L’adolescència és una època dura, i cada volta més llarga —hi ha qui diu
que arriba fins als trenta-cinc anys—, que suposa un procés d’adaptació dels
infants en el seu trànsit cap a l’edat adulta. Este procés, i segons tinc
entés, actualment es pot prolongar des dels setze fins als trenta-cinc o
trenta-sis anys; i la cosa tendix a anar augmentant, encara. La primera fase és
la més dura perquè comporta tot un seguit de canvis anatòmics i mentals, on el
subjecte sofrix vertaderes transformacions, des de les físiques, ja explicades
abans, fins a les químiques i neuronals, en el seu cervell. Estes coses les
vaig aprendre quan feia això que abans deien el CAP i que ara és un màster de
pagament.
L’adolescent, però, és com una mena d’animalet, encara en procés de
construcció, que deu integrar-se en el grup. Esta integració se sol donar des
del centre cap a la perifèria, on cada jove busca de situar-se al centre del
centre de cada grup, on ha de sentir-se integrat i reconegut. Una volta
inserit, l’altre pas es troba a l’inici de la demarcació d’eixes xicotetes
diferències que serviran, a qui apunta maneres de líder, per passar a ser el
referent com a personeta més popular del cercle, en una mena de selecció
natural. La vestimenta, les actituds, el llenguatge, els llocs de reunió, etc.,
són els espais, tant físics com mentals, on es dóna el procés grupal de
l’adolescent. I no vull ni pensar del pobre/a que queda fora d’este acollidor
indret!
Ja passat el drama del canvi hormonal, neuronal, físic i mental, se suposa
que l’incipient individu que hi sobreviu ja disposa d’autonomia suficient per
funcionar com a tal: com a individu. Però ens trobem en una nova espiral que
encara ens atrapa i que pren forma d’equip, de club, de xarxa, d’assemblea o de
partit polític; i és que l’adolescència no s’acaba mai! Molt poques persones se
sobreposen a la tribu per conservar la identitat o, com també es pot dir, per
fer valer el nom d’individu. La gran majoria intenta mantindre’s en el
grup com a subjecte social, pagant amb la pèrdua d’identitat individual eixe
posicionament o, d’altra banda, amb l’estigma de l’expulsió sempre present.
L’exemple de Robinson Crusoe és literari i, com també passa amb Hamlet o amb
Sòcrates, al monòleg li cal d’algun alter
ego.
Com a resum, es pot dir que la identitat es manté en el grup i que
l’individu s’ha de sotmetre, tot i que sempre hi ha la possibilitat de canviar
de conjunt, o de romandre sol... Quan hi ha pugna per liderar el col·lectiu,
els grecs sovint ho arreglaven amb l’ostracisme, més que fóra per meditar. Esta
forma hui es pot dir buillyng, no? La
famosa frase d’Alfonso Guerra de «quien
se mueve no sale en la foto» m’ha vingut de sobte a la ment, però no sé el
perquè, ja que es tracta d’un escrit sobre l’adolescència.
Salvador Sendra
