Isaac Newton era
alquimista i, com a tal, la seua vida i gran part de la seua faena estava
dedicada a buscar eixa fórmula que li permetera convertir les substàncies impures
en aquella més pura i més lloada: l’or. Però, Isaac menjava cada dia i s’hi
havia de dedicar a tasques més vulgars que li permeteren algun guany, com, per
exemple, a la ciència, més que fóra per fer front a les necessitats bàsiques.
La resta del temps, aquell que realment apreciava i l’enriquia, el destinava a
la recerca i a la investigació alquímica.
L’alquimista de
hui ja no es pot considerar vinculat a la ciència, com fa uns segles. La seua
tasca i la seua finalitat han canviat en la mesura en què ho ha fet la
societat, empudeint-se sobremanera i amb la magnífica finalitat d’embrutar tot
allò que toca. L’alquimista del segle XXI és aquell que se sobreposa a la massa
grisa i feixuga per intentar transformar tota eixa negativitat en claredat i
llum.
Tot i que la
Facultat de Belles Arts de València es troba a tocar de les enginyeries ―pense
que este és el vincle més directe que té amb el pensament científic―, hem de
pensar, els qui realment volem ser considerats com a alquimistes, que per
contacte també hi ha transmissió de coneixements i, per tant, la ubicació pot resultar
determinant per a la finalitat última de l’artista. L’alquimista del segle XXI
és un artista, i la seua funció és ben difícil i desagraïda.
La informació
que rebem és l’exponent de la negativitat que ens envolta. La massa humana
devora el medi ambient com si es trobara en una tenda de Zara el primer dia de
rebaixes. La intel·lectualitat cau en picat des del moment que el 99,8% dels
llibres que es publiquen no tenen el més mínim interés, o quan gent com jo
escriu per fer públic allò que pensa, o que vol fer creure que ho fa... Fins i
tot, el dia més assolellat arrossega una fina capa de boira i és molt estranya
la vesprada en què es pot vore Eivissa des de ma casa.
L’artista, l’alquimista,
intenta transmutar tota eixa ombra que l’envolta en art, en bellesa. Qui
posseïx la pedra filosofal ja no busca aconseguir l’or ni l’eternitat, sinó que
hi anteposa la bellesa, molt més difícil d’obtenir en els temps que corren.
L’alquimista que es forma al costat dels científics, per contacte obté allò que
li fa superar-los, cosa que li permet extraure la condició humana de la més
pura banalitat. El reciclatge de tot el fem que es percep per cada un dels
canals sensitius de què disposem fa que, amb l’ajuda de la pedra filosofal, es
puga crear un producte nou i pur, carregat de bellesa, al qual se sol denominar
obra.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada