“L’enfangà” de Ximo El Conspirador.

La farsa viscuda pel P$x€ en l'enderroc del seu cèsar ha tingut entre els seus protagonistes a Ximo Puig. No és que Ximo Puig haja donat una de les dues ganivetades mortals, això ho feren Felipe González i Cebrián actuant com un sol home i Susana Díaz qui el va aupar i ara l'ha destronat, però sí que és dels que ha fet tall. Sorpresa va causar quan es va saber que Ximo estava entre els conspiradors, menys quan hem sabut que ara està amb els que faran president a Rajoy.

Enfangar-se en conspiracions pot resultar útil si és per una bona causa, si és perquè hi ha un objectiu superior, si hi ha una ampla base social que ho admeta i al poble li resulta moralment assumible. Si no és així, els gossos de la guerra es soltaran i, normalment, els conspiradors acaben tots aniquilats. Just ara, els gossos de la guerra van solts a cal P$x€. Els conspiradors es senten segurs i guanyadors, creuen que han guanyat. Però no sembla que siguen vistos com a salvadors, ans al contrari. L'experiment els pot eixir mal, poden acabar com Cassi i Brutus, et alii.

A més a més, Ximo Puig té una difícil tasca. Bé, no sembla que ell haja tingut moltes iniciatives, més aviat un sembla un president "florero" mentre són altres que li treuen les castanyes del foc. Té la complicada tasca de governar a la Comunidad Valenciana amb un pacte, el del Botànic, i un soci de govern, Compromís, mentre advoca perquè a Madrid governe Rajoy. La papereta és complicada. I també deixa a Compromís en una situació complicada. Què faran amb el dèficit fiscal? És obvi que als pressupostos de l'any que ve s'aprovaran amb l'abstenció del P$x€, tal vegada el PP els done una miqueta de "pasteta" perquè el P$x€ se'ls engolisca, però del dèficit fiscal de la Cominidad ni parlar-ne. Això com ho explicaran quan isquen dient que la Comunidad està infrafinançada?

Per a Compromís tampoc serà fàcil. Està al govern amb qui ha fet possible que Rajoy siga president. Sí, gastaran l'argument que la Comunidad no té res a veure... i bla, bla, bla... Però el cert, és que governen amb un partit que fa president a Rajoy, que legitima a Rajoy i les seues polítiques, que legitima la corrupció del PP... Com retreure ara la corrupció de la Comunidad quan governes a qui ha perdonat els caps i dirigents de tot l'entramat de corrupció? Tampoc pots queixar-te de l'infrafinançament, si estàs governant amb qui va a permetre uns pressupostos que seguiran sense canviar res. Tot això entre altres qüestions que farien llarguíssim aquest post.

Cert és que a Compromís les taques de la conspiració de Ximo no són més que uns esguits. Cert és també que la majoria de la gent que siga votant o militant no li demanarà cap responsabilitat, sempre hi ha justificacions per justificar qualsevol cosa. Cert és que la gent no relaciona mai fets, no hi ha molta gent entrenada en la lògica capaç de construir un sil·logisme correctament, per això moltes fal·làcies de tots tipus passen com proposicions vertaderes sense cap problema.

Més cert és que Ximo "el conspirador" pot tenir problemes majors. Molts votants de P$x€ poden deixar de votar a Ximo pel fet d'haver sigut part activa en el complot contra l'ex-no-líder del P$x€ i per recolzar l'abstenció que permetrà fer a Rajoy President. La traïció que molts votants voran de Ximo, o simplement el desencantament per sentir-se enganyats, pot portar al P$x€ de la Comunidad a pegar-se el bac més gran de la seua història, i ja porten temps en caiguda lliure.

Tot açò fa que si Compromís sap gestionar aquesta situació, l'enfonsament del P$x€ podria fer que Compromís estiguera en una situació immillorable per a les eleccions vinents poder accedir al govern de la Comunidad. Clar està, sempre i quan el PP no torne a tenir majoria absoluta, cosa gens descartable, o el P$x€ relegat a la tercera posició, no s'abstinga en una investidura del candidat de PP, que vist el vist, no seria gens d'estranyar.

La política fa estranys companys de llit –es sol dir-, i Compromís ara s'ha adonat que s'ha gitat amb l'enemic. Jo vigilaria el pica-gel. 

Òskar “Rabosa”.

EL FINAL DE LES PENSIONS

No és un bon títol per a un article i tampoc s’ha de començar mai a redactar fent servir una negació. Però, no passa res: per a contemplar la correcció ja hi ha massa llocs on llegir. La negació i l’oposició s’ha de fer amb el sentit crític adient a la qualitat de l’escrit, i no amb la rotunditat del «no és no», per exemple. Les coses tan simples tendixen a degenerar a causa de la multitud d’interpretacions que admeten, entre les que es troba el simple «no perquè sí».

El miracle econòmic, d’altra banda, ha de sotmetre’s a la crítica hermenèutica, com ja ha passat en el cas del «no». La paraula «miracle» no és la més apropiada per a definir estes coses que signifiquen l’aplicació de la racionalitat. Per tant, el simple ús d’este mot ja és del tot inacceptable. No obstant això, els il·luminats i miraculosos economistes reben el nom de «gurús» i la gent que els empenta a l’èxit professional, i que admet este apel·latiu, sembla ser racional, o això aparenta: de fet, són els que ens governen.

Ara, per centrar el tema amb el títol, només resta per dir que l’economia pot ser qualsevol cosa menys una ciència. Afirmació que faig perquè, d’altra banda, hauríem de tractar els gurús com a científics i els miracles com a resultats d’un procés racional que es pot comprovar i que, en el seu camí, ha suportat les dures avaluacions proposades per Pooper. I, clar, el pas següent és, simplement, reconéixer que els nostres diners els gestionen uns il·luminats que esperen aconseguir un miracle invocat per un gurú: una gran veritat!

Ara ens diuen que no hi haurà diners per a les pensions perquè bla, bla, bla... Perfecte! Jo pense que eixa notícia s’ha estat anticipada des de fa molts anys per persones que no han sigut unes il·luminades, sinó que, precisament, les antagòniques d’esta gent que creia en els gestors del sistema perquè posseïa la gràcia de la fe. El miracle de la recuperació, per tant, ha estat present mentre s’han eixugat els estalvis de les pensions i, d’ací a uns anys, el problema es multiplicarà per dos: ens quedarem sense els estalvis i sense el miracle. L’única possibilitat que tindrem per sobreviure serà eixa que ja anem explotant d’amagats: el dèficit. Però, segur que arriben uns pobres immigrants que ens ho roben tot i causen la nostra roïna, perquè els gestors són gurús que tenen la gràcia de fer miracles i els immigrants són uns pobres desgraciats o, el que és el mateix: culpables.

Salvador Sendra

L’ací i l’ara de la política.

“Abandonar la zona de confort, la comoditat d'una suposada i malentesa essència per guanyar espai social i polític, i ausades si n'hem guanyat.../...

.../...És prou més útil treballar que encarar la realitat des de postures maximalistes que no són capaces d'interpretar l'ací i l'ara”

Àgueda Micó - Eines per a guanyar un país – Eldiario.es

El passat 22 de setembre de 2016, i arran de la polèmica pel model plurilingüe educatiu, Àgueda Micó va publicar un article a Eldiario.es on es pot llegir les frases que encapçala aquest post. No entraré en el tema de fons, el model plurilingüe educatiu, perquè el debat ja ha sigut prou extens. El que sí que m'interessa és la frase eixa. Perquè denota una forma de fer política, la forma de fer política "que es porta" hui en dia.

El resum de la frase és que cal fer la política possible, cal abonar els objectius, "postures maximalistes" per a Micó, per fer allò que siga convenient en cada moment, "interpretar l'ací i l'ara". Eixa forma de pensar, d'actuar, d'estar-a-la-política, és la forma de fer política a curt termini de hui en dia. No debades es diu, i amb raó, que els grans estadistes han mort. I si en queden, estan tots al bàndol neoliberal, per això han aconseguit imposar el seu model.

Eudardo Galeano deia de les utopies: "La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar." Les utopies han mort, almenys per a l'esquerra. Àgueda Micó ni tan sols vol parlar d'utopies, només parla de posicions que ella considera maximalistes. Ella i els que defensen aquesta forma d'estar-a-la-política, s'han quedat parats "a l'ací i a l'ara", no avancen cap endavant, cap a "l'horitzó i al demà". És clar, estancats a "l'ací i a l'ara" no tenen cap horitzó, no tenen cap a on caminar.

Més sagnant és la fal·làcia del fals dilema que planteja en la primera de les dues frases: "Abandonar la zona de confort, la comoditat d'una suposada i malentesa essència per guanyar espai social i polític." En primer lloc, el tema d'abandonar una zona de confort i comoditat per una suposada malentesa essència. Aquesta proposició no pot ser més que titllada de falsa i mentidera. Sostenir "posicions maximalistes" no ha estat mai una zona de confort ni de comoditat, ans al contrari. Els anomenats catalanistes, que serien “maximalistes”, no ho van tenir gens fàcil a l'època de la Batalla de València. La gent del Bloc (partit que ella co-dirigeix) dels pobles que ha sostingut el partit amb postures “maximalistes” durant els anys més negres (finals dels '80, els '90 i primer lustre dels 2000) no han estat mai a cap zona de confort. I això sense eixir de l'àmbit del seu partit. No parlem de la gent que ha lluitat des de posicions "maximalistes" en altres àmbits i altres temps, donant o arriscant la vida o suportant tortures o arriscant la seua integritat física, cosa que ella no fa.

En segon lloc, la majoria dels drets socials, per exemple, s'han aconseguit per la lluita de gent que no estava en cap zona de confort i que van aconseguir guanyar un "l'espai social i polític" per tal de fer reconéixer eixos drets. I és gràcies a les posicions que tenen en compte "l'ací i l'ara" que eixos drets socials estan sent desmantellats. "L'ací i l'ara" del P$x€ des de la transició; "l'ací i l'ara" de la tercera via de Blair; "l'ací i l'ara" de Tsipras; etc.

Que es pot aconseguir mantenir "posicions maximalistes" i "guanyar l'espai social i polític" és una cosa llargament demostrada. Però, per això cal un horitzó. Per això cal una estratègia. També calen, és cert, tàctiques que han de tenir en compte "l'ací i l'ara". I és més, cal entendre en cada moment el que està passant, entendre la realitat del moment. Però la política de "l'ací i l'ara" no porta a cap lloc. És una política tacticista, amb tàctiques que no estan al servei de cap estratègia. Polítiques de l'art del possible, i jo estic amb Zizek quan diu que la política ha de ser l'art de l'impossible.

La política de "l'ací i l'ara" és la política de les renúncies. La política d'abandonar transformar la realitat. La política que porta als canvis cosmètics. La política que ha portat a les esquerres a posar-se cada cop més a prop de la dreta. La política que porta a esborrar la ratlla de l'horitzó. La política que mata utopies. La política que manca d’un objectiu. La política que porta a quedar-se parats en compte de caminar. La política que porta als polítics a seure a la mateixa butaca durant anys i panys. La política de "l'ací i l'ara" és l'antipolítica.

Òskar “Rabosa”.

Perquè no ens importa el treball infantil.

Cada vegada isc menys. No tinc ganes de perdre el temps en converses avorrides i intranscendents. Quan isc, ho faig en comptades ocasions, és perquè quede amb algú amb qui tinc ganes, quan sé que el temps que empraré no serà totalment perdut i inútil. Però el dissabte passat vaig eixir a fer un café, el café va portar-me a la copa, de la copa als gintònics... i ja se sap com acaben eixes coses. Acabem fent un tomb per ahí.

