dins, bé n'estiguen fora. Perquè, si fa uns mesos
es parlava sobre l'eixida de Grècia de la UE, ara se'n parla de la del Regne
Unit. Però, així com vaig defensar que Grècia no podia abandonar Europa perquè,
amb ella, s'emportava la raó de ser del continent, o de la Unió, amb els
anglesos no ho tinc tan clar perquè, en realitat, no afecten cap fonament
teòric important del grup.
Ara bé, si hem aprés
alguna cosa dels anglosaxons, eixa ha sigut el pes del pragmatisme a l'hora de
prendre les decisions. I jo, com que d'això de copiar, en sé molt, aviat se
m'ha apegat el pragmatisme de referència i, per tant, no puc fer més que donar
les gràcies a Montoro, de manera efusiva. Però, que quede clar que el meu
argument és pragmàtic i no inclou cap tipus de valoració moral.
La fantàstica Llei que
comportà la declaració de bens ací, a España, de tots els empadronats que
posseïren algun compte o propietat fora de les nostres fronteres, ha fet que
els pragmàtics forasters decidiren de donar-se de baixa del padró dels pobles
de la Marina, amb la greu davallada de vots per al PP que ha comportat la
dràstica mesura. Montoro, el pragmàtic, va redactar una Llei que els pragmàtics
anglesos interpreten amb la butxaca i que jo, el pragmàtic d'Orba, interprete
de manera més pragmàtica, encara: i tots eixim guanyant!
Si la Llei de Montoro,
que volia recaptar més diners, ha fet que fugiren espantats el grup d'anglesos
empadronats per ací i que tenia unes poques lliures estalviades, de retop ha
fet que el PP perdera les eleccions en molts dels municipis. Però la cosa no
acaba ara i la tendència és que millore, encara. Si els pragmàtics anglesos
opten per abandonar la UE, el Partit Popular de la Marina ho tindrà ben negre
per tornar a guanyar unes eleccions municipals. I jo, com que també se m'ha
apegat una part d'eixe pragmatisme a causa de la convivència i del Forn Vell, i
atenent les desfetes urbanístiques i la corrupció derivades de la política
popular, sóc el més favorable a l'eixida britànica de la Unió, pel retop.
Cal comentar, i ja per
acabar, que la concepció de la política dels residents ─votants conservadors en
essència─, a l'hora d'actuar i de demanar als governants, és molt més desperta
que la nostra, i no tenen cap problema a constituir-se en un lobby de pressió
perquè s'actue de la manera en què s'ha compromés el guanyador a l'hora de
demanar-los el vot, o ells a l'hora d'oferir-lo...
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada