Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bloc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bloc. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 d’octubre del 2016

L’ací i l’ara de la política.

“Abandonar la zona de confort, la comoditat d'una suposada i malentesa essència per guanyar espai social i polític, i ausades si n'hem guanyat.../...
.../...És prou més útil treballar que encarar la realitat des de postures maximalistes que no són capaces d'interpretar l'ací i l'ara”
Àgueda Micó - Eines per a guanyar un país – Eldiario.es
El passat 22 de setembre de 2016, i arran de la polèmica pel model plurilingüe educatiu, Àgueda Micó va publicar un article a Eldiario.es on es pot llegir les frases que encapçala aquest post. No entraré en el tema de fons, el model plurilingüe educatiu, perquè el debat ja ha sigut prou extens. El que sí que m'interessa és la frase eixa. Perquè denota una forma de fer política, la forma de fer política "que es porta" hui en dia.
El resum de la frase és que cal fer la política possible, cal abonar els objectius, "postures maximalistes" per a Micó, per fer allò que siga convenient en cada moment, "interpretar l'ací i l'ara". Eixa forma de pensar, d'actuar, d'estar-a-la-política, és la forma de fer política a curt termini de hui en dia. No debades es diu, i amb raó, que els grans estadistes han mort. I si en queden, estan tots al bàndol neoliberal, per això han aconseguit imposar el seu model.
Eudardo Galeano deia de les utopies: "La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar." Les utopies han mort, almenys per a l'esquerra. Àgueda Micó ni tan sols vol parlar d'utopies, només parla de posicions que ella considera maximalistes. Ella i els que defensen aquesta forma d'estar-a-la-política, s'han quedat parats "a l'ací i a l'ara", no avancen cap endavant, cap a "l'horitzó i al demà". És clar, estancats a "l'ací i a l'ara" no tenen cap horitzó, no tenen cap a on caminar.
Més sagnant és la fal·làcia del fals dilema que planteja en la primera de les dues frases: "Abandonar la zona de confort, la comoditat d'una suposada i malentesa essència per guanyar espai social i polític." En primer lloc, el tema d'abandonar una zona de confort i comoditat per una suposada malentesa essència. Aquesta proposició no pot ser més que titllada de falsa i mentidera. Sostenir "posicions maximalistes" no ha estat mai una zona de confort ni de comoditat, ans al contrari. Els anomenats catalanistes, que serien “maximalistes”, no ho van tenir gens fàcil a l'època de la Batalla de València. La gent del Bloc (partit que ella co-dirigeix) dels pobles que ha sostingut el partit amb postures “maximalistes” durant els anys més negres (finals dels '80, els '90 i primer lustre dels 2000) no han estat mai a cap zona de confort. I això sense eixir de l'àmbit del seu partit. No parlem de la gent que ha lluitat des de posicions "maximalistes" en altres àmbits i altres temps, donant o arriscant la vida o suportant tortures o arriscant la seua integritat física, cosa que ella no fa.
En segon lloc, la majoria dels drets socials, per exemple, s'han aconseguit per la lluita de gent que no estava en cap zona de confort i que van aconseguir guanyar un "l'espai social i polític" per tal de fer reconéixer eixos drets. I és gràcies a les posicions que tenen en compte "l'ací i l'ara" que eixos drets socials estan sent desmantellats. "L'ací i l'ara" del P$x€ des de la transició; "l'ací i l'ara" de la tercera via de Blair; "l'ací i l'ara" de Tsipras; etc.
Que es pot aconseguir mantenir "posicions maximalistes" i "guanyar l'espai social i polític" és una cosa llargament demostrada. Però, per això cal un horitzó. Per això cal una estratègia. També calen, és cert, tàctiques que han de tenir en compte "l'ací i l'ara". I és més, cal entendre en cada moment el que està passant, entendre la realitat del moment. Però la política de "l'ací i l'ara" no porta a cap lloc. És una política tacticista, amb tàctiques que no estan al servei de cap estratègia. Polítiques de l'art del possible, i jo estic amb Zizek quan diu que la política ha de ser l'art de l'impossible.
La política de "l'ací i l'ara" és la política de les renúncies. La política d'abandonar transformar la realitat. La política que porta als canvis cosmètics. La política que ha portat a les esquerres a posar-se cada cop més a prop de la dreta. La política que porta a esborrar la ratlla de l'horitzó. La política que mata utopies. La política que manca d’un objectiu. La política que porta a quedar-se parats en compte de caminar. La política que porta als polítics a seure a la mateixa butaca durant anys i panys. La política de "l'ací i l'ara" és l'antipolítica.

Òskar “Rabosa”.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Mònica i l'exercici del lideratge.

Mònica Oltra és la líder sense cap mena de discussió de Compromís. Es dirà que molta decisió de la militància, moltes primàries, molta consulta oberta, però a l’hora de la realitat el que val és el que Mònica diu. Entre altres coses perquè Mònica ha sigut el gran factor del creixement de Compromís. Sé que molts militants i alguns dels amics de Compromís no estaran d’acord, que el treball fet, que el fet de no tenir imputats, etc., ha sigut decisiu. Cert que tot això ha influït també, però tot ha sigut capitalitzat per Mònica Oltra. Més que Compromís, qui ha eixit reforçada de les passades eleccions de maig ha sigut Mònica Oltra.
Des de fora, resulta evident que a Compromís eren perfectes coneixedors de què Mònica Oltra era la líder. Les primàries es van pactar a gust d’ella, amb quotes per partits, ningú li va disputar el lideratge com número u, fins i tot, Enric Morera va fer un pas enrere. Als líders no se’ls discuteix, només se’ls ratifica, com en el cas de Podemos, amb tots els processos oberts de primàries i assemblees no s’ha fet més que allò que Pablo Iglesias ha dit. No sé si l’ambició de Mònica Oltra és tan gran com diuen alguns, siga com siga, el paper de líder l’ha assumit i l’ha exercit sense complexos, deixant que els altres només ratificaren el que ella havia decidit.
Ara s’ha obert un front a Compromís, en teoria es resoldrà per decisió de la militància, però una vegada més crec que la resolució serà “lo que diga Mònica”. I és que no pot ser d’una altra manera. El front obert dins de Compromís és pel pacte amb Podemos a les eleccions generals. És sabut que Mònica Oltra té ganes de pacte, vol el pacte. El Bloc a fet una consulta i el resultat ha sigut aclaparador, els militants del Bloc han dit que “no volen eixe pacte”. Això després que el partit de Mònica Oltra, Iniciativa pel Poble Valencià mitjançant la seua Mesa Nacional, aprovés anar junts amb Podemos. No ha tardat Mònica Oltra a donar resposta. I la resposta han sigut la d’una líder que està segura de la seua força. Segons el Levante-EMV: “en todo caso va a determinar la postura del Bloc, no puede determinar la de Compromís.” Traduït a clar valencià: el Bloc que diga el que vulga, Compromís farà el que jo diga.
El “no” del Bloc té, a parer meu, una explicació lògica. Els afiliats al Bloc són gent de molts anys, que si bé no veuen amb mals ulls a Compromís, ja que els ha permés eixir de l’ostracisme polític i d’alguna manera volen que la seua feina de trinxera, en els anys més foscos del País Valencià, siga reconeguda ara que ha arribat l’èxit. Molts d’ells, per no dir la majoria, desconfien del lideratge d’Oltra.
Mònica Oltra per la seua banda sempre ha tingut el seu propi projecte i el Bloc no ha sigut més que instrument útil per engegar-lo. L’èxit de Compromís s'aconsegueix per haver arribat a gent que mai ha votat Bloc. Ara ella capitalitza l’èxit, es sap líder i es reconeix com a símbol de Compromís -de la mateixa forma que Pablo Iglesias és Podemos-. Si ella desafia clarament al Bloc, és perquè sap que els “nous” són d’ella. Fixeu-vos amb un matís cabdal, ella parla que el vot del Bloc condiciona al Bloc, no a Compromís; no diu que no condiciona a Iniciativa –el seu partit-, diu Compromís. La part més grossa no sols no condiciona als més menuts, sinó que és menystinguda. El Bloc no pinta fava, ve a dir. És el que tenen els líders, arriba un moment que han de marcar el territori. I Mònica ho ha fet ara.
Perquè Mónica es permet jugar tan fort? Perquè es permet desafiar? En primer lloc, per assentar el lideratge, per a ser indiscutible i indiscutida; en segon lloc, perquè sap que el Bloc si no accepta anar amb Compromís-Podemos, i es presenta per ell mateix, tornarà a l’ostracisme; en tercer lloc, es sent més forta que mai per poder desafiar un Bloc que desconfia d’ella.
Al mes de maig vaig escriure un post-paròdia on posava a Mònica Oltra com una princesa guerrera, després de les eleccions ja ha deixat de ser princesa, és Reina. Perquè el seu regnat siga llarg, ha d'acabar amb qualsevol dissidència i enfortir el seu lideratge. S’ha posat mans a la feina. Déu salve a la Reina!

Oskar "Rabosa".