Fent copes acabem xarrant amb unes xiques, un amic coneixia a un parell d'elles, jo no les coneixia de res. Amb una d'elles, una xica que era prou guapa, vaig estar parlant una estoneta. En un moment donat no sé per què li vaig fer un complit sobre el seu vestit, i li vaig preguntar si era de Zara. Em va mirar tota afalagada i em va preguntar com ho sabia. Li vaig contestar que ho havia deduït per l'estil, com si ho sabés tot d'eixes coses moda quan no en tinc ni idea jo. En realitat el comentari venia al cas per fer-li una pregunta més o menys impertinent. Quan converse amb xiques arriba un moment on els haig de fer una pregunta que les trega de la seua zona de confort, això m'ajuda a saber si val la pena seguir parlant amb ella o és perdre el temps.

A aquesta xicona li va tocar una de les pitjors preguntes que li podien tocar. Resulta que aquest estiu he tornat a llegir a Marx, i clar el fetitxisme de la mercaderia en rondava pel cap. Sense pensar, va eixir la pregunta dels meus llavis. Va brollar directament del meu subconscient, sense filtres. És clar, l'alcohol anava fent la seua feina. Així que li vaig amollar: "¿Quan vesteixes de Zara, què sents sabent que eixe vestit l'han fet xiquets esclavitzats?". Efectivament, la xicona es va sentir molt incòmoda. Fins i tot es va molestar amb mi. Va començar tota una fila de preguntes i exclamacions amb la més profunda indignació: "¿Tu com saps que ho han fet xiquets? ¿Tu saps si aquest vestit l'han fet xiquets? No hauries de parlar sense saber!" Per un moment me'n vaig penedir de fer eixa pregunta. Li vaig dir que hauria de llegir sobre el tema, de com treballa Inditex, etc.

Li haguera pogut explicar que el que a ella li passa no té res d'estrany. Que en el capitalisme funciona el fetitxisme de la mercaderia, tal com va explicar Marx. Però vaig pensar que no valdria la pena, si li anomenava a Marx, en cas que sabés qui va ser, em tractaria de més boig encara. A més a més, no era moment per començar un adoctrinament. No vull adoctrinar a ningú. Ni tan sols explicar les coses a aquells que no tenen gens d'interés. Així doncs, me'n vaig anar a fumar una cigarreta i ja no vaig conversar amb ningú més en tota la nit.

                                                                                              

No entraré ara tampoc a explicar res de fetitxismes, ni de Marx, ni del capitalisme. Açò només és una història del perquè no ens importa el treball esclau, de per què no ens importa el treball esclau infantil. Gairebé ningú vol saber del fetitxisme de la mercaderia, un mecanisme que Marx, en la seua ment preclara, va veure en el capitalisme, i el va explicar al món. Però ningú llegeix a Marx. Ningú vol saber el perquè de les coses. Només posar-se un vestit bonic i lluir bé. Això és més important que qualsevol altra consideració.

En el fons no ens importa res...

Òskar "Rabosa"

EL MILLOR PREMI NOBEL QUE S’HA ENTREGAT MAI

Entenc el rebombori que ha encegat l’entrega del premi Nobel a Bob Dylan perquè hi ha moltíssima gent —sobre tot aquells que tenen relació amb l’escriptura— que, a més de ser ultraconservadors, desconeixen el rerefons literari, en gran mesura. Contra estes personetes, que són la gran majoria, poc es pot fer però, amb la decisió del jurat del premi s’ha demostrat que l’Acadèmia sap això que fa i, per tant, decidix amb conseqüència. A mi, per exemple, em costa entendre com s’ha premiat tanta matèria morta fins ara.

Donar un nou premi Nobel a altre cavernícola que es dedique a crear i recrear difunts ja haguera cansat massa. La prosa, tot i que es tracte de la fórmula artificial de repartir les lletres que la majoria de la gent entén per literatura —amb majúscula—, pot servir en la variant assagística, o en la teatral, però en la vessant dramàtica perd molt. Els drames escrits en prosa, fins i tot El Quijote o l’Ulisses, es podrien considerar com a elements morts. L’Ulisses, però, encara s’escenifica a Dublín en cada indret que recorre l’obra, més que siga una volta a l’any. El Quijote no ha tingut eixa sort i el lligen, cada any, en una mena de cementeri descontextualitzat i ridícul el dia de la seua exposició pública, i, a més, estic segur que se n’obliden dels poemes previs per començar amb el típic: «En un lugar de la Mancha...».

Dylan és altra cosa, i més encara ara que sé que en cada concert modifica la música per adaptar-la a l’entorn. Bob és un vertader literat que manté l’espurna d’allò que Lord definix com la performance. Els versos reprenen la vida en cada actuació perquè ixen del llibre i de les partitures per existir: la matèria pren forma en el mateix acte en què s’invoca! La resta, si més no, es literatura, sí, però morta. I cadàver rere cadàver han estat les obres premiades des de fa massa temps, amb la noble excepció d’algun autor de teatre o de dignes assagistes. Els taxidermistes tenen la qualitat de fer-nos creure que el difunt viu però, els que hem vist i escoltat el batec de la vida, sabem que es tracta d’un mort.

El premi de Dylan és, bàsicament, una tornada als orígens de la literatura, la dels rapsodes i els joglars, amb la memòria i la performance que és, en definitiva, eixa espurna de vida que cal per fer-nos creure que la ignorància que el jurat ha demostrat durant un temps excessiu era conscient i intencionada. Per massa voltes, els aficionats a llegir i escoltar vam pensar que la literatura era un ens atractiu, però dissecat, que se’ns mostrava en actituds imponents, però immòbil. Ara ja sabem que es guardona la literatura viva; la que es representa en el moment i que es pot gaudir en grup. Ara ja sabem que la tornada als orígens és, en realitat, una avanç sense precedents que ha deixat bocabadats els taxidermistes i els crítics nostàlgics.

Salvador Sendra

R-TV: La natura, l'últim negoci de la banca.

Em sembla que tots hem sentit parlar dels dret d’emissió de gasos contaminants. Una cosa que ens han venut com a meravellosa per tal de fer complir els objectius de Kyoto. Però el que no sabia exactament, encara que alguna havia llegit, és com funciona en la pràctica. Aquest documental ho explica. Però no sols això, tota la Natura està al mercat, i el que no està al mercat més prompte que tard acabarà estant-ho. M’he quedat esglaiat amb aquest documental. No diré res més, mireu-lo i...



 

DON QUIJOTE AL VOLTANT DEL MÓN

Don Quijote alrededor del mundo és un llibre d’articles escrits, a 2005, per crítics i literats d’arreu del món sobre el llibre de Cervantes per commemorar el 500 aniversari de la publicació d’El Quijote. Realment, quan el vaig llegir a mi només m’interessava el primer, el de Harold Bloom, per polir alguns aspectes de la meua investigació. La resta de les lectures ha estat per pur plaer fins que he arribat a la de J. M. G. Clézio, titulada “Don Quijote y Sancho Panza, cada día”. En este escrit, com en tants altres, s’intenta explicar cada derivació d’esta obra en l’indret on viu, treballa o està en este moment cada autor. La temàtica està tancada; l’estil és lliure.

El relat de Clézio m’ha fet pensar i, entre xuclada i xuclada de l’Epicure, i entre glopet i glopet d’una mistela de pansa, mentre llegia he hagut de reconéixer que un dia, quan encara era jovenet, vaig conéixer eixe personatge: alt i prim, vestit amb un estil peculiar, xarrador, càndid i poeta. No deixava espai per al dubte perquè, després, amb el temps, en aprofundir l’amistat amb el personatge i conéixer alguns detalls de la seua vida, la hipòtesi fou confirmada amb escreix.

Jo era encara massa jovenet per apreciar allò que vaig refermar anys després però, un matí, un home que no coneixia es va adreçar a mi amb un seguit de rimes que explicaven eixa realitat que jo encara no percebia. Sobtat, va muntar ràpidament al seu escarabat per retornar als pocs minuts ja amb la corbata perquè, mentre parlàvem es va adonar de la seua nuesa quan, en passar-se la mà pel pit, s’adonà de la mancança de dita penyora, i desvestit no s’hi pot anar, pel món.

Eixa exploració de la realitat que després relatava transformada en rimes va tindre el seu moment culminant quan va fer la volta al món perquè hagué de partir en perdre una batalla. Jove i lluitador, idealista i impetuós, abandonà casa i família per lluitar pel bé, en una guerra que el rebutjà per no tindre encara la majoria d’edat però, poc després, s’escapà de nou per tornar-ho a intentar, esta volta, menor encara, amb més èxit. Perdut, castigat i exiliat, voltà d’ací cap allà fins que un dia va partir pel ponent, rebutjat, sense equipatge ni massa il·lusions, per regressar pel llevant al cap d’un parell d’anys, a eixe indret que el va marcar i el volia condemnar a viure una vida normal.

Però l’heroi sabia barrejar el realisme amb el romanticisme, si més no, en la mesura mínima que li garantia la supervivència en un món d’estúpids, i eixa faceta s’apreciava en els versos, els vestits, els cotxes i les amistats. Quan un professor de la Universitat d’Alacant em preguntà si coneixia alguna persona que haguera perdut la guerra i que haguera estat marcada pel règim, li vaig dir que coneixia la persona indicada: la millor persona! Al poc de conéixer-lo, ell també va caure rendit, captivat per l’heroi, i després de proves i més proves, d’hores i hores d’entrevistes i estudis, de tomes i més tomes, exteriors i interiors, una xicoteta part de la seua immensa vida es va enregistrar en un documental que, en termes generals, és com l’article de Clézio que tracta sobre el Quijote, amb la diferència que la novel·la sencera no ha estat escrita encara, sinó narrada en part.

Salvador Sendra

Justícia a la Gürtel!

Mentre dinava, hui dijous, he posat les notícies i parlaven de la Gürtel. Resulta que han suspés el judici després de les qüestions prèvies, perquè el Tribunal decidisca si estima o no dites qüestions. El tema que és que, abans del judici, les defenses han plantejat un munt d'objeccions a la instrucció, sobre el com s'hi han obtingut les proves, i demanen que eixes proves s'hi han obtingut de forma il·lícita i per tant no poden ser tingudes com a prova vàlida pel Tribunal. És de destacar que la defensa del PP demana que tot el procediment és nul, segons diu la premsa que ha dit l'advocat del PP.

Tot seguit ha eixit la notícia de les targetes Black. Que bons que són tots, no m'ho puc creure. Com va un home del sindicat CCOO (cal dir Ce Ce O O amb fonètica castellana) a fer ús d'una cosa il·legal i immoral? Com va un home que no sap el que són els caps de setmana fins que s'ha jubilat a no gastar diners de dietes un dissabte o un diumenge? En fi, que aquestes bones persones han gastat els diners que els eren legítims, no sabem encara si per desig diví però gairebé tots són catòlics.

La tercera bateria de notícies era relacionada amb els delinqüents catalans. El Tribunal Constitucional, per unanimitat, ha demanat a la fiscalia que mamprenga accions contra la Carme Forcadell per desobediència en deixar votar al Parlament català. Per una altra banda, el Tribunal Suprem ha decidit demanar el suplicatori per poder investigar al delinqüent Francesc Homs per posar unes urnes al 9 de novembre del 2014.

Jo desprès de llegir aquesta bateria de notícies demane Justícia, amb majúscula. Justícia a l'espanyola, a l'europea, a l'occidental... Perquè no ha de ser una justícia que satisfaça al poble momentàniament, no ha de ser una justícia per als periòdics dos dies, i després qui s'enrecorda... Ha de ser una Justícia que pose les coses al seu lloc, que desemmascare la brutícia, que porte a la llum tota la merda... Sé que aquesta Justícia que reclame no valdrà per res, com tampoc valdran per res totes les petites justícies que puguen haver-hi.

La Justícia que jo desitge val més que les penes de presó. És més important que el fet que els presumptes criminals de la Gürtel i les Black tornen els diners. La presó de Blesa, Rato, Correo, "El Bigotes", i tota la trouppe, en cas que foren condemnats no val per res. Seria una cosa inútil per arribar a la Justícia. El fet que tornaren els diners (els de la Gürtel, perquè els de les Black els haurien de tornar a Bankia), no serviria per a res, no es beneficiaria ningú d'això. Com forme tornaren els diners a les arques de l'Estat, desapareixerien amb els interessos d'un dia del deute. No, això no és important. La Justícia no té preu. Ni la presó ni tornar els diners poden fer Justícia.

Aleshores, vos preguntareu quina Justícia reclame jo. Què seria fer Justícia per a mi? Sí, el que esteu pensant. El Tribunal que jutja la Gürtel hauria de declarar nul·la tota la investigació. Sense proves tots a casa. El PP innocent. Correa lliure de nou amb tots els diners obtinguts, i que té a Suïssa o altres paradisos fiscals, a la seua disposició. Bárcenas lliure, altra vegada de vacances, alçant el dit cor de la mà dreta a tota Espanya, al PP, a tots els "pringats" que li hem dit de tot, a El Gran Wyoming, etc. El Bigotes, altra vegada amb el bigot llarg, ben vestit i repentinat i sent de nou "amiguito del alma" del també absolt Camps. I així tots. Per arrodonir-ho el PP absolt d'haver-se beneficiat de la Gürtel.

Per arrodonir-ho tot, la Forcadell, l'Homs i el Mas haurien de ser condemnats. Inhabilitats i, fins i tot, entrar a la presó, per posar unes urnes, per donar la veu al poble, per saber què pensa el poble. Per gossar desafiar la democràcia liberal espanyola.

D'aquesta forma es faria la millor Justícia. Tots veuríem com funciona el sistema, com és de corrupte, com és de brut, fins i tot sentiríem la seua pudor. Encara que tot seguira igual. La veritat material no té per què coincidir amb la veritat jurídica, els lladres són lladres encara que isquen absolts. Amb tot açò, el mal que se li faria al sistema seria el més gran, es faria Justícia. Desvetllar la merda del sistema és la millor manera de fer Justícia.

Òskar "Rabosa".

UNA REACCIÓ PREVISIBLE EN QUALSEVOL ADOLESCENT

L’adolescència és una època dura, i cada volta més llarga —hi ha qui diu que arriba fins als trenta-cinc anys—, que suposa un procés d’adaptació dels infants en el seu trànsit cap a l’edat adulta. Este procés, i segons tinc entés, actualment es pot prolongar des dels setze fins als trenta-cinc o trenta-sis anys; i la cosa tendix a anar augmentant, encara. La primera fase és la més dura perquè comporta tot un seguit de canvis anatòmics i mentals, on el subjecte sofrix vertaderes transformacions, des de les físiques, ja explicades abans, fins a les químiques i neuronals, en el seu cervell. Estes coses les vaig aprendre quan feia això que abans deien el CAP i que ara és un màster de pagament.

L’adolescent, però, és com una mena d’animalet, encara en procés de construcció, que deu integrar-se en el grup. Esta integració se sol donar des del centre cap a la perifèria, on cada jove busca de situar-se al centre del centre de cada grup, on ha de sentir-se integrat i reconegut. Una volta inserit, l’altre pas es troba a l’inici de la demarcació d’eixes xicotetes diferències que serviran, a qui apunta maneres de líder, per passar a ser el referent com a personeta més popular del cercle, en una mena de selecció natural. La vestimenta, les actituds, el llenguatge, els llocs de reunió, etc., són els espais, tant físics com mentals, on es dóna el procés grupal de l’adolescent. I no vull ni pensar del pobre/a que queda fora d’este acollidor indret!

Ja passat el drama del canvi hormonal, neuronal, físic i mental, se suposa que l’incipient individu que hi sobreviu ja disposa d’autonomia suficient per funcionar com a tal: com a individu. Però ens trobem en una nova espiral que encara ens atrapa i que pren forma d’equip, de club, de xarxa, d’assemblea o de partit polític; i és que l’adolescència no s’acaba mai! Molt poques persones se sobreposen a la tribu per conservar la identitat o, com també es pot dir, per fer valer el nom d’individu.  La gran majoria intenta mantindre’s en el grup com a subjecte social, pagant amb la pèrdua d’identitat individual eixe posicionament o, d’altra banda, amb l’estigma de l’expulsió sempre present. L’exemple de Robinson Crusoe és literari i, com també passa amb Hamlet o amb Sòcrates, al monòleg li cal d’algun alter ego.

Com a resum, es pot dir que la identitat es manté en el grup i que l’individu s’ha de sotmetre, tot i que sempre hi ha la possibilitat de canviar de conjunt, o de romandre sol... Quan hi ha pugna per liderar el col·lectiu, els grecs sovint ho arreglaven amb l’ostracisme, més que fóra per meditar. Esta forma hui es pot dir buillyng, no? La famosa frase d’Alfonso Guerra de «quien se mueve no sale en la foto» m’ha vingut de sobte a la ment, però no sé el perquè, ja que es tracta d’un escrit sobre l’adolescència.

Salvador Sendra

CRISI DE L’ESQUERRA O CRISI ELECTORAL?

Potser hi ha massa escrits i teories que tracten sobre la crisi de l’esquerra. La majoria, però, incidixen en la impossibilitat de governar front als partits de la dreta que, de temps ençà, sembla homogènia. No obstant, si veiem Portugal Grècia, Itàlia, Àustria o la majoria de les autonomies de l’Estat, no està tan encertat el discurs sobre eixa crisi i més bé apunta cap a altre complex que el divan no ha acabat de solucionar. De tota manera, cal dir que estem al segle XXI ja avançat, i això s’ha de notar.

Diuen que la superació de la modernitat va comportar la fractura del discurs filosòfic. Allò que es podia llegir com una summa, al segle XX va abandonar la unitat per disgregar-se en xicotets discursos, tan dispersos com els objectius que perseguien. La resta, el pensament general, formava part dels segles passats, però a la política encara li queden uns quants anys per posar-se al dia. Eixa democràcia que ens vanagloriem de veure-la immòbil des de fa dos-cents anys, potser necessite d’un canvi.

El rerefons mític es recerca a la Grècia Clàssica, però d’això ja fa uns quants anys. El pensament, tot i que hagem de tornar-hi de manera constant per refermar-nos, ha canviat; el món, també. Però, si passem a l’Europa més actual, o a EEUU, el cas és el mateix perquè el fet d’anar a votar, per exemple, hauria de contextualitzar-se del tot i exercir el sufragi amb vestits de l’època i traslladant-nos-hi a cavall o amb carro. La vida ha evolucionat mentre el sistema ha romàs!

Però, i la diversitat que representa eixe pensament postmodern? On es pot entreveure en major mesura? Doncs, sí, teniu raó: en l’esquerra dispersa! Conservadors, sempre retardats, d’una banda, i liberals desplaçats, d’altra, són qui s’entenen com a vencedors quan a simple vista s’endevina que són elements anacrònics, si més no, pel seu missatge unitari que recorda eixa summa teològica, o per la manera en què es presenten al concurs pel govern. Al segle XXI, eixe discurs tan tancat no hi cap: fa massa temps que ha estat superat.

L’esquerra és variada en la mesura que la societat esdevé complexa i els problemes i les necessitats, també. La dispersió perdedora s’enfronta a la unió guanyadora en un debat ridícul perquè els arguments són d’èpoques diferents i, per tant, incompatibles. L’oient, el votant, no pot captar un missatge dispers quan la seua decisió s’ha de transmetre de manera unitària, en un sol vot, mentre que la diversitat requeriria d’un bon grapat de paperetes. El sistema d’elecció, per tant, sembla el vertader culpable d’eixe anacronisme que intenta resoldre amb una sola acció, el major ventall de situacions.

Si la societat ha avançat i els partits polítics volen posar-se a l’altura, la primera opció podria ser, per exemple, la votació separada de les polítiques que aplicarà cada ministeri, l’aprovació dels pressupostos per referèndum, la moció de censura/confiança popular dels càrrecs públics i la ratificació de les lleis per la ciutadania. En realitat, no som tots accionistes de la mateixa empresa? A més, ja estem votant tres o quatre voltes a l’any...

Salvador Sendra